Luxemburg
Sumari de l’article
La geografia
La geografia física
Luxemburg és un país de relleu ondulat, amb dues regions naturals ben marcades: la septentrional, o Ösling, que forma part de l’aspre massís de les Ardenes, tallat per profundes valls i solcat pels rius Sure, Our, Clerf i Wiltz, afluents del Mosel·la, que, amb el Sure i l’Our, marca la frontera oriental (el terreny, poc fèrtil, és cobert de bosc i, a l’extrem nord, de landes i torberes), i la regió centromeridional, o Gutland ('bon país'), amb relleu de cuestas i amples valls, de conreu dens. El clima, continental, presenta diferències d’hivern entre el N i el S; als altiplans septentrionals, poc arrecerats del vent, les temperatures són rigoroses, amb mitjanes normalment sota zero (Clervaux, -1,3°C; Echternach, -1,6°C pel gener); contràriament, al Gutland són relativament suaus (Luxemburg, 1,6°C pel gener). A l’estiu les temperatures són quasi uniformes a tot el país (més de 17°C). Les precipitacions són abundants, amb màximes d’estiu i mitjanes anuals de l’ordre de 600-800 mm, i disminueixen d’W a E.
La geografia econòmica i l'economia
La geografia humana i la societat
La història
Dominat per Roma (del segle I aC al V dC) i pels francs (~450-963), esdevingué (963) comtat de Luxemburg, feudal i autònom sota Sigfrid I (mort el 998). Guillem I (1096-1129) ja emprà el títol de comte de Luxemburg. La comtessa Ermessenda II (1196-1247) centralitzà el poder, bé que atorgà una gran autonomia a les ciutats. El comte Enric V (1288-1310) esdevingué emperador (Enric VII, 1308-13), com Carles I (Carles IV, 1346-78), el qual usurpà el comtat (1346-53) i el convertí (1354) en ducat de Luxemburg. Venceslau II (1383-1419), també emperador (1378-1419), cedí el ducat a Moràvia (1388); més tard fou venut (1441) a Felip III de Borgonya, i això provocà un alçament popular, que fou reprimit (1443). El 1477 el ducat passà als Àustria i, a través de l’emperador Carles V, a Felip II de Castella (1555). El 1659 França n'ocupà la part meridional, i més tard (1684-98), la totalitat. Pel tractat d’Utrecht (1713) passà a Àustria. El 1815 el congrés de Viena el convertí en gran ducat de Luxemburg i el cedí a Guillem I dels Països Baixos. Dividit entre Bèlgica i Holanda (1839), el 1867 la part holandesa esdevingué un estat independent, pel tractat de Londres, però sota l’autoritat nominal del rei d’Holanda (fins el 1890). La part belga ha romàs dins aquest estat (província de Luxemburg).
Fou ocupat per Alemanya durant totes dues guerres mundials. Com a membre fundador de les Comunitats Europees, Luxemburg ha exercit un paper important en el moviment d’integració europea des de la Segona Guerra Mundial. El 1964 la gran duquessa Carlota abdicà en el seu fill Joan. El 1959 Pierre Werner, líder del Parti Populaire Chrétien-social, esdevingué primer ministre. Del 1969 al 1974 el país fou governat per una coalició del Parti Populaire Chrétien-social i el Parti Démocratique, presidida per Pierre Werner.
En les eleccions generals del 1974 el partit socialcristià perdé per primera vegada el seu domini polític des del 1919, i hom formà un govern de coalició entre el Parti Ouvrier Socialiste i el Parti Démocratique encapçalat per Gaston Thorn (1974-79). La coalició dels partits socialcristià i democràtic retornà al poder el 1979. Malgrat la implantació de mesures d’austeritat, el Parti Populaire Chrétien-social encapçalat per Pierre Werner es mantingué en el govern després de les eleccions del 1984. Poc després es formà una coalició de centreesquerra entre aquest partit i el Parti Ouvrier Socialiste. Werner es retirà i Jacques Santer el succeí com a primer ministre. El 1985 grups terroristes d'extrema esquerra perpetraren diversos atemptats. L’afer Noriega obligà el govern de Luxemburg a acceptar algunes retallades al secret bancari, d’acord amb la llei de juliol de 1989 que penalitzava les operacions sobre els narcodòlars.
Al juliol del 1992 el Parlament ratificà el Tractat de Maastricht. Al mes de juny del 1994 se celebraren eleccions legislatives i al Parlament Europeu. En les primeres resultà reelegida la coalició de socialcristians i socialistes, i Santer tornà a formar govern; en els comicis europeus els socialcristians perderen un escó en favor dels Verds. El nomenament de Jacques Santer a la presidència de la Comissió Europea, al juliol del 1994, comportà la seva substitució en el càrrec de primer ministre pel també socialcristià Jean-Claude Juncker. L’estabilitat de l’economia luxemburguesa permeté la seva incorporació a la moneda única l’1 de gener de 1999 amb una situació privilegiada. Les eleccions legislatives del juny del 1999 foren guanyades pel Parti Populaire Chrétien-social de Jean-Claude Juncker, que renovà el seu mandat com a primer ministre d’una coalició històricament tripartida entre socialcristians, socialistes i liberals. A l’octubre del 2000, el príncep Enric substituí el gran duc Joan, cap d’estat durant 26 anys.
Paral·lelament al declivi del sector de l’acer (que, malgrat tot, té a Luxemburg la seu de la primera companyia del món, Arcelor, creada el 2001 a partir de la fusió d’Aceralia, Arbed i Usinor), el país es consolidà com una plaça d’intermediació financera a escala internacional gràcies a les bones comunicacions, l’estabilitat i el secret bancari, de tal manera que el 2002 aquest sector constituïa el 35% del PIB. Les telecomunicacions i l’audiovisual, que es beneficien de la posició estratègica del país i l’explotació del Sistema de Satèl·lits Europeus i Radiotelevisió Luxemburg (que reben el suport del govern), així com les noves tecnologies, que troben al país excel·lents condicions fiscals i tecnològiques per a establir-s'hi, són els altres dos pilars de l’economia. Al gener del 2002 l’euro substituí el franc luxemburguès.
En les eleccions del juny del 2004, el Parti Populaire Chrétien-social de Jean-Claude Juncker tornà a ser la força més votada, i formà un nou govern de coalició amb els socialistes i el seu líder, Jean Asselborn, com a vice-primer ministre, mentre que el descens dels liberals els en deixà fora, a diferència de l’anterior govern. Al juliol del 2005 fou aprovada en referèndum (56% dels vots) la Constitució Europea (text que tanmateix finalment no s’aprovà pels resultats contraris, també en referèndum, a França i als Països Baixos). L’any 2008 una reforma constitucional aprovada pel Parlament reduí les funcions de la monarquia a les estrictament cerimonials després que el gran duc Enric amenacés de bloquejar la tramitació d’una llei sobre l’eutanàsia. L’any següent les eleccions tingueren com a resultat la formació d’una nova coalició de govern encapçalada novament per Juncker. Aquest (que compaginava el càrrec de primer ministre amb el de president de l’Eurogrup, que reunia els ministres de finances de la Unió Europea) feu aprovar diversos tractats internacionals d’intercanvi d’informació financera en resposta a les crítiques de l’OCDE, el G20 i altres organismes que qüestionaven la transparència de la banca luxemburguesa.
Després de 18 anys com a cap de govern, al juliol del 2013 Juncker dimití després d'haver perdut el suport dels socialistes arran d’una acusació d’irregularitats dels serveis secrets.