Plàstic: plàncton ets i en plàncton et convertiràs

Avui us parlaré de l’enemic públic número 1, el plàstic. I més concretament, us parlaré de quina és la seva interacció amb el plàncton marí.

El plàstic (del grec plastikós, que es pot modelar) és un mot que inclou una munió de productes d’origen i composició química diferent. N’hi ha de més o menys naturals, però la majoria són purament artificials. El que potser no sabeu és que molts plàstics es produeixen a partir de derivats del petroli, el qual té el seu origen en el plàncton de fa milions d’anys.

És tan dolent el plàstic com ens volen fer creure?

Doncs, sincerament, el plàstic no té la culpa de ser qui és i, de fet, és un dels invents més revolucionaris dels darrers segles, conjuntament amb les pel·lícules de diumenge a la tarda i les crispetes.

El que sí que és dolent és l’ús abusiu i irracional que en fem. La majoria de plàstics estan fets per durar, i nosaltres els donem un sol ús. I el pitjor és que en molts casos, un cop fets servir acaben allà on acaben tantes coses, allà on viu "en Paf el drac màgic", al fons del mar.

És al mar on els plàstics comencen un procés de degradació, normalment força lent, depenent de la seva composició química i de les condicions ambientals. Per exemple, una botella de plàstic pot trigar uns 500 anys a degradar-se completament. Així i tot, des dels volts del 1860, quan es va produir el primer plàstic (una bola de billar, per cert), fins avui dia, molt dels envasos i materials plàstics que han anat a parar al mar s’han començat a descompondre en petites partícules (microplàstics) de poques micres (mil·lèsimes de mil·límetre) que ara es mantenen en suspensió a la columna d’aigua en major o menor concentració o han anat a parar als sediments.

També la nostra vida quotidiana genera moltes fibres i micropartícules de plàstic. Per exemple, en cada rentada d’una rentadora, de les que fas els diumenges si ets solter/a o quasi cada dia si tens criatures, es desprenen més de 700.000 partícules que segurament acabaran en la seva immensa majoria al mar, car són molt difícils d’eliminar per les plantes depuradores. També, molts cosmètics encara porten microplàstics en la seva fórmula. Bocins microscòpics de neumàtics que es desprenen en circular, subproductes de l’activitat industrial, etc. són alguns exemples dels múltiples orígens dels microplàstics del mar.

Per què són importants els microplàstics?

El problema més greu dels microplàstics és que acaben entrant en les xarxes tròfiques marines i d’aigües continentals sigui via plàncton o via peixos o altres organismes. Això succeeix perquè aquestes partícules estan dins del rang de mides de l’aliment del plàncton o dels peixos. Per exemple, el 60% de les sardines i anxoves que consumim a Catalunya porten incorporades en el seu tracte digestiu algun bocí de plàstic. Però no patiu, segurament ingerim més plàstic cada cop que entrem en el nostre flamant cotxe nou (fet de plàstic en el seu interior) que en una sardinada estiuenca. De fet, ens mengem uns 5 grams de plàstic a la setmana, més o menys l’equivalent a una galeta.

Al plàncton li passa el mateix que a les sardines, de vegades confonen els microplàstics amb preses i els ingereixen. Experiments de laboratori demostren que tant copèpodes com protozous consumeixen plàstics quan aquests es troben a concentracions elevades. Tanmateix, avui dia les concentracions reals que trobem d’aquestes partícules al mar són encara força baixes, amb la qual cosa el problema no sembla greu. El que passa és que si pensem que cada any entren al mar uns 8 milions de tones de plàstic, és a dir, unes 500 torres Eiffel, hom pot començar a pensar que en un futur no gaire llunyà la concentració de microplàstics a l’aigua pot arribar a representar un problema fins i tot per al plàncton.

Són nocius els microplàstics?

Normalment aquestes partícules ingerides passen a través dels tractes digestius dels organismes i la cosa no va molt més enllà d’un cert grau d’estrenyiment. Tanmateix, alguns dels productes per produir els plàstics (plastificants i altres additius) són tòxics, i determinats plàstics, a més, tenen afinitat per certs compostos contaminants (com ara els hidrocarburs) i els acumulen.

El grau de toxicitat dels microplàstics s’està estudiant en experiments de laboratori, però caldria una aproximació de camp, amb tècniques analítiques molt més fines que les actuals, per avaluar correctament si ens enfrontem a un perill real i de quin grau.

En resum, si feu servir plàstic, reutilitzeu-lo i en acabar la seva vida útil recicleu-lo correctament. Entre tots intentem que el nostre mar no acabi sent un mar de plàstic.