Esquerra Republicana de Catalunya

Els orígens

Sota l’impuls de Francesc Macià i Lluís Companys, sorgí de la unió d’Estat Català [EC], del Partit Republicà Català [PRC], el grup del setmanari L’Opinió (Joan Lluhí i Vallescà, Joan Casanelles, Antoni Xirau i Pere Comas) i nombrosos centres comarcals del republicanisme català històric. La Conferència pretenia crear un partit republicà i catalanista capaç d’esdevenir força dirigent, tot apropant les dues grans reivindicacions del moment: la República i l’autonomia de Catalunya. EC hi aportà el carisma de Macià i el radicalisme nacionalista; el PRC, els vincles amb l’obrerisme i el republicanisme comarcal, en especial amb la Unió de Rabassaires, sindicat pagès un dels fundadors del qual havia estat Companys el 1922; i el grup de L’Opinió, el prestigi d’intel·lectuals i professionals i bona part dels recursos econòmics. En la fundació aplegà uns 16.000 afiliats. Quan ERC es consolidà com el partit governant de Catalunya, rebé una allau d’adhesions de centres i casals que li permeté d’irradiar la seva influència orgànica i electoral. Configurat inicialment com un partit d’afiliació indirecta, no és possible determinar amb precisió els seus afiliats en la primera etapa, però és indubtable el seu creixement progressiu fins el 6 d’octubre de 1934 i que abans d’esclatar la Guerra Civil posseïa prop de 70.000 afiliats (segons confirmen Joan Casanelles i Heribert Barrera).

La fundació

En la Conferència d’Esquerres Catalanes, iniciada el 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia (Verdi, 32 de Barcelona) i acabada el 19 al Foment Republicà de Sants (Cros, 5 de Barcelona), Lluhí exposà que ERC, que assumia les reivindicacions catalanistes, era un partit obert, pletòric d’universalisme i socialment avançat (“mentre hi hagi explotats, s’ha de treballar perquè cessi l’explotació”), encara que no podia acceptar el concepte rígid de lluita de classes. El seu programa social defensava la llibertat sindical, el dret de vaga, les prestacions socials avançades, la jornada laboral màxima de vuit hores, les vacances pagades i la jubilació obrera. L’absència del mot “socialista” del nom i el fet de no definir-se com a partit de classe implicà que els delegats de la Unió Socialista de Catalunya [USC] decidissin no integrar-s’hi.

Les vuit ponències presentades distingien dos blocs de problemes. D’una banda, qüestions com la llibertat d’expressió i de consciència, el dret d’associació, la igualtat davant la llei, el reconeixement de la voluntat popular com a única font de poder o la república com a forma d’estat. D’altra banda, els drets de Catalunya: després de reivindicar la necessitat de la federació dels pobles ibèrics, definiren “l’estructura i règim de la vida administrativa, econòmica, social i política catalana amb les facultats que segueixen: manteniment i garantia de la llibertat i de l’ordre [...], l’organització de les milícies catalanes sense ingerència del poder federal, excepte en cas de guerra amb l’estranger; legislació social, civil i penal, exceptuant els casos de delictes anomenats federals [...], impost i cobrament dels tributs de tota mena; l’organització de l’ensenyament en tots els seus graus; la participació en els poders federals”. La majoria de demandes només podia fer-se efectiva en el marc d’una república no unitària. Tot i que l’Estatut de Núria es féu ressò dels principis fundacionals, aquests no foren incorporats a la Constitució de 1931 i quedaren desdibuixats en l’Estatut de 1932.

Ernest Ventós recollí les conclusions dels delegats comarcals, que ratificaren per unanimitat l’acord de formació d’un partit amb disciplina i doctrina úniques. Els òrgans de govern d’ERC eren el Congrés Nacional, el Comitè Executiu Central, format per tants membres com federacions (se’n contemplaven cinc, una per cada província més la de la ciutat de Barcelona), i el Secretari General. El primer Comitè Executiu fou format per Macià, que en fou el president, i pels consellers elegits per l’Assemblea: Marcel·lí Domingo (que pertanyia al Partit Repubicà Radical Socialista [PRRS], fou acceptat de manera excepcional, fins al gener de 1932, en què fou donat de baixa per diferències ideològiques), Jaume Aiguader (EC), Companys (PRC) i Lluhí (L’Opinió). Per les federacions foren designats Pere Comas i Calvet (ciutat de Barcelona), Joan Casanovas (província de Barcelona), Miquel Santaló (Girona), Ricard Palacín (Lleida) i Ignasi Iglésies (Tarragona). La Secretaria General recaigué en Joan Lluís Pujol i Font, que cedí el càrrec a Josep Tarradellas a l’abril de 1931, abans de les eleccions municipals. A més, ERC tingué destacats dirigents fora de Barcelona: Humbert Torres (Joventut Republicana de Lleida), Josep Andreu i Abelló (Foment Nacionalista Republicà de Reus), Josep Irla (Sant Feliu de Guíxols), Miquel Santaló (Centre d’Unió Republicana de Girona) i Josep Puig Pujades (Alt Empordà). La branca juvenil d’Esquerra foren les Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català [JEREC], caracteritzades pel nacionalisme abrandat i proclius a un militarisme més pròxim a EC que a la política global d’ERC, que arribaren a actuar amb gran autonomia i a partir de 1934 pretengueren esdevenir una força nacionalista independent. També tingué una Secció Universitària i creà una Secció Femenina.

La primera decisió del Comitè Executiu fou pronunciar-se sobre les imminents eleccions municipals i triar entre abstenir-se, participar-hi en solitari o coalitzar-se amb el Partit Catalanista Republicà [PCR]. Finalment, a Barcelona, participà en coalició amb la minúscula USC, la qual satellitzà fins el 1936, i arreu de Catalunya, amb altres organitzacions republicanes i catalanistes. La decisió de participar i d’acceptar l’aliança amb la USC fou imposada per Lluhí i Companys, més sensibles als plantejaments obreristes, en contra de l’opinió de Macià i Aiguader, més partidaris de l’abstenció. El manifest de la coalició ERC-USC, signat per Macià i Rafael Campalans, es pronuncià entre altres aspectes per la república, l’efectivitat del Pacte de Sant Sebastià (1930), el caràcter plebiscitari de la votació (monarquia o república), el compromís dels nous ajuntaments pel canvi de règim i la denúncia de la gestió corrupta i ineficaç dels darrers consistoris. Llevat de la ciutat de Barcelona, a la majoria de municipis s’arribà a una aliança entre ERC, USC i PCR. ERC era considerada un muntatge heterogeni, d’ideologia poc perfilada, sense aparell de partit (hagué d’habilitar la revista L’Opinió com a diari), mancada de recursos i destinada a desaparèixer després del previsible revés electoral.

Les coalicions republicanes guanyaren a Catalunya. A la ciutat de Barcelona ERC obtingué 43.094 vots i 25 regidors (3 de la USC) dels 50 de l’Ajuntament. Aquesta victòria fou seguida de la proclamació de la República. El carisma de Macià, el desig de l’electorat de treure el rei, el fet queERC encarnés una política de “masses”, el populisme (que atreia sectors de vot obrer) i una nova articulació entre camp i ciutat, foren factors claus del triomf. S’inaugurà així, fins a l’octubre de 1934, una etapa d’hegemonia política i electoral d’ERC, que tingué el poder a la Generalitat i als municipis i comptà amb un fort grup parlamentari a les Corts. Aquesta situació fa difícil diferenciar la trajectòria del partit de la dels diputats i de la Generalitat. Si bé aquesta concentració de poder desballestà l’oposició i homogeneïtzà i consolidà ERC com a partit de govern, també desencadenà comportaments caciquistes i afers polèmics (que afectaren sobretot l’Ajuntament de Barcelona sota el mandat d’Aiguader). Així, ERC aviat visqué conflictes interns. El primer es produí arran de la proclamació de la República per Companys des de l’Ajuntament de Barcelona en una decisió unilateral, fet que comportà crítiques d’ambició desmesurada, d’oportunisme i de manca de fervor catalanista. Alhora, la designació per a alcalde de Barcelona d’Aiguader per Macià (on aquest volia un home fidel) molestà Companys, que es considerava alcalde in pectore. La transformació de la República catalana en Generalitat generà un altre conflicte, car contrarià un sector d’EC i comprometé la voluntat de Macià d’aplegar tot l’espai del nacionalisme radical.

La plenitud (1931-1934)

El triomf de l’abril es repetí en les eleccions constituents del juny (37 diputats). ERC i els seus coalitzats obtingueren la majoria a la ciutat i a la província de Barcelona i a la ciutat i a la província de Girona, i el “copo” de majoria i minoria a Lleida i Tarragona. En el debat constitucional els diputats d’ERC defensaren un Estat federal i procuraren que la Constitució reflectís el programa definit en la Conferència fundacional.

El I Congrés Nacional Ordinari del partit (13-14/II/1932) aplegà els delegats de les 600 entitats adherides, que representaven 45.000 afiliats. El partit reformà el seus estatuts gairebé totalment. Hom proclamà que la sobirania d’ERC requeia en els militants i considerà entitats del partit només les formades exclusivament per aquests (fet que significà la seva conversió en un partit d’afiliació directa). La Secció era la base de l’organització territorial, que quedà ordenada a partir d’una divisió comarcal de Catalunya. Les Federacions eren les cinc circumscripcions electorals: les quatre provincials i la ciutat de Barcelona. Els òrgans de direcció del partit establerts inicialment es mantingueren i la discussió sobre el programa fou ajornada fins al I Congrés Nacional Extraordinari. El Comitè Executiu Central elegit era compost per Macià, Companys, Aiguader, Lluhí, Casanovas, M. Teresa Gibert, Ventura Gassol, Ernest Ventós, Pere Comes, Josep Puig Pujades, Pere Mestres, Joan Tauler, Joan Sauret, Martí Rauret, Josep Mestres i Antoni Dot. Els membres de l’Executiu escollits per les Federacions Comarcals foren Josep Dencàs, Nicolau Battestini, Lluís Bru (ciutat de Barcelona), Joaquim Bilbeny, Ramon Comas, Faustí Llaveria (circumscripció de Barcelona), Manuel Galès, Josep Andreu i Abelló, Pere Cavallé (Tarragona), Ricard Palacín, Enric Canturri, Jaume Magre (Lleida), Pere Cerezo, Xavier Casademunt i Josep Puig Pujades (Girona).

El I Congrés Nacional Extraordinari(1-2/X/1932) se celebrà en un clima d’optimisme. Els delegats, que representaven 100.000 afiliats, aprovaren de concórrer en solitari en les pròximes eleccions autonòmiques, encara que s’acceptà que les Federacions podien coalitzar-se “amb els partits afins”, i així fou possible de conservar l’aliança amb la USC. Es confegí un programa d’esquerra, laic i d’emancipació social de la classe obrera (trencat l’“idil·li” amb la CNT, calia conservar la base electoral obrerista). Poc després Macià féu la “crida de Lleida” (14/X/1932), que determinà la incorporació de Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines i Josep Sunyol (propietari de La Rambla).

La coalició ERC-USC aconseguí la majoria absoluta: 62 escons sobre 85. Macià, diputat per Barcelona i Lleida, fou elegit president de la Generalitat, i Companys, president del Parlament. El 15 de desembre es formà el primer govern, íntegrament d’ERC, amb presència notable del grup de L’Opinió. Macià delegà les funcions executives en Lluhí, conseller d’Obres Públiques. El context, doncs, semblava permetre la cohesió interna del partit entre les tres tendències principals: la nacionalista d’EC, la republicana del PRC i la socialitzant de L’Opinió. Però immediatament esclatà la primera crisi important (gener de 1933), quan el grup de L’Opinió acusà Macià d’autoritari, en no acceptar aquest respondre davant el Parlament. El sector d’EC donà suport al President, adduint que havia delegat les funcions executives. El contenciós es resolgué amb les dimissions dels consellers Lluhí, Tarradellas, Comes i Xirau (18/I/1933) i Macià formà un nou govern amb Carles Pi i Sunyer com a Conseller Delegat i de Finances (24/I/1933). En realitat, la dissensió de L’Opinió expressava una queixa sobre la manera de negociar els traspassos a la Generalitat i el rebuig d’allò que considerava una exacerbació nacionalista del sector provinent d’EC, el qual acusaven de no sotmetre’s a la disciplina del partit. La prova que l’antagonisme no era superficial fou l’estratègia seguida pels “lluhins” (nom popular del grup de L’Opinió), que centraren les crítiques en l’Ajuntament de Barcelona, l’altre bastió fonamental de la política d’ERC, d’on foren expulsats diversos regidors acusats de prevaricació.

En aquesta conjuntura de polèmica se celebrà el II Congrés Nacional Ordinari (24-25/VI/1933). L’enfrontament entre Macià i els “lluhins” s’hi manifestà de manera oberta, amb crítiques d’aquests a la manca de democràcia interna, l’autoritarisme del president i l’allunyament dels principis fundacionals, crítiques que la majoria del Congrés rebutjà, tot renovant la confiança en Macià i amonestant els discrepants de L’Opinió. La crisi interna, però, s’agreujà ràpidament i conduí, a finals de setembre, a l’expulsió de Casanelles, Comes, Lluhí, Tarradellas i Xirau, sanció que fou ratificada pel II Congrés Nacional Extraordinari d’ERC (7-8/X/1933). Poc després, els expulsats crearen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE].

Aquest Congrés ratificà també l’estratègia de Macià (i, per extensió, d’EC), avalada pel sector dirigit per Companys. El nou Comitè Executiu Central quedà format per Macià (president), Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorenç, Joaquim Dardalló, Amadeu Aragay, Jordi Ballesta, Josep Dencàs, Manuel Galès, Josep Borràs, Pere Valldeoriola, Joan Sauret, Frederic Mulet, Martí Jordi Farigola, Simó Piera i Miquel Badia. ERC acarà les eleccions a Corts del novembre de 1933 des d’una situació desfavorable i fou derrotada. El resultat fou atribuït a la divisió entre els republicans, la pèrdua de credibilitat, els límits del seu projecte reformista i populista, l’abstenció (38,5%) i la campanya de la Lliga, que obtingué 28 diputats enfront dels 26 de les candidatures de l’Esquerra (5 a la ciutat de Barcelona, 12 a la circumscripció de Barcelona, 5 a Girona, 2 a Lleida i 2 a Tarragona).

La mort de Macià (Nadal de 1933) deixà vacant la presidència de la Generalitat i d’ERC. S’hi perfilaren aleshores dues candidatures: la de Companys, defensada pels partidaris d’un govern de concentració d’esquerres, i la d’Humbert Torres, defensora de la continuïtat d’un govern exclusiu d’ERC, que postulava la delegació de les funcions executives en un Conseller Primer. En una reunió de la minoria, amb només 37 diputats, Companys obtingué 23 vots, Torres, 11 i Carles Pi i Sunyer, 1. El Parlament elegí Companys per a president (31/XII/1933), amb 56 vots a favor, 6 en blanc i l’absència dels 16 diputats de la Lliga. L’elegit formà un govern (3/I/1934) “d’àmplia concentració de forces esquerranes, republicanistes i catalanistes”, “amb un programa mínim d’aplicació de lleis socials i laiques i aprovació ràpida de la llei agrària”, amb l’objectiu de consolidar l’autonomia i accelerar els traspassos.

Després d’aquestes eleccions el primer rep-te d’ERC fou afrontar les municipals del 14 de gener de 1934, amb un triple objectiu: l’afermament com el partit hegemònic de Catalunya; la defensa de l’autonomia, amenaçada des del Govern central; i l’assoliment de la cohesió interna. Per a obtenir l’èxit, però, calien noves bases estratègiques, que foren fixades per Companys. El seu govern de coalició esdevingué el precedent d’una àmplia aliança d’esquerres hegemonitzada per ERC. A Barcelona es constituí la Coalició d’Esquerres Catalanes (ERC, USC, PNRE i Acció Catalana Republicana [ACR]); a Lleida, el Front d’Esquerres (ERC, ACR i PRRS); a Tarragona, la Coalició d’Esquerres Republicanosocialistes (ERC, USC, ACR, PRRSi Acción Republicana [AR]); a Girona es presentà en solitari. La campanya electoral d’ERC se centrà en: la defensa de la Catalunya autònoma; la crítica a la Lliga com un partit sense credibilitat autonomista; la necessitat de vertebrar una estratègia comuna amb les esquerres espa-nyoles; la reivindicació de l’obra realitzada a l’Ajuntament de Barcelona i l’exaltació del programa i de la figura de Pi i Sunyer. Les coalicions dirigides per ERC guanyaren en els principals municipis catalans, llevat de Girona, Vic i Olot. Els resultats confirmaren el bipartidisme (afavorit per la Llei Municipal), la impotència de les opcions obreristes i nacionalistes radicals i la desaparició del centre com una alternativa electoral.

No obstant això, la trajectòria immediata del partit no resultà plàcida. El Govern central obstaculitzà els traspassos de competències a la Generalitat. La separació del grup de L’Opinió no havia homogeneïtzat ERC. Les dues ales –la nacionalista radical i autoritària (amb figures com Aiguader, Dencàs, Gassol o Badia) i la republicana, democràtica i catalanista (amb personalitats com Companys, Casanovas, Santaló, Pi i Sunyer o Aragay), aliada a sectors de procedència obrerista– mantingueren posicions irreconciliables, agreujades per l’atiament de Dencàs (conseller de Governació des del 28/VI/1934) a les actituds militaristes de les JEREC i a l’insurreccionalisme del sector d’EC. Al mateix temps, la Lliga instà el govern espanyol a denunciar davant el Tribunal de Garanties Constitucionals la Llei de Contractes de Conreu (12/IV/1934). Paral·lelament, la política anticenetista de Dencàs generà l’hostilitat del sindicat envers ERC, mentre que la Unió de Rabassaires, decebuda per la tebior de la llei, inicià un distanciament del partit.

El 6 d’octubre de 1934 Companys proclamà “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. En la base del fet es troba la “qüestió rabassaire” barrejada amb altres temes, com la debilitat política de Companys, la pressió insurreccional de Dencàs i dels escamots d’EC i la decisió de pressionar sobre el nou govern radical cedista per tal d’obligar-lo a modificar la seva política catalana i agilitar els traspassos. L’acció, que fou una fugida endavant del President, acontentà en part el sector més nacionalista d’EC i li permeté d’autoatorgar-se una patent catalanista que fins aleshores li havia estat discutida, però provocà la intervenció militar. El resultat fou la derrota de la sublevació i l’empresonament del Govern de la Generalitat i la suspensió de l’Estatut de Catalunya. La Llei de Contractes de Conreu fou anul·lada i es tramitaren 1.400 desnonaments de parcers. La premsa d’esquerres fou suspesa (L’Opinió desaparegué i La Humanitat no reaparegué fins a l’1/I/1935). Un governador general (nomenat pel Govern de la República) assumí les funcions presidencials, facultat (28/II/1935) per suspendre els consistoris electes i substituir-los per comissions gestores.

La difícil reorganització (1934-1936)

El III Congrés Nacional Ordinari d’ERC, previst per al 17-18 de novembre de 1934, no es pogué celebrar (fou ajornat fins al 18-19/VII/1936). Aleshores, ERC centrà la seva activitat a pal·liar la repressió, reestructurar el partit (substituint els dirigents empresonats o jutjats) i posar fi a les lluites internes. Prèviament, però, calgué resoldre quina de les tres fraccions del partit s’imposava. La de Companys propugnava la ruptura amb EC i la col·laboració amb la resta de partits d’esquerra. LesJEREC, en canvi, preconitzaven trencar amb els seguidors de Lluhí (incorporat al govern d’unitat republicana de Companys al gener de 1934) i seguir la via independentista. Els seus defensors tenien l’avantatge de no estar empresonats i dominar la Comarcal de Barcelona; per tant, exercien una gran influència en l’aparell d’ERC. Encara que creien que Gassol els donava suport, aquest s’integrà en la majoria. La tercera fracció, intermèdia, liderada per Carles Pi i Sunyer, defensava mantenir l’aliança amb Lluhí, però sense un atac frontal contra EC.

Pi i Sunyer, després de recobrar la llibertat (23/II/1935), i avalat des de la presó per Companys, es concentrà en la reconstrucció del Comitè Executiu d’ERC. Sota la seva presidència aquest quedà constituït el 14/IV/1935 per Pere Coromines, Joan Puig i Ferreter, Marià Pujolar, Martí Rouret, Hilari Salvador, Miquel Santaló i Humbert Torres. El nou executiu recollí un ventall de personalitats “moderades” de les diverses tendències del partit; només hi havia un representant d’EC (Salvador). Malgrat que Pi i Sunyer no pertanyia al cercle dels “fundadors”, la confiança que Macià hi havia dipositat, el seu prestigi, la seva capacitat organitzativa, la seva autoritat moral i el tarannà conciliador (era acceptat fins i tot per EC) el convertiren en l’artífex del redreçament d’ERC i de la victòria electoral de 1936. Els seus eixos d’actuació foren la reconstrucció i homogeneïtzació d’ERC i la reconducció de les relacions amb la minoria parlamentària, que sota el lideratge de Santaló actuava amb una àmplia llibertat d’acció amb relació al partit. En incorporar-se Santaló a l’Executiu s’aconseguí la subordinació dels diputats al partit. Quant a la reorganització d’ERC, Pi i Sunyer pràcticament la “refundà”, ja que aleshores era gairebé inexistent. Neutralitzades les dissidències, el Comitè Executiu pogué desenvolupar una política coherent. Pi i Sunyer maldà per fer d’ERC un partit interclassista i pluralista, on no existís una dissociació entre l’oferta política i social dels dirigents i les reivindicacions de la base. L’homogeneïtat integradora repercutí en l’estabilitat interna, l’eximí de rauxes ideològiques hipotèticament escissionistes i l’allunyà de cabdillismes i personalismes.

El Comitè d’enllaç de partits republicans (23/VII/1935) suposà el precedent del futur Front d’Esquerres de Catalunya. Catalitzat per ERC i per Pi i Sunyer, aquest comitè era integrat per Lluís Nicolau d’Ol-wer (ACR), Joan Casanelles (PNRE) i Rafael Folch i Capdevila (USC). Un manifest instà a refer la unitat de les esquerres a tot Espanya i dissenyà una estratègia moderada per a obtenir el màxim d’adhesions. Si bé la persecució dels partits republicans reduí a l’inici la seva incidència, la convocatòria d’eleccions a finals de 1935 eixamplà la seva composició i aglutinà un gran nombre de partits, sindicats i organitzacions de masses. ERC preconitzava una política d’unitat, però volia capitalitzar la victòria. Necessitada de la incidència social i de la captació electoral que posseïen altres grups, els incorporà al projecte, tot subordinant-los. La penúria politicoelectoral dels obreristes i l’apoliticisme de la CNT oferiren a ERC tots els avantatges per a apropiar-se d’un espai polític teòricament destinat a l’esquerra socialista. Ara bé, Pi i Sunyer, amb l’aprovació de Companys, fixà ràpidament els límits ideològics i de la composició del Front d’Esquerres de Catalunya. Així, rebutjà el nom de Front Popular, tot adduint que era un nom del Komintern (susceptible de ser desaprovat per l’electorat republicà i catalanista) i fàcilment identificable amb la traducció de Frente Popular. La instància unitària catalana havia de tenir una especificitat singular, fins i tot en la denominació.

Vençuts els obstacles, el 4 de febrer de 1936 quedà constituït el Front d’Esquerres de Catalunya, integrat per ERC, ACR, USC, PNRE, la Unió de Rabassaires, el Partit Republicà d’Esquerra, el Partit Català Proletari, el POUM i el Partit Comunista de Catalunya. Ultra els signants, s’adheriren al seu programa-manifest Nosaltres Sols!el Partit Nacionalista Català i EC (dissidents d’ERC). El Front obtingué una victòria total: copà els 41 escons de les majories en les cinc circumscripcions. El màxim i mínim de vots fou: 262.670 i 256.723 a la ciutat de Barcelona; 196.613 i 194.866 a la circumscripció de Barcelona; 82.497 i 81.495 a Girona; 70.237 i 69.701 a Lleida i 93.647 i 92.284 a Tarragona.

Després del triomf de les esquerres a Espanya, una amnistia (22 de febrer), alliberà Companys i els membres del Consell Executiu de la Generalitat, es restablí la vigència de l’Estatut i l’actuació del Parlament de Catalunya i es restabliren els governs municipals d’esquerres. ERC pugnà per rellançar el seu projecte reformista i populista i governar com un partit petitburgès amb una atracció sobre les capes populars. El partit guanyà cohesió i solvència amb el reingrés de la majoria dels components del PNRE (abril-maig de 1936), perquè, alhora, patí l’escissió d’una fracció separatista d’EC (juny de 1936), mentre que la USC inicià el procés vers la unificació socialista i la Unió de Rabassaires prosseguí el seu distanciament. A les vigílies del 19 de juliol, l’oferta reformista-populista d’ERC era present en abundants sectors del teixit social i s’havia allunyat dels radicalismes nacionals i socials, per tal de dirigir una àmplia aliança interclassista.

En aquest marc, la sublevació militar impedí una altra vegada la celebració del III Congrés Nacional Ordinari d’ERC, que ja havia estat ajornat el 1934. Iniciat el 18 de juliol sota la presidència de Joan Casanovas, hi assistiren representants de 700 entitats per tal de debatre els traspassos, la consolidació de l’autonomia, l’acompliment del programa municipal de la coalició d’esquerres i el rellançament del partit. Però fou ajornat fins a la primera quinzena d’octubre i ja no se celebrà.

La Guerra Civil

Una tesi historiogràfica afirma que la victòria popular contra la sublevació militar-feixista coincidí amb una revolució social (almenys entre el juliol de 1936 i el maig de 1937) i que en aquest període ERC fou escombrada per les for-ces revolucionàries. Però la subordinació d’ERC a la revolució és discutible: les forces revolucionàries mai no ocuparen plenament ni el poder polític ni l’econòmic i, d’altra banda, ERC mantingué al llarg de tota la guerra la Presidència de la Generalitat, ja que Companys fou confirmat com a President pel Parlament (9/XI/1937) en la mateixa sessió en què el Parlament prorrogà la legislatura fins al final de la guerra. A més, ERC ocupà la Conselleria Primera (Casanovas i Tarradellas) i la de Governació (Espanya, Artemi Aiguader i Antoni Sbert), i compartí la de Finances (Martí Esteve d’ACR i Tarradellas), que a l’agost de 1936 assumí la intervenció de les delegacions d’Hisenda i del Banc d’Espanya a Catalunya. Igualment, la Generalitat controlà l’aparell de propaganda i la radiodifusió i, a través de la Conselleria de Justícia, indultà condemnats a mort. No es pot, doncs, desestimar el poder d’ERC entre el juliol de 1936 i el maig de 1937, en què suposadament havia estat superada per la revolució. ERC, com a partit majoritari en el Govern, no assumí de bon grat la “coparticipació” en el procés revolucionari, però –en no poder fer-loavortar– adoptà l’estratègia de frenar-lo i reconduir-lo. Així, concentrà els seus esforços en l’enquadrament del moviment revolucionari en les institucions, amb uns continguts adequats a la nova conjuntura, i en creà d’altres. No doblegà del tot el poder que exercia la CNT-FAI al carrer, però els anarcosindicalistes (incorporats al Govern des del setembre de 1936) es veieren obligats a actuar dins les regles polítiques fixades.

Durant la guerra, ERC superà àmpliament els límits del seu reformisme-populisme. Aquesta metamorfosi tingué una gestió difícil, atès que en esclatar la guerra i larevolució, hi coexistien dues actitudsamb relació a l’anarcosindicalisme. D’una banda, la de Casanovas i Gassol, contrària a qualsevol pacte o concessió a la CNT-FAI, que prevalgué en els dos primers governs de la Generalitat del període, presidits per Casanovas (agost-setembre de 1936). D’altra banda, la de Companys, Tarradellas, Lluís Mestres i Pi i Sunyer, de tarannà més socialitzant, que acceptava la col·laboració amb la CNT-FAI, i que acabà imposant-se. Aquesta fou la línia oficial d’ERC fins al final de la guerra i l’adoptada pels governs presidits per Tarradellas (setembre de 1936-febrer de 1939). La negativa de la CNT a continuar en el Consell Executiu (juny de 1937) possibilità l’aproximació als sectors d’ERC que havien condemnat la col·laboració amb la CNT-FAI. De tota manera, la preeminència de l’opció Companys desembocà en ruptures internes. En el decurs de la guerra, els defensors d’aquesta posició foren acusats de connivència amb la revolució, fet que desdibuixava el projecte democràtic i catalanista d’ERC i el supeditava a un altre d’aliè, anarcosindicalista i espanyolista. Les invectives foren adreçades sobretot contra Companys i Tarradellas, a qui hom acusà de tenir ànsies de poder i oportunisme: enfrontat a Companys pels Fets d’Octubre, havia esdevingut ara el seu més important col·laborador.

Quant a la recuperació del protagonisme polític d’ERC (suposadament perdut a l’inici de la guerra), la tesi historiogràfica abans esmentada estableix que es produí a partir del maig de 1937. Però aquesta conclusió és parcialment inexacta per tres raons. En primer lloc, perquè el rellançament d’ERC fou degut més a la pèrdua d’influència de la CNT-FAI, que no al propi creixement. En segon lloc, per-què, si bé el binomi CNT-POUM perdé pes, ERC hagué de compartir l’hegemonia política amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC], el seu aliat en el projecte de respectar la petita propietat privada, afavorir la victòria militar davant la revolució i canalitzar el desordre revolucionari. En la política institucional ERC coincidí amb el PSUC en la direcció “estatalista” i a potenciar una direcció convencional de la guerra (tot i que havia organitzat a l’inici del conflicte la columna Macià-Companys), però les relacions ERC-PSUC s’anaren deteriorant de manera progressiva. Els dirigents d’ERC perceberen que l’objectiu comunista prioritari era aconseguir el seu desgast, per tal de recollir el fruit polític que se’n pogués desprendre (la ruptura, però, no esclatà fins a l’exili). Finalment, ERC hagué de defensar la singularitat del seu programa davant de les ingerències constants de l’Estat. La Generalitat havia ultrapassat amb escreix els límits de la Constitució i de l’Estatut, però la instal·lació del Govern de la República a Barcelona (octubre de 1937) relegà la Generalitat a un paper secundari. Tot plegat indica que el pretès redreçament de la Generalitat i d’ERC a partir del maig de 1937 és més aviat un tòpic. La guerra suposà la fractura de les vies utilitzades per ERC per tal d’expressar i d’hegemonitzar el teixit social català. Tot i que, quan finalitzà la cooperació amb la CNT-FAI, ERC ja no tenia una estratègia vàlida per a recuperar la sintonia amb la majoria, era un referent central de la revolució derrotada.

L’evolució interna d’ERC durant el conflic-te ha estat poc estudiada. Es innegable que perdé militants i influència. El nou Estat Català li rosegà seguidors, però fou el PSUC qui li disputà l’hegemonia política i social. Aquest partit incorporà militants d’ERC, en la mesura que intentà de reemplaçar el seu projecte populista inicial, representà també l’esperit catalanista i encarnà una oferta socialment més avançada. Així, les JEREC hi acordaren l’afiliació en massa (6/VIII/1936) i sectors de la Unió de Rabassaires hi foren atrets. Tanmateix, no tenim dades fidedignes del drenatge de militància d’Esquerra (potser atenuat lleugerament per l’afiliació gairebé total dels Mossos d’Esquadra, cos que cresqué notablement).

Amb la guerra, una part del nucli fundador dirigent d’ERC perdé les regnes del partit: Gassol, Casanovas i Espanya fugiren de la persecució faista, i Lluhí fou cònsol de la República a Tolosa. Companys i Tarradellas restaren com a dirigents màxims: Companys passà a exercir un lideratge rotund, com mai no havia tingut, i Tarradellas, que establí vincles amb les forces revolucionàries, esdevingué l’executor de la política econòmica i financera de la Generalitat. També adquirí rellevància Lluís Mestres, seguidor fidel de Companys (Director General de Finances, 28/X/1937) i, en especial, Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona fins el 30 de maig de 1937 i després conseller de Cultura, que fou un dels principals ideòlegs d’ERC i un destacat negociador entre la Generalitat i el Govern espanyol.

Aquest relleu en la direcció fou provocat, entre altres raons, per l’especial contradicció que visqué ERC durant la guerra. D’una banda, hagué d’acceptar una revolució que no havia projectat i, de l’altra, s’esforçà a recuperar l’ortodòxia democràtica republicana i autonomista que li era consubstancial. Aquesta dicotomia engolí el sector més nacionalista i antifaista d’ERC i fou l’origen remot d’afers tèrbols, com la desaparició física d’Andreu Revertés (novembre de 1936), Comissari General d’Ordre Públic, membre de l’EC ortodox integrat a ERC i suposat autor d’un complot per a assassinar Companys i assolir la independència de Catalunya, la qual es declararia neutral en una guerra “espanyola”. Tot i que hom digué que Casanovas era rere la conspiració, aquest ho negà en les seves Memòries. Jaume Ros i Serra, però, confirmà l’existència d’aquell projecte en les seves.

L’exili

Acabada la guerra, la vertebració de Catalunya amb Espanya es convertí en un tema de debat en el si d’ERC. Un sector plantejà la independència (Casanovas), un altre el dret d’autodeterminació (Pi i Sunyer) i un tercer defensà la continuïtat de l’Estatut de 1932 i de la República (Companys i Tarradellas). El debat, com es veurà, acabà amb el triomf de les tesis de Tarradellas.

Companys es negà a reunir el Consell Executiu a l’exili, tot i les reiterades peticions del PSUC, amb l’argument que el Govern català tenia una existència jurídica, però no un territori on exercir la seva autoritat (argument que Tarradellas reprengué a partir de 1954). Aquesta decisió, compartida per un ampli sector d’ERC, buscava la ruptura amb el PSUC (considerat un dels principals culpables de la derrota) i també palesava una pèrdua d’autoritat de Companys o l’existència d’oposició a aquest dins d’ERC, visible en el sector liderat per Casanovas, que criticava l’aventurisme revolucionari de Companys i Tarradellas i afirmava que ERC i el Govern català eren coresponsables de la desfeta.

Companys formà un Consell Nacional de Catalunya amb caràcter assessor (18/IV/1940), integrat per Antoni Rovira i Virgili, Josep Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Santiago Pi i Sunyer i Jaume Serra Húnter, que pretenia eixamplar el radi d’acció de la Generalitat i d’ERC a l’exili, però la capitulació de França aquell mes el deixà inoperant. Pi i Sunyer fundà i presidí a Londres un altre Consell Nacional de Catalunya (29/VII/1940), contraposat a l’anterior, format per Josep M. Batista i Roca, Josep Trueta, Ramon Parera i Fermí Vergés, que pretengué ser l’interlocutor de Catalunya amb els aliats, establir relacions amb les comunitats d’exiliats i garantir la continuïtat de l’acció política. Per al Consell de Londres, l’etapa estatutària havia acabat i calia reivindicar l’autodeterminació, fet que provocà l’oposició de la direcció d’ERC i l’hostilitat del PSUC. La nova institució es relacionà amb el Front Nacional de Catalunya [FNC], que tenia l’adhesió d’alguns militants d’ERC i mantenia una presència estable a l’interior.

L’afusellament de Companys pel règim franquista (15/X/1940) posà fi als intents per destituir-lo. Aleshores, Josep Irla assumí la Presidència de la Generalitat, desautoritzà el Consell de Londres i envià Santaló a Mèxic per tal de reorganitzar les forces polítiques de l’exili al voltant d’un Consell Assessor de la Presidència. Pi i Sunyer, per evitar dividir ERC encara més, decidí dissoldre el seu organisme el 1942. Però en comprovar que el citat Consell Assessor no es constituïa (mai no ho féu) i que aquella decisió només pretenia boicotejar la seva estratègia, reconstruí el Consell a l’estiu de 1944 i hi integrà, a més dels antics components del que havia estat creat per Companys el 1940, set representants de les comunitats catalanes de Llatinoamèrica, sis dels Grups Catalanistes i Joan Cornudella, màxim dirigent del FNC. Tanmateix, amb l’alliberament de França i el retorn de Suïssa (novembre de 1944) de Tarradellas, secretari general, el nucli de París recuperà les regnes d’ERC. Tarradellas tenia les millors condicions per a fer valer la seva opció estratègica: dedicació exclusiva a la política (a diferència de Pi i d’Irla), fet que deixà la direcció d’ERC en les seves mans; presència a París, on es decidia la línia política; coneixement profund dels dirigents del partit; experiència de poder i, sobretot, sabia que Pi mai no imposaria el seu criteri si perillava la unitat d’ERC.

Tarradellas aleshores formà Solidaritat Catalana (6/I/1945), instància unitària de les forces catalanistes (incloses la Lliga i el FNC, principal aliat de Pi), amb exclusió del PSUC. El seu objectiu era restablir l’Estatut i la República. En realitat, erosionà el Consell de Londres i obligà al canvi espectacular d’estratègia de Pi. Aquest comunicà a Irla a París, a finals de maig de 1945, que “havia arribat el moment que el Consell Nacional deixés pas a la nova estructura política catalana” i declinà l’encàrrec d’Irla de constituir el primer Govern de la Generalitat a l’exili, davant la negativa de polítics independents a participar-hi i de l’hostilitat del PSUC.

Poc després (3 i 4 de juny) fou convocat el Congrés d’ERC a Tolosa, que presidí Tarradellas, acompanyat de Sauret i Pi i Sunyer (membres del Consell Executiu elegit el 1938 a Barcelona), i que tingué tres conseqüències. La primera fou la dissolució del Consell Nacional de Londres, ja que Pi acceptà la tesi de Tarradellas i es pronuncià a favor de la Constitució de 1931 i de l’Estatut de 1932, sense renunciar al dret d’autodeterminació (tot i ésser conscient que la conjuntura internacional feia inviables els seus postulats). Frustrat, a més, el seu projecte de formar un govern representatiu de tot el catalanisme d’esquerres, procedí a la dissolució anunciada del Consell Nacional de Londres (14/VI/1945). La segona conseqüència fou la consolidació de l’hegemonia del cercle de París, que incorporà alguns membres del Consell de Londres (com Pi i Sunyer, integrat al Consell Executiu d’Irla, 14/IX/1945). La tercera fou la pèrdua de pes de les comunitats americanes dins d’ERC, motivada per l’ampliació dels partits presents en el Govern (al març de 1946 incorporà el Moviment Socialista de Catalunya [MSC], la Unió de Rabassaires i EC) i la llunyania física.

Paral·lelament, es creà una ERC a Perpinyà, vinculada a l’Aliança Nacional de Catalunya i la Unión Nacional Española [UNE], organismes en els quals el PSUC era hegemònic. Adoptà les denominacions d’Esquerra Republicana de Catalunya-Renovada [ERC-R] i d’Organisme Provisional d’Esquerra Republicana de Catalunya [O. P. d’ERC]. El seu Consell Executiu era format per: Joan Aguasca (president), Joan Pons (organització), Andreu Claret (propaganda), Antoni Secall (finances), Martí Català, Josep Quero Morales, Joan Bescos, Joaquim Tamborero, Maria Ester (vocals) i Joan Gili (secretari general). Aguasca també era president de la UNE a França. L’O. P. d’ERC assajà igualment crear unes JEREC pròpies i entre el 1944 i el 1945 edità un portaveu propi, El Poble Català. A l’estiu d’aquest darrer any, atesa la voluntat del PCE i del PSUC de finalitzar la seva política d’“unió nacional”, emeté un comunicat que anunciava la seva dissolució per integrar-se dins d’ERC com a sector renovador.

El Govern subsistí fins al gener de 1948, per bé que amb molts obstacles, com ara l’enfrontament entre Joan Comorera (PSUC) i Manuel Serra Moret (MSC i ex-PSUC); el veto d’EC de França al seu representant, Francesc Paniello, resident a Mèxic i el divorci entre l’ERC de l’exili i la de l’interior, plasmat en l’actitud del Consell Nacional de la Democràcia Catalana, que no reconeixia el Govern de l’exili perquè no representava els interessos dels catalans sotmesos a la dictadura, no tenia una percepció objectiva del que succeïa a l’interior i no informava de la seva gestió. A més, el Govern de la República no complí els compromisos contrets amb la Generalitat i els fons que aquesta transferí al govern Negrín el 1939 no retornaren, de tal manera que l’executiu català no disposà de recursos. El Pacte de Sant Joan Lohitzune (24/XI/1948) entre el PSOE i els monàrquics fou un factor més que accelerà la crisi del Consell Executiu. Pi i Sunyer dimití al novembre de 1947; Josep Carner i Pompeu Fabra ho feren el 22 de gener de 1948 i Pau Padró i Rovira i Virgili posaren llurs càrrecs a disposició d’Irla, que anuncià la dissolució del primer i únic Consell Executiu a l’exili. A partir de 1948, la representació institucional de Catalunya es personalitzà en els presidents de la Generalitat: Irla fins el 1954 i Tarradellas des de l’agost d’aquest any, fet que comportà l’atonia política d’ERC. La concentració de poder, la manca de relleu generacional i un context internacional no hostil amb la consolidació del franquisme determinaren el fracàs de la política de l’exili, que esdevingué marginal, mentre que a l’interior també tingué escassa rellevància.

Irla provocà un daltabaix en nomenar Tarradellas Conseller Primer (21/IV/1954) d’un Executiu que tenia per missió fonamental proveir la vacant presidencial quan es produís i, poc després, dimití per motius de salut (7/V/1954). Serra Moret (MSC), president del Parlament a la mort de Rovira i Virgili (desembre de 1949), féu públic que, com preveia l’Estatut, prenia possessió del càrrec fins que el Parlament elegís un nou president. Tarradellas anuncià aleshores que Serra Moret, en haver estat ministre de la República (1947-1948), havia renunciat implícitament –per incompatibilitat de càrrecs– a la Vicepresidència del Parlament. Tarradellas convocà una reunió de parlamentaris (amb majoria d’ERC) que decidí elegir el president de la Generalitat (19/VII/1954) i, finalment, a l’ambaixada de la República a Mèxic, una reunió de nou diputats (que acceptà el vot tramès per altres 17) elegí com a president el mateix Tarradellas (5/VIII/1954), amb 24 vots, i president del Parlament Ventura Gassol, també amb 24 vots. Irla ratificà l’elecció de Tarradellas, tot afirmant que el mandat duraria “fins i tant el poble no recobri la plenitud de la llibertat política”. El 1959 fracassà un intent de fer-lo dimitir (atès que expirava el mandat presidencial), promogut per dirigents de l’exili americà (Casanelles, Martí Rouret i Enric Canturri) i sectors de l’ERC de l’interior. Al març de 1957, el Consell Executiu del partit considerà que Tarradellas no podia ser simultàniament secretari general d’ERC i president de la Generalitat i nomenà Joan Sauret nou secretari general. Tot i així, Tarradellas mantingué una actitud intervencionista en el partit, el qual desautoritzà freqüentment, quan considerava que les iniciatives d’aquest comportaven criteris estratègics diferents dels de la Presidència. Després d’abandonaments, depuracions i expulsions, però, la sintonia entre ERC i Tarradellas adquirí solidesa. La negativa d’aquest a formar Govern i a mantenir el funcionament del Parlament provocà la desmobilització orgànica i ideològica d’ERC, que a finals dels anys cinquanta era pràcticament inexistent, tant a l’exili com a l’interior.

La clandestinitat

A l’interior, la repressió i l’absència de dirigents d’ERC de primera fila dificultaren la represa clandestina, que visqué tres impulsos de reorganització als anys quaranta. El 1941 tingué lloc la primera iniciativa, que partí d’un nucli de Barcelona liderat per Pau Ris i Miquel Ferrer i Vílchez. ERC s’apropà al FNC, tot i mantenir separat el propi aparell. Tanmateix, l’atractiu d’aquest darrer partit (major eficàcia i operativitat, inexistència de dependència exterior i no vinculació amb el passat) delmà ERC i a la tardor de 1942 Josep Beltrí, Fermí Vergés i altres militants s’integraren al Front. Al novembre de 1943, el Comitè Executiu de la ciutat de Barcelona s’adreçà a Pi i Sunyer (que mantenia relacions fluïdes amb el FNC i era l’únic dirigent important amb qui connectava l’interior) i tot sembla indicar que, a la tardor de 1944, aquest i el FNC estaven a punt d’atraure gairebé tots els sectors d’ERC de l’interior. Per tal d’evitar-ho, Tarradellas envià a l’agost de 1944 un delegat a Catalunya amb l’objectiu de “reorganitzar una altra direcció que estigués més d’acord amb les orientacions de l’exili”. Era Pere Puig i Subinyà, activista del partit, antic regidor de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Unió de Rabassaires. Puig apartà Josep Batlle i Miquel Ferrer de la direcció de Barcelona i contrarestà l’entusiasme d’ERC per Pi i Sunyer i el Consell de Londres. Jaume Serra i Gasulla n’esdevingué el nou president i Esquer, el secretari. L’arribada de Puig rellançà momentàniament el partit, que tornà a publicar a Barcelona La Humanitat. ERC proposà l’aliança amb altres forces republicanes per tal de constituir una oferta assumible per als aliats, plasmada al maig de 1945 en l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques de Catalunya [ANFDC]. Aquesta aplegà ERC i altres organitzacions obreristes, però fou mal vista per la direcció de París.

La situació es complicà més a la meitat d’aquell any, per dos motius. D’una banda, Esquer (al capdavant d’un reduït nucli de Barcelona) primer impulsà una plataforma instrumental, el Moviment de la Resistència de Catalunya, editor de La Nació Catalana (1945), i preparà una vaga general per a l’anomenat “Dia C” (dia Catalunya). Després creà una nova ERC, que s’apropà al FNC (amb el qual edità Resistència, 1946) i s’hi integrà (abril de 1946). D’altra banda, al juliol de 1945 ERC abandonà l’ANFDC per integrar-se en la Unió de Partits Republicans de Catalunya, precedent del futur Consell Nacional de la Democràcia Catalana creat aquell mateix any. Les relacions entre interior i exili eren tenses: el Consell Directiu afirmà no estar lligat “a cap supeditació amb el directori que actua a França” i que “el Partit, on realment radica, és a Catalunya” (Butlletí d’Informació d’ERC, gener de 1946).

En aquest context, Tarradellas instà Pous i Pagès perquè fos “l’aglutinant de les forces republicanes a l’interior de Catalunya i d’orientar-ne en el futur l’acció”. El resultat fou la creació de l’Aliança de Partits Republicans Catalans al juliol de 1945 (seguint el camí marcat per la constitució de la Unió de Partits Republicans abans esmentada), rebatejada al novembre com a Consell Nacional de la Democràcia Catalana, més conegut com a Comitè Pous i Pagès, amb la presència d’ERC i d’altres partits nacionalistes. Però el Comitè mostrà actituds crítiques amb l’autoritarisme de l’exterior i el menysteniment de l’interior i l’ERC de l’exterior el desautoritzà i l’abandonà. L’enfrontament entre l’exterior i l’interior, tanmateix, s’apaivagà després del Congrés de Tolosa del juny de 1945.

A primers de 1946 ERC aconseguí reorganitzar-se definitivament a l’interior i el seu Consell Directiu el formaven Miquel Ferrer, Jaume Serra i Gasulla, Pau Ris i Àngel Castillo per la ciutat de Barcelona; Miquel Arpa i Pere Puig per la província de Barcelona; Boronat i Josep Subirats per Tarragona; Ramon Castan i Miquel Cuadrat per Lleida i Roure i Pigem per Girona. Josep Montes era secretari general de les JEREC, que també assajaren reconstruir-se. Optaren per distanciar-se del partit per –davant la repressió– facilitar el seu rellançament (editaren Ara!). La recuperació d’ERC, però, es truncà al maig d’aquell any amb la detenció de 46 dirigents destacats, seguida d’una nova caiguda al febrer de 1947.

Finalment, ERC –i ara també les JEREC– patiren la tercera i definitiva desarticulació a l’abril d’aquell any. Paral·lelament, els vincles entre l’ERC interior i la direcció exterior havien continuat essent febles aquest període i al mateix gener de 1946 Tarradellas havia enviat un nou home de confiança per tal de reconduir la relació amb el partit a Catalunya, Joan Rodríguez i Papasseit. Aquest, tanmateix, no pogué desenvolupar la tasca encomanada, ja que fou detingut el 5 de juny de 1947.

ERC, en aquest context, es reduí a una formació testimonial de quadres, irrellevant des de primers dels anys cinquanta. Els dos dirigents coneguts foren Fernández Castañer (president) i Serra i Gasulla (delegat a l’interior del govern d’Irla a l’exili), molt propers a les tesis de Tarradellas, fet que explica l’abandonament del Comitè Pous i Pagès per part d’ERC. Després, el partit assajà d’organitzar una fantasmagòrica plataforma amb EC i ACR, la Federació Nacionalista Republicana de Catalunya (juliol de 1947).

Aquests fets i la inactivitat de la direcció exterior sumiren ERC en una hibernació, de la qual en sortí lentament amb el retorn d’Heribert Barrera a Catalunya (1952). Aquest adoptà una estratègia coherent: mantenir les essències ideològiques, tot i que fos en detriment de la seva irradiació en la societat. Així s’aconseguí la unitat, però moltes vegades aquesta significà enrocament ideològic i autoaïllament en el si de l’oposició antifranquista. El partit disciplinat i cohesionat per Barrera projectà la política de Tarradellas a l’interior i en reivindicà la seva legitimitat com a president, rebutjada per sectors de l’oposició. ERC fou present en la reunió del Moviment Europeu (Munic, 7-8/VI/1962), amb un delegat de l’interior, Josep Sans, desautoritzat per Tarradellas per haver-hi assistit sense consultar-lo.

El 1966 es produí una escissió, quan Josep Andreu i Abelló, retornat a Catalunya el 1964, preconitzà d’incorporar el partit a l’estratègia unitària antifranquista defensada pel PSUC i el MSC. Barrera rebutjà de col·laborar amb els comunistes, tot aplicant la línia de Tarradellas, i s’emparà de la direcció del partit, que mantingué fins ben entrats els anys vuitanta. Un sector, disconforme amb l’automarginació, s’incorporà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques (desembre de 1969). A l’Assamblea de Catalunya, ERC hi fou representada per Barrera (novembre de 1971). Des d’aleshores i fins a la constitució del Consell de Forces Polítiques (desembre de 1975), ERC amplià la incidència en la política catalana. A finals de 1974, la fracció més nombrosa del partit, encapçalada per Barrera, s’integrà en el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que abandonà al maig de 1976 per procedir a la reconstrucció del propi partit. El sector que seguia Andreu i Abelló s’integrà finalment en el Partit Socialista de Catalunya (Congrés).

La democràcia

Fidel a l’estratègia tarradellista, ERC rebutjà de participar en la Comissió dels Nou (febrer de 1977), en considerar més rupturista mantenir una estratègia de transició a la democràcia que no barregés les reivindicacions espanyoles amb les específicament catalanes. En aquest sentit, la restauració de la Generalitat i el nomenament de Tarradellas com a president (1977), sempre defensats per ERC, foren –en part– un mèrit resultant de la tenacitat irreductible del primer, però també un lema programàtic del partit reivindicat tothora.

Encara sense legalitzar, el partit participà en les eleccions legislatives de 1977 dins la coalició Esquerra de Catalunya (amb el Partido del Trabajo de España i l’Associació Catalana de la Dona). La manca de recursos d’ERC, l’escassa activitat política desplegada durant el franquisme i l’amalgama ideològica de la coalició difuminà l’oferta d’ERC, tot i que assolí el 4,6% dels vots i un escó per Barcelona (Barrera). Ja legalitzat s’oposà a la Constitució (en no reconèixer el dret d’autodeterminació) i a l’Estatut (en negar a Catalunya unes cotes d’autogovern indispensables), però donà a aquest un vot afirmatiu crític en el referèndum de l’octubre de 1979. En les eleccions legislatives d’aquell any mantingué l’escó per a Barrera, que l’abandonà en ésser elegit President del Parlament de Catalunya (10/IV/1980). Mantingué l’escó en les eleccions de 1982 (Francesc Vicens), però no obtingué representació ni en les de 1986 ni en les de 1989. Recuperà l’escó en les de 1993 i el mantingué en les de 1996 (Pilar Rahola).

En les eleccions municipals, tanmateix, no ha aconseguit la mateixa presència i mai no ha ocupat l’alcaldia de cap capital provincial. En les primeres eleccions locals de Barcelona obtingué 41.845 vots (5,2%) i 2 regidors; en les de 1983, 34.790 vots (3,8%) i perdé la representació. No obstant això, en les eleccions de 1995 fou un partit clau a Barcelona: els seus dos regidors decantaren la majoria a favor de l’alcalde Pasqual Maragall.

En les eleccions autonòmiques ERC ha obtingut major representació. En les de 1980 obtingué 14 diputats i 5 en les de 1984. La davallada es pot atribuir al suport a Pujol en el cas Banca Catalana i a la col·laboració subordinada amb CIU en la legislatura de 1980-1984. Arran del fracàs de 1984, un sector dit renovador ingressà al Partit dels Socialistes de Catalunya, mentre ERC s’incorporà al Consell Executiu (Joan Hortalà), que abandonà el 1987, tot cercant l’adhesió de la franja més radical del nacionalisme. En les eleccions europees de 1987 obtingué 112.107 vots (3,74%) i en les autonòmiques de 1988, 111.647 vots (4,2%) i 6 diputats. La crisi, doncs, persistí. Una “Crida Nacional a ERC” procedent, d’una banda, d’un sector de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes [La Crida] i, d’una altra, de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra [ENE] fou l’alçaprem d’un gir d’ERC vers l’independentisme. Aquestes incorporacions li aportaren una estabilització de la projecció en el nacionalisme radical, aleshores allunyat dels grans partits del sistema i l’obrí a un dinamisme nou, que el féu més atractiu per a sectors juvenils.

En el Congrés de 1988, Barrera, secretari general sempre renovat, fou elegit president del partit i Joan Hortalà, secretari general. La gestió d’aquest fou polèmica pel seu dretanisme i en el Congrés de Lleida (novembre de 1989) el substituí en el càr-rec Àngel Colom (provinent de la Crida), amb un programa de lluita pacífica per la independència. Al desembre de 1989, el Consell Nacional proclamà Barrera president del partit, mentre Hortalà, amb els seus seguidors, se separà d’ERC per fundar Esquerra Catalana. En les eleccions autonòmiques de 1992, ERC s’obrí en part a un nou espai electoral (assolí 11 diputats i esdevingué la tercera força de Catalunya), tendència que es confirmà en les autonòmiques de 1995 (13 diputats). Tot i que ERC disposa d’un espai polític reduït, aquest és estable i els girs tàctics li han permès ampliar més l’espai militant que l’electoral, potser perquè republicanisme i independentisme han tingut un atractiu limitat.

El 1991, antics membres de Terra Lliure ingressaren a ERC per tal de reivindicar per via pacífica la independència de Catalunya i la unificació dels Països Catalans. Aquest fet provocà la implantació territorial de l’organització en tots aquests territoris i significà també la incorporació de molts sectors independentistes extraparlamentaris. Al maig de 1997 s’hi adherí Acció Catalana. Però un procés sancionador obert per Colom contra Carles Bonet i Jaume Rodríguez a l’abril de 1996 generà una crisi interna que ha marcat l’etapa recent. Més de 220 càrrecs electes i quadres es pronunciaren mitjançant una carta en contra de l’expedient, conegu-da com el Manifest dels 229. El sector crític retragué a Colom la fixació d’ERC en l’independentisme que, segons Bonet, calia acompanyar d’un contingut social definit. De fet, la crisi s’havia iniciat l’any anterior, quan Bonet, designat candidat a l’alcaldia de Barcelona, fou desplaçat per Pilar Rahola per imposició de Colom. L’enfrontament entre Bonet i el tàndem Colom-Rahola es reflectí en el Congrés de Manlleu (juliol de 1995), on Bonet disputà la Secretaria General a Colom, que revalidà el càrrec. Barrera, que donà suport a Bonet, deixà la presidència d’ERC i fou substituït per Jaume Campabadal. Finalment les tensions es resolgueren abans del Congrés de Vilafranca (novembre de 1996), quan Colom, Rahola i altres membres del Consell Executiu formaren el Partit per la Independència. L’esmentat Congrés reflectí un tancament de files dels diferents sectors del partit: en les eleccions pel Consell Nacional concorregueren tres llistes. L’oficial fou l’anomenada Esquerra Nacional (propiciada per Jordi Carbonell, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós), mentre que els líders més propers a Àngel Colom (Josep Huguet, Joan Ridao i Jordi Portabella) impulsaren la llista Tercera Via i els pròxims a Carles Bonet i Àngel Ramos s’agruparen a la d’Alternativa Republicana. Si bé ERC sembla haver superat l’escissió, aquesta minvà inicialment la seva presència parlamentària i municipal i li llegà una situació financera negativa.

Josep Lluís Carod-Rovira fou elegit nou secretari general i Jordi Carbonell (procedent d’ENE), president. Quatre vicesecretaris generals completen el nucli dirigent: Joan Puigcercós, Carles Bonet, Josep Huguet i Xavier Sàez. El 1998 tenia més de 4.000 militants, bastant repartits per Catalunya, per bé que més concentrats a la Regió I. Els joves, organitzats en les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya [JERC], han esdevingut un dels seus sectors més importants.

El discurs d’ERC s’ha basat en la defensa del dret de Catalunya a l’autodeterminació i en l’afirmació de la nació catalana (“de pàtria només n’hi ha una”). El partit (segons l’article 1 dels estatuts aprovats el 1998) esdefineix “d’esquerra no dogmàtica” i “propugna la unitat territorial i la independència de la Nació Catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, mitjançant la construcció d’un estat propi en el marc europeu i l’assoliment d’una societat justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris”. En el programa electoral de 1979 aquesta reivindicació era precisa: exigia el “dret a l’ús de la facultat autodeterminadora com a mitjà per a aconseguir l’alliberament nacional”. L’evolució programàtica des d’aleshores intercala propostes màximes i mínimes amb objectius a curt i llarg termini. Si bé resta invariable la reivindicació del dret d’autodeterminació, manté concessions conjunturals. Així, el 1977 afirmà: “tenim uns objectius ben radicals: la independència nacional dels Països Catalans i el socialisme d’autogestió”; manifestació que contrastà amb el realisme de 1980: “creiem que per més que es digui i es faci, ens veurem obligats durant uns anys a negociar amb l’Estat espanyol”; i amb el programa de Govern de 1984: “l’autodeterminació, malgrat defensar-la des de l’any 1931, està actualment fora del nostre abast”. ERC ha defensat la província única de Catalunya (Congrés de 1985, programa electoral de 1986), l’oficialitat única del català (programa de govern de 1984 i programa electoral de 1986) i l’ensenyament obligatori, gratuït i no confessional (considera l’escola una eina de reconstrucció de la identitat nacional).

ERC s’estructura territorialment de manera federativa, a través de seccions locals, federacions comarcals i federacions regionals. El partit determina 14 regions que comprenen les comarques dels territoris de parla catalana (la núm. 12 és la de les Illes Balears i Pitiüses; la 13, la del País Valencià i la 14, la de la Catalunya Nord). El Congrés Nacional d’ERC és el seu òrgan sobirà, on participa el conjunt de la militància. Reunit ordinàriament cada tres anys, elegeix el secretari general, que proposa els candidats a la presidència i a les vicesecretaries generals, triats –al seu torn– pel Congrés. Igualment, aquest últim nomena 25 consellers nacionals. El màxim òrgan d’ERC entre congressos és el Consell Nacional, que aprova les directrius bàsiques dels programes i també impulsa i controla l’actuació dels òrgans de govern d’ERC. El formen l’Executiva Nacional (president, secretari general, quatre vicesecretaris nacionals, secretaris nacionals triats pel Consell Nacional, els presidents de les federacions regionals, el president del Consell Nacional, el president del Consell Assessor, el secretari general i el vicesecretari general de les JERC i quatre membres triats pel Consell Nacional) i els 25 consellers escollits pel Congrés i representants territorials.

Premsa

A Barcelona: La Humanitat (Barcelona), diari fundat per Lluís Companys, portaveu oficial d’ERC (1931-1939); substituït per La Ciutat quan fou suspès a l’octubre de 1934; Última Hora (Barcelona), diari del vespre (1935-1938); La Campana de Gràcia (Barcelona); L’Opinió (1928-1934), afí a ERC i el 1933 portaveu delPNRE; La Rambla (Barcelona), diari afí (1930-1939), que el 1936 passà al PSUC. Portaveus de fora de Barcelona durant la Segona República: Lluita (Badalona); Inquietud (Granollers); Llibertat (L’Hospitalet); L’Igualadí (Igualada); El Dia (Manresa); Llibertat (Mataró); El Poble (Sabadell); L’Acció (Terrassa); Lluita (Vic); Democràcia (Vilanova); Empordà Federal (Figueres); L’Autonomista (Girona); Esquerra (Olot); La Jornada (Lleida); Foment (Reus); Avançada (Tarragona) i Lluita (Valls). Després de la guerra publicà La Humanitat (París, Mèxic i Barcelona) i El Poble Català (París i Mèxic). Des de 1976 a 1996 reprengué l’edició de La Humanitat com a portaveu d’ERC, substituïda el 1997 per Esquerra Nacional.

Dirigents

Francesc Macià (militar); Lluís Companys (advocat); Josep Tarradellas (agent comercial); Josep Irla (industrial surer); Carles Pi i Sunyer (enginyer); Joan Casanovas (advocat); Heribert Barrera (químic); Joan Lluhí i Vallescà (advocat); Jaume Aiguader (metge); Josep Dencàs (metge); Ventura Gassol (literat); Miquel Santaló (pedagog); Humbert Torres (metge); Josep Andreu i Abelló (advocat); Lluís Mestres (enòleg i químic); Nicolau Battestini (metge); Josep Calvet (dirigent de la Unió de Rabassaires); Víctor Torres; Jordi Carbonell (filòleg); Josep Lluís Carod-Rovira (filòleg); Àngel Colom i Pilar Rahola (periodista).

Resultats electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya