Sèrbia
Nom serbi deSrbija (sr)
Estat
Sèrbia
Sumari de l’article
Nom serbi deSrbija (sr)
Catedral de Sant Sava a Belgrad, capital de Sèrbia
© Eurail
Estat dels Balcans que limita al N amb Hongria, a l’E amb Romania, al SW amb Bulgària, al S amb Macedònia, al SW amb Albània, a l’W amb Montenegro, a l’W amb Bòsnia i Hercegovina i al NW amb Croàcia.
Població:
8.830.729 h
[est. 2016]
Extensió:
77.498 km2
La capital és Belgrad. Inclou també les regions autònomes de Vojvodina i Kosovo (l’estatut d’aquesta darrera és tan sols nominal, ja que el 1989 li fou suprimida l’autonomia i des del 1999 és sota administració de l’ONU). La Sèrbia pròpiament dita comprèn el territori al S de Belgrad i que correspon a la conca del Morava (amb el Morava del Sud i el Morava de l’Oest) i a la del seu afluent el Nišava.
La geografia
És un territori de muntanyes i turons que formen part de diversos sistemes muntanyosos, i la vall del Morava, eix de la regió i una de les zones més poblades i riques, divideix Sèrbia en dos sectors. L’oriental, més petit, inclou al N els relleus que formen part dels Alps de Transsilvània, una rica zona de jaciments de lignit i coure, i al S, els relleus de les serralades balcàniques. El sector occidental és constituït principalment pels contraforts orientals de les serralades dinàriques tallades pel Morava de l’Oest. El clima és fred, amb temperatures mitjanes del mes de gener d’uns 2 °C a Belgrad, amb anys que són de 0 °C. Els estius són moderats, amb una temperatura mitjana de juliol de 22,8 °C. La població, formada per una absoluta majoria de serbis, té la densitat més alta de Iugoslàvia (119 h/km2 [est 1997]). La ciutat més important és Belgrad, i la segona ciutat és Niš. L’agricultura és l’activitat més destacada; els principals conreus són els cereals (blat de moro), la vinya, els fruiters (pruneres), el lli, el tabac i la bleda-rave sucrera. Té importants jaciments de coure, lignit, crom, antimoni, manganès i bauxita. L’activitat industrial (la primera de tot l’Estat), molt diversificada, es basa principalment en les indústries siderúrgiques, la construcció de maquinària (material ferroviari i agrícola), la indústria química, la del calçat, la tèxtil i l’alimentària.
La història
Dels inicis a la dominació turca
Els primers habitants del territori actual de Sèrbia foren tribus il·líries, tràcies i celtes (~300 aC). Vers l’any 150 aC la tribu celta dels skordisci s’establí a Singidunum (l’actual Belgrad) i aconseguí un cert prestigi, fins que, a partir del 120 aC, s’inicià la seva decadència amb la invasió de pobles estrangers, entre d’altres, els romans, que la dominaren vers el 85 aC. El territori actual de Sèrbia fou organitzat com a província de la Mèsia Superior, amb centres i fortificacions importants, com Scupi (Skopje), Naissus (Niš), Pantalia (Küstendil) i Iustiniana Prima (segurament Zaryzin Grad, ciutat natal de l’emperador Justinià). A partir del 375 dC s’hi iniciaren invasions de pobles bàrbars, com els huns i els gots. Durant els segle VI-VII hi arribaren tribus eslaves, que s’hi establiren i que foren cristianitzades al llarg dels segles VII-VIII. Als segles IX, X i XI alguns prínceps, com Vlastimir (~850) i Časlav (927-949), aconseguiren iniciar l’organització política, sobretot en el moment en què el príncep Miquel fou coronat rei (1077) per un legat papal. De moment, l’Estat serbi comprenia una part del territori actual de Bòsnia, Zeta (Montenegro) i Raška; la capital era Skadar (Scutari). Durant el regnat de Constantí Bodin (1082-1106), però, s’inicià la descomposició d’aquest estat en petits territoris; solament la Raška assolí preponderància i es transformà en el nucli del futur Estat serbi. El gran jupan Esteve Nemanja Esteve I de Sèrbia aconseguí (~1171) la unitat de Sèrbia (sense Bòsnia, que restà sota influència hongaresa) i el 1180, després de la mort de l’emperador bizantí Manuel, reeixí a desfer-se de la tutela bizantina. El territori restà organitzat, però, segons el model bizantí i dividit en jupanats hereditaris. Els seus successors es beneficiaren de l’extracció i l’exportació dels minerals del seu subsol, sovint en mans de tècnics i mercaders estrangers. Mentrestant, les estructures socioeconòmiques es feudalitzaren: sorgí una classe nobiliària, els monestirs acumularen grans extensions de terra i molts camperols lliures esdevingueren serfs de la gleva. Esteve II (1196-1228) obtingué la corona reial de mans de la cúria i el 1219 rebé per part dels grecs l’autorització d’organitzar una Església de Sèrbia independent. A poc a poc, Sèrbia aconseguí un lloc preeminent als Balcans, sobretot sota Esteve Uroš III (1321-31), el qual, després de la victòria de Küstendil sobre els búlgars (1331), s’annexà Bulgària i foragità l’emperador Andrònic de Macedònia. Aquesta preeminència continuà sota Esteve Dušan Uroš IV (1331-55), el qual s’apoderà de Tessàlia i el 1346 prengué el títol d'imperator Rasciae et Romaniae (amb coronació a Skopje). Sota el seu regnat s’inicià la codificació del dret i fou creat un patriarcat serbi. Els jupans foren declarats independents del príncep. L’Estat restà organitzat segons el model bizantí, però Dušan morí abans d’haver pogut iniciar una croada contra els turcs i d’ésser coronat emperador bizantí. Després de la seva mort, Sèrbia es descompongué en una sèrie de principats (Raška, Epir, Zeta, Prilep i Rudnik) i sofrí cada vegada més greument les escomeses dels turcs. Després d’una primera derrota al Marica (1371), els serbis foren vençuts totalment a la batalla de Kosovo Polje (1389), desfeta que tingué una ressonància especial en la poesia èpica sèrbia i a la qual el nacionalisme serbi posterior donà un valor simbòlic de gran transcendència, encara vigent en època contemporània. Tot el territori comprès entre el Danubi, el Sava, el Drina i el Timok esdevingué tributari dels turcs i, malgrat els esforços dels prínceps Esteve Lazarović (1389-1427) i Jordi Branković (1427-56), els turcs venceren un altre cop a Varna (1444). Vers l’any 1459, tot Sèrbia fou ocupada definitivament per les tropes de Mehmet II (llevat de Belgrad, ocupat pels hongaresos, que no passà a mans turques fins el 1521). A partir d’aquell moment, la noblesa sèrbia fou sistemàticament exterminada o islamitzada; una part de la població (els uscocs) fugí cap a les fronteres amb l’imperi austríac o cap a les muntanyes de Montenegro. La identitat nacional trobà refugi en l’Església de Sèrbia o en l’art nacional (construcció de nombroses esglésies durant els segles XIII i XIV). A partir del segle XVI, s’inicià una nova oposició sèrbia contra els turcs, sobretot a les muntanyes (en forma de grups bandolers, anomenats haiducs). Durant l’anomenada segona guerra turca (1683-99), els serbis s’aixecaren novament contra els ocupants. Les tropes austrohongareses ocuparen Belgrad (1688), perdut novament el 1690 i recuperat per Eugeni de Savoia el 1717. Per la pau de Pasarović (1718), Àustria rebé el N de Sèrbia amb Belgrad, però hagué de tornar-la als turcs per la pau de Belgrad (1739), amb què acabà la guerra russoturca de 1737-38. La població del país fugí cap a Hongria meridional (Banat) i una bona part emigrà vers l’any 1750 cap a Ucraïna. La veritable guerra d’independència dels serbis s’inicià al començament del segle XIX (1804-06) i fou dirigida per comerciants, preveres, autoritats dels pobles, membres de gremis, etc., els quals sufocaren una rebel·lió de guàrdies musulmans de Belgrad i tot seguit es negaren a deposar les armes en contra del soldà. Fou elegit com a cap dels serbis Djordje Petrović Karadjordje. El 1805 els serbis s’atorgaren una constitució, on dominaven els pagesos i els comerciants. Arran de la pau de Bucarest (1812), Turquia es veié obligada a concedir l’autonomia, però poc després se'n desdigué i tornà a ocupar el país. L’any 1815 es produí la segona rebel·lió contra els turcs sota el capitost Miloš Obrenović (a partir d’aquell moment hi hagué una rivalitat contínua entre les famílies dels Obrenović i els Karadjordjević). L’imperi turc es veié obligat l’any 1816 a abdicar de certs drets administratius (creació d’una administració doble serboturca). El 1830, arran de la pau d’Adrianòpolis, Turquia reconegué l’autonomia sèrbia sota la dinastia dels Obrenović (els quals es desferen dels Karadjordjević el 1817). Els pagesos serbis ocuparen les possessions dels turcs i fou creada una nova pagesia amb possessions petites o mitjanes. A partir del 1842 se succeïren en el poder membres de les famílies Obrenović i Karadjordjević pràcticament fins el 1903. En política interior, Sèrbia obtingué l’any 1869 una constitució força liberal, tot i que els partits polítics (amb la figura eminent del cap del partit radical Nikola Pašić) no aconseguiren de vèncer l’oposició del príncep Milan Obrenović (1868-89). A partir del 1860 es feu sentir la influència del moviment de l'Omladina, que cercava la unió política de tots els serbis i croats dels territoris turcs i austrohongaresos.
De l'Estat serbi independent a la Primera Guerra Mundial
El 1876 Sèrbia perdé una guerra contra Turquia, però el 1878, en el congrés de Berlín, aconseguí el reconeixement internacional de la seva independència. L’any 1882 Milan proclamà el regne de Sèrbia i prosseguí una política exterior favorable a Àustria-Hongria (i gaudí així de l’ajut de Viena en política interior). Després de l’extermini de la dinastia dels Obrenović, fou elegit rei (1903) Pere Karadjordjević, el qual governà amb el ministre Pašić i perseguí una política exterior independent d’Àustria, amb la idea de transformar Sèrbia en el nucli del futur Estat de tots els eslaus del sud. La primera crisi important amb Àustria es produí en 1908-09, quan aquesta ocupà Bòsnia i Hercegovina. La situació política s’agreujà encara més arran de la primera guerra balcànica (1912), durant la qual Sèrbia reeixí a vèncer Turquia. La incapacitat dels vencedors (Bulgària, Grècia, Sèrbia i Montenegro) d’entendre's sobre el repartiment dels territoris ocupats provocà la segona guerra balcànica (1913), arran de la qual Sèrbia, en la pau de Bucarest, rebé el N de Macedònia i aconseguí així doblar el seu territori. Mentrestant, a l’interior del país, prosseguia l’agitació a favor d’una “Gran Sèrbia”, promoguda en particular per la societat secreta Mà Negra, per alts oficials de l’exèrcit, per elements nacionalistes i per membres del govern. Llur campanya culminà el dia 28 de juny de 1914 en l’assassinat a Sarajevo per un serbi de Bòsnia, Gavrilo Princip, de l’hereu de la corona austríaca Francesc Ferran i de la seva esposa. Esclatà llavors la Primera Guerra Mundial. Durant els anys 1915-16 Sèrbia fou gairebé completament ocupada per alemanys, austríacs, hongaresos i búlgars.
Sèrbia en l'Estat balcànic de Iugoslàvia
El rei Pere I, que havia abandonat el país, tornà l’any 1919 del seu exili i es transformà en el primer sobirà del nou regne dels serbis, croats i eslovens. El nou Estat fou reconegut en els tractats de pau de Saint-Germain (1919) i de Trianon (1920); Hongria hagué de lliurar Croàcia-Eslovènia i el Banat. L’any 1929 el nou regne rebé el nom de Regne de Iugoslàvia
Procés del conflicte bèl·lic a l'antiga IugoslàviaEl desmembrament de Iugoslàvia
El 1989, l’accés a la presidència sèrbia de l’ultranacionalista Slobodan Milošević comportà el predomini del sector més centralitzador en aquesta república. Milošević promogué una reforma constitucional que, aprovada en referèndum, el 1990 posà sota l’administració directa de la república Kosovo i la Vojvodina, territoris que fins aleshores gaudien d’una certa autonomia dins de Sèrbia. Paral·lelament, però, la modificació de les constitucions d’Eslovènia, Croàcia i Macedònia per tal d’introduir-hi el multipartidisme i el dret a l’autodeterminació i els avenços electorals dels partits nacionalistes tensaren les relacions amb Sèrbia, com també ho feren les resistències de la república a cedir la presidència rotatòria al croat Stjepan Mesić. Tot i que aquest accedí al càrrec al maig del 1991, la situació derivà al cap de poc en enfrontaments armats entre forces federals i les repúbliques secessionistes. Sèrbia no pogué evitar les independències de Croàcia i Eslovènia (juny), Bòsnia i Hercegovina (octubre) i Macedònia (novembre), i amb Montenegro constituí la Federació Iugoslava. Poc després del sorgiment dels nous estats –i en gran part a causa de la pressió occidental i la feblesa de Rússia– Sèrbia n’acceptà tàcitament el fet acomplert. L’excepció fou Bòsnia i Hercegovina, on, a causa de l’elevat percentatge de població sèrbia (30%, al costat de croats i musulmans) i de les connotacions simbòliques del territori, es desencadenà una guerra de quatre anys en la qual, si bé Sèrbia no participà activament, sí que prestà un actiu suport a les milícies serbobosnianes que intentaren l’annexió a Sèrbia. La implicació de Sèrbia en el conflicte es reflectí tant en les dures sancions internacionals sobre Belgrad com en la participació sèrbia en els acords de Dayton (1995), que posaren fi a la guerra. El mateix Milošević, que esdevingué president el 1997, fou considerat un dels principals inductors de l’intent de genocidi de la població musulmana en aquella guerra. El 1998 esclatà una nova crisi a Kosovo quan, arran del fort creixement del moviment secessionista (majoritàriament pacífic), l’exèrcit ocupà aquesta província i hi inicià una duríssima repressió. Després de la intervenció de l’OTAN, que bombardejà Belgrad al març del 1999, Kosovo fou posada sota tutela internacional i el 2008 declarà unilateralment la independència, que fou reconeguda per la majoria dels estats europeus i pels Estats Units, però no per Sèrbia ni pel seu aliat històric, Rússia. El descontentament produït per la guerra i per les sancions internacionals donaren impuls a la coalició opositora DOS, que guanyà les eleccions del novembre del 2000. La decisió del seu líder, el primer ministre Zoran Djindjić, d’extradir Milošević i altres presumptes o provats responsables de les matances a la guerra de Bòsnia per ésser jutjats pel Tribunal Penal Internacional de l’antiga Iugoslàvia polaritzà la societat sèrbia i causà el trencament de la coalició de govern. Després de l’assassinat de Djindjić (març del 2003), el seu antic aliat Vojislav Koštunica guanyà les eleccions del desembre i, al capdavant d'una coalició de govern centrista, hagué d’enfrontar-se a la davallada econòmica, la corrupció i les pressions dels ultranacionalistes contra la normalització de les relacions amb Occident. Koštunica intentà també, debades, aturar el moviment secessionista de Montenegro amb la refundació de l’Estat amb la creació de Sèrbia i Montenegro, d’estructura confederal. Hagué de fer front al secessionisme de Montenegro, que al maig del 2006 celebrà un referèndum sobre la independència amb un resultat favorable del 55%, al qual Sèrbia no s’oposà.
El nou Estat de Sèrbia (del 2006 ençà)
La separació, que es feu efectiva al juny del 2006, donà lloc a l’aparició de dos estats diferenciats (Sèrbia, per una banda, i Montenegro, per l’altra). Al març del 2006 Slobodan Milošević fou trobat mort a la seva cel·la a l’Haia. El nou Estat de Sèrbia nasqué marcat, d’una banda, per la rellevància que adquirí l’oposició entre els partidaris i els contraris a l’apropament a Europa i, per l’altra, per l’acceleració que semblà adquirir el curs cap a la independència de Kosovo. La primera qüestió estigué molt condicionada per les demandes d’extradició dels acusats de crims de guerra i els consegüents enfrontaments que desencadenà en la societat sèrbia: així, al maig del 2006 la UE cancel·là les negociacions amb Sèrbia per la negativa del govern d’extradir el general Ratko Mladić, i al desembre fou l’OTAN qui reiterà les amonestacions. Quant a la rellevància de la qüestió kosovar, la nova constitució aprovada en referèndum a l’octubre del 2006 incloïa l’esment explícit de Kosovo com a part constitutiva i indissoluble de Sèrbia. El 2007 ambdues parts arribaren a un punt de bloqueig quan, al febrer, Sèrbia rebutjà rotundament el pla de l’ONU perquè Kosovo assolís gradualment la independència i, al novembre, el govern albanokosovar anuncià formalment la consecució de la independència com a objectiu de la seva acció. En aquesta pugna, Sèrbia rebé incondicionalment el suport de Rússia, que el 2008 tancà un acord amb Sèrbia per a la construcció d’un gasoducte (iniciada al final del 2013). Amb aquest rerefons, al gener del 2007 se celebraren les primeres eleccions legislatives, en les quals el Partit Radical Serbi obtingué majoria relativa. Per tal d’impedir que formés govern, els partits moderats s’aliaren al maig entorn d’un executiu encapçalat per Koštunica, reforçat al gener del 2008 amb la reelecció del moderat Boris Tadić a la presidència. Tanmateix, al febrer Koštunica dimití i dissolgué el govern per la incapacitat de consensuar amb els seus aliats una posició comuna sobre Kosovo (que el mateix mes proclamà la independència) i l’ingrés a la UE. Els resultats de les eleccions legislatives del maig del 2008 obriren la possibilitat de desencallar el bloqueig en una direcció incerta: d’una banda, la majoria assolida per l’aliança europeista encapçalada pel Partit Democràtic de Tadić resultava insuficient per a governar en solitari, mentre que els antieuropeistes del Partit Radical Serbi i altres formacions gairebé la igualaven. Per la seva banda, el Partit Socialista Serbi, amb una definició menys clara, fou decisiu en l'aprovació d'un govern de coalició presidit per Mirko Cvetković, del Partit Democràtic. Amb l’ingrés a la Unió Europea com a prioritat, el gran obstacle per a aquest objectiu, el reconeixement de Kosovo com a entitat no pertanyent a Sèrbia, fou evitat, no sense dificultats i d’una manera implícita, per la posició gradualment menys rígida dels successius governs serbis. Fites d’aquest procés foren la signatura d’un tractat de cooperació amb la UE al juliol del 2008, les converses directes dels respectius governs al març del 2011, les primeres després de la declaració unilateral d’independència de Kosovo, l’aprovació al Parlament d’una declaració de suport als drets de la minoria sèrbia a Kosovo (reconeixement implícit de la sobirania d’aquest territori) i la signatura d’un tractat per a la normalització de relacions a l’abril del 2013, després de la qual s’iniciaren les negociacions formals per a l’ingrés de Sèrbia a la UE. També tingueren una incidència decisiva en aquest procés la conciliació i normalització de relacions amb la resta d’estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia (aprovació d’una resolució al març del 2010 que demanava perdó per la massacre de musulmans a Srebrenica el 1995; visita oficial del president croat a Belgrad al juliol del 2010) i la col·laboració de les autoritats sèrbies en la detenció, judici i extradició de criminals de guerra en el conflicte de 1992-99, entre d'altres, Radovan Karadžić, considerat un dels màxims instigadors i planificadors del genocidi de musulmans a Bòsnia i Hercegovina (juliol del 2008) i Ratko Mladić, un dels principals caps militars serbis acusats d’executar les massacres (maig del 2011). En el pla polític, la victòria del nacionalista Tomislav Nikolić enfront del liberal Tadić en les presidencials del maig del 2012 no significà un canvi en la política proeuropea dels dirigents serbis. El seu Partit Progressista aconseguí una majoria relativa en les legislatives, i al juliol formà un govern de coalició amb el Partit Socialista, amb Ivica Dačić com a primer ministre. Al gener del 2014, arran de les importants reformes exigides per la UE, Nikolić convocà eleccions anticipades, que, celebrades al març, donaren una clara victòria al Partit Progressista, el qual formà govern amb Aleksandar Vučić com a primer ministre.
