Antoni Canals

Vida i obra

Fou un dels noms més destacats de l’humanisme als Països Catalans, en una línia que pretenia conciliar classicisme i cristianisme o, almenys, posar la cultura clàssica, grecollatina, al servei de la fe catòlica. Dominicà, feu els seus estudis en diversos convents de l’orde, que el portaren a estudiar lògica a València (1369), Girona (1370), Mallorca (1371), Manresa (1372) i Lleida (1373). Després anà a Barcelona a estudiar filosofia amb fra Vicent Ferrer. El 1377 fou lector de lògica a l’estudi general dominicà de Barcelona, però l’any següent marxà de nou a València per cursar estudis de teologia, que continuà posteriorment a Tolosa i a París. El 1387 fou nomenat professor de l’estudi del convent de Lleida, on el seu germà Pere era professor de filosofia, i a l’octubre del 1395 substituí Vicent Ferrer a la càtedra de teologia de la seu de València. El 1401 apareix documentat com a lloctinent de l’inquisidor general del Regne de València, càrrec aquest últim al qual sembla que aspirà infructuosament. Ocupà càrrecs importants dins l’orde dominicà, i el 1415 assistí al capítol general de Perpinyà com a definidor provincial. Les actes del capítol general celebrat a Saragossa quatre anys després l’esmenten ja com a difunt.

La seva proximitat a la cort reial, tant amb Joan I, que el 1391 li encarregà la traducció al català d’algunes obres llatines, com amb Martí l’Humà, del qual fou capellà i lector, es devia sobretot al prestigi que assolí com a traductor i gran coneixedor dels clàssics llatins. De fet, la major part de la seva obra i per la qual fou més conegut són traduccions. En destaca, en primer lloc, per la seva extensió i la projecció que obtingué, la que feu dels Dictorum factorumque memorabilium de l’historiador llatí Valeri Màxim, conservada en diversos manuscrits i, singularment, en un de bellament miniat i cal·ligrafiat, que el cardenal Jaume d’Aragó envià als consellers de Barcelona el 1395. La traducció, encarregada pel mateix cardenal i escrita en un estil elegant i treballat, però de fàcil lectura, pretenia fornir d’exemples morals els seus contemporanis i recuperar les virtuts cristianes a través del record i l’elogi de les virtuts dels antics romans.

El mateix propòsit animà la seva versió del tractat de Sèneca De providència, escrita entre el 1396 i el 1407 i dedicada a Ramon Boïl, governador del Regne de València. En un ambient intel·lectual dominat per l’admiració pels clàssics pagans, en detriment de la tradició cristiana medieval, i on es plantejava cruament el conflicte entre fe revelada i raó natural, Canals recorregué a l’autoritat de Sèneca, un autor pagà, per reforçar el concepte cristià de divina providència. De la mateixa època és el llibre Scipió e Anibal, adreçat al duc de Gandia, que és una traducció del poema Africa de Petrarca, basat al seu torn en Tit Livi. El moralista Canals, que desaconsellà la lectura d’obres pernicioses com les d’Ovidi i altres autors, i que traduí els clàssics llatins amb un propòsit clarament didàctic –revalorar les virtuts cristianes entre els cercles racionalistes–, acabà finalment guanyat pel valor literari de les obres que traduí i s’entusiasmà amb els hexàmetres llatins de Petrarca. Amb tot, les seves preferències es posaven més aviat al costat del misticisme i l’espiritualisme, presents en les seves traduccions del De arra de anima, d’Hug de Sant Víctor, i de l’epístola De modo bene vivendi o Ad sororem, falsament atribuïda a sant Bernat, i en les dues obres que semblen originals seves, la Scala de contemplació (1398-1400), on es fa un elogi de la vida contemplativa, com la que duien els cartoixans de Valldecrist (prop de Sogorb), en contrast amb la vida més agitada de la ciutat i la cort, i el Tractat de confessió.

Canals no fou veritablement un renaixentista, un esperit racionalista com el seu contemporani Bernat Metge o altres nobles i homes de la cort, entre els quals l’admiració pels clàssics havia erosionat la fe absoluta en els dogmes cristians; però tampoc no fou un mer traductor d’obres llatines, com Ferran Valentí i altres autors a cavall dels s. XIV i XV. A Canals el guià sempre un objectiu pedagògic, un concepte instrumental dels escriptors llatins, que pensava que podia fer servir per a arribar a les elits cultes del seu temps, guanyades pels valors literaris i intel·lectuals dels clàssics, i reivindicar les virtuts cristianes a través de la mateixa literatura pagana. Però continua essent un home medieval, profundament religiós, que es troba més còmode dins la tradició espiritual cristiana.

Lectures

1. AVENOZA, G.: “Antoni Canals i la traducció de Valeri Màxim: una primera aproximació”, La cultura catalana tra l’umanesimo e il barocco: atti del V Convegno dell’Associazione italiana di studi catalani: (Venezia, 24-27 marzo 1992), Pàdua 1994, p. 89-102.
2. CASANOVA, E.: El lèxic d’Antoni Canals, València-Barcelona 1988.
3. COLL, J.M.: “El maestro fray Antonio de Canals, discípulo y sucesor de san Vicente Ferrer”, Analecta Sacra Tarraconense, XXVII, 1954, p. 9-21.
4. HAUF, A.: “La Scala de contemplació, de Fra Antoni Canals, i el De XV gradibus contemplationis o Viridiarum Ecclesiae”, Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 8, 1997, p. 97-120.
5. RIQUER, M. DE: “Canals i altres traductors de clàssics i renaixentistes”, Història de la literatura catalana, tom II, Barcelona 1980, p. 433-470.
6. SANCHIS I GUARNER, M.: “Dos dominics coetanis en les antípodes literàries: Antoni Canals i Sant Vicent Ferrer”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 1966.