carlisme

Els orígens

La seva denominació genèrica procedeix dels seguidors de Don Carles M. Isidre, tot i que al llarg de dos segles els seus partidaris han adoptat denominacions diverses (Comunió, Partit), si bé aquesta qüestió ha estat irrellevant tant per a la direcció del moviment com per a les seves bases.

Els seus orígens entronquen amb l’existència d’un moviment popular i antioligàrquic, vertebrat pel manteniment d’un sentiment comunitari foral o regional, que tingué una àmplia vigència en elsestats de la monarquia plural d’Espanya dels segles XVI i XVII, com una herència de les anteriors realitats sobiranes, i que el centralisme i el liberalisme intentaren d’ofegar de manera progressiva durant el segle XVIII i els primers decennis del XIX.

L’aparició històrica del carlisme es troba en la conjunció d’un conflicte dinàstic amb diversos factors, impregnats de profundes implicacions polítiques i ideològiques, així com de fortes motivacions socials, que han fet possible que el conflicte bèl·lic carlí fos qualificat de guerra de pobres i de desheretats.

Com a moviment polític de masses, no nasqué fins després d’iniciada la conflagració bèl·lica coneguda amb el nom de Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina (1833-1840). Per als carlins es ventilava la possibilitat de modificar una Llei fonamental, la successòria, sense la participació del poble, fet que plantejava la reivindicació de les antigues llibertats, ja molt minvades i a punt d’ésser eliminades definitivament pel pacte entre els més importants nuclis de la gran aristocràcia i les oligarquies burgeses procedents del “doceañismo”, més tard partidàries d’Isabel II. Amb això enllaçaven amb el ressorgiment del sentiment foral o regional, viu en l’Espanya dels Habsburg i present amb anterioritat en les diferents monarquies hispanes.

Inicialment no existí una plataforma ideològica única de pensament polític i social de tot el carlisme. Al voltant de Don Carles M. Isidre (1788-1855), germà petit de Ferran VII, no es configurà un grup de col·laboradors o partidaris que tingués una estructura ideològica única, compacta i completa. De fet, en una primera etapa, subsistiren les estructures dels moviments absolutistes imperants en l’època de Ferran VII.

Des del retorn de Ferran VII de l’exili (1814) dos grups es disputaren el poder. D’una banda, els “reialistes exaltats” o “purs” i, de l’altra, els “absolutistes moderats”. Les dues tendències es mantingueren i seguiren manifestant-se fins després de la mort del rei (1833). Es podria adjectivar d’“integrista” el primer grup i de “tradicionalista” el segon. L’un i l’altre tenien en comú el fet d’ésser enemics declarats dels constitucionalistes partidaris del sistema liberal.

El primer grup, els “integristes”, era representat en especial per l’alt clergat i per sectors afins, amb unes actituds fortament reaccionàries; es tractava d’un grup que havia intervingut en les guerres reialistes. Eren, de fet, els coneguts com a “apostòlics”, “absolutistes purs” o “reialistes exaltats”, que s’oposaven frontalment a tota mena de reformes moderades que intentés realitzar Ferran VII, i que exigien, per exemple, el restabliment del tribunal dela inquisició, abolit per les Corts de Cadis. Es preocupaven bàsicament per la qüestió religiosa i donaren suport a Carles M. Isidre, el Carles V dels carlins, perquè cregueren que, amb ell, Espanya podria retornar al sistema inquisitorial tot implantant el Sant Ofici. El seu credo coincidia de fet amb l’exposat en el Manifiesto de la Federación de Realistas Puros (novembre de 1826).

El segon grup, els “reialistes moderats” o “tradicionalistes”, era més complex. Es tractava d’un grup social compost per diversos sectors de la noblesa i d’importants propietaris, així com per altres sectors més o menys benestants que actuaven per mimetisme dels grups que consideraven exemplars, i que es percebien a ells mateixos molt allunyats de les “nefastes” innovacions liberals que pretenien d’introduir els nuclis de la burgesia mercantil, industrial o intel·lectual. Aquests sectors s’aglutinaren durant el govern de Cea Bermúdez i foren els que donaren un sentit dinàstic i sociopolític a la protesta reialista, fent un pas important en la configuració del pensament d’una part del carlisme.

Tanmateix, aquests “moderats” no formaven un nucli ideològic compacte; eren lluny de constituir un grup totalment unit. Es dividien, per expressar-ho d’una manera gràfica, en dos grans nuclis que podríem delimitar com els “transaccionistes militars” i com els “teòrics”. La preocupació d’aquests darrers se centrà molt més en el manteniment de la puresa dels principis, mentre que els primers estaven més preocupats per aconseguir avantatges pràctics. El primer grup féu possible l’acord que acabà amb l’acarnissada Primera Guerra Carlina i que possibilità l’“abrazo de Vergara” o Pau de Vergara (1839), tot prenent partit per Isabel II per tal de conservar llurs privilegis de grup social i certes formes de sentir i de viure la vinculació amb el carlisme. El seu credo s’identificà, des de l’inici, amb el Manifiesto de los Persas (1814), manifest que seria important també en el plantejament ideològic dels “teòrics”, per bé que interpretat a la seva manera.

“Integristes” i “tradicionalistes”, conjuntament, promogueren la Primera Guerra Carlina, la guspira inicial de la qual es manifestà el 2 d’octubre de 1833 a Talavera de la Reina. La conspiració no donà els resultats esperats i l’Exèrcit donà suport a la regent M. Cristina, mare d’Isabel II. Paral·lelament sorgiren, interpretant el sentir d’amplis sectors populars, dos caps militars que resultarien essencials per als legitimistes: Tomás Zumalacárregui al País Basc i Navarra i Ramon Cabrera als Països Catalans. Es tractava de dos “cabdills”arquetípics del segle. Amb tot, malgrat l’extraordinària empenta de l’actuació d’aquests dos cabdills en les zones respectives, la primera etapa del conflicte evidencià que els voluntaris no s’adherien i no afluïen als rengles del pretendent Carles en el nombre previst i desitjat. Sense una massa humana considerable era impossible de constituir un exèrcit digne d’aquest nom i de plantejar accions decisives. Tanmateix, ja al començament, la iniciativa d’alguns caps intel·ligents –amb lafinalitat de mobilitzar el major nombre possible de persones disposades a lluitar– incorporà, en les proclames de reclutament de voluntariat, incitacions de caràcter popular, entre les quals figurà la reivindicació foralista; un conjunt de promeses i d’eslògans suficientment oberts i populars per a atreure, en certa manera i en determinats punts, els enemics dels liberals que, per a una certa part del poble, eren uns polítics unitaristes que havien promès la supressió dels furs.

Cinc dies després d’haver començat la guerra civil, el 5 d’octubre, el dirigent Valentín Verástegui, en una proclama als alabesos, en instar a la lluita els possibles voluntaris, feia referència al perill que representaven aquells que “han abolido nuestros Fueros y libertades”; és a dir, cridava a la lluita contra els enemics dels furs i de les llibertats tradicionals. Aquesta és la primera referència foral que trobem i que es repetirà, igualment (però d’una manera vaga) en un Manifiesto a los Aragoneses (19/III/1834) de Carles V, en el qual el pretendent es refereix “al derecho de agnación en la sucesión al trono tan solemnemente proclamado en los antiguos Fueros de Aragón que han sido siempre el Numen tutelar de esta parte tan preciosa de mis dominios y que hoy os quiere arrancar la usurpación”. De tota manera, era un text poc rotund sobre les instàncies forals.

És possible, per tant, que bona part dels caps i de les “partides” que s’alçaven ho fessin aprofitant aquelles consignes de guerra que majoritàriament poguessin afavorir-los i que, consegüentment, figurés en la bandera com una de les consignes, amb la seva importància, “Rei i Furs”, crit que contrastava clarament amb l’integrista “Visca la Inquisició!” i el moderat “Déu i rei legítim!”.

Seguint aquest plantejament, ens trobem amb un ampli nucli que constituí el tercer grup del carlisme, que en endavant fou, de fet, el veritable fundador i el nucli inicial del partit carlí històric. Es tracta d’un nucli amb una notable capacitat d’expansió, compost gairebé en la seva totalitat per un voluntariat popular de pagesos, baix clergat i elements foralistes i anticentralistes. Aquest serà l’element humà, bàsic en totes les guerres carlines. I aquest element humà anava adquirint més importància, quant a l’impuls popular, com més se l’incitava i se’l movia amb eslògans reivindicatius de tipus social que des de feia temps sol·licitava, també i en la mesura que hom reivindicava el principi foral. Aquest factor humà és l’altra cara de la medalla d’un exèrcit regular. L’exèrcit carlí, com és sabut, fou integrat gairebé en la seva totalitat per elements irregulars que actuaren en partides (anomenades “faccions” en els comunicats dels cristins) i que respongueren, en bona part, als esquemes del guerriller (terme que s’imposà a partir de la Guerra de la Independència). Enfront de l’exèrcit regular dels liberals, dels cristins d’Isabel II, el pretendent Carles M. Isidre no tingué altre remei que confiar en “cabdills” (com Zumalacárregui i Cabrera) i comptar amb la base àmplia d’un voluntariat popular, d’uns combatents que no tenien ni entrenament, ni sentit de les ordenances militars i que, com havia passat en la Guerra de la Independència, lluitaven per uns principis molt elementals.

La importància d’aquest tercer grup, fonamentat en les reivindicacions populars i en motivacions de tipus foral, no passà desapercebuda als nuclis directius que lideraven el partit carlí, ni al cercle de Carles V. En aquest sentit, l’equip dirigent s’adonà del fort impacte de les reivindicacions populars i, en concret, forals, i així el 7 de setembre de 1834 llançà la seva primera proclama netament foralista.

Hom havia trigat un any des del començament del conflicte per incorporar el tema foral als arguments i a l’ensenya del pretendent, però aquells que ho van fer no tingueren cap motiu per penedir-se’n: augmentà l’afluència de voluntaris. El conjunt d’homes que integrà aquest exèrcit irregular era d’una importància capital per al manteniment del carlisme, fet que permet d’explicar la seva extraordinària capacitat de resistència i, a la inversa, les dificultats del Govern espanyol per posar fi a la revolta carlina.

La Primera Guerra Carlina no hauria acabat de la forma en què ho va fer sense que s’hagués engegat un mecanisme que fes possible la pau. Ens referim al mecanisme de la negociació, al Conveni de Bergara, que significà el triomf dels transaccionistes militars moderats. Amb això restà clara la força del contingent armat del carlisme a través de la influència dels nuclis populars d’un ampli espectre social.

A partir de la proclama foralista del 7 de setembre de 1834, resten ja dibuixades clarament les tres línies que combateren per assolir l’hegemonia i imposar els seus punts de vista al llarg de la trajectòria del carlisme. En realitat, la seva història interna fou una pugna continuada entre els tres sectors esmentats, cadascun dels quals intentà de fer prevaler la seva posició ideològica i política al capdavant del partit, tot cercant el moment més adient i les circumstàncies més favorables per obtenir els seus designis.

Durant la Guerra dels Set Anys, integristes i tradicionalistes formaren, no sense fortes lluites internes, la camarilla de D. Carles. I foren aquests mateixos grups –o parts d’ells– els que més endavant, en comprovar la disminució de les possibilitats de triomf, no dubtaren a abandonar, més o menys progressivament, la dinastia carlina. Així, si bé seguiren existint carlistes i tradicionalistes situats fora del cos del carlisme, el partit carlí quedà entroncat entorn del tercer grup de base popular. Aquest fet es mantindrà en les diverses etapes de depuració ideològica, que –ja en la segona meitat del segle XX– culminaren amb la concreció d’un programa del Partit Carlí de clares arrels populars i socialistes, sota la direcció de Don Carles-Hug de Borbó Parma i, després de la mort del general Franco, en la participació en instàncies unitàries de l’oposició democràtica.

En acabar la Primera Guerra, els sectors tradicionalistes i integristes se sotmeteren a una integració progressiva en el sistema isabelí. Aquest no fou el cas dels foralistes, que no acceptaren la Pau de Vergara i iniciaren alguns anys després a Catalunya l’anomenada “guerra dels Matiners” (1846-1849), la segona en la cronologia carlista, en la qual aquest sector lluità en molts moments en connivència amb els demòcrates, els futurs republicans federals. Fou un moment de clara concreció ideològica popular, aquest cop abanderats els carlins pel pretendent Carles-Lluís, Carles VI, comte de Montemolín i fill de Carles M. Isidre (aquest havia abdicat al seu favor el 1845).

Amb la mort del comte de Montemolín el 1861 i després de la Revolució de 1868, integristes i tradicionalistes retornaren al si del carlisme, ara dirigit pel duc de Madrid, proclamat rei el 1873 amb el nom de Carles VII en la genealogia carlina. La defensa de la unitat catòlica i l’oposició a la revolució liberal obriren el camí a la reunificació del carlisme, que dugué a una intensa mobilització política entre el 1868 i el 1872 i a una de bèl·lica entre el 1872 i el 1876, amb la Tercera Guerra Carlina, saldada amb una altra derrota. Però aquest cop l’ensenya foralista –enfrontada amb la federalista republicana– ja estava integrada des del principi a les forces carlines. Per aquesta raó Ramón Nocedal, que acabdillava el sector integrista, entrà en una clara discrepància ideològica amb D. Carles i abandonà el partit, arrossegant rere seu la majoria de les publicacions i de l’aparell propagandístic que controlava el seu grup, i el 1888 en fundà un altre, el Partido Integrista. Aquesta ruptura ideològica fou motivada per la qüestió religiosa, la qual ja havia originat un primer partit situat més a prop dels canovistes, la Unió Catòlica (1881). Les dues escissions, en el fons, reflectiren la difícil acomodació del carlisme al sistema de la Restauració.

Aquestes, però, no foren les úniques ruptures que experimentà el carlisme. Ja en el segle XX, el següent esqueixament el protagonitzà el tradicionalista Juan Vázquez de Mella, com veurem, en temps del pretendent Don Jaume, fill de Carles VII. En esclatar la Primera Guerra Mundial, Mella proposà el suport als imperis centrals. D. Jaume donà suport a la neutralitat, però els mellistes, amb el seu líder al capdavant, abandonaren el Partit Carlí i fundaren el Partido Católico Tradicionalista, més conegut com Partit Mellista, i acabaren acatant la monarquia alfonsina.

El nou carlisme

En el darrer decenni del segle XIX, el carlisme, tot i el seu antiliberalisme, féu un esforç per tal d’adaptar-se al context de la Restauració i emprengué una “modernització”. El punt de partida d’aquest procés pot situar-se el 1889, en bona part com una conseqüència de l’escissió integrista, quan els carlins commemoraren el XIII centenari de la conversió de Recared i de la unitat catòlica d’Espanya. Crearen a tot Espanya unes juntes per a celebrar l’efemèride, que s’estructuraren de manera vertical sota la direcció d’una junta central del centenari, en la qual el representant de Catalunya fou Lluís M. de Llauder, director i propietari d’El Correo Catalán, el diari carlí de Barcelona fundat per Manuel Milà de la Roca el 1876. Passat l’esdeveniment, aquestes juntes permeteren, dirigides pel marquès de Cerralbo, la reorganització del partit carlí, en què Llauder fou el cap de la Junta Regional de Catalunya, en substitució de l’anterior delegat, Felip de Sabater.

Com a resultat de l’escissió integrista, la premsa carlina perdé el rol organitzatiu que havia tingut gairebé en exclusiva en l’etapa anterior, però seguí essent un element important de cohesió política. La primera mesura adoptada en aquest sentit fou refer una xarxa de periòdics afins, a partir d’El Correo Catalán i, en especial, de la substitució d’El Siglo Futuro, de Madrid, principal òrgan de premsa carlí convertit aleshores en portaveu de l’integrisme, per un nou diari afecte: El Correo Español. El carlisme, després de l’escissió, tenia 24 periòdics el 1888 d’un valor molt desigual, però aconseguí d’augmentar-los a 31 el 1893 i a 33 el 1896, una tercera part dels quals eren editats a Catalunya: El Correo Catalán, La Hormiga de Oro, El Nuevo Cruzado i Biblioteca Popular Carlista (Barcelona); El Baluarte (Girona); El Correo de la Provincia (Tarragona); El Loredán (Lleida); La Voz Manresana (Manresa); La Comarca Leal (Vic) i El Correo de Tortosa (Tortosa). La propaganda fluïa també per vies impreses amb llibres, opuscles i conferències o per l’impuls d’una rica iconografia a partir de làmines, segells i retrats.

El carlisme es configurà com un partit jerarquitzat i centralitzat: el pretendent, amb el seu secretari, se situava en el cim de la jerarquia i era representat a Espanya per un delegat, del qual depenien unes juntes regionals, provincials, de districte i locals, els caps de les quals eren nomenats per l’òrgan immediatament superior. Les funcions de les juntes eren la coordinació, la propaganda, l’organització d’actes i els treballs electorals. L’eix principal de la modernització del carlisme, però, foren els cercles, casinos o societats tradicionalistes (n’hi havia 42 el 1892), que tenien una funció política, formativa i social. Enquadraven la base afiliada i es formaven quan se sobrepassava la xifra de 50 afiliats. El 1896 els carlins tenien 2.462 juntes a Espanya, 484 de les quals eren a Catalunya, la zona més organitzada (250 eren a Barcelona; 132 a Tarragona, 58 a Lleida i 44 a Girona). El 1886 s’havien creat a Madrid unes joventuts, mentre que a Barcelona existien amb anterioritat a 1894, si bé en aquest any la Joventut Carlista de Barcelona rebé un gran impuls i edità El Nuevo Cruzado. El resultat de tots aquests canvis fou que, entre el 1895 i el 1897, el carlisme esdevingué una formació política molt ben estructurada.

Sorgí així un “carlisme nou”, caracteritzat, d’una banda, per l’adopció de no-ves formes d’organització de les àmplies masses que el seguien i, de l’altra, per l’abandonament del retraïment electoral practicat fins aleshores: el 1891 presentà nou candidats per Catalunya, gairebé un terç dels presentats a Espanya, encara que només obtingué cinc diputats (Llauder a Berga i el duc de Solferino a Vic); el 1893 n’aconseguí set, però cap a Catalunya; el 1896, deu (Josep de Suelves –marquès de Tamarit– a Tarragona i Joaquín Llorens a Olot) i el 1898, sis (novament el marquès de Tamarit i Llorens).

Tanmateix, aquesta renovació política no afectà les perspectives insurreccionals ino generà una renovació ideològica paral·lela, malgrat la moderada revisió política de l’Acta de Loredan (1897). El carlisme es mantingué així en una ambivalència entre la seva configuració com una alternativa militar al sistema i com un moviment de masses que aspirava a treballar dins del règim per tal d’assolir la confiança de la majoria. La crisi colonial apropà el partit carlí a militars com Valerià Weyler, que abandonà les Corts i entrà en conspiracions que culminaren amb “l’Octubrada”: l’alçament d’un reduït sector de carlins catalans (28/X/1900), amb epicentre a Badalona. Fracassada la revolta, el govern Sagasta clausurà locals i reprimí el carlisme, fet que esmorteí per un temps la temptació insurreccional.

La recuperació del carlisme a la primeria del segle, dirigit ara per Matías Barrio Mier i després per Bartolomé Feliu, fou lenta: es fundaren centres i periòdics, s’estimularen les concentracions de masses i els aplecs (en aquests anys s’instaurà el de Montserrat). El moviment abandonà la via armada i prosseguí l’activitat per la via política (7 diputats a Corts el 1903, 4 el 1905 i 14 el 1907). L’estructura experimentà alguns canvis, en especial en l’àmbit dels joves, que incorporaren la pràctica d’esports com el futbol. Primer organitzaren els Batallons de Joventut i després el Requetè, fundat el 1907 per Joan M. Roma, per tal d’enquadrar el jovent entre els 12 i els 16 anys. El setmanari manresà Lo Mestre Titas (que havia aparegut entre 1868-1872, 1888-1890 i 1897-1900) en fou el portaveu. Però la recuperació carlina es produí a partir de les àmplies diferències internes que esclataren durant la Primera Guerra Mundial.

El carlisme establí una política d’aliances amb la Lliga Regionalista, en especial després de Solidaritat Catalana (1906-1908), que li atorgà cinc diputats: el marquès de Tamarit (Tarragona), Manuel de Bofarull (Vilademuls), Pere Llosas (Olot), Marià Bordas (Berga) i Miquel Junyent (Vic). A partir de 1909 passaren a ser coneguts com “jaumins”, ja que mort aquell any Carles VII, fou succeït pel seu fill Jaume (Jaume III). Tanmateix, la seva presència anà disminuint: la Lliga li reservà un lloc de diputat (Pere Llosas a Olot fins el 1918 i Narcís Batlle per Barcelona entre el 1918 i el 1923) i un de senador. El jaumisme participà en la majoria formada en la Mancomunitat, però el seu nombre de diputats provincials baixà des de 12 el 1911 a 3 el 1923.

En paral·lel, el carlisme també fou pre-sent en la configuració d’un moviment “ultraespanyol” a Catalunya. Així, el jaumisme competí amb una “nova dreta” emergent, amb què compartia el nacionalisme espanyol i el catolicisme, però que preconitzava el corporativisme, un Estat centralista i autoritari (com, per exemple, alguns mauristes) i, al mateix temps, combatia al carrer amb els lerrouxistes. Aquesta competència influí en la radicalització d’alguns nuclis jaumins. Don Jaume intentà de bastir un aparell paramilitar que complementés l’acció política i propicià la transformació del Requetè, dirigit per Joaquín Llorens, en una organització d’aquest tipus. D’altra banda, amb el creixement de les lluites socials a Bar-celona i la seva perifèria industrial, es crearen nuclis obreristes d’acció; per exem-ple, l’organitzat entorn de “La Trinchera” (1912-1919), amb Ramon Sales al capdavant, que defensava un carlisme obrer, crític amb les coincidències entre la direcció legitimista de Catalunya (el duc de Solferino i Miquel Junyent) i el regionalisme català, en nom d’un nacionalisme espanyol exaltat i d’un anticapitalisme singular. Aquest radicalisme alimentà els emergents nuclis espanyolistes (com la Liga Patriótica Española) i contribuí a configurar, amb un caràcter inicial de grups sindicals de xoc contra l’anarcosindicalisme, els Sindicats Lliures, creats el 1919 amb el patrocini del regidor carlí de Barcelona Salvador Anglada i el comandant Bartolomé de Roselló, que aplegaren els sectors obrers liderats per Sales (no tots carlins), que havien participat en temptatives no reeixides de crear sindicats catòlics.

Aquesta evolució divergent d’una part de les bases populars urbanes del jaumisme amb la direcció oficial, havia estat relacionada amb les divisions aparegudes en el si del moviment durant la Primera Guerra Mundial. La família carlina tendia a dividir-se a causa de tres grans qüestions: l’articulació d’un front ampli de dretes a partir d’un programa mínim (preconitzada per Salvador Minguijón), motiu pel qual els seus defensors foren coneguts com a “minimistes”; el suport a l’autonomisme català o basc i la definició a favor d’algun dels bàndols de la guerra. Juan Vázquez de Mella, la seva figura pública més destacada, tenia una posició favorable als imperis centrals, en contra del neutralisme de D. Jaume. El distanciament entre tots dos, iniciat palesament el 1916, derivà en una ruptura oberta i el 1919 Vázquez de Mella fundà el Partido Católico Tradicionalista, ja esmentat. A Catalunya, la dissidència mellista pogué influir tant en el naixement dels Sindicats Lliures com en elssectors de l’ultranacionalisme espanyol incipient. Tot i així, no assolí una posició predominant, en part perquè El Correo Catalán romangué fidel a D. Jaume. Després de la mort de Llauder (1903), el diari passà a ser dirigit per Miquel Junyent, que li donà una orientació legitimista més propera al catalanisme (el 1912 el periòdic inicià una etapa bilingüe) i es convertí en propietat del Fomento de Prensa Tradicionalista, una societat anònima de propietaris carlins.

La instauració de la dictadura de Primo de Rivera inicialment trobà una actitud favorable en el carlisme (membres dels Sindicats Lliures i jaumins es mobilitzaren el dia del cop d’Estat) i D. Jaume publicà un text de suport al règim. Però Primo tractà els jaumins igual que la resta dels partitsi els apartà dels llocs de govern. S’inicià aleshores un distanciament del tradicionalisme oficial, mentre que els mellistes, en canvi, participaren en la Unión Patriótica i els integristes reconegueren tàcitament com a rei Alfons XIII quan aquest consagrà Espanya al Sagrat Cor de Jesús. El 1927 D. Jaume, després d’una trobada amb Cambó a París, féu un manifest contra la dictadura. Fins i tot, alguns nuclis carlins conspiraren amb grups revolucionaris: el 1927 i el 1928 assajaren una insurrecció a la Seu d’Urgell. El 1929 el pretendent creà el Comitè de París, junta d’acció jaumista presidida per ell mateix i integrada per delegats regionals, que havia de reclutar i enquadrar nous elements per tal de reconstruir el moviment.

La Segona República

A la sortida de la dictadura, el carlisme mantenia a Catalunya una presència considerable, concentrada en especial en una línia que des de l’Alt Urgell passava pel Solsonès i pel Bages i arribava fins a l’Alt Camp, el Priorat i les comarques de la conca de l’Ebre i que reflectia la seva força a la Catalunya interior.

L’entesa històrica dels jaumins amb la Lliga havia donat pas a una progressiva absorció pels regionalistes, de manera que decidiren trencar la col·laboració en les eleccions municipals de 1931. Malgrat l’oferiment de col·laboració amb el nou règim, l’evolució dels esdeveniments conduí novament a una aliança defensiva amb la Lliga (al juny del mateix any, les llistes catalanistes inclogueren tres carlins: Francesc Gambús, Joan Soler i Janer i Joan B. Roca Caball), fet que revela la incapacitat del carlisme per a crear-se un espai polític propi. La seva represa es produí lentament, però seguint la tendència foralista, que el mantenia proper al moviment regionalista. En aquest sentit, el 1930 havia elaborat un projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, on reconeixia “la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores” i afirmava que “els pobles que constitueixen l’actual Espanya es federen lliurement”, de manera que “dintre de la Confederació, tots els pobles conservaran plena i absoluta autonomia” (Títol I, ap. 1-3). La qüestió nacional, però, motivà divisions internes i en l’aprovació del projecte d’Estatut d’Autonomia de 1931 la direcció tradicionalista manifestà reserves que dugueren a la separació d’un sector d’afiliats, que s’integraria a la Unió Democràtica de Catalunya.

Quan a l’octubre de 1931 morí D. Jaume, el succeí el seu oncle, l’octogenari Alfons Carles I, germà de Carles VII. L’orientació més integrista del nou pretendent i la proclamació de la República portaren el 1932 a la reunificació del carlisme amb els integristes i els mellistes, sota el nom oficial de Comunió Tradicionalista [CT]. El marquès de Villores, el cap jaumí, continuà dirigint la Junta Suprema, integrada pel comte de Rodezno (que el substituí a la seva mort, al maig de 1932). La unificació, tanmateix, no impedí que coexistissin diferents estratègies: per exemple, el comte de Rodezno preconitzava una actuació orientada a cooperar amb forces de la dreta i adreçada a restaurar la monarquia a partir d’un acord amb els alfonsins que rebutjaven els sectors més intransigents, liderats per l’advocat integrista Manuel Fal Conde.

El canvi de cap de la dinastia es reflectí en les aliances: la Comunió concorregué a les eleccions autonòmiques del novembre de 1932 amb els monàrquics alfonsins autoritaris, dins les candidatures de Dretade Catalunya a la ciutat i a la província de Barcelona, i de la coalició catòlica a Girona, que foren àmpliament sobrepassades per la Lliga. Només a Tarragona es mantingué l’aliança de carlins i regionalistes (Tomàs Caylà, Josep Piñol i Francesc Satué). Les idees carlines exerciren durant aquest període una influència notable entre els catòlics “accidentalistes” de la Confederación Española de Derechas Autónomas [CEDA] i entre els alfonsins autoritaris, en la mesura en què podien oferir una construcció ideològica a la dreta catòlica, diferenciada del feixisme. El carlisme, en aquest context, es trobà davant dos reptes: el possible esclat d’una revolució i la competència política de l’alfonsisme autoritari del grup Acción Española i de Renovación Española (a Catalunya coneguda com a Derecha de Cataluña/Renovación Española) des del gener de 1933. La deriva autoritària dels alfonsins facilità l’apropament (Pacte de Territet, Suïssa, setembre de 1931), per bé que no quallà en cap acord que solucionés el plet dinàstic.

Dins del procés de reorganització de la dreta antirepublicana, en les eleccions legislatives de 1933 la CT participà al mes de març en la creació d’una oficina de coordinació electoral amb Renovación Es-pañola anomenada TYRE (acrònim deTradicionalistas Y Renovación Española), però no fou una aliança general ni comportà acords programàtics. Així, a Tarragona, a Lleida i a la província de Barcelona, els carlins es presentaren amb la Lliga, fet que els permeté d’aconseguirdos diputats per Catalunya (Joaquim BauNolla a Tarragona i Casimir Sangenís a Lleida). L’aliança amb la Lliga Catalana es repetí en les eleccions municipals del gener de 1934.

La nova composició de les Corts conduí a un Govern Lerroux, que implicà més l’estabilització del règim que una possible restauració monàrquica. Aquesta situació facilità l’ascens d’actituds intransigents: el 31 de març de 1934 una delegació d’alfonsins i jaumins signà un acord a Roma amb ministres d’Itàlia, pel qual aquest país es comprometia a facilitar ajut per a un aixecament antirepublicà. El 3 de maig de 1934 el comte de Rodezno fou substituït al capdavant de la Comunió per Fal Conde, nou secretari general, que el 1935 fou nomenat “jefe-delegado”. Amb ell, la Comunió es vertebrà a través de les seves diferents seccions: el Requeté, braç armat de la Comunió Tradicionalista; les Margaritas, secció femenina, i els Pelayos, organització de joventuts el nom de la qual al·ludia a l’heroi de Covadonga i que més endavant passà a denominar-se Agrupación de Estudiantes Tradicionalistas [AET].

Tot i que Fal Conde aprovà la TYRE, Alfons Carles I la desautoritzà perquè podia comportar un transvasament d’efectius (Víctor Pradera, el comte de Rodezno, Bau, José Luis de Oriol, Juan Antonio Ansaldo, Luis Arellano, el baró de Càrcer, José M. Lamamié de Clairac i José Luis Zamanillo) al Bloque Nacional que liderava José Calvo Sotelo i, per tant, als alfonsins. Els carlins giraren així l’esquena a la TYRE, que es diluí fins a la seva desaparició el 1936. En les eleccions del febrer d’aquest any la Comunió s’integrà en les candidatures del Front Català d’Ordre amb un candidat en cadascuna de les cinc circumscripcions i aconseguí un diputat per Tarragona (Bau).

Durant la República el tradicionalisme català fou dirigit per Llorenç M. Alier i, des de 1936, per Tomàs Caylà. A més dels diaris El Correo Catalán i La Comarca de Vich, tenia els periòdics següents: Ausetania (Vic), Seny (Manresa), Espanya Federal (Sant Feliu de Llobregat), La Tradició Catalana (Olot), Joventut (Valls, 1936), La Tradición i El Correo de Tortosa (Tortosa, 1931-1936) i Terra Ferma (Lleida, 1932-1936). La Croada (1934-1935) fou l’òrgan de la Joventut Carlista de Barcelona; Alerta, de les de Badalona, i Covadonga (1931-1935) dels Pelayos de Catalunya.

La Guerra Civil i el Franquisme

Al gener de 1936, Alfons Carles I, octogenari i sense successió, designà com a príncep regent el seu nebot Don Xavier de Borbó-Parma i de Bragança. Després de les eleccions del fe-brer, el carlisme s’implicà activament en les conspiracions i cercà l’entesa amb el general Emilio Mola. En esclatar la Guerra Civil, voluntaris carlins i requetès participaren activament en la lluita al costat de les tropes franquistes. Els requetès foren organitzats com a Terços –en record dels existents al segle XVI– i la Comunió n’aportà al voltant de 66. Constituïren importants unitats de xoc, especialment al País Basc i Navarra. Així, als inicis del conflicte els efectius carlins suposaren entre 20.000 i 30.000 combatents, quan l’Exèrcit regular franquista oscil·lava entre 85.000 i 90.000 homes.

Durant la guerra, el carlisme assajà de man-tenir una estructura de comandament autònoma de la militar i creà la Junta Nacional Carlista, presidida per Fal Conde, i desenvolupà un embrionari govern carlí. Constituí dues seccions, Asuntos Militares i Asuntos Generales. Aquesta darrera creà, al seu torn, seccions administratives internes similars a ministe-ris (relacions exteriors, gremis, hisenda). Assajà d’organitzar una escola militar pròpia, la Real Academia Militar de Requetés, fundada per un decret de Fal Conde (8/II/1936), però el projecte topà amb l’oposició de Franco i comportà el desterrament del cap carlí. El 20 de desembre fou decretada la unificació de totes les milícies franquistes. Alhora, els partits que havien donat suport a l’aixecament –Falange Española de las JONS i la Comunió– negociaren infructuosament la possible fusió al febrer de 1937 a Lisboa i a Salamanca. El 8 de gener de 1937 el Partido Nacionalista Español s’integrà en la Comunió, mentre la Confederación de Sindicatos Católicos es fusionà amb l’Obra Nacional Corporativa [ONC] carlista. Finalment, Franco imposà la unificació política pel decret del 19 d’abril de 1937 i la creació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS [FET y de las JONS]. El comte de Rodezno, el comte de la Florida, José M. Mazón i Luis Arellano acceptaren càrrecs en la nova Junta Política i els carlins únicament reberen la quarta part de llocs del Consejo Nacional del nou partit, fet que evidencià la creixent hegemonia de Falange i la marginació de la Comunió. Les relacions del carlisme amb el nou règim no foren fluides: Fal Conde rebutjà integrar-se en el Consejo Nacional i quan D. Xavier visità la zona franquista, a finals de 1937, fou expulsat del país.

El nou pretendent fou més procliu a l’entesa amb la Gran Bretanya i els aliats, enfront de la política profeixista de Ramón Serrano Suñer. El distanciament respecte del Govern augmentà progressivament i culminà en un violent episodi a l’agostde 1942 al monestir de Nuestra Señora de Begoña (Bilbao), quan un grup falangista llançà una bomba contra els carlins assistents a un funeral pels Requetès. El fet comportà una solució política salomònica: Franco destituí tant el tinent general carlí José Enrique Varela del Ministeri de l’Exèrcit com Serrano Suñer d’Afers Exteriors, la qual cosa facilità la posterior “desfeixistització” del franquisme. El resultat fou que el carlisme patí una nova situació cismàtica a partir de 1937 i els seus seguidors –sense enquadrament propi– hagueren d’optar per: l’adhesió (matisada o total) al franquisme; el manteniment dels seus principis ideològics i la reivindicació d’una monarquia tradicionalista (situats en l’oposició al franquisme) o, en tercer lloc, per la desmobilització. Els minsos resultats obtinguts en relació amb l’esforç bèl·lic realitzat feren que la majoria dels carlins abandonessin FET y de las JONS i mantinguessin el carlisme com una tradició familiar i popular, també organitzativa, clandestina o semiclandestina.

A Catalunya el tradicionalisme –sense mitjans propis (premsa i locals) i actuant des de la clandestinitat– intentà manifestar un perfil diferent del perfil del partit únic. Per aconseguir-ho celebrà festivitats (com els Màrtirs de la Tradició, la Immaculada o Reis) en dies o esglésies diferents dels emprats pel partit oficial i hom assistí a processons religioses separadament de FET y de las JONS. A més, es reemprengueren les concentracions montserratines d’abril, que entre 1939 i 1949 esdevingueren les manifestacions carlines més importants d’Espanya. Igualment, s’intentà de reconstruir l’aparell del partit i les seves seccions (veterans, Margaritas, Agrupación de Estudiantes Tradicionalistas i Juventudes Tradicionalistas), essent Mauricio de Sivatte y de Bobadilla el representant català en la junta assessora de Fal Conde. El rebuig a la unificació motivà multes i empresonaments, situació que perdurà a Catalunya fins al mandat d’Antonio F. de Correa Véglison en el Govern Civil barceloní (1940-1945), que atragué una part important del carlisme en cedir-li llocs de comandament del partit únic.

Fou precisament aquest carlisme “unificat” el que facilità la divisió interna del tradicionalisme, en irrompre –amb el seu suport– un candidat carlí al tron alternatiu a D. Xavier: l’arxiduc Carles d’Habsburg-Borbó, nét de Carles VII. El 1935 havia comptat com a pretendent amb el suport d’un sector carlí obviat per D. Alfons Carles I en instituir la regència de D. Xavier, el Núcleo de la Lealtad o els “cruzadistas” (anomenats així pel fet d’encapçalar el grup Jesús de Cora y Lira, director d’El Cruzado Español). A primers dels anys quaranta, D. Carles (com a Carles VIII) llançà un manifest des d’Itàlia (Viareggio, 29/VI/1943) en el qual feiapública la seva posició. El candidat trobà suport en els carlins filofranquistes, que configuraren els “carlooctavistes” i s’agruparen en una nova organització, la Comunió Carlista, també coneguda com Comunión Carlo-Octavista, que –amb el suport de les autoritats franquistes– assajà de constituir una alternativa a la CT. Dugué una existència precària i esllanguida fins a la mort de D. Carles a Barcelona el 1953.

Paral·lelament, Fal Conde i sectors de la Comunió instaren D. Xavier a proclamar-se hereu d’Alfons-Carles, fet que aquest efectuà de manera privada el 31 de maig de 1952 a Barcelona, com a Xavier I. Sota la seva direcció s’introduïren canvis transcendents: Fal Conde fou destinat al capdavant de l’organització el 1955 i reemplaçat el 1956 per un secretariat polític de cinc persones, dirigit per José M. Valiente. Aquest últim, nomenat “jefe-delegado” de la Comunió el 1961, inicià una estratègia oposada a la de Fal, fent un apropament contemporitzador amb el franquisme, amb l’expectativa que aquest nomenés reiD. Xavier o el seu primogènit, D. Carles-Hug de Borbó-Parma, que el 1957 es presentà a l’aplec de Montejurra com a príncep d’Astúries. El fet motivà la reacció d’un sector carlí (el més afí al comte de Rodezno, mort el 1952), que –encapçalat per Luis Arellano– constituí una delegació que visità Don Joan de Borbó a Estoril i –a canvi d’acceptar aquest els principis tradicionalistes– li reté jurament de fidelitat (Acta de Estoril, 20/XII/1957). D. Xavier inicià aleshores un viratge polític que comportà un recanvi en la direcció carlina: el cessament de Zamanillo com a secretari general (1962), el de José Arturo Márquez de Prado com a delegat nacional de requetès (1965) i, finalment, la dimissió del mateix J. M. Valiente com a “jefe-delegado” (1967), en constatar com s’havia reduït el seu poder pels canvis.

El 1963 un reglament establí com a òrgans de govern: a) la Jefatura Delegada amb la Secretaria General; b) la Junta Nacional i c) el Consell Nacional. Els dos primers eren de nomenament regi i la Secretaria General coordinava vuit organitzacions en què s’estructurava el moviment, dues de legals (l’Hermandad Nacional de Antiguos Combatientes en Tercios de Requetés i els Círculos Culturales Vázquez de Mella; el 1968 s’afirmà disposar de 300 cercles culturals arreu d’Espanya) i sis d’oficioses: Requetés, AET, Cultura y Difusión, Margaritas y Pelayos, Acción Social i Hacienda. No existia cap branca juvenil específica i, tret d’Hisenda, la resta de les organitzacions disposaven de plena autonomia i d’un delegat nacional. El 1966, D. Xavier, en la reunió de la Junta de Govern de la Comunió celebrada a Hendaia, emeté un reial decret que dissolia el Requeté, les Margaritas, l’AET i un Movimiento Obrero Tradicionalista [MOT] creat el 1964 i reestructurà la direcció de l’organització. El poder es desplaçà a la secretaria general i s’inicià així l’organització d’un partit unitari que dos anys després s’anomenà Partido Carlista, amb una organització federal catalana, el Partit Carlí de Catalunya [PCC].

La reorganització tradicionalista fou paral·lela a un viratge ideològic esquerrà, iniciat al començament de la dècada dels anys seixanta sota la influència del catolicisme postconciliar (el Concili Vaticà II s’havia obert el 1962). En aquest context, sorgí el MOT esmentat, impulsat per obrers carlins de Múrcia, i edità un butlletí del mateix nom. Els seus integrants entraren en contacte amb les Comissions Obreres [CC.OO.] i en alguns indrets–com ara Castelló– participaren obertament en la gestació del sindicat i impulsaren amb altres forces la Corriente Unitaria de CC.OO. Més tard, el MOT adoptà el nom de Movimiento Obrero Socialista. A Catalunya n’existí una delegació autònoma fins el 1966, quan fou dissolt per Xavier (tot i que el 1968 existí encara un portaveu, Lucha Obrera de Cataluña). També feren irrupció el 1964 els clandestins Grupos de Acción Carlista [GAC], que ompliren el buit deixat pel desmantellament del Requeté amb la destitució de Zamanillo, actius fins el 1972. Igualment, el 1966 l’AET participà en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona [SDEUB].

El 1968, D. Carles-Hug i la seva família foren expulsats del país per una decisió del Consell de Ministres, fet que explicità públicament la ruptura del franquisme amb el carlisme. Aquest mateix any començaren cursos d’adoctrinament, controlats directament per Carles-Hug i José M. Zavala, de tres dies de durada, en els quals s’inculcà sistemàticament l’actualització ideològica carlina, transmesa pel butlletí IM (Información Mensual). Paral·lelament, el 22 de juliol de 1969, Franco anuncià en el ple de les Corts que el príncep Joan Carles de Borbó seria el seu successor a títol de rei, proposta que fou aprovada.

En aquest context, Carles-Hug optà per liderar una monarquia democràtica i esquerrana, alternativa a la suposada continuïtat institucional del franquisme atribuïda a Joan Carles en medis antifranquistes. Entre el 1969 i el 1972 el Partit Carlí [PC] desenvolupà un programa de “socialisme autogestionari” i preconitzà la creació d’un Front Democràtic Revolucionari que aglutinés les formacions que pretenien realitzar un procés de transició al socialisme, entès com una aliança estructural i no com una entesa electoral. Així, promogué una estratègia frontista: impulsà el Front de Lluita Obrer, el de Barris o Ciutadà, el Professional, l’Estudiantil i el Pagès. El PC reconegué els Congressos del Poble Carlí com a òrgans suprems sobirans del partit. El I Congrés se celebrà al desembre de 1970 i en el III (juny de 1972) la formació es definí com un partit de masses, de classe, democràtic, socialista i monàrquic federal. Aparegué nova premsa clandestina, com Quatre Barres (1967-1968), Som i Serem (1971), Partido Carlista (1972) o PCC (1973) a Catalunya. Arribà, fins i tot, a desenvolupar una tendència radical, les Fuerzas Activas Revolucionarias Carlistas, que celebrà un congrés propi (gener de 1972) i preconitzà una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques que inclogués també els territoris de Portugal, del País Basc francès i de la Catalunya del Nord.

El 4 d’abril de 1975 D. Xavier abdicà en favor del seu fill Carles-Hug. El PC s’integrà en la Junta Democrática (1974-1975), posterioment en la Plataforma de Convergencia Democrática (1975) i en Coordinación Democrática (1976). El PCC, al seu torn, formà part de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Aquest gir ideològic dividí els rengles tradicionalistes i provocà una diàspora política: crítics amb un pretendent que consideraven que no acatava els principis carlins, els dissidents s’agruparen en diversos col·lectius.

De fet, la primera escissió del carlisme català s’inicià en la postguerra, el 1944, en dimitir Sivatte de la Junta Suprema Nacional carlina per discrepàncies amb Fal Conde. Des d’aleshores el gros del carlisme català, liderat per Sivatte, es mantingué distant de l’estatal i acabà agrupant-se en la Regencia Nacional Carlista de Estella [RE.NA.CE.], formalitzada el 1958. Un segon col·lectiu que agrupà dissidents filofranquistes des de 1961 fou l’Hermandad Nacional del Maestrazgo, dirigida per Ramon Forcadell i Prats. El 1962 aparegué a diferents indrets d’Espanya una agrupació política nova, les Juntas de Defensa del Carlismo, promoguda per Joaquín García de la Concha i d’orientació integrista. El 1975 el mosaic dissident s’amplià amb la creació de l’associació Unión Nacional Española [UNE] i la irrupció d’una nova Comunió Tradicionalista, organitzada per Raimundo de Miguel, Juan Sáenz Díez i J. A. Márquez de Prado.

El carlisme sota la democràcia

El carlisme afrontà la Transició dividit entre el PC liderat per Carles-Hug i una oposició fragmentada, de tendències filofranquistes hegemòniques, a vegades instrumentalitzada o infiltrada pels cossos de seguretat. Aquesta divisió es manifestà en la concentració de Montejurra de 1976, a la qual els carlins assistiren dividits en dues bandositats: la dels seguidors de Carles-Hug (que comptaven amb el suport de l’oposició democràtica) i la dels filofranquistes, aglutinats entorn del fill menor de D. Xavier, Sixt-Enric. Aquest darrer comptà amb el suport de la UNE i d’altres col·lectius carlins, d’un contingent ultradretà i la suposada aquiescència de les autoritats, preocupades probablement per contrarrestar el carlisme socialitzant. La concentració es resolgué amb enfrontaments, que causaren dos morts i diversos ferits. L’abandonament de Sixt-Enric dels rengles carlins ultradretans (marxà del país per evitar declarar davant del jutge) i l’inici del declivi del PC quant a capacitat d’influència, reflectida pels seus minsos resultats electorals de 1977, abocaren el carlisme a la marginalitat. Carles-Hug, l’any següent, després d’una entrevista amb Joan Carles I per a una reconciliació familiar, es pronuncià pel vot favorable a la Constitució i anuncià que deixava de reclamar els seus drets dinàstics. El 1979 el PC celebrà un congrés extraordinari, en el qual Carles-Hug i altres dirigents dimitiren dels seus càrrecs. Al desembre, el V Congrés del partit escollí secretari general Mariano Zufía (succeït per Enrique Cordero el 1983). El 28 d’abril de 1980 Carles-Hug es donà de baixa del PC, que –d’aleshores ençà– dugué una existència esllanguida.

El moviment continuà la seva atomització: el mateix any, tradicionalistes oposats al PC promogueren la Comunión Católico-Monárquica, impulsada per Rafael Gambra, Francisco Elías de Tejada i Alberto Ruiz (Manuel de Santa Cruz). Paral·lelament, el 1979 exmilitants del PCC fundaren el Fomento Autonómico Español [FAE] i abandonaren el socialisme autogestionari. La situació d’atonia política únicament canvià al maig de 1986, quan es creà la Comunión Tradicionalista Carlista [CTC] a El Escorial (Madrid). Hi convergiren la Comunión Carlista, la Comunión Católico-Monárquica, la Comunión Tradicionalista, la UC i el FAE. Tot i així, entre 1991 i 1995, el Bloc Català intentà –sense èxit– de disputar-li a Catalunya l’hegemonia en el si del carlisme no socialista.