França
Sumari de l’article
- La geografia física
- La geografia econòmica i l’economia
- La geografia humana i la societat
- La història
- La prehistòria i el començament de la Gàl·lia
- La Gàl·lia franca: els merovingis (481-751)
- La Gàl·lia en l’imperi Carolingi (751-987)
- Els inicis dels Capets (987-1180)
- L’imperialisme Capet (1180-1314)
- França en crisi (1314-1498)
- Cap a la monarquia absoluta (1498-1610)
- L’apogeu de l’absolutisme (1610-1715)
- La crisi de la monarquia (1715-89)
- La gran nació (1789-1815)
- Monarquia i República (1815-70)
- De l’una república a l’altra
- Dels anys de Mitterrand (1981-95) ençà
La geografia física
El relleu
De forma semblant a un hexàgon, França té 950 km de Dunkerque a Perpinyà, uns 1.100 de Brest a Menton i menys de 950 de Brest a Estrasburg, i és àmpliament abocada a la mar (2.100 km de costa, és a dir, el 38% del seu perímetre).
El clima
Els aspectes del clima van lligats a la situació geogràfica (latitud, façana occidental del continent, façana mediterrània) i al relleu. La circulació atmosfèrica és regulada per uns centres de baixes pressions, el més constant dels quals és el mínim d’Islàndia, que dirigeix sobre França uns corrents del nord, de l’oest i del sud, i uns centres d’altes pressions, el principal dels quals és una extensió de l’anticicló de les Açores. Segons les estacions, hi actuen d’altres centres, com ara el mínim de Gènova i el màxim escandinau (hivern) o el mínim de l’Europa central (estiu). Escombren el territori diversos fronts, el més important dels quals és el front polar. Les precipitacions provenen sobretot de l’oest, llevat en el domini mediterrani (sector S i SE). Per terme mitjà, totes les regions assoleixen 500 mm l’any. El traçat de les isohietes segueix el de les corbes de nivell. Els sectors menys regats són entre l’Oise i el Loira, a Alsàcia i al Rosselló, i els més regats, a les zones muntanyoses (més de 2.000 mm l’any). Les temperatures varien amb la latitud; la mar atenua els contrasts tèrmics. En la meitat SE, el relleu influeix d’una manera notable sobre les temperatures, sobretot a l’estiu; a l’hivern, el paper de la continentalitat és més sensible. La durada del glaç és funció de l’altitud i de la continentalitat: reduïda a 40 dies als vessants marítims, dura fins a uns tres mesos en el quart NE del país, i per sobre dels 1.000 m passa del trimestre. El repartiment dels dominis climàtics pot justificar-se, d’entrada, per una oposició entre nord i sud. A la França septentrional es distingeixen tres dominis principals: l’oceànic (Finisterre), el continental (plana d’Alsàcia) i el de transició (centre de la conca de París). Al sud, com a mínim es noten quatre dominis: l’oceànic (el bordelès), més reduït des dels punts de vista pluviomètric i tèrmic que el de Finisterre, el de l’est aquità, menys marcat per la continentalitat que Alsàcia, el mediterrani, més càlid i molt reduït en precipitacions, i el de muntanya, on l’altitud, l’exposició i el relleu creen un clima original. Si, en general, França frueix d’un clima temperat, no per això és lliure d’accidents (llargues secades, hiverns molt rigorosos), i el clima d’algunes regions presenta excessos i irregularitats, sobretot a la meitat sud del país.
La hidrografia
Els sòls i la vegetació
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
La mineria i la indústria
Els transports i les comunicacions
Els serveis
El sector de serveis constitueix, de llarg, la principal aportació al PIB (70% el 1997) i ocupa un percentatge similar de la població activa. Una de les diferències més rellevants d’aquest sector a França (en part també aplicable als altres dos grans sectors econòmics) amb relació a altres països amb un nivell de desenvolupament comparable és el gran pes que hi té l’estat. Aquest pes es manifesta tant en un grau superior d’intervencionisme i participació en l’economia com en les dimensions de l’administració pública. L’aportació del sector públic francès al PIB total representava el 1997 entorn del 18%, i ocupava prop del 25% de la població activa.
El comerç exterior
Fins el 1993 la balança comercial francesa fou, llevat d’excepcions, moderadament deficitària. A partir d’aquest darrer any s’invertí la tendència, i els marges de beneficis han oscil·lat entre el 2% i el 5% (1993-98). La creixent liberalització i desregulació del comerç internacional ha tingut, en general, un efecte beneficiós en el comerç exterior francès, el qual, d’ençà que el 1968 hom suprimí les barreres duaneres dins la CEE, ha crescut fins a fer de França la cinquena potència comercial del món els anys noranta, darrere dels EUA, Alemanya, el Japó i la Gran Bretanya. El 1995 França importà principalment maquinària i equipament de transports (38%), productes agrícoles (11%), productes químics (8,4%) i hidrocarburs (7%). Quant a les exportacions, tenen un gran pes la maquinària i els equipaments de transport (42%), seguit dels productes agrícoles i alimentaris (15%) i els productes químics (13%). D’altra banda, França és el tercer exportador mundial d’armes (12,4% de les vendes totals el 1999), la major part de les quals són adquirides al Tercer Món. Més de la meitat dels intercanvis comercials són efectuats amb estats de la Unió Europea, dels quals Alemanya ocupa un lloc molt destacat (prop del 20% tant en exportacions com en importacions), seguida d’Itàlia (10%), la Gran Bretanya (7%-9%), Bèlgica i Luxemburg (8%) i Espanya (6%-8%). Fora de la UE, té importància el comerç amb els EUA (6%-8%). Pel que fa al comerç al detall, la seva participació en el PIB s’aproxima al 10% i, tant pels ingressos com pel nombre d’ocupats, les grans superfícies i els grans magatzems tenen una clara preponderància (63% dels ingressos i 51% dels empleats del sector el 1995).
El turisme
La banca i les finances
Fins el 1999, que entrà en vigor el Banc Central Europeu, la Banque de France (fundada el 1800) dictà la política monetària; depengué del govern del 1946 al 1993, que esdevingué independent. La banca privada és molt àmplia, amb prop de 700 entitats (incloent-hi també les caixes d’estalvi), bé que des de la dècada dels anys noranta té lloc una clara tendència envers les fusions i la creació de grans entitats de crèdit. Entre les entitats financeres franceses més grans cal esmentar la Caisse Nationale de Crédit Agricole (1920), el Crédit Lyonnais (1863, privatitzat el 1999), la Société Générale (1864) i la Banque Nationale de Paris (creada el 1966, de titularitat estatal fins el 1993). La Borsa de París és, després de la de Frankfurt i la de Londres, la més important d’Europa i la quarta del món, i el 2000 anuncià la seva fusió amb la d’Amsterdam i Brussel·les. Hi ha altres mercats de valors a Bordeus, Lilla, Lió, Marsella, Nancy i Nantes.
L’estructura econòmica
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
Els pobles i les llengües
La religió
França és un estat laic. Ignora, aparentment, la religió dels seus ciutadans, que en poden fer una opció individual, protegida per la llei en tant que llibertat d’opinió. Així, els diversos clericats no reben ni reconeixement oficial ni cap assignació o suport de l’estat. La realitat, però, és més subtil que la llei: el nomenament dels bisbes catòlics és fet per una mena d’acord cavallerós entre el Vaticà i el govern francès; les escoles religioses (sobretot les catòliques) reben, en algunes circumstàncies, subsidis de l’estat. A través de les instàncies oficials, l’Església Catòlica té una influència gens negligible en la vida pública i, al seu torn s’ha integrat molt a l’estat francès (la seva col·laboració ha estat bàsica en l’eliminació de les llengües minoritàries). A més, els departaments del Baix Rin, de l’Alt Rin i del Mosel·la romanen sotmesos al concordat del 1801 i als diversos acords de la mateixa època referents al conjunt de cultes. Per això la universitat d’Estrasburg pot conferir el grau de doctorat en teologia, sancionat per l’estat francès i reconegut per les esglésies. Teòricament, els catòlics representaven el 1997 prop del 75% de la població (uns 46 milions d’adherents), bé que hi ha molta diferències entre els batejats i els practicants (entorn només d’un 20%). A França, l’Església Catòlica és organitzada en 9 regions apostòliques, 19 arquebisbats, dos dels quals, Marsella i Estrasburg, depenen directament de la Santa Seu, 95 diòcesis (la de Metz depèn de la Santa Seu) i una prelatura. La conferència episcopal fou creada l’any 1966. El primat de França és l’arquebisbe de Lió. D’ençà del segle XVI hi ha a França esglésies protestants diverses (luteranes, reformades —que —que constitueixen la majoria— i lliures), malgrat que les guerres de religió tingueren com a corol·lari l’hegemonia del catolicisme i l’expulsió dels hugonots. El conjunt de les esglésies protestants, organitzades en la Federació Protestant de França, aplega entorn d’un milió de membres. Pel nombre d’adherents (més de 3 milions el 1997), l’islam ha esdevingut, al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i en correspondència amb la intensa immigració magribina, la segona religió de França. A causa de la incompatibilitat (real o pretesa) de certes pràctiques associades als musulmans amb el conjunt de valors i lleis de la societat francesa, de tradició laica i occidental, és també la considerada de més incidència pública. Els jueus, en nombre d’uns 700.000 (1997), frueixen d’ençà del 1789 dels mateixos drets que els altres ciutadans, però sovint ha estat manifestat contra ells un antisemitisme larvat o palès (afer Dreyfus, mesures discriminatòries del govern de Vichy, etc.).
L’ensenyament
La informació
La premsa diària escrita ha experimentat a França, des del començament del segle XX, una reducció del nombre de publicacions, fruit de la concentració empresarial i la competència de la ràdio i la televisió. El 1900 eren editats a França uns 400 diaris; el 1946, 203, el 1983, 84 i el 1993, 75. D’aquests, 9 eren d’abast estatal i publicats a París, i 66 ho eren a les diverses regions franceses. Un tret característic de la premsa francesa és la concentració empresarial. Els principals grups són Amaury, Bayard Presse, Emap, Expansion, Filipacchi, Hachette i Socpresse. Els anys noranta, els principals diaris de difusió a tot el territori francès eren Le Parisien (457.244 exemplars), l’esportiu L’Équipe (408.000), Le Figaro (375.000), Le Monde (369.000) i Libération (229.000). La premsa regional era encapçalada per Ouest-France (Rennes, 786.000 exemplars), La Voix du Nord (Lilla, 357.000), Le Progrès (Lió, 300.000), La Nouvelle République du Centre-Ouest (Tours, 286.000), Le Dauphiné Libéré (Grenoble, 282.000), Nice Matin (Niça, 244.000), La Montagne (Clermont-Ferrand, 232.473), La Depêche du Midi (Tolosa, 218.000), Les Dernières Nouvelles d’Alsace (Estrasburg, 215.000) i Midi-Libre (Montpeller, 175.000). D’altra banda, la premsa vinculada directament als partits polítics pràcticament ha desaparegut; només resta L’Humanité, òrgan del Partit Comunista Francès. Pel que fa a la premsa periòdica no diària, destaquen els setmanaris de programació televisiva Téle 7 Jours (2,8 milions d’exemplars) i Télérama (600.000), el generalista Paris-Match (700.000), el satíric Le Canard Enchaîné (520.000) i els polítics Le Nouvel Observateur (433.000) i L’Express (428.000), a més de Femme Actuelle (2,1 milions), Modes et travaux (900.000) i Marie-Claire (600.000), destinades a un públic majoritàriament femení. Els mitjans audiovisuals han tingut un creixement accelerat des del final dels anys seixanta. El 1997 hi havia pràcticament un receptor de ràdio per habitant, mentre que els aparells de televisió gairebé arribaven a la unitat per persona adulta (606 per 1.000 h). L’organisme encarregat de concedir freqüències i llicències, designar els directors dels ens públics, etc. és el Conseil Supérieur de l’Audiovisuel. La ràdio pública depèn de la Société Nationale de Radiodiffusion, que, a banda de les emissores de la ràdio d’àmbit estatal i regional, emet també per a l’estranger i els territoris d’ultramar. Les emissores de ràdio ultrapassen les 2.500, i les més importants són Europe-1, Radio Monte-Carlo i RTL. France-Télévision controla els dos canals de televisió pública (France 2 i France 3). La televisió privada més important és Canal Plus, que utilitza la modalitat de pagament per visió. Des del 1988 França disposa de televisió per satèl·lit (TDF1 i TDF2), en què participen tant empreses privades com l’estat. El 1984 hom inicià el desenvolupament de la televisió per cable, que el 1995 disposava de més de deu operadors els quals emetien per 32 canals. L’any 1997 el nombre d’ordinadors personals era d’uns 180 per 1.000 h.
El govern i l’administració
L’estat francès disposa d’una constitució, aprovada per un referèndum el 1958. Diverses lleis orgàniques completen la constitució i fixen el marc jurídic de la Cinquena República. La constitució defineix l’estat francès com una república indivisible, laica, democràtica i social. El principi que la inspira és el del govern del poble, per al poble i pel poble, i la seva divisa és “llibertat, igualtat i fraternitat”. La llei constitucional reposa damunt els principis democràtics del sufragi universal, la separació efectiva dels poders legislatiu, executiu i judicial i la responsabilitat del govern davant el Parlament. La sobirania nacional pertany al poble, el qual l’exerceix a través dels seus representants i del referèndum. Els partits i les agrupacions polítics es formen i exerceixen llur activitat lliurement, amb l’única restricció del respecte a la sobirania nacional i a la democràcia. El poder governamental és confiat al president de la república i al primer ministre. El president de la república, elegit per set anys mitjançant el sufragi universal directe, és la clau de volta del règim. Els seus poders són molt amplis: vetlla pel respecte de la constitució, i el seu arbitratge assegura el funcionament regular dels poders públics i la continuïtat de l’estat, a més de nomenar i destituir el primer ministre i els altres membres del govern, promulgar les lleis votades pel Parlament o per referèndum i presidir el consell de ministres. Té el dret d’adreçar-se a les assemblees, la possibilitat d’intervenir en l’organització de les sessions parlamentàries, el poder de pronunciar, sense contrasignatura, la dissolució de l’assemblea nacional i el de servir-se del referèndum. És el cap dels exèrcits, disposa de poder diplomàtic, té el dret de gràcia i en circumstàncies excepcionals disposa de plens poders (article 16 de la constitució). No és responsable davant el parlament, però pot ésser acusat davant l’alta cort de justícia pels actes executats en l’exercici de les seves funcions. El primer ministre és nomenat pel president de la república. Dirigeix l’acció del govern i és responsable de la defensa nacional. Assegura l’execució de les lleis i exerceix el poder reglamentari. Els ministres i secretaris d’estat són nomenats, a proposta del primer ministre, pel president de la república, davant el qual són individualment responsables. El govern és col·lectivament responsable davant l’assemblea nacional. Quan aquesta adopta una moció de censura o quan desaprova el programa o una declaració de política general del govern, el primer ministre remet la dimissió del govern al president de la república. El poder legislatiu és confiat al parlament, integrat per l’assemblea nacional (de 577 membres, dels quals 22 corresponen als territoris d’ultramar), elegida per cinc anys a través del sufragi universal directe, i pel senat, format per 321 membres elegits per nou anys (renovables per terços cada tres anys) per sufragi universal indirecte. 296 senadors ho són per la França metropolitana, 13 per als territoris d’ultramar i 12 per als francesos a l’estranger. La iniciativa de les lleis pertany, concurrentment, al primer ministre i als membres del parlament. Els projectes i les proposicions de llei són examinats per una comissió parlamentària, i després són objecte d’una deliberació en sessió. Per principi el poder constitucional pertany al Parlament i al poble, però la iniciativa de la revisió constitucional pertany concurrentment al president de la república —a proposta del primer ministre— i als membres del parlament. Mai no pot ésser objecte de revisió la forma republicana de govern. El control de la constitucionalitat de les lleis i del funcionament del poder públic és confiat a un consell constitucional, compost per antics presidents de la república i per nou membres designats per nou anys, tres pel president de la república i tres per cada president de les dues assemblees parlamentàries. L’organització administrativa a l’estat francès és molt centralitzada. L’estat assegura la majoria de les tasques administratives i controla escrupolosament les tasques confiades a les col·lectivitats descentralitzades. Després de l’aprovació de la llei de descentralització administrativa de 1982, França és estructurada en comunes, en 96 departaments metropolitans i en 21 regions. Aquesta llei transferí les competències administratives i financeres que tenien els prefectes —ara anomenats comissaris de la república— a les assemblees dels departaments (consells generals) i a les assemblees regionals, (consells regionals), elegides per sufragi universal. Còrsega, que gaudeix d’un estatus especial de col·lectivitat territorial, té assemblea legislativa pròpia. El 2001 el Parlament francès aprovà l’establiment d’un règim pròpiament autonòmic per a l’illa. L’estat francès també té quatre departaments d’ultramar (Guaiana Francesa, Guadeloupe, Martinica i Reunió), dues col·lectivitats territorials d’ultramar (Mayotte i Saint-Pierre-et- Miquelon) i quatre territoris d’ultramar (la Polinèsia Francesa, els territoris antàrtics, Nova Caledònia i Wallis i Futuna). Bé que l’autoritat judicial sigui, per principi, independent dels poders governamental i legislatiu, l’administració de la justícia s’insereix en un departament ministerial. La independència dels tribunals és garantida pel president de la república, assistit pel consell superior de la magistratura. L’estat francès disposa de tribunals judicials ordinaris, o de dret comú, i de tribunals judicials d’excepció. La cort de cassació, amb seu a París, controla la bona aplicació de la llei per part dels tribunals. Els partits polítics francesos més importants són el Rassemblement pour la République, gaullista, fundat l’any 1976, la Union pour la Démocratie Française, centredreta, fundada l’any 1978, el Parti Socialiste, fundat el 1971, el Parti Communiste Français, fundat el 1920, i l’ultradretà Front National, fundat el 1972. França és membre de l’ONU, organisme del Consell de Seguretat del qual és membre permanent, de la Unió Europea, de l’OTAN (de l’estructura militar integrada de la qual es retirà el 1966), l’OCSCE i de l’OMC, entre d’altres organitzacions internacionals.
La història
La prehistòria i el començament de la Gàl·lia
La Gàl·lia franca: els merovingis (481-751)
Aplec de diversos pobles germànics, els francs aparegueren, cap al 250, a la riba dreta del Rin. Aprofitant que els vàndals havien travessat el limes, els francs salis s’instal·laren a Tournai. Aliats amb els romans, els francs combateren els altres pobles bàrbars, i posteriorment minaren fins i tot l’exèrcit romà de la Gàl·lia. Clodoveu I, un de llurs reis, ocupà la major part de la Gàl·lia després d’haver derrotat el romà Siagri i d’haver destruït el reialme visigòtic de Tolosa (derrota d’Alaric II a Vouillé, 507). Eliminà els altres reis francs i s’emparà d’una part de la Germània, però se li escaparen els països de dellà la Garona, la Narbonesa (tret de Tolosa), Borgonya i Provença. Convertit al catolicisme, rebé el suport de l’Església i de l’emperador d’Orient. Les seves conquestes (Borgonya, Provença) foren continuades pels seus fills. Els francs, però, foren incapaços de crear una monarquia estable i un reialme unit. El regnum francorum, considerat un bé de família, fou dividit en cada successió, i el poder, atomitzat, passà als grans propietaris: comtes i bisbes. La Gàl·lia passà, aleshores, per una regressió econòmica, la moneda d’or desaparegué, el comerç es paralitzà i la vida urbana declinà. Malgrat un intens esforç de cristianització, els reialmes del nord, Austràsia i Nèustria (Gallia Barbara), tingueren un retardament de civilització més fort que la Gàl·lia del sud (Gallia Romana): Borgonya, Provença i l’Aquitània semiindependent, on la civilització romana sobrevivia encara. Alguns reis, com Dagobert, intentaren, sense èxit, de reforçar llur autoritat, i el poder passà als majordoms de palau. Així, la família dels pipínids situà el centre de gravetat del regne franc a la Renània i governà en lloc dels merovingis. Carles Martell tornà a situar Borgonya i Provença sota la dominació franca, posà fi a les incursions musulmanes (Poitiers, 732) i donà el nom a la dinastia carolíngia.
La Gàl·lia en l’imperi Carolingi (751-987)
Pipí el Breu fou el protector de l’Església, i per això el papa li permeté de prendre la corona al darrer merovingi; fou la primera vegada que fou ungit un rei franc. Continuant la política d’annexió del seu pare, Pipí sotmeté Aquitània, reconquerí Narbona als sarraïns i posà fi a la independència dels reialmes visigòtics de la Septimània (759). Carles I o Carlemany (768-814) prosseguí l’expansió a la Germània, a Itàlia i a Catalunya (Marca Hispànica). Senyor de l’Occident cristià, fou coronat emperador pel papa el 800 imperi Carolingi. L’Imperi era sobretot cristià. Carlemany, un franc, no comprengué que aquest estat era fràgil. Des del 806 el repartí entre els fills, i la unitat només fou salvada amb la mort de dos d’ells. Aquest regne resultà constructiu: hom organitzà un exèrcit permanent i mantingué, d’aquesta manera, els poderosos al costat, inicià una organització administrativa nomenant comtes i inspectors de l’Imperi (missi dominici), restablí una moneda imperial, afavorí la represa del comerç, sobretot a la Renània, i finalment, desenvolupant la construcció, començà el renaixement carolingi, lligat al renovellament monàstic (Benet d’Aniana): redescoberta parcial de l’antiguitat pagana, estudi del llatí clàssic i aparició d’un art preromànic original. Amb tot, Carlemany treballà per la destrucció de la seva obra i preparà la societat feudal: es desenvoluparen els lligams de dependència entre els homes i la força dels lligams personals (pràctica del jurament i del benefici). Els grans propietaris i els bisbes esdevingueren vassalls i s’obrí un abisme entre el món clerical i el poble (reforma de l’escriptura). Aparegué, així, un bilingüisme cultural i social: l’Església decidí que fossin traduïts en llengua rústica els sermons. Finalment, Carlemany hagué de tenir en compte els problemes nacionals: des del 778, després de Roncesvalls, creà per al seu fill Lluís un reialme d’Aquitània, estat occità que el 806 incorporà Provença al seu territori. Quant a la part germanitzada de l’Imperi, aparegué com el país dels francs (França). S'insinuà, així, la dislocació de l’imperi, i l’obra de Carlemany s’enfonsà. Lluís el Piadós intentà, sense èxit, de mantenir la unitat; distribuí als seus fills una sèrie de reialmes (Aquitània, Itàlia, Baviera), i es convertí en l’objecte de les lluites entre clans: el clan francià d’un imperi unitari sostingut per clergues (Wala) i el clan occità d’un imperi federal representat per ministres d’Aquitània (Benet d’Aniana, Bernat de Septimània). La vida política esdevingué un seguit de cops d’estat, de guerres civils i d’assassinats. En morir ell, els seus fills s’enfrontaren: Carles II el Calb i Lluís II el Germànic s’aliaren (juraments d’Estrasburg) i venceren Lotari, que acceptà la divisió que posà fi a la unitat de l’Imperi (tractat de Verdun, 843). Carles el Calb passà a ésser rei de la França occidental, limitada a l’est per l’Escalda, el Mosa, el Saona, les muntanyes del Vivarès i les Cevenes. Aquest reialme fou el més poblat i el més dividit, car Aquitània i la Bretanya es negaren a sotmetre's. Carles el Calb i Carles III el Gros intentaren per última vegada de refer la unitat. Després, els carolingis de la França occidental foren febles: els normands devastaren el país, Aquitània ja no obeí, Gascunya i Provença s’independitzaren i es formaren els grans principats al marge de l’autoritat reial (Normandia, Flandes, França). Els ducs de França no vacil·laren a usurpar la corona: Eudes, Robert, Raül. Autèntics detentors del poder, els robertins eliminaren la dinastia carolíngia (987).
Els inicis dels Capets (987-1180)
L’iniciador dels Capets, Hug Capet, i els seus successors immediats foren petits prínceps sense autoritat, possessors d’un domini exigu entorn de París: França. Reis sense importància, ningú no els disputà la corona. Els autèntics poders del regnum francorum foren els prínceps de Normandia, de Flandes, de Borgonya i, sobretot, els rics prínceps occitans (Aquitània, Tolosa) o catalans, que se separaren dels Capets. Això no obstant, el desvetllament de l’economia occidental portà a França una prosperitat innegable. L’impuls demogràfic provocà un colla de sotragades socials que permeteren la concessió de cartes i de franquícies urbanes i rurals; les artigues es multiplicaren i sorgí una agricultura especulativa (vi de Laon), que anà acompanyada d’unes millores tècniques (arada, rastell, molins de vent i d’aigua). Els intercanvis foren represos. L’economia tancada de l’època carolíngia deixà lloc a una economia monetària. Les fires de la Xampanya suposaren la reunió dels mercaders d’Occident. Les ciutats renasqueren i obtingueren llibertats. El desvetllament monàstic, anunciat per Cluny, continuà amb Cîteaux i Fontevrault, i es produí aleshores un immens moviment de construccions d’esglésies. Fou el gran període del romànic; el gòtic començà. Es propagaren un seguit d’heretgies. La vida cultural s’obrí a les influències mediterrànies, sobretot occitanes (ideal cortesà, trobadors). D’ençà de Clodoveu, l’eix de les activitats del reialme era als països renans i mosans. En endavant, aquestes regions foren ocupades per l’Imperi. Hi hagué una reconversió de la política francesa: l’extensió es feia a càrrec dels rics estats occitans, més urbanitzats i més romanitzats. Lluís VI inaugurà aquest primer imperialisme francès casant el seu fill amb l’occitana Elionor, duquessa d’Aquitània. Però Lluís VII repudià Elionor, que es casà amb Enric Plantagenet, comte d’Anjou i rei d’Anglaterra (1154). Encarat amb l’Imperi i els Plantagenet, Lluís VII no gosà fer res.
L’imperialisme Capet (1180-1314)
França en crisi (1314-1498)
La conjuntura econòmica canvià perillosament (descens demogràfic, regressió dels conreus); les construccions d’esglésies es paralitzaren i la massa monetària disminuí. Els ingressos de molts senyors que havien rebut en feu una sèrie de rendes feudals disminuïren, i es llançaren a fer guerres. Per manca d’uns imposts regulars, les finances passaren dificultats; la crisi s’estengué al comerç (draps de luxe). El temps dels aldarulls començà amb les revoltes dels nobles, seguides per les fams i pel desfermament de la Pesta Negra (1348). L’elecció de Felip VI (1328) desencadenà les llargues guerres entre els Capets i els Plantagenet guerra dels Cent Anys (1337-1453). Fou un període ombrívol per a França, ple de revoltes camperoles i urbanes. El país restava en plena anarquia. En més d’una ocasió semblà que la victòria es decantés cap al cantó dels Plantagenet (sobretot després d’Azincourt, el 1415). Enric VI esdevingué rei de França i d’Anglaterra el 1422. La burgesia alguna vegada sostingué els anglesos, però el seu somni era una monarquia controlada, a l’estil anglès. Les temptatives d’Étienne Marcel (1358) i de Caboche (1413), poc o molt sostingudes pel partit borgonyó, donaren testimoniança del malestar provocat per la incapacitat dels ministres de Carles V o dels armanyaguesos. Però França acabà redreçant-se, primerament quan Du Guesclin bandejà el Príncep Negre, i sobretot quan el sentiment nacional, exacerbat per les desgràcies de la guerra, permeté a la monarquia de retrobar el seu prestigi (episodi de Joana d’Arc). L’estat es consolidà amb el suport de la burgesia (Jacques Coeur), que s’aprofità de la decadència de la noblesa, delmada per la guerra. El reialme cresqué amb el Delfinat, Borgonya, Provença i sobretot l’Aquitània anglesa (1453). L’endurança de Carles VII i de Lluís XI triomfà sobre les revoltes dels grans. L’annexió de Bretanya es preparà. La revolució catalana feu creure de sobte (1466) en l’establiment d’una dinastia francesa dellà els Pirineus. La represa demogràfica de la fi del s XV anà acompanyada d’un primer renaixement. Però, involucrada en les guerres d’Itàlia, França refusà tota mena de reforma institucional i encetà el poder centralitzat.
Cap a la monarquia absoluta (1498-1610)
Al començament del segl XVI França topà amb el poder occità dels Albret (Foix-Bearn-Navarra). Les guerres d’Itàlia conduïren a la conquesta de Nàpols i del Milanesat. Aquestes guerres finiren en desastre (1525). Quan l’emperador Carles V uní els béns de la monarquia hispànica amb els dels Habsburg, Francesc I procurà de trencar l’encerclament i s’alià amb els turcs. El conflicte acabà (1559) deixant el país arruïnat. Una política estrangera costosa i el luxe d’una cort itinerant portaren el rei a reforçar l’absolutisme; a partir del concordat, la clerecia restà sotmesa; els càrrecs foren venuts als burgesos, l’administració fou vigilada i la fidelitat dels nobles fou comprada (pensions). L’edicte de Villers-Cotterêts (1539) imposà el francès com a llengua administrativa, fet que inaugurà la centralització cultural. Aparegué un govern central que topà amb els parlaments. L’alça dels preus afavorí banquers i marxants i es produí el naixement d’un capitalisme financer. Les indústries de luxe es fortificaren i les fires de Bellcaire i de Lió prosperaren; fou creat el port de Le Havre i fou esbossada una política colonial (Canadà). Amb els castells del Loira, el renaixement francès assimilà les lliçons d’Itàlia. Després d’un període de pau, França s’enfonsà en les guerres de religió (1562-98). Nascuda de l’humanisme cristià, la Reforma es desfermà per França. Des del 1534 Francesc I desencadenà la repressió (extermini a les terres valdeses), però el calvinisme progressà hugonot i convencé gent de la noblesa. La repressió reprengué a instigació dels Guisa: la matança d’hugonots de Sant Bartomeu (1572) escindí el país en dos blocs. El moviment protestant, privat dels seus caps, es democratitzà. Unes províncies unides protestants s’erigiren a Occitània en un autèntic estat, amb organització militar, judicial i financera. Enric de Navarra, cap dels protestants, topà amb els extremistes catòlics organitzats en la Lliga. Enric III, amenaçat, en feu matar el cap, el duc de Guisa, però també ell acabà essent mort, i Enric III de Navarra esdevingué rei (Enric IV). Sostingut pels catòlics moderats i pels protestants, hagué de conquerir el tron contra la Lliga i la monarquia hispànica. El cansament ajudà Enric IV, convertit al catolicisme, a posar terme a la guerra. Després de la pau, l'edicte de Nantes (1598) reconegué als protestants la llibertat de consciència i de culte. Enric hagué d’aixecar un país arruïnat. El poder reial esdevingué fràgil. Sully, cap de les finances, redreçà la situació i convertí les funcions públiques en hereditàries. L’agricultura i la indústria (seda) agafaren impuls. Champlain colonitzà el Canadà. El rei volgué lluitar al costat dels protestants alemanys, però fou assassinat (1610). Així desaparegué una temptativa precoç de tolerància i, alhora, l’últim poder occità.
L’apogeu de l’absolutisme (1610-1715)
La crisi de la monarquia (1715-89)
El regnat de Lluís XV trobà una França en crisi. El regent Felip d’Orleans mirà de redreçar les finances per mitjà d’expedients i confià a Law la creació d’una banca d’emissió; però es produí la bancarrota. El cardenal Fleury, prudentment, millorà la situació. En morir aquest, el rei es deixà dominar per Madame de Pompadour. El 1740 i el 1756 França entrà en guerra, i el 1763 la pau consagrà la pèrdua de l’imperi colonial (l’Índia, Amèrica). La guerra agreujà la situació, i el descontentament cresqué. Choiseul intentà de redreçar la situació, però topà amb els parlaments i la situació empitjorà. El rei, impopular, morí el 1774, i el seu successor, Lluís XVI, cridà de nou els parlaments exiliats. Turgot procurà de reformar el règim (lliure circulació dels grans, intent d’igualtat fiscal), però aquesta política liberal desplagué als privilegiats, i Turgot fou bandejat. Els seus successors (Necker, Calonne) es mantingueren gràcies als emprèstits, i els privilegiats (nobles i eclesiàstics) refusaren la igualtat fiscal. El rei convocà, doncs, els estats generals (1789). França esdevingué llavors un “agregat inconstituït de pobles desunits”. A més, les institucions restaren inadaptades a un país en plena ufana demogràfica. L’expansió econòmica fou frenada pels entrebancs del comerç i la feblesa del crèdit. Els filòsofs de la Il·lustració criticaren aquest règim, basat en la desigualtat.
La gran nació (1789-1815)
La reunió dels estats generals derivà cap a una onada revolucionària que posà fi a l’antic règim Revolució Francesa. El rei capitulà davant el tercer estat (assemblea nacional constituent) i la revolta del poble de París (14 de juliol). Els pagesos obtingueren (Grande Peur) la fi del règim feudal. França s’organitzà en departaments. El rei esdevingué rei dels francesos, amb la il·lusió que la revolució ja era acabada. La declaració dels drets donà la imatge d’una revolució pacífica, igualitària, universalista, que, sota una terminologia progressista, reprengué el centralisme monàrquic i amagà un nacionalisme delirant, en nom de la mística de la superioritat de la cultura burgesa francesa. El sufragi censatari revelà de fet una dictadura burgesa. L’esquerra girondí engegà contra Europa una croada imperialista, inici de vint anys de guerres. Les derrotes causaren la caiguda de la monarquia (1792) i l’execució de Lluís XVI. Els girondins, burgesos moderats, que toparen amb l’oposició dels montagnards, petits burgesos demòcrates (jacobí), aliats amb els sansculottes, foren derrotats. La Convenció Nacional, amb Robespierre, feu una política de salvació pública (el Terror), que aconseguí de vèncer els enemics exteriors, i Robespierre eliminà els seus adversaris. Privat de suport popular, fou liquidat pels moderats (1794) Reacció termidoriana, els quals reprengueren el poder, després d’haver-se alliberat de les pressions populars.
Amenaçat pels regalistes i pels jacobins, el Directori es mantingué mitjançant cops d’estat i inicià una política d’expansió (repúbliques germanes) que dreçà Europa contra França i serví per al prestigi dels generals vencedors. Un d’ells, Bonaparte, assumí el poder (1799). Convertit en primer cònsol, transformà França en un estat modern centralitzat (codi civil) i instal·là un imperi autoritari. Napoleó I, últim dèspota il·lustrat, sostingué la indústria, però començà de nou una política d’agressió bèl·lica. Una forta població, la qualitat de l’exèrcit i el geni militar de Napoleó feren possibles les victòries. El blocatge d’Anglaterra portà al domini d’Europa. França s’annexà països, i arribà a tenir 162 departaments. Els francesos lluitaren d’Espanya a Rússia. Contra l’imperialisme francès es desvetllà el sentiment nacional (guerra contra Napoleó, a Espanya). La Grande Armée fou destruïda a Rússia, i els països aliats envaïren França. Napoleó abdicà (1814), i fou restaurada la monarquia. Lluís XVIII establí un règim constitucional limitat. Tanmateix, Napoleó tornà els Cent Dies; però, vençut a Waterloo (1815), fou deportat a Santa Helena.
Monarquia i República (1815-70)
Els Borbó hagueren d’aixecar un país vençut en el qual la burgesia havia consolidat el seu poder. Després del Terror Blanc, manaven els moderats, i mort Lluís XVIII, els ultres que amenaçaven les llibertats. Carles X agreujà aquesta política a favor de l’aristocràcia, la qual cosa originà la Revolució del 1830. Lluís Felip I es convertí en rei de la burgesia. Fou duta a terme la conquesta d’Algèria, i Guizot no feu cap reforma, seguint la tàctica de l’estabilitat en la inèrcia. Amb la crisi econòmica, es produí la Revolució del 1848 i la proclamació de la Segona República, que començà amb una fase democràtica (sufragi universal, dret al treball). La burgesia, per por dels socialistes, esclafà els obrers parisencs, i el partit de l’ordre triomfà. Elegit president Lluís Napoleó Bonaparte, mitjançant un cop d’estat (1851), es proclamà emperador i basà el nou règim en l’exèrcit, l’Església i la burgesia. Napoleó III instituí el lliure canvi i procurà debades d’unir liberals i obrers (dret de vaga). La gran florida industrial, basada en el carbó, afavorí el nord del país. França disposà d’una xarxa bancària i ferroviària centralitzada. París s’embellí i la burgesia es feu rica. Després de ruïnoses guerres (Crimea, Mèxic), hom feu la guerra a Prússia: fou el desastre, la caiguda del règim (1870) i la proclamació de la tercera república francesa.
De l’una república a l’altra
La república dirigida per Gambetta procurà debades de foragitar la invasió prussiana. França capitulà i perdé Alsàcia i Lorena. Les eleccions del 1871 donaren la victòria als monàrquics, dirigits per Thiers, el qual anorreà cruentament la Comuna de París, assaig prematur de democràcia socialista sorgida arran de la caiguda de l’Imperi. La decisió dels conservadors de l’Ordre Moral d’impedir una restauració feu que els republicans guanyessin (1879). Oportunistes, i radicals després, intentaren de consolidar el poder de la burgesia (lleis escolars). Tingué lloc la centralització a ultrança i l’afrancesament forçat. Greus crisis sacsejaren el règim (boulangisme, afer Dreyfus). La florida econòmica beneficià l’alta burgesia, cosa que feu néixer un moviment obrer (socialisme, CGT). Els radicals separaren església i estat i reprimiren la revolta occitana dels vinyataires. França, que esdevingué un imperi colonial, topà amb l’imperialisme alemany, fet que a l’últim feu esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-18): quatre anys de guerra que dessagnaren el país, el qual arribà al triomf gràcies a l’ajut dels EUA. La pau de Versalles li retornà Alsàcia i Lorena. La dreta nacionalista governà sense voler veure la feblesa francesa; però la crisi econòmica del 1929 revelà la realitat. Després de la temptativa del putsch feixista del 1934, l’esquerra formà un Front Popular, guanyà les eleccions (1936) i feu algunes reformes (vacances pagades), però no ajudà la República Espanyola. Aquests anys, França tolerà les agressions de Hitler i després, aliada amb la Gran Bretanya, s’hi oposà. Tanmateix, el 1940 capitulà davant l’atac alemany. El país restà desarmat i mig ocupat. El mariscal Pétain trabucà la República i establí, a la França no ocupada, un règim govern de Vichy que col·laborà amb els alemanys i hi feu regnar el terror, sobretot durant el gabinet Laval (1942-44). El general De Gaulle creà, a Londres, un govern francès lliure, que donà lloc a la resistència. Els maquisards i els anglo-nord-americans desembarcaren a França i l’alliberaren (1944). Restablertes les llibertats durant la Quarta República, el canvi anà acompanyat de nacionalitzacions i de reformes (Sécurité Sociale). De Gaulle dimití, en desacord amb l’esquerra. El règim s’embolicà en guerres colonials (Indoxina). La guerra d’Algèria, iniciada el 1954, comportà el retorn de De Gaulle al poder (1958). La Cinquena República confià tots els poders al president, el qual hagué de donar la independència a Algèria (1962) i intentà de donar a França un gran paper mundial. El poder era a les mans de la nova burgesia de la segona revolució industrial, cosa que provocà un seguit de contestacions. La crisi del 1968, (fets de Maig), durant la qual també aflorà una certa presa de consciència de les minories nacionals, feu trontollar el règim i De Gaulle hagué de dimitir (1969). Després de Pompidou, amb el mandat del qual acabà l’època del gaullisme, el 1974 guanyà les eleccions el conservador V. Giscard d’Estaing, el qual, bé que condicionat pel suport parlamentari de la Union des Démocrates pour la République (UDR), feu una política reformista sovint oposada als criteris de la neogaullista UDR. El 1976 el líder d’aquesta, J. Chirac, dimití com a primer ministre i fou succeït per R. Barre. Giscard impulsà la formació d’un nou partit, la Union pour la Démocratie Française (UDF), que arran de les eleccions legislatives del 1978 reforçà la posició del president al parlament. En política exterior, bé que integrada al bloc occidental, França cercà assolir una posició independent en el context mundial, cosa que motivà, entre moltes altres decisions, la seva retirada de l’estructura militar de l’OTAN. Els anys setanta les demandes d’autonomia de Còrsega, Bretanya i el País Basc s’intensificaren i a vegades es reflectiren en actes de violència. Els problemes econòmics i el desprestigi creixent de G. d’Estaing portaren al poder (1981) el líder del Partit Socialista, François Mitterrand, el qual convocà eleccions legislatives anticipades que donaren la majoria al PSF.
Dels anys de Mitterrand (1981-95) ençà
Entre el 1981 i el 1983, el govern socialista, que incloïa quatre ministres comunistes, introduí un programa de reformes: nacionalització de la banca i de diverses indústries clau, augment de les prestacions socials i aplicació, el 1982, d’algunes mesures de descentralització molt moderades. Vers el 1983 es feren sentir els efectes de la crisi econòmica en una minva del suport al govern (eleccions municipals i parcials al Senat el 1983 i al Parlament Europeu el 1984) i la dimissió del primer ministre Pierre Mauroy, que fou substituït per Laurent Fabius. Aquest imposà una tornada a l’ortodòxia econòmica que provocà la sortida dels comunistes del govern el 1984. El 1986, el centredreta (RPR) guanyà en les eleccions legislatives, i el seu líder Jacques Chirac esdevingué primer ministre. El nou govern, que topà diverses vegades amb el cap d’estat amb motiu de l’anomenada cohabitació entre cap d’estat i de govern de diferent adscripció política, impulsà la liberalització i la privatització d’alguns sectors. Arran de la victòria de Mitterrand en les eleccions presidencials del 1988, Chirac, que s’hi havia enfrontat, dimití, i forçà la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades. Celebrades al juny, foren guanyades pel Partit Socialista amb un 45% dels vots i el seu cap de llista, Michel Rocard, fou designat primer ministre. En el pla polític intern començà a mostrar la seva força el partit ultradretà Front National, liderat per Jean-Marie Le Pen, amb una influència creixent en l’àmbit local. Als anys vuitanta l’estat francès conegué importants desafiaments en territoris situats fora de l’hexàgon sota la seva administració: a Còrsega i Nova Caledònia els moviments independentistes incrementaren des del 1984 les activitats antifranceses, sovint amb actes de terrorisme. En aquest segon territori, amb l’aprovació mitjançant un referèndum celebrat simultàniament a la metròpoli i a la colònia, el 1988 els secessionistes canacs arribaren a un acord amb el govern francès, pel qual Nova Caledònia adoptava un estatut provisional a l’espera d’un referèndum d’autodeterminació el 1998. En política exterior, es produïren moments de tensió amb Nova Zelanda amb motiu de proves nuclears franceses al Pacífic el 1984. D’altra banda, aquest mateix any, amb l’extradició a Espanya d’alguns membres d’ETA, França intensificà la col·laboració amb aquest país en la lluita contra el terrorisme i, amb l’accés de Chirac al càrrec de primer ministre el 1986, les relacions amb l’OTAN milloraren considerablement, política que Rocard prosseguí. Le Pen, amb el seu FN, acaparà el protagonisme polític amb la conquesta, en les legislatives parcials del desembre del 1989, de diverses alcaldies, i arribà a un gran triomf en les cantonals del 1992, sobretot al sud del país, i tot això davant la més absoluta desorientació de la dreta tradicional. La reunificació d’Alemanya induí França a replantejar-se noves aliances comunitàries i Mitterrand s’hi acomodà proposant la creació del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament dels països de l’Est (novembre del 1989), accelerant la unió econòmica i monetària de la CEE i iniciant, amb Alemanya (primavera del 1992), la formació d’una milícia que hom pretenia convertir en el nucli d’un futur exèrcit europeu. A l’exterior, hom contemplà revoltes al departament d’Ultramar de l’illa de la Reunió (febrer del 1991), l’aprovació d’un nou estatut per a Còrsega (abril), i els aldarulls, l’estiu següent, dels harkis —natius de les colònies i excombatents a la guerra d’Algèria— al sud del país. La conflictivitat laboral i racista comportà que Mitterrand fes dimitir Rocard perquè Edith Creson ocupés el seu lloc (maig del 1991), L’èxit de les eleccions cantonals de Le Pen la primavera del 1992 i el descens de l’opció socialista induïren Mitterrand a rellevar Cresson pel nou primer ministre Pierre Bérégovoy (primavera del 1992). La policia francesa participa d’ençà d’aleshores més eficaçment amb l’espanyola, en la lluita contra ETA. En un intent de recuperar part de la popularitat perduda arran dels nombrosos escàndols i acusacions de corrupció en què s’havien vist implicats membres del seu partit (entre ells, l’ex-primer ministre Laurent Fabius o Bernard Tapie, alcalde de Marsella), al setembre del 1992 Mitterrand sotmeté a referèndum la ratificació del Tractat de Maastricht. La consulta tingué lloc e i el vot favorable guanyà per un marge molt estret. Al març del 1993 Mitterrand convocà eleccions legislatives; resultà guanyadora la coalició de centredreta formada per l’RPR-UDF, i el PSF sofrí una de les pitjors derrotes de la història (passà de 276 escons el 1988 a 70 el 1993). El nou primer ministre centrista, Édouard Balladur (RPR), adoptà una política de caràcter liberal, basada en la reducció d’impostos i de la despesa pública i en la privatització d’empreses, mentre se succeïen nombrosos escàndols polítics i econòmics. Les eleccions al Parlament Europeu del juny del 1994 confirmaren el creixent escepticisme francès cap a Europa i provocaren la caiguda de Michel Rocard com a líder del Partit Socialista. En les eleccions presidencials d’abril-maig del 1995, el candidat socialista Lionel Jospin s’imposà en la primera volta gràcies, en part, a la divisió del vot de la dreta en dos candidats: Édouard Balladur i Jacques Chirac (també de l’RPR). Tot i això, en la segona volta Chirac (amb el 52,6% dels vots) guanyà Jospin (amb el 47,4%) i el 17 de maig reemplaçà Mitterrand (que morí el 8 de gener següent) en la presidència de la República. El més destacable de les eleccions municipals del juny del 1995 fou el manteniment de la línia ascendent de l’ultradretà Front National de Jean-Marie Le Pen, que aconseguí quatre alcaldies importants: Toló, Marinhana, Aurenja i Vitròlas. Al novembre, després d’una remodelació del govern, el primer ministre Juppé presentà un projecte de pla de reforma de la Seguretat Social que provocà una violenta onada de manifestacions per tot França i tres setmanes de vagues en el sector públic. Tot i el pla i l’augment de l’IVA en dos punts al juny del 1996, el govern de Juppé es mostrà incapaç de frenar el dèficit públic o les preocupants xifres d’atur (més de tres milions al final del 1996). El malestar econòmic i social se sumà a la desconfiança popular envers la classe política francesa. A més, durant el 1995, París fou objecte d’un seguit d’atemptats amb bombes per terroristes islàmics. Per la seva banda, els independentistes corsos atacaren el govern central amb nombroses accions durant el 1996 i el 1997. La influència de l’ultradretà Front National donà lloc a una dretanització de la coalició conservadora en el govern, que es plasmà en l’elaboració d’un projecte de llei molt dur contra la immigració, al febrer del 1997 (Llei Debré). El projecte fou modificat davant la pressió popular i se suprimí un article en què, recordant el control als jueus durant el govern de Vichy, s’obligava a qui allotgés un estranger a notificar a les autoritats sobre els moviments d’aquesta persona. Pel que fa a la política exterior, l’afany d’elevar el perfil de França a l’escena internacional es manifestà en nombroses tensions: la decisió de Chirac de reprendre els assaigs nuclears a la Polinèsia Francesa (entre el setembre del 1995 i el gener del 1996 se'n feren sis) comportà un esclat de violència i un augment del sentiment independentista a la zona, així com protestes de moviments ecologistes com Greenpeace i dels governs d’Austràlia, Nova Zelanda i d’alguns dels socis de França a la Unió Europea. Malgrat la bona entesa inicial entre Chirac i l’administració americana, la relació amb els EUA es veié afectada per divergències sobre diversos temes, com la constitució d’una força de pau africana, la reestructuració de l’OTAN i l’elecció del secretari general de l’ONU, entre d’altres. Al maig del 1997 Jacques Chirac dissolgué l’Assemblea Nacional i convocà eleccions generals anticipades. El primer ministre, Alain Juppé, desgastat per acusacions de corrupció i les mesures de rigor que hagué d’imposar per accedir a la moneda única europea, presentà la dimissió després dels mals resultats de la coalició RPR-UDF en la primera volta, el 25 de maig. En la segona volta, l’1 de juny, el Partit Socialista guanyà les eleccions sense majoria absoluta, amb el 43,94% dels vots (274 escons), seguit de l’RPR-UDF, amb el 38,83% (256 escons), del Front National, amb el 5,68% (un escó), i del Partit Comunista, amb el 3,24% (38 escons). Lionel Jospin esdevingué el nou primer ministre, gràcies a l’aliança de govern entre socialistes, comunistes, ecologistes i altres grups d’esquerra. A partir d’aquesta derrota el centredreta francès entrà en una profunda crisi d’identitat i lideratge, amb acusacions mútues, descomposicions i recomposicions de partits, i renúncies de líders històrics. El nou govern, liderat per Lionel Jospin, es proposà com a objectius tot un seguit de mesures contràries a les receptes monetaristes que s’aplicaven a tot Europa per a complir els criteris de convergència. Així, per a lluitar contra l’atur juvenil s’incidí en el compromís de crear, abans de finalitzar l’any 1998, milers de llocs de treball d’utilitat social que havia de finançar l’Estat en el 80%; es feren propostes per a reformar la legislació d’estrangeria contra la qual s’havien produït nombroses mobilitzacions ciutadanes; se celebrà el Mundial de Futbol a l’estiu del 1998 amb un equip multiracial que generà molts debats politicofilosòfics sobre el multiculturalisme, fent front als discursos xenòfobs del líder ultradretà Jean-Marie Le Pen; també es proposà l’anomenat Pacte Civil de Solidaritat per dotar les parelles d’homosexuals de garanties civils i fiscals, que no progressà per l’oposició dels partits de dreta a l’Assemblea Nacional. Les eleccions regionals del març del 1998 significaren una nova derrota per a la dreta, que, per tal de mantenir la seva representació, pactà amb el Front National de Jean-Marie Le Pen en quatre departaments. En un marc de protestes i mobilitzacions ciutadanes que consideraven insuficients les reformes del govern, aquest elaborà una ambiciosa llei que reduïa la jornada laboral a 35 hores setmanals a totes les empreses de més de 10 treballadors i que entrà en vigor al gener del 2000. El primer de gener de 1999, França entrava a formar part de la moneda única sense que les previsions econòmiques fossin del tot bones tal com anunciaven el plans governamentals. Les mobilitzacions dels transportistes per la pujada dels preus dels carburants foren la continuació de les protestes socials, que, en aquest cas, obligaren el govern a eliminar una sèrie d’impostos que gravaven el consum. El primer ministre mostrà una nova sensibilitat vers els territoris protectorats francesos, així com vers les reivindicacions d’autonomia a Còrsega. D’aquesta manera, signà un protocol de compromís amb Nova Caledònia que preveia un futur procés d’autodeterminació, i promogué un nou estatut d’autonomia per a l’illa de Còrsega, aprovat al maig del 2001 tot i l’oposició de Chirac i de l’exministre de l’Interior Jean-Pierre Chevènement. També impulsà un pla per a incloure a les escoles l’ensenyament de les llengües minoritàries, entre les quals el català. Al començament del 2001, les forces d’esquerres patiren un cert desgast en els comicis municipals, que es veié temperat per l’èxit de la seva victòria a París, que fins aleshores havia estat un feu de la dreta. Pel que fa a la política internacional, França tingué serioses desavinences amb la Gran Bretanya per la seva negativa a importar carn bovina, després de la troballa de diversos casos de patologies encefàliques anomenades ‘malaltia de les vaques boges’, amb efectes letals sobre les persones. D’altra banda, el govern Jospin portà a terme una política d’obertura i reformes, sobretot a l’Àfrica, on, entre altres qüestions, ordenà una retirada parcial de les tropes destinades a Ruanda-Burundi, i obrí noves vies de diàleg per a depurar la responsabilitat de l’administració francesa en el conflicte entre aquests dos països. En la guerra de Kosovo, França mantingué una posició de participació activa en l’operació Força Aliada i col·laborà en el bombardeig que l’Aliança Atlàntica dugué a terme contra Iugoslàvia, tot i algunes oposicions internes com les del Partit Comunista o el ministre de l’Interior. Amb les eleccions presidencials de l’abril del 2002 començà un nou cicle polític, que tingué com a nota més sorprenent el desbancament del Partit Socialista a la primera volta en favor del líder del Front National Jean-Marie Le Pen com a segona força, amb el 16,8% dels vots. El fort ascens de la ultradreta provocà una reacció d’alarma, de la qual resultà beneficiat Jacques Chirac, confirmat en el càrrec a la segona volta al maig amb el 82,2% dels vots. El mateix mes, Jospin dimití. En les eleccions legislatives del juny, la coalició de centredreta Unió per la Majoria Presidencial (formació creada per Chirac en ocasió de les eleccions i que integrava, sobretot, l’RPR i la UDF), obtingué una clara victòria, amb 399 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional; el Partit Socialista s’ensorrà i només n'aconseguí 147; en tercer lloc se situà el Partit Comunista, amb 21, i el Front National no obtingué representació. Chirac designà un govern encapçalat per Jean-Pierre Raffarin; al setembre, dissolgué l’RPR i dos mesos després fundà, a partir de la UMP (que dissolgué), un nou partit de dreta, la Unió per un Moviment Popular (UMP). Al març del 2004 tingué lloc una crisi de govern amb la dimissió de Raffarin (que no fou acceptada per Chirac) arran de les derrotes de la UMP en les eleccions regionals. En l’àmbit econòmic, la recessió mundial dels primers anys del segle XXI (agreujada per les conseqüències dels atemptats de l’onze de setembre a Nova York) repercutí força a França i, de retop, a la Unió Europea, per la similar conjuntura negativa que patí Alemanya, l’altre gran motor econòmic de l’organització. El 2000 el creixement del PIB francès fou del 4,2%, però els anys següents el ritme es reduí a l’1,8%, l’1,2% i el 0,2% el 2001, 2002, 2003, respectivament. Al gener del 2002, l’euro substituí el franc. Aquests anys, l’atur es mantingué en uns nivells (entre el 8% i el 10%) que foren motiu de preocupació. En aquest sentit, en general s’admeté que la jornada laboral de 35 hores implantada el 1998 no havia aconseguit crear ocupació. Tanmateix, el nou govern de centredreta es limità a flexibilitzar la mesura. Continuà també la política de privatitzacions de grans empreses públiques (Air France, France Télécom, Thales, Renault, etc.), sobre les quals, tanmateix, l’Estat francès manté una participació decisiva, seguint la tònica d’intervencionisme i de control que sempre l’ha caracteritzat. Amb relació a aquesta tendència, el pes de la despesa pública, del funcionariat i dels impostos segueixen essent dels més elevats al món desenvolupat, i la seva reducció, un dels principals reptes de l’economia francesa. Per tal de resoldre el dèficit, al juny del 2003 el govern anuncià una reforma de les pensions (que donà lloc a una vaga general) i al juliol del 2004 establí el copagament de la sanitat pública. El 2003 França trencà (juntament amb Alemanya) el Pacte d’Estabilitat de la UE. Les resistències franceses a l’eliminació dels subsidis de la producció agrícola francesa a través de la Política Agrària Comunitària foren un altre dels obstacles a la liberalització de l’economia, i suscitaren un agre debat a l’octubre del 2002 entre Chirac i Tony Blair, i també el 2002 França es mostrà com el país de la UE més reticent en els projectes per a liberalitzar el mercat energètic. Les qüestions més debatudes en política interior giraren sobretot entorn de la immigració i, en un intent de neutralitzar el que era percebut com una amenaça a la laïcitat de l’Estat francès, al febrer del 2004 fou aprovada una controvertida llei que prohibia la presència de símbols religiosos en les escoles públiques. La mesura feia referència sobretot al vel de les dones islàmiques. En el rerefons, hi havia les creixents dificultats per a assimilar amplis sectors d’immigrants nord-africans. Poc després d’ésser promulgada aquesta llei, un grup de periodistes francesos fou segrestat a l’Iraq amb l’objectiu de fer-la derogar. La qüestió de Còrsega continuà capitalitzant la controvèrsia més àmplia sobre la descentralització de l’Estat francès, en la qual cada pas en aquesta direcció es veia contrarestat per mesures oposades, obstacles i resistències polítiques o administratives, malgrat l’aprovació, al març del 2003, d’esmenes a la constitució que permetien la transferència de determinats poders a les institucions locals i regionals. Al gener del 2002, el Consell d’Estat retallà d’una manera dràstica el projecte d’estatut d’autonomia cors, tot eliminant-ne la capacitat d’adaptar les lleis franceses a la realitat de l’illa. Al juliol del 2003, fou rebutjat en referèndum el pla d’autonomia enmig de fortes tensions entre els nacionalistes i l’Estat francès. També foren negatius els resultats de consultes sobre plans similars a Guadeloupe i la Martinica (desembre del 2003). D’altra banda, al desembre del 2002 el Consell d’Estat anul·là l’aplicació de la legislació que regulava la immersió lingüística en les llengües dites regionals. En política exterior, França seguí, com és habitual, una tendència a la independència amb relació als seus aliats occidentals, especialment els EUA –si més no, en el terreny de les intencions–. Aquesta tendència es posà de manifest amb la posició contrària de França a l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i la posterior ocupació de l’Iraq, fins al punt de vetar la participació de l’OTAN en la invasió d’aquest estat (febrer del 2003), i també al Consell de Seguretat de l’ONU per la iniciativa anglo-nord-americana (març). El posicionament francès, que encapçalà conspícuament l’oposició a la guerra de diversos estats de la UE (entre d'altres, Alemanya), donà lloc a la crisi transatlàntica més greu entre ambdós països també present en les relacions anglofranceses. A l’abril, França encapçalà una iniciativa per constituir un sistema de defensa independent de l’OTAN, que no prosperà. En política europea, França intentà rellançar l’eix francoalemany i feu avançar la integració de la UE, però les dificultats econòmiques (paleses amb el trencament del pacte d’estabilitat el 2003), les sempre difícils relacions amb la Gran Bretanya, les reticències envers els nous estats membres (que ingressaren al maig del 2004) i, en general, les resistències a cedir prerrogatives a les institucions de la UE comportaren un clima d’estancament que es volgué pal·liar amb l’elaboració d’un projecte de Constitució Europea en el qual França tingué un paper destacat (encapçalà la convenció encarregada d’elaborar-la l’expresident Valéry Giscard d’Estaing). Tanmateix, el resultat en el referèndum per a la ratificació d’aquest tractat, celebrat al maig del 2005, amb el 55,2% dels vots negatius a França, comportà una nova paràlisi del projecte europeu i una crisi institucional (una de les interpretacions més invocades per aquest resultat era el del vot de càstig), davant la qual Chirac remodelà el govern, substituint Raffarin per Dominique de Villepin (antic ministre d’Afers Estrangers) com a primer ministre. Villepin intentà novament introduir modificacions en el rígid sistema laboral i de pensions francès, amb escassos resultats: a l’octubre, el pla de privatitzacions i de reforma de les pensions del govern donà lloc a una vaga general que tingué una gran incidència. La crisi més greu esclatà al final d’aquest mes quan, arran d’un incident amb la policia que causà dos morts, s’estengueren pels barris marginals de París i de les principals ciutats franceses (habitats per immigrants, majoritàriament magribins) una sèrie de revoltes consistents en la realització d’actes vandàlics sistemàtics i a gran escala. Més enllà de la polèmica al voltant de la idoneïtat de les mesures dictades pel ministre de l’Interior Nicolas Sarkozy, les dimensions i el grau de violència d’aquesta explosió, que es perllongà més d’una setmana, plantejà interrogants al voltant de la immigració i de les polítiques d’integració. Posteriorment, amb la proposta de contracte de primera feina, que flexibilitzava de manera limitada l’acomiadament, les manifestacions i mobilitzacions massives es tornaren a reproduir al llarg del març del 2006, i finalment el govern hagué de retirar el projecte. En els afers estrangers, a banda de la confrontació amb els EUA per la intervenció a l’Iraq, França feu evident en diverses ocasions els primers anys del segle XXI els forts vincles, influències i interessos que conservava al continent africà, i el manteniment d’una relació entre la protecció i la tutela envers els estats africans francòfons sorgits de les antigues colònies. Destacaren la intervenció en el conflicte de Costa d’Ivori (especialment a partir del 2002, en què hi envià un important contingent de tropes per a garantir la seguretat dels 15.000 francesos residents en aquest país) i el trencament de relacions amb Ruanda el 2006 per les acusacions mútues en el conflicte interètnic que s’inicià el 1994. Les tropes franceses tingueren també un paper decisiu en la missió de l’ONU que intervingué en la crisi del Líban el 2006. D’altra banda, coincidint amb les discussions sobre l’acceptació de Turquia a la UE, el genocidi armeni del 1915 adquirí un fort protagonisme en els mitjans francesos, ja que el 2006 l’Assemblea Nacional francesa aprovà penalitzar Turquia pel fet de negar el genocidi, cosa que desencadenà un conflicte diplomàtic. En les eleccions del maig del 2007 el líder de la UMP Nicolas Sarkozy fou elegit nou president de França en derrotar la candidata socialista Ségolène Royal. Sarkozy nomenà un nou gabinet del qual Villepin fou rellevat com a primer ministre per François Fillon, confirmat en el càrrec després de la victòria de la UMP en les legislatives del juny (314 diputats d’un total de 577). Sarkozy inicià aleshores un mandat en molts aspectes polèmic i renovador, caracteritzat per una intervenció molt més directa en els afers de govern i la inclusió en l’executiu de ministres provinents de partits rivals, com ara el del socialista Bernard Kouchner, nou ministre d’Afers Estrangers, àmbit en el qual Sarkozy reconstruí els vincles amb els EUA (molt refredats des del 2003 amb motiu de la intervenció a l’Iraq), obrint la participació francesa a la lluita antiterrorista global, que es traduí l’any següent en un increment de les forces franceses a l’Afganistan.
En l'àmbit de la UE, França contribuí decisivament a la reactivació del projecte europeu després del fracàs de la Constitució Europea del 2005 amb el Tractat de Reforma (o de Lisboa), que, junt amb la resta de líders europeus, signà al desembre del 2007 i que ratificà al febrer del 2008. En política interior, el seu projecte de reformar el sistema de pensions dels funcionaris desencadenà un enfrontament amb els sindicats, que convocaren al novembre una sèrie de vagues massives que donaren pas a l'inici de negociacions amb el govern. Les vagues i les manifestacions, tanmateix, continuaren l'any següent. La crisi mundial iniciada el 2008 posà en primer pla l’economia, davant la urgència de la magnitud del deute i algunes qüestions estructurals controvertides, especialment el gran pes del sector públic. Directament tutelat pel president Sarkozy, el govern francès dugué a terme retallades de la despesa pública per a reduir el deute, així com altres mesures, entre les quals hi havia l’elevació de l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys, que combinà amb forts estímuls a la inversió i la injecció de diner públic, en bona part per a rescatar entitats financeres com ara el Crédit Agricole i la Société Générale, greument afectades per la compra de deute grec en anys anteriors. En el marc europeu, Sarkozy secundà l’Alemanya liderada per la cancellera Angela Merkel en la iniciativa de reforma fiscal de la UE. El colideratge francoalemany culminà al març del 2012 amb l’aprovació del Tractat d’Estabilitat Fiscal. Altres qüestions de ressò durant el mandat de Sarkozy foren l’aprovació al juliol del 2008 de la reforma constitucional més important des del 1958 que, entre altres modificacions, atorgava nous poders al Parlament en detriment de la presidència i limitava els mandats presidencials consecutius a un màxim de dos. El nou text recollia també el primer reconeixement constitucional (si bé molt limitat) de les llengües dites regionals. A banda, foren controvertides la regulació del vel islàmic en espais públics (2009) i l’intent de repatriació dels roma (gitanos) procedents de Romania i Bulgària establerts a França, que finalment es resolgué aplicant la directiva europea sobre moviments de persones al final del 2010. Al febrer del 2012 un jove proislamista assassinà nou persones en una escola jueva.
En l’àmbit internacional, Sarkozy signà amb Rússia un tractat per a la participació de França en el subministrament energètic. Més discutides foren les seves intervencions al Txad i a Colòmbia per a l'alliberament de ciutadans francesos segrestats. Al novembre del 2010 França i la Gran Bretanya tancaren un acord en matèria de defensa que preveia la col·laboració en assaigs de caps nuclears. En la Primavera Àrab, el president Sarkozy fou determinant en l’establiment de la zona d’exclusió aèria sobre Líbia al març del 2011, que permeté l’enderrocament del règim de Moammar al-Gaddafi. Les relacions de França amb Turquia es tensaren al gener del 2012 a propòsit del genocidi armeni. La política francesa també fou sacsejada per l’escàndol d’assetjament sexual que provocà la dimissió del director del Fons Monetari Internacional i destacat membre del Partit Socialista, Dominique Strauss-Kahn, al maig del 2011, i per la condemna al desembre de l’expresident francès Jacques Chirac per un delicte de prevaricació comès quan era alcalde de París (primera sentència contra un cap d’estat francès des de la del mariscal Pétain el 1945).
Al maig del 2012 se celebraren eleccions presidencials en les quals el socialista François Hollande derrotà Nicolas Sarkozy. Hollande formà aleshores un nou govern amb Jean-Marc Ayrault com a primer ministre, reforçat en les eleccions legislatives del juny per la victòria del Partit Socialista. Hollande defensà un programa radicalment oposat a la liberalització de Sarkozy: entre les mesures proposades, a l’inici del seu mandat, hi havia un polèmic augment d’impostos a les grans fortunes de fins el 75% i una ampliació molt substancial del nombre de mestres. El propòsit de renegociar els termes del Tractat d’Estabilitat Fiscal comportà un acusat distanciament amb Alemanya. Els mesos següents, el deteriorament persistent de l’economia francesa, amb advertiments explícits des de l’FMI i menys contundents des de la Unió Europea, comportaren un fort augment del malestar, que es reflectí en el fort retrocés socialista i l’avenç de l’extrema dreta del Front National en les eleccions municipals del març del 2014. Com a resposta a aquests resultats, Hollande remodelà el govern i substituí el primer ministre Jean-Marc Ayrault per l’antic ministre de l’Interior Manuel Valls, que impulsà un viratge molt més compromès amb la desregularització de l’economia i la reducció de la despesa pública. Aquest programa suscità nombroses mobilitzacions en contra i accentuà la divisió de l’esquerra, dificultats exemplificades a l’agost en la remodelació del govern i en l’anomenada “llei Macron”, promulgada a través d’una prerrogativa constitucional per la qual no havia de ser sotmesa a l’aprovació del Parlament. Mentrestant, l’avenç de l’FN es confirmà en les eleccions al Parlament Europeu (maig), en què amb la quarta part dels vots esdevingué el partit amb més representació, i en les eleccions parcials del setembre, en les quals obtingué el primer escó al Senat.
En política internacional, les intervencions militars de França a les excolònies de Mali (gener del 2013) i la República Centreafricana (desembre del 2013) amb el propòsit d’estabilitzar ambdós països arran de crisis associades a cops d’estat, i especialment en el primer cas, per a evitar l’hegemonia de l’islamisme fonamentalista, reberen el suport de la Unió Europea i dels Estats Units. A partir del setembre del 2015, protagonitzà diverses intervencions en la guerra civil de Síria. La creixent implicació francesa en la lluita internacional contra el terrorisme islamista radical anà paral·lel amb els atemptats més greus a França des de la Segona Guerra Mundial: al gener del 2015 dos terroristes atemptaren contra la revista satírica Charlie Hebdo en represàlia per una caricatura de Mahoma, atac que tingué com a resultat 12 morts; al novembre, una sère d’atacs simultanis en diferents punts de la capital causaren la mort a 130 persones. Al juliol del 2016 tingué lloc a Niça un atemptat perpetrat amb un camió que envestí la multitud congregada per celebrar la festa nacional de França, atac que causà 84 morts. Tots aquests atemptats foren reivindicats per l’anomenat Estat Islàmic, però l’origen dels autors dels atacs –francesos fills d’immigrants musulmans– posà de manifest amb especial cruesa, juntament amb la creixent xenofòbia representada pel Front National, un dels problemes més greus de la societat francesa. Els atemptats suscitaren una reforma de la Constitució que, aprovada al febrer del 2016, facilitava la declaració de l’estat d’emergència i considerava la retirada de la nacionalitat en casos de terrorisme. La mesura suscità una gran controvèrsia, evidenciada amb la dimissió de la ministre de Justícia. El mateix mes es desmantellà definitivament el controvertit camp d’immigrats de Calais.
El fort descrèdit de la classe política francesa i el malestar i la desorientació d’importants sectors de la societat davant la globalització i les seves repercussions es posaren de manifest en les eleccions presidencials franceses de l’abril-maig del 2017: retirat François Hollande de la cursa electoral, per segon cop el candidat del Front National (Marine Le Pen) accedí a la segona volta, i per primera vegada els dos grans partits de dreta i esquerra en foren exclosos. Finalment fou el candidat del centreesquerra Emmanuel Macron, ministre d’Economia en el primer govern Valls però desvinculat del Partit Socialista a partir de la creació del moviment reformador En Marche! (abril del 2016), qui obtingué una clara victòria amb el 66% dels vots. L’abstenció, però, fou la més alta des del 1969 (25%). Després d’accedir a la presidència, dos mesos després i ja convertit en partit polític, La République en Marche! (LREM) aconseguí una victòria contundent en les eleccions legislatives, amb 314 escons a l’Assemblea Nacional, que superaven amb escreix la majoria absoluta (289). En segon lloc se situaren els Republicans, amb 100 escons. En percentatge de vots, el tercer lloc l’ocupava el Front National (8,75%), tot i que el sistema majoritari li atorgà tan sols 8 escons, menys que el Partit Comunista (10), amb l’1,2%. Seguien el centrista Mouvement Démocrate (MoDem, 42), el Partit Socialista (30) i l’esquerra radical La France insoumise (17). L’abstenció fou de les més elevades de les darreres dècades (57,6%). Tot i l’avantatge incontestable de LREM, Macron formà un govern que, a més de membres del seu partit, n’integrava també d’altres formacions (MoDem, socialistes i republicans) i independents, amb l’objectiu d’encarar amb el màxim consens possible les reformes en profunditat a què s’havia compromès. Encapçalat pel primer ministre Édourad Philippe, el nou govern aplicà de manera estricta el codi ètic, fet que portà a la dimissió de tres membres del MoDem, el ministre de Justícia François Bayrou i dos ministres més, per un presumpte afer de finançament il·legal del partit, i també d’un estret col·laborador del president del càrrec de ministre de Cohesió Territorial, acusat d’ús d’informació privilegiada.