història de l’art

Desenvolupament enciclopèdic

Tot i que ja es poden trobar a partir del s. IV aC biografies d’artistes, tractats tècnics, guies de viatge i altres escrits relacionats amb l’art, es considera G. Vasari, autor de les Vite de più eccellenti pittori, scultori et architettori (1550), el fundador d’aquesta disciplina. J. Wilkelmann, amb la publicació de Geschichte der Kunst des Altertums (1764), inicià la veritable història de l’art moderna.

L’etapa descriptiva: de monuments i artistes Als Països Catalans, l’escola muntanyesa o de les Avellanes feu un pas decisiu per a la recerca historicoartística catalana: el recull de col·leccions diplomàtiques, la reorganització i sistematització d’arxius i la investigació documental de D. Finestres, J. Caresmar, J. Pasqual o J. Martí marcaren un punt important per al desenvolupament posterior, un esforç d’erudició que feu possible, a mitjan s. xix, els primers intents d’observació històrica, fins a la construcció, al final de la centúria, d’una síntesi vàlida de la història nacional. Al llarg del vuit-cents es desenvolupà progressivament als Països Catalans l’interès per l’art del passat. Aquesta afecció es connectà a una línia anterior de recerca erudita, marcadament eclesiàstica, on destacà l’agustí castellà Enrique Flórez amb l’obra España Sagrada (1747). Poc després, un valencià, Antonio Ponç, rebé l’encàrrec d’escriure Viaje de España (1788). Jaume Villanueva, en el Viage literario a las iglesias de España (1803-52), recollí un nombre importantíssim de descripcions de monuments, alguns dels quals han desaparegut. El gènere dels viatges descriptius també fou conreat per estrangers, entre els quals destaca Alexandre de Laborde, autor del Viatge pintoresc i històric. El Principat (traducció i pròleg d’Oriol Valls, 1974), una obra que tingué certa continuïtat en els dos volums de Pau Piferrer dedicats a Catalunya i Mallorca, titulats Recuerdos i bellezas de España (1839 i 1842), on col·laborà F. Pi i Margall. Aquest incorporà en els seus estudis una nova forma de fer història de l’art afegint paràmetres filosòfics summament fèrtils a la crítica artística. Pi i Margall emfasitzà la necessitat de realitzar descripcions morfològiques molt precises dels edificis per a establir diferències tipològiques que facilitessin la seva classificació estilística. Pi i Arimon, amb la seva obra Barcelona, antigua y moderna (1854), s’inserí, al seu torn, en un model situat entre la monografia històrica i la guia descriptiva historicoliterària, mentre que de l’àmbit balear destaca l’obra de B. Ferra i J. Virenque Album artístico de Mallorca (1873).

Els primers historiadors de l’art que es dedicaren a cercar dades per a confeccionar biografies d’artistes foren el valencià M.A. Orellana en Biografía Pictórica Valentina, una obra manuscrita on recollí la vida dels pintors, arquitectes, escultors i gravadors valencians del s. xviii (publicada per X. de Sales, 1967), i el mallorquí A. Furió, que publicà el Diccionario histórico de los ilustres profesores de Bellas Artes en Mallorca (1839) i Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares (1840). Aquest gènere fou continuat per J. Puiggarí en Noticias de algunos artistas catalanes inéditos de la Edad Media y del Renacimiento (1880); el baró d’Alcahalí, J. Ruiz de Lihory, amb el Diccionario biográfico de artistas valencianos (1877), i A. Elias i de Molins amb l’obra Diccionario bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix (1895). Ja al s. xx, J.F. Ràfols i Fontanals, gràcies al seu càrrec d’assessor tècnic de la Junta de Museus de Barcelona, pogué realitzar un meticulós treball de recopilació de centenars de fitxes bibliogràfiques que culminà amb la publicació dels tres volums del Diccionario bibliográfico de artistas de Cataluña (1951-54).

D’altra banda, el teòric natzarè J. de Manjarrés fou el primer que sintetitzà una Història general de l’art per a l’ús dels seus alumnes a Llotja; la seva producció forma un vast corpus doctrinari a l’entorn de l’estètica, les teories i la història de l’art. En una de les seves obres més difoses, Teoria e Historia de las Bellas Artes (1859), desenvolupà uns capítols dedicats a la teoria, amb un glossari de termes tècnics. En la Teoría estética de las artes del dibujo (1874), plantejà una història general en què l’art ja era l’únic objectiu a tractar. Anteriorment, el 1867, havia publicat Nociones de Arqueología cristiana, el primer manual d’arqueologia editat a Catalunya. L’obra fou utilitzada per Francisco de P. Valladar per a escriure Historia del arte (1894), on comparà els monuments de Catalunya amb altres de fora de la Península.

Entre els primers iniciadors d’unes pautes plenament fructíferes dins la línia monogràfica que incideix en els monuments clau significatius de l’evolució artística catalana, cal assenyalar Elies Rogent, J.M. Pellicer i Ll. Domènech i Montaner. Rogent, que s’havia format en contacte amb la recerca arqueològica de França i Alemanya, publicà monografies sobre Sant Cugat del Vallès (1881) i Sant Llorenç del Munt (1890), per justificar els projectes de restauració. Pellicer fou un dels principals promotors de la restauració de Ripoll, i del 1873 data la seva primera publicació sobre la iconografia de la portalada. Domènech i Montaner atorgà a les manifestacions artístiques la qualitat de testimoni i representació del moment històric, amb especial incidència en les arts medievals. A partir de les seves excursions, aplegà nombroses dades sobre restes arquitectòniques i arqueològiques. El 1886 aparegué el primer dels vuit volums de la Historia general del arte. Redactat per ell mateix, versà sobre les civilitzacions antigues i les cultures egípcia, caldea i assíria. El segon volum, redactat per Puig i Cadafalch, no fou editat fins el 1901, i es dedicà a l’arquitectura des de l’època fenícia fins al Renaixement; el tercer volum inclogué un recull gràfic dels anteriors. El quart i el cinquè foren redactats per J. Fontanals del Castillo, consagrat a l’estudi de la pintura i l’escultura del s. XVIII, i per F. Cajal, dedicat a l’ornamentació. F. Hottenroth, F. Miquel i Badia i A. Garcia Llansó s’encarregaren d’estudiar la indumentària, el mobiliari i les arts decoratives, seguint les vies d’investigació europees del moment. El resultat fou un heterogeni compendi d’estudis que recollí els punts més interessants de la recerca artística.

L’etapa de les monografies científiques. L’interès per l’època medieval Les societats culturals de la Barcelona noucentista es dotaren de publicacions periòdiques destinades a difondre les recerques de caràcter pluridisciplinari, on també s’englobaren l’art i l’arqueologia, com La Ilustració Catalana, La Ilustración artística i l’Album Salón. Els canvis institucionals de la primera dècada del s. xx portaren a la creació de la Junta de Museus, dels Estudis Universitaris Catalans i de l’Institut d’Estudis Catalans, i alhora sorgiren revistes d’alta cultura que iniciaren la recerca més erudita, dotades d’un aparell crític i un caràcter científic més conscient. S’integren en aquest punt el BRALB (1901), pionera en la recerca historicoarqueològica, amb un gran nombre d’articles referents a l’Edat Mitjana, dels quals destaquen les contribucions de Miret i Sans i Carreras i Candi; i l’Anuari de l’IEC, que a més de dedicar un espai a les activitats acadèmiques sistematitzà importants estudis històrics, artístics i arqueològics amb col·laboracions significatives de Gudiol i Puig i Cadafalch.

Però, sens dubte, la línia recurrent al llarg de la historiografia de l’art dels Països Catalans ha estat l’estudi monogràfic, centrat en un monument o un període determinat –el medievalisme fou l’interès màxim de les primeres generacions d’investigadors del s. XX, tant dels catalans com dels estrangers–. J.A. Brutails escriví les Notes sobre l’art religiós del Rosselló, un recull d’articles transformats en un petit manual, traduït i publicat en català el 1901. El mètode d’estudi dels monuments i el plantejament global de l’arqueologia monumental serviren de model per a l’elaboració de l’arqueologia catalana. El llibret de síntesi de J. Gudiol Nocions d’arqueologia sagrada (1902) esdevingué el primer manual modern d’arqueologia, i una de les seves virtuts principals fou haver portat a terme el primer intent de sistematització de l’art medieval català. S. Sanpere i Miquel realitzà el primer gran resum a l’entorn de la pintura medieval, en un discutit estudi sobre Els quatrecentistes catalans (1906), que posteriorment amplià amb un treball sobre Els trescentistes (1921-28). Puig i Cadafalch fou un dels principals iniciadors de la historiografia moderna de l’art medieval. Reflectí el sentir d’una època que utilitzà la recerca del passat com a forma de contribuir a la recuperació nacional. La creació de la teoria del primer art romànic en fou l’aportació més important. Publicà, en col·laboració amb A. Falguera i J. Goday, L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18), que representà l’esbós d’un catàleg monumental orientat cap a la definició d’un art nacional inserit en un context universal, en establir una relació entre el medi geogràfic i l’expressió arquitectònica d’un lloc determinat. Les seves teories tingueren una projecció internacional, tant per la participació en diversos congressos com per la publicació, l’any 1928, del llibre Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux Xe et XIe siècles, i s’acceptaren definitivament després de la publicació de La geografia i els orígens del Primer Art Romànic (1930); de fet, el més transcendent fou el desvetllament de l’interès internacional pel romànic català tot integrant-lo al conjunt europeu, un tema ja iniciat per alguns estrangers, com E. Bertaux i G. Gaillard. Puig publicà una gran quantitat de monografies d’edificis medievals importants, com les aportacions a l’estudi de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i les esglésies de Terrassa. La seva línia positivista, matisada pel nacionalisme, fou resseguida més tard per Joaquim Folch i Torres, que dotà els estudis d’art d’un corpus d’imatges per establir-ne la filiació artística, classificació i sistematizació d’escoles, autors i periodicitat de la història de l’art. Alhora, es consolidaren un seguit de personatges eclesiàstics interessats per l’evolució de l’art religiós com Ll. Carreras, M. Trens i el pare Suñol de Montserrat. En l’àmbit de la recerca local, cal recordar els estudis de J. Soler i Palet: La parròquia de Sant Julià d’Altura (1893) i Les esglésies de Terrassa (1930), i de B. Bassegoda i Amigó: Santa Maria del Mar (1925). Els treballs d’E. Morera i Llauradó, circumscrits a Tarragona, sobresurten pel seu grau d’objectivitat i rigorositat metodològica; fou col·laborador del gran projecte de Carreras i Candi Geografia General de Catalunya (1909), on s’inclouen estudis d’art. De la comarca de Girona destaca J. Botet i Sisó, que realitzà un estudi bàsic i de referència fonamental per a la numismàtica amb el llibre Las monedas catalanas (1908-11).

Entre els erudits valencians del principi del s. xx cal esmentar J. Sanchis i Sivera. La seva tasca més important fou la desenvolupada a l’Arxiu Capitular de la Catedral de València, on estudià els protocols notarials a fi de documentar molts aspectes de la vida medieval; el resultat de la investigació fou La Catedral de Valencia (1909), i alguns treballs sobre els artistes que hi treballaven, com “Pintores medievales en Valencia” (1930) i “Arquitectos y escultores de la catedral valenciana” (1933), publicats en l’Archivo de Arte Valenciano, una revista fundada per Ll. Tramoyeres i Blasco, autor que dedicà certa atenció a l’art dels s. XVII i XVIII. Elies Tormo i Monzó, catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Madrid i considerat un dels historiadors principals de la pintura valenciana, publicà: Varios estudios de arte y letras (1902), La escultura antigua y moderna (1903), Las tablas de las iglesias de Játiva (1912) i alguns treballs sobre Gerardo Starnina (1910) i Yáñez de la Almedina (1915 i 1924). Com a figura de la historiografia de l’art hispànic, s’ha valorat la seva aportació en el camp metodològic, basat en la visualització directa i intuïtiva de l’obra d’art, en un moment en què els escrits sobre art volien diferenciar-se de la divagació d’arrel romàntica.

C. Sarthou i Carreres feu una guia, València artística i monumental (1927), i un estudi, Castell de Xàtiva (1946), a banda de diversos treballs sobre la pintura medieval valenciana. La producció historiogràfica del català Folch i Torres incorporà la tradició del s. xix per a l’elaboració de manuals que tenen interès per apropar la cultura al gran públic. Començà el projecte d’una Història de l’art, amb un volum dedicat a Egipte (1921), que fou interromput després de l’aparició del volum consagrat a Mesopotàmia, el 1922; però despunta el seu Resum de la Història General de l’art (1957), amb un primer volum que integra des de la prehistòria fins a l’art musulmà, i un segon que recull des del preromànic fins a l’art neoclàssic.

J. Pijoan fou bàsicament un gran sintetitzador d’abast internacional. El 1914 ja havia enllestit una Historia del arte, molt reeditada, i el 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya, encomanat per Cambó, però fou més conegut per la seva col·laboració en diversos volums de la col·lecció “ Summa Artis”. L’obra de C. Martinell L’art a la seu nova de Lleyda (1924) esdevingué clau dins la historiografia artística; amb posterioritat escriví tres volums de la sèrie Monumenta Cataloniae, dedicats a l’arquitectura i l’escultura barroques a Catalunya (1959-63). Finalment, entre els autors més enigmàtics d’aquests anys cal esmentar Eugeni d’Ors. Aquest interessant crític, considerat l’escriptor català millor informat sobre els nous corrents de l’art universal, fou especialment conegut a partir de la publicació de Lo Barroco (1930), entès com una constant de la cultura.

Les recerques de la segona meitat del s. xx En les generacions següents ja es despertà l’interès per totes les èpoques artístiques, i es posà especial atenció als períodes més inexplorats. L’aproximació a l’antiguitat tardana només fou possible gràcies a les prospeccions arqueològiques. Per a Catalunya, les síntesis sobre aquest període han anat a càrrec de J. Ferrando, J. Serra i Ràfols i E. Junyent. P. de Palol escriví alguns assaigs historicoarqueològics de l’època paleocristiana i visigòtica, i diversos treballs sobre escultura i mosaics. J. Maluquer de Motes fou un excel·lent representant de l’escola catalana d’arqueologia, deixeble de P. Bosch i Gimpera; gran excavador, s’interessà per temes artístics quan redactà Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya (1986). X. Barral i Altet, autor de L’art pre-romànic a Catalunya (1981), és un dels especialistes en l’art dels s. VIII al X, i E. Junyent té diversos treballs sobre l’arquitectura religiosa catalana del s. X.

Dins la historiografia de l’art català, el període romànic té connotacions que ultrapassen el mer caràcter artístic. El romànic en general i l’arquitectura en particular han sofert una mitificació estretament lligada al component nacionalista que justifica l’abundor de títols. Entre els diferents investigadors cal esmentar J. Ainaud, J. Gudiol i F.P. Verrié. Posteriorment sobresortiren E. Bou, A. Pladevall, J. Vigué, E. Carbonell, A. Adell, C. Cid Priego, F. Fité i Llevot, J. Camps i Sòria i I. Lorés. La publicació més impressionant que hi ha sobre aquest període és Catalunya Romànica (1984-88) dirigida per A. Pladevall i publicada per Enciclopèdia Catalana. Entre els estudiosos estrangers destaquen Post, Kingley Porter i Marcel Durliat, autor de l’obra L’Art Catalan (1963), que, centrada en l’art romànic, recollia els estudis que anteriorment havia realitzat sobre l’escultura del Rosselló. Els estudis de Pijoan, Cook i Gudiol i Ricart sobre pintura d’aquest període concretaren unes agrupacions dels conjunts pictòrics i posaren ordre en la pintura romànica catalana. Establiren un nombre de mestres determinats per característiques estilístiques, per tal d’agrupar sota un cercle la major part dels conjunts. A partir d’aquest moment aparegueren treballs monogràfics i altres de generals, que des del punt de vista formalista han plantejat altres sistemes de classificació. J. Dols i V. Cirlot començaren a assajar l’anàlisi formal portant-lo a l’extrem. J. Sureda i S. Alcolea, en el Romànic Català. Pintura (1975), plantejaren una anàlisi formal de tota la pintura catalana per tal d’arribar a una classificació estilística de seqüències i modes sota els quals poden agrupar els conjunts pictòrics. Els estudis de J. Ainaud presenten, en un marc més ampli de comparació amb la pintura italiana i francesa, un altre concepte de mestres i tallers, on la documentació i el context històric tenen un important paper. J. Gudiol i J. Barrachina s’han interessat per les arts sumptuàries.

Pel que fa al període gòtic, un dels estudis pioners fou Arquitectura gòtica (1952), de Torres Balbás, que hi estudià els edificis agrupant-los per tipologies. F.P. Verrié, en l’obra col·lectiva L’art català (1955), analitzà l’arquitectura religiosa, ordenant conceptes i característiques, amb referències als edificis gòtics més significatius. En el mateix recull, A. Florensa ressaltà l’existència de les tipologies civils. A. Cirici, en Arquitectura gòtica catalana (1968), entrà més aviat en el camp de la semiologia. Les noves visions més generals, en la mesura que recullen les aportacions més recents, han anat a càrrec de J. Yarza, un dels investigadors de l’art més prolífics, considerat un dels millors especialistes de l’art medieval, amb un especial interès en l’àmbit dels promotors. F. Español ha publicat diverses monografies sobre els escultors que treballaren al Principat durant el mateix període; M.R. Manote realitza la seva tesi doctoral sobre Pere Joan i Guillem Sagrera; R.M. Terés ha incidit en la renovació de l’escultura gòtica a l’entorn del 1400. M. Ibarburu i J. Planas han realitzat estudis sobre la miniatura. N. de Dalmases és especialista en orfebreria, a banda de dirigir dos volums amb A. José Pitarch sobre Història de l’art català (1984). G. Llompart començà publicant una Bibliografia arqueològica de les Balears (1958), i després passà a estudiar l’orfebreria mallorquina del 1400; realitzà un treball sobre La pintura gòtica a Mallorca (1987). J. Domenge ha estudiat en profunditat l’art insular; autor d’una tesi sobre El procés de construcció de la catedral de Mallorca (1993), també destaca per treballs sobre orfebreria mallorquina medieval.

Pel que fa al País Valencià, cal esmentar els estudis de L. de Saralegui, sobre l’art dels primitius valencians, C. Soler d’Hyvern, especialista en pintura valenciana del s. xv, Ximo Company, amb diversos treballs sobre la pintura valenciana hispanoflamenca i del Renaixement, i la nord-americana D. Fitz Darby, que estudià la pintura valenciana del s. xvii, centrant-se en la figura de Ribalta i la seva escola (1934).

A Catalunya, les primeres aportacions sobre l’arquitectura del Renaixement anaren a càrrec de J.F. Ràfols, A. Florensa i C. Martinell. Després, Maria A. Aloguin estudià Jaume Amigó (1975), i M. Carbonell dedicà la tesi a L’Escola del Camp de Tarragona. L’arquitectura del segle XVI a Catalunya (1984), tot i que també s’interessà per l’argenteria i la pintura, en especial la mallorquina, amb un treball sobre Guillem Mesquida (1999). Més escassa és la bibliografia sobre l’escultura del Renaixement: els estudis documentals més importants els ha dut a terme J.M. Madurell, que documentà Martín Díaz de Liatzolo (1945), Joan de Tours (1947) i l’etapa barcelonina de B. Ordóñez (1948), a més de publicar El arte en la comarca alta de Urgel (1946), L’art antic al Maresme (1970) i diversos articles sobre pintura, matèria de la qual són especialistes J. Garriga i J. Sureda.

L’època del Barroc patí fins fa poc una manca d’atenció perquè fou considerada una època de decadència. A banda de diversos treballs locals sobre arquitectura de Fuguet i Sans, destaquen els treballs de R. Torrents sobre els arquitectes de la segona meitat del s. xviii a les comarques de Lleida, i el treball sobre el Palau Moja de S. Alcolea, primer cap del Departament d’Història de l’Art a Catalunya. L’escultura catalana del s. xviii adquirí un nivell molt alt amb la producció retaulística. C. Martinell estudià Lluís Bonifàs i Massó (1948). J.M. Pons i Guri i A. Roig i Torrentó han enfocat els seus treballs vers l’estudi iconogràfic i la relació entre escultura i gravat. Com a síntesi cal esmentar el llibre de Joan Ramon Triadó L’Època del Barroc (1600-1808), publicat el 1984, que ofereix una àmplia panoràmica de l’art català d’aquest període, incloent-hi l’aspecte de les arquitectures efímeres. Santiago Alcolea dedicà la seva tesi a La pintura a Barcelona durant el segle xviii (1959), tema que també analitzà de forma crítica Rafel Benet. Alguns estudis que aporten documentació sobre els diferents pintors que treballaren a l’època han anat a càrrec de L. Casanoves, R.M. Garcia, V. Furió i J.M. Madurell, el qual també s’interessà pel tema del gravat, amb un treball sobre Marian Soldevila (1959); R.M. Subirana estudià Pere Pasqual Moles i R. Cornudella ha realitzat les darreres aportacions en el camp de l’estudi del gravat.

Les investigacions sobre l’arquitectura del s. XIX solen estar emparades per una recollida més o menys exhaustiva de dades, i dirigides vers l’estil neoclàssic, eclèctic i premodernista. B. Bassegoda i Amigó, B. Bassegoda i Musté, J.M. Montaner i Martorell, J. Carrera i Pujal i I. de Solà-Morales han centrat les seves investigacions en aquest període. Pel que fa a l’escultura, F. Elies publicà un dels clàssics de la historiografia, L’escultura catalana moderna (1926), a part de nombrosos treballs sobre els pintors del moment, com Benet Mercadé (1921), Enric Monserdà (1927) i Soler i Rovirosa (1931). L’actitud vers l’art modernista fou molt crítica durant el noucentisme i el racionalisme. Després de la Guerra Civil Espanyola, J.F. Ràfols inicià una aproximació al tema en Modernismo y Modernistas (1940); però la primera visió de conjunt en sentit crític fou El arte modernista catalán (1951), d’A. Cirici i Pellicer, on es defineix el modernisme com un moviment de síntesi cultural i es revisen els diferents llenguatges artístics. A partir dels anys seixanta aparegueren les primeres publicacions de síntesi sobre arquitectura modernista: monografies d’Antoni Gaudí, preferentment estudiat per J. Bassegoda i Nonell. O. Bohigas plantejà la primera visió de conjunt en l’Arquitectura modernista (1968), on es revalora l’arquitectura de Domènech i Montaner. Sobre Puig i Cadafalch, destaca l’estudi d’E. Jardí. Pel que fa al camp de les arts plàstiques, cal esmentar la síntesi de F. Fontbona, al volum “Modernisme i Noucentisme” de la Història de l’art català (1975).

Els treballs d’investigació sobre noucentisme són molt més recents. El primer intent de sistematització fou el de la revista Serra d’Or (1964), amb dos articles de M. Serrahima i E. Jardí; dos treballs generals sobre arquitectura: L’arquitectura, noucentisme i novecento, d’O. Bohigas, i El contorn noucentista de l’obra de Rafael Massó, de J.M. Sostres Maluquer, i una aproximació a les arts plàstiques d’A. Cirici: La plàstica noucentista. Mentre a Catalunya coexistia el moviment modernista i el noucentista, a Europa, en el camp artístic es prodigaven els ismes, que foren coneguts pel públic gràcies a les Galeries Dalmau. Com a llibres generals per a aquest període trobem L’art català contemporani (1970), d’A. Cirici, Els Moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), d’E. Jardí, i “L’època de les Avantguardes”, L’art català (1983), de F. Miralles.

Del període que s’inicia amb la postguerra espanyola existeix una bibliografia molt extensa. El retorn de Joan Miró suposà la penetració de corrents relacionats amb les avantguardes europees, fonamentalment el surrealisme. Entre els historiadors que han estudiat aquest període trobem A. Cirici, J.E. Cirlot, Arnau Puig, P. Gimferrer, I. Julian, C. Rodríguez Aguilera i J.J. Tharrats. El crític Moreno Galván en l’article “El surrealismo a Catalunya”, Suma y Sigue (1963), establí una línia de relació entre les primeres avantguardes, les personalitats de Dalí i Miró i Dau al Set. Dalí ha estat objecte de nombrosos estudis, destacant els de F. Ibáñez Fanés i R. Santos Torroella. Com a obra de caràcter global relativa al moviment informal a l’escola de Barcelona cal esmentar la tesi doctoral de Lourdes Cirlot, La pintura informal a Catalunya (1983), on s’investigaren totes les tendències d’aquest moviment. Com a col·leccions d’artistes catalans contemporanis resulten també interessants les publicacions de la Galeria Joan Prats de Barcelona. Entre els treballs de recopilació més moderns cal tornar a anomenar la Història de l’art català (1983), coordinada per F. Fontbona i F. Miralles; la Historia del arte valenciano (1988), dirigida per V. Aguilera, que hi introduí les últimes aportacions, i l’original Arte valenciano (1998), de C. Gracia, de caràcter més divulgatiu. Finalment, el 1998 començaren a publicar-se els primers volums d’Art de Catalunya (Ars Cataloniae) dirigits per Xavier Barral Altet, amb l’objectiu de construir una història nacional de l’art que pel seu contingut s’allunyés de les històries de l’art tradicionals, més aviat cronològiques o estilístiques, i que per la seva orientació cobrís tots els camps de la creació, fins i tot de la quotidiana.

Lectures

1. AGUILERA, V. (dir.): Historia del arte valenciano, València 1988.
2. BARRAL, X. (dir.): Tresors artístics de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992.
3. — Art de Catalunya, Edicions L’Isard, Barcelona 1998.
4. BOFILL, R.M.: Aportacions a la interpretació social de l’art català, Edicions 62, Barcelona 1985.
5. CIRICI I PELLICER, A.: El arte catalán, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988.
6. d. a.: Art català. Estat de la qüestió, Actes del V Congrés del CEHA, Barcelona 1984.
7. DALMASES, N.; JOSÉ I PITARCH, A.: Història de l’art català, Edicions 62, Barcelona 1985.
8. DURLIAT, M.: L’art català, Juventud, Barcelona 1967.
9. FOLCH I TORRES, J.: Resum de la història general de l’art, David, Barcelona 1929.
10. GRACIA, C.: Arte valenciano, Cátedra, Madrid 1998.
11. IGUAL, A.: Historiografía del arte valenciano, Institut Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, 1956.
12. L’art català, Aymà, Barcelona 1957.
13. LLOBREGAT, E.; YVARS, J.F.: Història de l’art al País Valencià, València 1986.
14. PLADEVALL, A.: Introducció a l’estudi de l’art romànic català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994.
15. RIBBANS, G.W.: Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle xviii, Barcino, Barcelona 1995.