Mali
Sumari de l’article
La geografia física
Mali s’estén sobre el sòcol precambrià africà. Hom hi distingeix dues regions principals: al N, una regió àrida, coberta per dunes i ergs, pràcticament deshabitada —llevat de les vores del Níger—, que enllaça pel NE amb la regió granítica sahariana d’Adrar des Iforas; al S s’aixequen uns altiplans formats per relleus tabulars de gresos.
La geografia econòmica i l’economia
La seva economia és dedicada principalment a l’agricultura i a la ramaderia. L’agricultura produeix sobretot mill, arròs, cacauets, cotó (per a grana i fibra), blat de moro, mandioca i tabac.
La geografia humana i la societat
La població és formada per diferents grups ètnics: bambara (33%), fulbe (12%), senufo (11%), malinke (9%), soninke (9%), dogon (7%), songhai (6%), tuareg (5%), etc. La densitat, tot i que és molt baixa (6 h/km2), presenta grans diferències; així, mentre el N, desèrtic, és pràcticament deshabitat, al S, a les regions agrícoles al voltant del Níger, s’assoleixen densitats al voltant dels 100 h/km2.
La història
El 1974 fou aprovada una constitució que, en vigor des del 1979, establia un règim militar de partit únic —Union Démocratique du Peuple Malien— que consolidava els poders de Traoré, el qual, esdevingut alhora secretari general del partit i cap d’estat, mantingué una fèrria repressió sobre l’oposició i privilegià la nacionalització de les empreses. Tanmateix, el seu règim hagué d’enfrontar-se des dels anys vuitanta amb el descontentament de diversos sectors de la població, entre els quals els estudiants i alguns militars, que el 1980 protagonitzaren un cop d’estat fallit. El 1985 Traoré fou reelegit en els càrrec de president de la república i de secretari general del partit únic, la Union Démocratique du Peuple Malien (USDPM), els membres de la qual, d’altra banda, foren també els únics candidats en les eleccions per a l’assemblea nacional el 1988. Poc després dels comicis, davant els pobres resultats dels anys anteriors en el camp econòmic, Traoré inicià un programa de privatitzacions. En el pla internacional, l’any 1984 hom arribà a un acord sobre la demarcació fronterera amb Algèria. Després d’un període d’enfrontaments armats, les disputes sobre territoris limítrofs amb Burkina Faso també finalitzaren el 1986 mitjançant un acord entre les dues parts. El juny del 1989 el general Traoré reforçava, amb la remodelació del gabinet ministerial, els poders de què gaudia. Malgrat la millora econòmica experimentada gràcies als acords pactats amb el Fons Monetari Internacional i a la privatizació de catorze empreses estatals (agost del 1989), continuaven produint-se condemnes per desviaments de fons públics, mentre un fort endeutament n'hipotecava el futur. Per la seva banda, el conflicte protagonitzat pels tuaregs del nord, sufocat violentament per l’exèrcit l’any 1990, acabà amb un acord de pau signat el gener del 1991 que preveia un règim especial per a la regió de l’Adrar.
Al març, Amadou Toumani Touré posà fi, amb l’arrest de Traoré, a un absolutisme que havia durat gairebé un quart de segle: la revolta era conseqüència de les manifestacions —sufocades amb centenars de morts— que havien tingut lloc a Namako i a les principals ciutats que demanaven la democràcia, que havien estat organitzades per l’Associació d’Alumnes i Estudiants de Mali, amb el suport de mestres i funcionaris. De la revolta sorgí un Comitè Provisional de Salvació Popular, presidit per Touré, el qual constituí una Conferència Nacional, que elaborà una constitució democràtica. L’Aliança Democràtica al Mali (ADEMA) aconseguí la victòria en les eleccions del 1992, i el seu líder, Alpha Oumar Konaré, fou nomenat president. El 1993 hom jutjà l’expresident Mussa Traoré i alguns dels seus col·laboradors, acusats de reprimir violentament les protestes populars del 1991. Condemnats a mort, la pena els fou commutada. Konaré aconseguí fer minvar la inestabilitat interna: el 1992 hom signà amb la guerrilla tuareg els acords de Bamako, pels quals alguns rebels s’integraven a l’exèrcit i s’atorgava un estatus especial a la regió Nord. El 1995, el ministeri de defensa llançà una forta ofensiva contra aquells grups tuaregs que es negaven a acceptar el pacte i contra les milícies songhai que s’enfrontaven als tuaregs. El 1996 es podia considerar pacificat el nord del país. Les relacions amb l’oposició, que havien estat molt tenses el 1992, s’anaren relaxant gràcies a l’acceptació d’un projecte de regionalització. En l’àmbit econòmic, Konaré aconseguí superar l’impacte negatiu de la devaluació del franc CFA del 1994. Les segones eleccions multipartidistes de la història de Mali, al maig del 1997, es realitzaren en un context de creixent tensió, provocada per una oposició minoritària però molt radicalitzada, que desencadenà diversos boicots i crides a la desobediència civil durant els processos electorals (legislatives i municipals) celebrats el 1997 i el 1998. No obstant això, l’hegemonia del president Konaré i el seu partit ADEMA es mantingué sòlida.
La gestió de Konaré permeté aïllar els sectors més radicals de l’oposició i apropar els moderats. Durant el seu mandat, tot i ser un dels estats més pobres del món i més dependents de l’ajut extern, Mali dugué a terme avenços substancials en infraestructures, en l’augment de la producció agrària (malgrat alguns anys desfavorables, com ara el 2004, a causa d’una plaga de llagostes) i en la renegociació del deute. Com en molts altres estats africans, aquests anys fou creixent la penetració de la Xina en l’economia. Retirat Konaré, les eleccions presidencials de l’abril del 2002 foren guanyades per Amadou Toumani Touré, bé que rebé nombroses acusacions de frau. A l’octubre, el govern dimití en pes sense explicacions aparents i en el seu lloc fou format un govern qualificat d’“unitat nacional”, el primer ministre del qual dimití menys d’un any després (abril del 2004). Paral·lelament a la continuació d’enfrontaments interètnics en diversos punts del país, la frontera amb Costa d’Ivori romangué els anys 2003 i 2004 en una situació sovint fora de control a causa del conflicte en aquest país. A l’abril del 2007, el president Touré, fou reelegit i tres mesos després, en les legislatives, l’oficialista Aliança per la Democràcia i el Progrés, renovà la majoria. El conflicte amb els tuaregs s’estengué més enllà dels acords a què s’havia arribat els anys noranta. Tot i alguns avenços en les negociacions entre aquest grup i el govern (com el lliurament de les armes de prop d’un miler de militants al febrer del 2009), la creixent presència d’Al-Qā‘ida i de grups afins a la zona agreujà la inestabilitat. Per tal d’afrontar la creixent presència del terrorisme islamista radical, el 2010 Mali, Algèria, Mauritània i el Níger crearen una força conjunta, però la violència al N del país s’intensificà i provocà milers de desplaçats i refugiats.
Al març del 2012, un cop d’estat militar deposà Touré sota l’acusació de laxitud amb la rebel·lió del nord. Al mes següent, simultàniament al nomenament d’un govern civil de transició, els tuaregs del nord declararen la independència. Anṣār al-Dīn, el grup més important, prengué el control sobre l’oposició moderada representada pel Moviment Nacional d’Alliberament d’Azawad (MNLA), declarà l’estat islàmic amb el suport d’Al-Qā‘ida i imposà una observació estricta de la xaria, que comportà, entre altres actuacions, execucions i amputacions sumàries i la destrucció de monuments considerats sacrílegs (entre els quals hi ha els temples i la biblioteca islàmics de Tombouctou). Pressionat per la Unió Africana (que havia suspès Mali), a l’agost, el govern promilitar inclogué alguns ministres de l’oposició i, al novembre, la UA i l’organització regional ECOWAS aprovaren una ofensiva per a reconquerir el nord, però la inestabilitat en el govern i els llargs preparatius de la missió comportaren, al gener del 2013, la intervenció de l’exèrcit francès, que en quatre mesos recuperà les principals ciutats. Al maig, una conferència internacional aprovà un important ajut internacional per a la reconstrucció de Mali. Tot i que al juny se signà un acord de pau amb una part dels tuaregs, la violència ressorgí amb enfrontaments armats i el segrest i l’assassinat de periodistes francesos per les milícies islamistes al final d’any. A l’agost Ibrahim Boubacar Keita guanyà les eleccions presidencials i al desembre se celebraren eleccions parlamentàries, que guanyà una coalició favorable al president. Al maig del 2014, l’MNLA s’emparà de diverses ciutats del nord. Tot i això, des del setembre tingueren lloc a Alger negociacions entre el govern de Mali i aquest grup. Al maig del 2015 forces franceses abateren dos caps de la branca maliana d’Al-Qā‘ida, presumptament involucrats en el segrest i la mort dels periodistes francesos. Al juny del 2015 el Moviment de Coordinació d’Azawad, organització que agrupava diversos grups tuaregs (principalment l’MNLA) amb l’exclusió dels islamistes radicals, arribaren a un acord amb el govern pel qual es reconeixia Azawad (nom amb què els tuaregs designen el territori del nord de Mali), per al qual hom preveia un règim descentralitzat.