On són els nostres herois?

Curiós com soc, m'agrada badar pels carrers de les ciutats que visite per admirar edificis, carrers i estàtues. M'agrada conèixer quins referents tenen els habitants d'aquestes ciutats, a qui rendeixen homenatge, quins són els seus herois.

Al nostre país, solem recordar totes les persones que ens han precedit i que, amb el seu esforç, han fet avançar la nostra societat. No oblidem els reis, ni les aportacions dels grans literats. Els nostres nomenclàtors estan plens d'homenatges a les seues gestes, a les seues obres, les quals d'una manera o altra han contribuït a la construcció de l'ànima col·lectiva.

Tanmateix, en general, no hi ha ni un mal pensament per als qui tractaren d'entendre la natura i l'explicaren al món. La nostra ciència és pràcticament absent en el dia a dia d'una societat que es pretén moderna, que esmerça molts recursos en cultura però que ignora o, fins i tot, menysprea els seus científics.

És cert que si rasquem una mica podrem trobar, per ací i per allà, pinzellades, engrunes de reconeixement en els noms d'alguns carrers i places, fins i tot en noms d'escoles i instituts.

Així, com a exemple, a la part alta de la Diagonal de Barcelona trobarem el carrer dedicat a Martí i Franquès, químic que demostrà que l'aire és una mescla de composició constant, i el primer que la determinà amb gran precisió (21% d'oxigen, 73% de nitrogen). També podem trobar el carrer Comas i Solà, dedicat a l'astrònom i divulgador, descobridor d'onze asteroides i observador de planetes, entre moltes altres coses, i el del Dr. Ferran (Jaume Ferran i Clua), metge i bacteriòleg català que descobrí un vaccí contra el còlera, tots dos carrers perduts al barri de Pedralbes.

Un passeig per València ens oferirà, a Ciutat Vella, el carrer de Joaquim Landerer, astrònom valencià autodidacte i col·laborador de l'Observatori de l'Ebre, i a Patraix el carrer dedicat a Jeroni Muñoz, matemàtic i primer catedràtic d'Astronomia de la Universitat de València allà pel segle xvi i introductor de la teoria heliocèntrica a casa nostra.

Aquests reconeixements institucionals estan molt bé, però trobe a faltar les estàtues dels científics en els espais públics, amb menció de l'aportació al coneixement que aquests feren. Què en sap el públic en general, de Jordi Joan o de Josep Trueta, per dir només dos noms, sobre les seues contribucions al benestar de la nostra societat?

El fet de viatjar per Europa et fa veure el tema des d'una alta perspectiva. I és quan viatges que t'adones que les coses es poden fer molt millor. De visita a Belfast, a la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la universitat. És allí, al bell mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, uns dels pares de la termodinàmica, a més de matemàtic i enginyer nat a la ciutat. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir a la planta dedicada a la Física i Química del Museu de l’Ulster un cartell per als “Herois locals” que recorda els científics irlandesos més importants, entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de Física de l'illa, Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

No disposem, per desgràcia, de personatges tan rellevants en el món de la ciència. Les causes d'aquesta diferència donarien per a un altre article. Però, d'això a no valorar suficientment els nostres científics, hi ha una gran distància. Per a quan una sala o panell per als nostres herois científics al Museu de la Ciència Cosmocaixa de Barcelona o al Museu de la Ciència de València? I, per cert, on són les nostres dones científiques?