'El referèndum del primer d’octubre', article de la secció de Sociologia de l’Anuari 2017

L’1 d’octubre va ser una jornada històrica. Representa la culminació d’una llarga sèrie de mobilitzacions a favor del dret a decidir i la independència de Catalunya que es van celebrar tots els Onze de Setembre des del 2010 fins al 2017. Aquestes manifestacions massives –en va destacar la de l’Onze de Setembre de 2012, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana sota el lema "Catalunya, nou Estat d’Europa" que va aplegar prop d’un milió i mig de persones– van constituir una demostració de força protagonitzada per un dels moviments socials europeus més arrelats, dinàmics, ben organitzats i creatius de la darrera dècada.

L’anomenat procés sobiranista es va iniciar arran de la sentència d’inconstitucionalitat del 27 de juny de 2010 contra el nou Estatut, aprovat pel Parlament de atalunya el 2006 i per les Corts Espanyoles.

La convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre per part del Govern de la Generalitat tenia alguns precedents en la lluita pel dret a decidir. L’1-O va ser un tercer intent de referèndum, després del procés participatiu celebrat el 9 de novembre de 2014, i després d’una onada de consultes de caràcter municipal que es va iniciar a Arenys de Munt el 4 de juny de 2009 i es van cloure a la ciutat de Barcelona el 10 d’abril de 2011.

El referèndum es va poder fer gràcies a un complex teixit associatiu de caràcter semiclandestí format per voluntaris que van amagar i custodiar les urnes, abans i durant les votacions © CORDON PRESS

Durant aquest llarg període de lluites socials, l’Estat espanyol va ser incapaç d’oferir cap mena de resposta política al "desafiament independentista". També es va tancar en banda davant l’exigència, per part d’un ampli espectre de la societat catalana, de convocar un referèndum pactat, seguint la via escocesa. El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va reiterar que la consulta no es faria i va activar tots els ressorts de l’Estat per impedir la celebració del que van anomenar "referèndum il·legal". Els dies previs a la votació, l’acció judicial i la repressió policial es van intensificar amb l’arribada de milers d’efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Tanmateix, el referèndum de l’1-O es va celebrar: els col·legis van obrir a partir de les 9 del matí amb urnes i paperetes, i el Govern de la Generalitat va anunciar per sorpresa l’existència d’un cens universal que feia possible que els electors poguessin votar des de qualsevol col·legi electoral.

Es pot dir que el referèndum es va poder fer gràcies a la decisió ferma del Govern de la Generalitat i, sobretot, gràcies a un complex teixit associatiu de caràcter semiclandestí. Les urnes van ser encarregades i comprades a la Xina per particulars i després dipositades a la ciutat francesa d’Elna, des d’on van ser distribuïdes secretament per tot el territori mitjançant un exèrcit de voluntaris que les van amagar i custodiar en cases particulars, a l’espera de l’1 d’octubre. Ni la policia, ni els serveis d’intel·ligència espanyols van ser capaços de detectar, ni de neutralitzar cap urna.

D’altra banda, cal esmentar una eficaç xarxa ciutadana que va respondre a la crida per internet d’ocupar les escoles la vigília de la votació; l’objectiu era evitar el tancament i el precinte dels col·legis tal com havia ordenat la jutgessa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En aquest sentit, també cal destacar el paper que van desenvolupar els Comitès de Defensa del Referèndum, organització unitària de base amb una forta implantació territorial, que van tenir com a missió donar suport a la celebració de la consulta popular, i que després de l’1-O van esdevenir els anomenats Comitès de Defensa de la República.

L’Estat també va intentar sabotejar la votació, abans de l’1-O i el mateix dia, mitjançant els atacs sistemàtics a webs independentistes i als servidors de la Generalitat. Moltes pàgines web "sospitoses" van ser intervingudes i clausurades –tot i que immediatament eren restaurades i replicades en nous servidors que es trobaven a l’estranger per continuar amb la seva activitat–, i el dia abans de les votacions la Guàrdia Civil va entrar al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) amb la missió de bloquejar el cens de l’1-O. Els atacs informàtics, contrarestats per les reprogramacions d’informàtics voluntaris en els mateixos col·legis, no van impedir la votació, però van provocar interrupcions constants que en van alentir el ritme.

Alguns ciberactivistes internacionals, com Julian Assange, van considerar que Catalunya havia viscut una ciberguerra de gran abast. De fet, des de l’anunci de celebració del referèndum, amb major intensitat a mesura que s’apropava la data i la successió de declaracions polítiques i fets que s’anaven produint, internet i les xarxes socials es van confirmar com una societat paral·lela on tothom, independentistes i unionistes, expressaven les seves opinions, de vegades de manera dura i ofensiva, opinions que fins i tot van ser qualificades de delictives en alguns casos. D’altra banda, les aplicacions de missatgeria dels smartphones van ser els mitjans utilitzats per a l’autoorganització dels voluntaris i defensors de l’1-O.

La Policia Nacional i la Guàrdia Civil van intervenir de manera violenta en 52 col·legis electorals © CORDON PRESS

Seguint el mandat judicial, els Mossos d’Esquadra van clausurar 227 col·legis electorals de manera discreta i efectiva (sense alterar-ne la convivència). Per la seva banda, les forces de seguretat de l’Estat van clausurar de manera molt més expeditiva una cinquantena de col·legis. La Policia Nacional i la Guàrdia Civil van intervenir violentament en 52 col·legis electorals. Van impedir la votació en el col·legi de San Julià de Ramis, on havia de votar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. També van impedir la votació a l’escola Nostra Llar de Sabadell, lloc on havia de votar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Una de les intervencions més espectaculars dels cossos especials de seguretat va ser a l’IES Ramon Llull, de Barcelona.

Davant la repressió de l’Estat, la resposta de la ciutadania va ser generalment de resistència cívica i pacífica. No obstant això, l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil va causar 1.066 ferits, segons el Depar-tament de Salut. Les càrregues van rebre nombroses condemnes, principalment de mitjans de comunicació i polítics internacionals, com ara el primer ministre belga. Per contra, malgrat lamentar els episodis de violència, la Comissió Europea va manifestar el seu suport al Govern espanyol i va rei-terar la il·legalitat del referèndum.

El desplegament policial, malgrat la seva aparatositat, va ser insuficient per a impedir el referèndum en els 2.315 punts de votació previstos. Les dades indiquen que no hi va haver una lògica, ni una visió estratègica en les intervencions de la policia estatal. Segons un informe de l’Ajuntament de Barcelona, l’objectiu de les accions policials no va ser impedir la votació (i requisar les urnes i paperetes com havia reiterat el Govern central), sinó atemorir la població i, alhora, fer palesa la ferma voluntat del Govern espanyol d’impedir la consulta a tot preu. Sigui com sigui, a primera hora de la tarda es van suspendre les accions policials i la consulta va continuar. La caòtica intervenció policial va resultar contraproduent atès que les imatges de la repressió van circular per les xarxes socials i van provocar una resposta aïrada de persones de totes les edats i tota condició, que no van desistir d’exercir el dret a votar i, fins i tot, van anar a defensar amb el seu cos els espais de votació.

D’altra banda, els mitjans de comunicació internacionals van fer un ampli seguiment de la repressió policial en la jornada de votació. Les imatges en directe dels antiavalots reprimint amb porres la població indefensa que portava una papereta a la mà van fer la volta al món. En pocs minuts, la marca Espanya va quedar greument tacada i la seva qualitat democràtica posada en qüestió.

El Govern espanyol va defensar la correcció i el caràcter mesurat de la intervenció policial. No obstant això, els observadors internacionals acreditats presents en els col·legis electorals van constatar unes circumstàncies totalment anòmales en la jornada de votació. D’altra banda, l’ONG internacional Human Rights Watch va denunciar "un ús excessiu de la força" per part de les forces de seguretat de l’Estat. Aquesta ONG, dedicada a investigar i denunciar les vulneracions dels drets humans arreu del món, va incloure l’actuació policial durant el referèndum de l’1 d’octubre com a segon tema més destacat en el seu recull de violacions dels drets humans de l’any 2017.

Com a resposta popular davant de les actuacions policials, el dia 3 d’octubre es va fer una "aturada de país" i hi va haver manifestacions massives a molts punts del territori. Novament, el sobiranisme va demostrar una capacitat de mobilització extraordinària.

En definitiva, la repressió de l’Estat va estar encaminada a impedir el referèndum atacant, sobretot, la direcció política de la Generalitat, fet que va fer passar per alt a les autoritats de l’Estat espanyol el caràcter popular de l’organització.

Amb la celebració de l’1-O, la posterior proclamació de la República Catalana pel Parlament, l’aprovació per part del Senat d’Espanya de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual es va dissoldre el Parlament, se cessava el Govern de la Generalitat i quedava en suspens l’autonomia de Catalunya, i la posterior convocatòria d’eleccions autonòmiques (21-D) es pot afirmar que Catalunya va viure un període històric convuls, on el temps s’accelera i el ritme dels esdeveniments posen a prova la capacitat d’anàlisi.

Malgrat tot, es pot afirmar que el moviment sobiranista és un dels moviments socials més dinàmics i potents del món. En part és un moviment reactiu contrari a la deriva recentralitzadora i autoritària de l’Estat espanyol, tal com assenyala Josep Ramoneda, que diu que "L’ús de la justícia del Govern Rajoy en el conflicte sobiranista és un exemple d’un comportament que va a més i que té futur, perquè és l’expressió de la impotència de la política, germen de l’autoritarisme postdemocràtic que, de manera lenta però contínua, avança arreu".

La revolta catalana també s’ha de situar en el marc del neguit i del desconcert que ha provocat un procés de globalització accelerat i desbocat, i que ha derivat en una profunda crisi econòmica i un enduriment de les condicions de vida i treball per a la major part de població. Segons Marina Subirats, el moviment sobiranista català –com el moviment dels indignats– ha sabut canalitzar en l’independentisme el neguit i el malestar ciutadà generats després de la crisi econòmica del 2008. Finalment, també s’ha d’entendre el sobiranisme com la resposta de la societat catalana –la societat més dinàmica i oberta de l’Estat– als riscos que comporta la globalització cultural. La societat catalana no vol girar l’esquena a la globalització, però tampoc vol que la seva identitat quedi diluïda definitivament en un món global.

Per tot, Catalunya s’ha convertit en una mena de laboratori social i ha estat focus d’atenció mediàtica europea i mundial. El moviment sobiranista, malgrat la repressió de l’Estat i la seva incapacitat per a aconseguir fer realitat la República proclamada, ha aconseguit situar definitivament "l’afer català" en l’agenda política mundial.

Autor: Jordi Busquet i Duran