Si volem fer servir llatinades, fem-ho bé!

Qui més qui menys fa servir expressions llatines habitualment. Però sovint les trobem mal escrites, mal pronunciades o mal usades. 

En el Gran Diccionari de la llengua catalana hi trobareu la pronúncia i ortografia d’aquestes locucions, el seu significat i sovint també exemples il·lustratius del seu ús.

Fixeu-vos bé, per exemple, en aquestes locucions que sovint plantegen dubtes o són mal usades:

grosso modo – no ha d’anar precedida de cap preposició. Direm “Sabíem de què es tractava grosso modo”. No pas: “Sabíem de què es tractava *a grosso modo”.

motu proprio – la forma correcta és motu proprio, no pas *motu propio ni tampoc *de motu propio, i per tant, es pronuncia [mɔ̀tupɾɔ́pɾio].

corpore insepulto – tampoc no ha d’anar precedida de preposició. Ha de ser, doncs, “Missa corpore insepulto”, no pas “Missa *de corpore insepulto”.

modus vivendi – no pas *modus vivendis.

statu quo – no pas *status quo.

Assegureu-vos que pronuncieu correctament els mots o locucions llatines següents:

casus belli  [kàzuzßɛ́lli] – no hem de pronunciar, doncs, com una doble ella sinó com una ela geminada.

circa [sírka, tʃírka] – totes dues pronúncies són correctes.

ex aequo [ɛgzɛ́kwo] – no hem de pronunciar ae sinó una e oberta.

in crescendo [iŋkɾeʃɛ́ndo, iŋkɾesɛ́ndo] – no hem de pronunciar com faríem si llegíssim tx.

ad hoc [aðɔ́k, atɔ́k] – totes dues pronúncies són correctes.

quid pro quo [kwìtpɾokwó] – la u dels grups qu i gu + vocal sona com la u del català i l'accent principal recau en la o final.

sub iudice [subjúðitʃe, subjúðise] – totes dues pronúncies són correctes.

Podeu consultar el significat o alguns exemples d’ús d’aquestes i altres locucions llatines buscant-les al Gran Diccionari o clicant sobre aquests enllaços:

de iure

de visu

ex professo

mutatis mutandis

non plus ultra

per se

vox populi

...

A més a més d’aquestes locucions llatines, el llatí perviu en la nostra vida quotidiana en una sèrie de formes llatines tan corrents que sovint el parlant ni se n’adona de la seva llatinitat i que han estat incorporades al lèxic general de la llengua com un mot català més i, per tant, adaptades a la fonètica i a l’ortografia catalanes i incloses en els diccionaris generals: etcètera (de la frase llatina et cetera ‘i les coses restants’), ídem, plus, dèficit (del llatí defĭcit, 3a pers. del pres. d’indic. de deficĕre ‘mancar, no ser suficient’), dúplex, factòtum (del llatí fac totum ‘fes-ho tot’), facsímil (del llatí fac simile ‘fes-ho d’una manera semblant’), quota, trànsfert, vademècum (del llatí vade mecum ‘ves amb mi’), gratis, desideràtum, etc. Al Gran Diccionari de la llengua catalana se n’explica l’origen –l’etimologia– i el significat.

D’altra banda, també sovintegen expressions catalanes emprades en el llenguatge corrent l’explicació de les quals la trobem en els diversos àmbits de la cultura clàssica grecollatina. Són mots i expressions com pírric (victòria pírrica), guàrdia pretoriana, passar per les forques caudines, apol·lo, mercuri, atles, taló d’Aquil·les, cantar la palinòdia, complex d’Èdip, taula rasa, ínfula, etc.

Finalment, el llatí eclesiàstic, principalment el de la missa i el de l’ofici diví, a més d’ésser la llengua de la litúrgia catòlica, ha donat lloc a una sèrie de mots i expressions que es presenten d’una manera particular en la parla col·loquial o vulgar i en les seves manifestacions folklòriques, com al·leluia, amén, eccehomo [pronunciat èkseómo], tedèum, magníficat, asperges, memento, tuàutem, etc.

Font: Peris i Joan, Antoni (2001). Diccionari de locucions i frases llatines. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.