Vietnam
Sumari de l’article
La capital és Hanoi.
La geografia física
El Vietnam és un país allargassat i estret en què les muntanyes cobreixen les quatre cinquenes parts del territori. Al N, els massissos de Tonquín, que atenyen l’altitud màxima al cim de Fan Si Pan (3.142 m), són constituïts per relleus calcaris profundament solcats per les aigües dels rius Sông Da, Sông Ma i Sông Nhi Ha; aquest darrer forma un vast delta que dona lloc a una fèrtil plana. Des del Tonquín fins al S del país s’estén la serralada Annamita, que culmina a 2.598 m al Ngoc Linh. El centre del país, de sols 60 km d’amplada, és ocupat totalment per la serralada que davalla suaument per la banda occidental cap a la vall del Mekong, mentre que els vessants orientals, més abruptes, cauen bruscament a la mar i formen penya-segats; a la banda meridional va davallant als altiplans de Gia Lai, Dac Lac i Lam Vien. Les planes representen només el 20% del territori, i són constituïdes pels deltes i per la plana del Tonquín (15.000 km2
La geografia econòmica i l'economia
L'agricultura
La base econòmica del país és l’agricultura (28% del PIB), a la qual hom dedica aproximadament el 21,5% de la superfície i que ocupa uns dos terços de la població activa. L’arròs, que ocupa el 90% de la superfície agrícola, és el conreu principal (cinquena producció del món el 1994) i la base de l’alimentació. Hom en conrea a tot el país, gràcies al clima favorable, bé que la població ha de lluitar sovint contra la secada i les inundacions. Sovint n'hi ha dues o tres collites l’any, com al delta del Sông Nhi Ha, on el conreu de l’arròs cobreix totes les planes i s’ha estès pels vessants en terrasses, amb sistemes de canals de regadiu. Les planes costaneres de l’Annam són altament productives, amb dues o tres collites d’arròs i canya de sucre.
La mineria i la indústria
El subsol septentrional és ric en minerals: jaciments d’antracita a cel obert prop de la badia de Ha Long, fosfats, ferro (Thai Nguyen, Tuyen Quang), zinc (Chodien i Yen Thinh), estany (Pia Oac), cromita i coure. Al S del país hom extreu una mica de carbó (Bong Song), or, molibdè, bauxita, manganès i titani, en general poc explotats.
Les comunicacions
El Vietnam disposa de nombroses carreteres (106.048 km el 1995), l’eix de les quals és la de Hanoi a Ho Chi Minh, amb servei d’autocars, paral·lela al ferrocarril principal, de 1.730 km. Uns altres eixos de comunicacions són seguits per les vies navegables (5 613 km), centrades als rius Sông Nhi Ha a Tonquín, amb sortida a mar per Hai Phong, i el Mekong a la Cotxinxina (que amb els braços navegables del delta arriba a 4.783 km), que permet de penetrar de Ho Chi Minh fins a Laos, travessant Cambodja. Però el tràfic és molt limitat. Els aeroports més importants són els de Hanoi i Ho Chi Minh.
El comerç exterior
El comerç del país ha estat molt afectat per les guerres, pràcticament contínues des del 1940 fins al 1975, que han obligat a fer importacions enormes; durant aquests anys la balança de pagaments fou enormement deficitària. Les reformes econòmiques de mitjan anys vuitanta han tingut un efecte positiu i han contribuït a equilibrar progressivament la balança comercial. De les exportacions, predominen el petroli en cru (24% el 1995) i els productes agrícoles (24%, del qual el 12% correspon a arròs), seguits del peix, fresc o elaborat (12%). Els principals clients són el Japó (28,5%), Alemanya (9,4%) i Singapur (7,5%) El Vietnam importa sobretot maquinària i equipament de transport (18,2%), derivats del petroli (14%), fertilitzants (5%) i acer (3%). Els primers proveïdors són Singapur (17%), les dues Corees (13%) i Taiwan (9,6%). Des del final de la guerra (1975) fins a mitjan anys vuitanta l’URSS contribuí a una certa recuperació de l’economia del Vietnam, molt delmada per la guerra. Sota el sistema de planificació centralitzada i de col·lectivització, però, els resultats foren mediocres i l’estancament esdevingué crònic. El 1986 el govern vietnamita modificà la política econòmica i impulsà la introducció gradual de mesures de liberalització, entre les quals destaquen la participació en els beneficis, la propietat privada en determinats sectors, la llibertat en la fixació de preus i l’obertura a l’exterior. En aquest darrer aspecte, el Vietnam es beneficià de l’afluència d’inversions d’empreses estrangeres que aprofitaven el baix cost de la mà d’obra del país. En 1991-95 el PIB cresqué una mitjana del 8% anual. E1 1994 l’anulació de l’embargament dels EUA i l’ingrés a l’ASEAN donaren a l’economia del Vietnam una nova empenta. Malgrat aquest creixement espectacular, la renda per habitant era de 190 $ el 1995.
La geografia humana i la societat
La densitat mitjana és de 230 h/km2 (1996), però la població, repartida molt irregularment, es concentra als deltes (90%) i al llarg de la costa. Així, mentre que al delta del Sông Nhi Ha hi ha densitats superiors als 1.000 h/km2, en algunes províncies de muntanya no arriba als 50 h/km2.
La història
Els primers rastres humans són de tribus negroides d’origen indonesi i de cultura neolítica, al N. Tribus mongoles procedents de la Xina desplaçaren els primitius habitants cap a les muntanyes i hi introduïren el bronze.
La partició es consumà el 1677, després de més de 100 anys de guerra. A la segona meitat del s. XVII la penetració vietnamita inclogué les províncies orientals cotxinxineses. Saigon fou ocupat el 1696, i el delta del Mekong fou repoblat amb camperols vietnamites. L’any 1765 tota la Cotxinxina depenia ja de la família Nguyen. Al començament del s. XVII arribaren missioners francesos, encapçalats pel jesuïta Alexandre de Rhodes, que convertiren una gran part de la població al catolicisme i accentuaren el nacionalisme vietnamita enfront de la Xina. El 1774 els tonquinesos envaïren Annam i la Cotxinxina; però una branca dels Nguyen, els Tai Son, assoliren el poder, es repartiren el Vietnam i derrocaren l’últim monarca Le (1789) amb el reconeixement de la Xina. Nguyen An, descendent directe de l’últim senyor de Hue, organitzà la resistència a la Cotxinxina, rebé ajut de França, gràcies al bisbe Pierre Pigneau de Behaine, reconquerí tot el Vietnam i es coronà rei amb el nom de Gia Long. Malgrat ésser un budista fervent, Gia Long cooperà amb els missioners i els marxants francesos. El model d’estat era completament xinès. A Tonquín, en canvi, la dinastia Trin, també budista, perseguí els cristians.
El 1858 Napoleó III volgué crear una àrea colonial francesa a l’Extrem Orient, i amb l’excusa de la política anticristiana i antieuropea dels successors de Gia Long, Min Mang i Tieu Tri, una expedició francoespanyola, manada per l’almirall Charles Rigault de Genouilly, ocupà Saigon i la Cotxinxina (1858-61). El tractat del 1862 cedí la meitat del territori a França com a colònia. Més tard, una sagnant campanya d’ocupació (1873) menà a un tractat entre França i l’emperador Tu Duc, el qual reconegué el protectorat francès sobre Annam i Tonquín (1874). Amb el suport de la Xina, tanmateix, la resistència vietnamita s’allargà fins el 1885. El Vietnam formà, juntament amb Laos i Cambodja, la Indoxina francesa. L’administració colonial es preocupà de les obres públiques i de les comunicacions, i existí una certa autonomia econòmica i política. L’autoritat reial fou respectada formalment a Tonquín i Annam, i fou creat un govern autònom i una delegació a l’assemblea francesa. La Cotxinxina, en canvi, tenia un règim totalment colonial. A tot el Vietnam la legislació, el poder judicial, el comandament militar i la recaptació d’imposts eren exercits per funcionaris francesos, sota la direcció d’un governador general. Foren ampliades les plantacions d’arròs, fou introduït el conreu del cautxú, s’intensificà l’activitat minera (carbó de Tonquín) i fou creada una indústria tèxtil a les ciutats principals. La societat tradicional restà trasbalsada, sobretot entre els treballadors industrials i miners, i sorgí una nova burgesia, que adquirí terres i creà latifundis a Tonquín, amb jornalers i assalariats. Les grans companyies franceses originaren també un proletariat d’assalariats. La pressió cultural francesa anorreà la cultura superior vietnamita.
El nacionalisme vietnamita s’estengué a partir de la Primera Guerra Mundial, gràcies a la revolució xinesa. A Tonquín, amb una forta tradició anarquista i latifundista, la lluita es presentà molt radicalitzada; a Annam fou un moviment més aristocràtic, i a la Cotxinxina, sense greus problemes agraris, no hi hagué violències. A partir del 1930 el nacionalisme tonquinès fou protagonitzat pel Partit Nacionalista, i sobretot pel Partit Comunista, fundat per Ho Chi Minh. El Viet-minh assumí el pes de la lluita nacionalista. La repressió francesa contra aquests moviments nacionalistes motivà el sorgiment de sectes secretes, com la de Cao Dai caodaisme, molt forta al S, o la de Hoa-Hao. D’aquesta manera el nacionalisme tonquinès restà sota control dels comunistes, mentre que al S adoptava un caràcter semireligiós i tradicionalista. En 1940-41 el Vietnam passà a l’òrbita japonesa (el governador Jean Decoux, nomenat pel règim de Vichy, cedí a les pressions dels japonesos, que controlaven la frontera amb la Xina), bé que es mantingueren les formes colonials. El 1945 els japonesos expulsaren les forces i l’administració franceses, amb l’ajut de sectors nacionalistes, i proclamaren la independència del Vietnam. Arran de la derrota japonesa (1945), l’emperador Bao Dai abdicà, i Ho Chi Minh proclamà la República Democràtica del Vietnam (RDV). El retorn dels francesos significà un reconeixement limitat de la RDV, però no la independència de la Cotxinxina. Després que la flota francesa bombardegés el port de Hai Phong (1946), esclatà la guerra d’Indoxina: els francesos ocuparen les ciutats i els deltes i el Viet-minh es feu fort al camp i a les muntanyes, on inicià una guerra de guerrilles.
Entre el 1948 i el 1950 França creà l’estat independent i reunificat del Vietnam, presidit per l’emperador Bao Dai i dins la Unió Francesa, amb el reconeixement dels EUA i la Gran Bretanya. El triomf de la revolució xinesa, la lluita indonèsia i índia i la guerra de Corea rellançaren la resistència nacionalista del Viet-minh, com més anava més revolucionària. La guerra s’estengué a Laos i Cambodja. Després de la desfeta francesa a la batalla de Dien Bien Phu (1954), el govern francès obrí negociacions. La conferència de Ginebra (1954) partí el Vietnam en dos estats, separats pel paral·lel 17. La República Democràtica del Vietnam s’establí al N, i la República del Vietnam al S. Unes eleccions generals previstes per al 1956 havien de decidir el futur dels dos estats. Ho Chi Minh esdevingué el màxim dirigent de la RDV, mentre que al S Ngo Dinh Diem, exministre catòlic, instaurà un règim dictatorial i anticomunista. Prop d’un milió de catòlics abandonaren la RDV cap al S i donaren llur suport al règim de Diem. Una reforma agrària precipitada provocà seriosos incidents a la RDV el mateix 1956. El 1960 fou fundat el Front Nacional d’Alliberament o Vietcong al Vietnam del Sud, que originà el govern revolucionari provisional amb ajuda de Hanoi. Els EUA augmentaren el suport al règim de Diem: entre el 1962 i el 1963 els assessors nord-americans passaren de 8000 a 15000. El 1963 un conflicte entre Diem i els budistes motivà la mort de Diem. Després de dos anys de governs militars, el general Nguyen Van Tieu assolí la presidència i, malgrat l’aparença d’eleccions, instaurà una nova dictadura, protegida pels nord-americans. La guerra contra la guerrilla nacionalista comunista s’intensificà i el cos expedicionari nord-americà assolí el mig milió d’homes, mentre que l’aviació bombardejava sistemàticament el Vietnam del Nord i les rutes d’aprovisionament de les guerrilles del sud guerra del Vietnam. El 1969 s’obriren negociacions a París, que el 1973 culminaren en un acord que permeté la retirada nord-americana del Vietnam del Sud; la guerra continuà fins a la rendició del règim sudvietnamita (1975) i la reunificació en la República Socialista del Vietnam. El Vietnam del Nord imposà la seva hegemonia a partir de les eleccions del 1976. La diferent evolució del N, amb trenta anys de govern socialista, i del S plantejà nombrosos problemes d’adaptació al règim únic. En política exterior el Vietnam es decantà cap a una aliança amb l’URSS, en lloc de la Xina (ingrés al COMECON i signatura d’un tractat d’amistat i cooperació amb l’URSS el 1978), la normalització de relacions amb els EUA i França i l’ingrés a l’ONU (1977).
El procés liberalitzador de l’economia permeté impulsar l’agricultura al sud del país amb l’exportació d’arròs però conduí també a la inflació. Les relacions amb la Xina Popular es desenvoluparen en una esfera estrictament comercial i, en relació amb la qüestió cambodjana —el principal contenciós— la visita dels bisbes catòlics a Roma (novembre del 1990) contribuí a restablir les relacions amb el Vaticà. En el VII congrés del PC (juny del 1991) fou confirmada la reforma de l’economia, i a l’agost hom designava el tecnòcrata Vo Van Kiet primer ministres. Des de la desintegració del bloc soviètic, el Vietnam aconseguí obrir-se un espai comercial regional i internacional paral·lelament a l’obertura econòmica, i al juliol del 1995 fou admès a l’ASEAN. Des del 1991 Singapur esdevingué el primer soci comercial, seguit pel Japó i Hong Kong. D’altra banda, França, antiga potència colonial, es convertí en el tercer inversor a Vietnam; les institucions financeres internacionals li prestaren també suport: el 1993 li eren concedits dos préstecs, un de l’FMI i un del BM; el 1994 els Estats Units aixecaren l’embargament comercial en vigor des del 1975. Totes aquestes mesures produïren un elevat creixement econòmic (9,5% el 1995), si bé els problemes econòmics i socials de Vietnam eren molt importants: inflació (20% el 1995), disparitats entre el nord i el sud, gran massa d’aturats, corrupció, degradació dels costums (prostitució lligada al turisme sexual, consum de drogues), etc.
En el camp polític intern continuà la repressió, tot i algunes tímides reformes tímides. El 1992 l’Assemblea Nacional nomenà Le Duc Anh com a president. El 1996 tingué lloc el 8è Congrés del Partit Comunista, que palesà la dificultat de justificar ideològicament l’ortodòxia comunista i les polítiques d’obertura econòmica. Pel que fa a política exterior, el 1992 normalitzà les relacions amb la Xina, el 1993 rebé la visita del president francès F. Mitterrand i el 1995 restablí les relacions amb els Estats Units, país que el 1997 envià el primer ambaixador a Vietnam, un excombatent que declarà la seva intenció de centrar-se en la recerca dels soldats americans desapareguts. Al maig del 1997 el govern signà un pacte amb els Estats Units relatiu al pagament de 149 milions de dòlars per deutes de guerra del govern sud-vietnamita. En les eleccions del juliol del 1997, sota el control del partit comunista, es renovà la direcció del país donant entrada a una nova generació de dirigents de caràcter més tecnocràtic. Aquest fet es feu notar en les mesures adoptades davant dels creixents efectes de la crisi asiàtica, sobretot quant a la davallada de les exportacions cap als seus mercats naturals. Així, a partir del gener del 1999 s’aprovaren una sèrie de mesures com l’establiment d’un impost sobre les activitats econòmiques i la desregularització de les inversions estrangeres, que ja podrien controlar el 100% de les empreses sense participació de l’estat. Les reformes econòmiques s’impulsaren també per la voluntat d’integrar-se a l’Organització Mundial de Comerç, que exigeix la liberalització de diversos sectors i la baixada d’aranzels. Un dels principals problemes del país fou el control d’una recurrent corrupció que afecta totes les instàncies de poder, i que portà el 1997 a seriosos disturbis contra funcionaris presumptament corruptes de la província de Thai Binh. Al final del 2000 Bill Clinton realitzà la primera visita oficial d’un cap d’estat nord-americà al Vietnam des de la guerra que enfrontà tots dos països. Al març del 2001 se signà un acord d’aliança estratègica amb Rússia. Al mes següent Nong Duc Manh. president de l’Assemblea Nacional, esdevingué secretari general del partit comunista. Els anys següents a la crisi asiàtica del 1997, el Vietnam anà recuperant el ritme dels anys anteriors: del 8% de creixement mitjà anual del PIB (1990-97) hom passà al 6% (1998), el 5% (1999), el 6,5% (2000, 2001 i 2002), el 7,2% (2003) i el 7,5% (2004), malgrat l’impacte, aquest últim any, de l’epidèmia SARS. Tot i els progressos assolits per l’economia de mercat (adoptada des del 1986) i l’obertura a l’exterior (que al desembre del 2001 rebé un nou impuls amb l’entrada en vigor del tractat de comerç bilateral amb els EUA), l’estat vietnamita mantenia encara, els primers anys del segle XXI, el monopoli sobre sectors clau de l’economia, com ara el bancari,la projectada privatització dels quals avançava amb molta lentitud.
L’any 2000 entrà en funcionament la primera borsa del país. La corrupció, l’augment de les desigualtats associades al ràpid desenvolupament (molt accentuades segons les regions i els medis urbà i rural) i l’elevat atur o subocupació entre la població rural són reptes pendents. En el pla polític, el Vietnam restà, amb un esquema similar al de la Xina, com un dels pocs estats del món declaradament comunistes. L’elecció, a l’abril del 2001, de Nong Duc Manh com a secretari general del Partit Comunista no precedí cap reforma substancial en l’àmbit polític. Al maig del 2002 les eleccions a l’Assemblea Nacional confirmaren el Partit Comunista –única candidatura permesa– en el poder, i al juliol el parlament renovà la presidència a Tran Duc Luong, i també a Phan Van Khai com a primer ministre. Al llarg del 2004 i el 2005 l’acumulació de casos fatals de grip aviària en humans al Vietnam (més de 40 sobre un total d’uns setanta a tot el món) constituí un motiu de preocupació per al govern i per als organismes sanitaris internacionals. En política exterior, després de formalitzar un tractat de cooperació comercial i militar, al maig del 2002 Rússia retornà al Vietnam la base naval de Cam Ranh. Els contenciosos territorials amb la Xina (i també amb altres estats del Sud-est asiàtic) evolucionaren els primers anys del segle XXI, cap a una certa distensió: la signatura, el 1999 i el 2000, de dos acords sobre territoris fronterers obrí la porta a una delimitació definitiva de les fronteres marítimes entre el Vietnam i la Xina i el 2002 els països afectats en la disputa per les illes Spratly signaren un “codi de conducta” per tal d’evitar l’escalada de les hostilitats. Al gener del 2004 s’inauguraren els vols comercials entre els EUA i el Vietnam i al juny de l’any següent Phan Van Khai fou el primer alt càrrec del govern vietnamita a visitar els EUA després de la guerra del Vietnam. El secretari de defensa dels Estats Units, Donald Rumsfeld, visità el Vietnam al mes de juny del 2006 i el president vietnamita viatjà als EUA l’any següent. El primer ministre visità el Vaticà l’any 2007, en la primera entrevista diaquestes característiques d’un líder vietnamita. D’altra banda, el primer ministre anuncià la privatització de més de cinquanta empreses públiques entre el 2007 i el 2010, per intentar combatre la inflació —prop del 22% l’any 2008— i donar un impuls a l’economia. Aquest any, el govern anuncià un estalvi de 500 milions de dòlars en la despesa pública, limitant les importacions de béns de luxe i amb la retirada dels béns públics en projectes poc rendibles, entre d’altres. El mateix 2008, l’Assemblea Nacional decidí la construcció de la primera central nuclear del país. El Vietnam continuà essent un país on no es respectava la llibertat d’expressió i on restaven empresonats nombrosos presos polítics. La grip aviària, que l’afectà durant dos anys, quedà controlada al començament del 2006.