Política internacional

El mes d’octubre es van succeir protestes massives de la població contra el Govern de l’Iraq

L’escena política internacional va acusar l’any 2019 la tendència a la volatilitat. Els Estats Units i la Xina van posar fre a l’escalada de mesures i contramesures proteccionistes, canvi reflectit en l’acord del gener de l’any següent que va certificar una treva en la guerra comercial que mantenien des de feia tres anys. En política exterior, la presidència de Donald Trump va combinar mesures aïllacionistes, com ara l’anunciada retirada de Síria (en què deixa el terreny lliure a Turquia i Rússia), amb posicions clarament bel·ligerants, en les quals va sobresortir l’escalada de tensió amb l’Iran. En fòrums internacionals, com ara les conferències sobre el clima i les cimeres de l’OTAN, va reiterar el seu allunyament dels aliats tradicionals dels Estats Units, especialment la Unió Europea. En clau interna, el president dels Estats Units va afrontar, amb l’aprovació del seu processament a la Cambra de Representants (impeachment), la possibilitat de ser el tercer president dels Estats Units de la història destituït en l’exercici del mandat.

Pel que fa als canvis internacionals de més possible repercussió, l’elecció del nou president ucraïnès, Volodímir Zelenski, es va concretar en un fràgil alto el foc que va posar fi a una guerra de baixa intensitat de cinc anys a l’est del país i que va rebaixar la tensió amb Rússia, tot i les nombroses incògnites. A Rússia, Vladímir Putin, actor destacat en el conflicte, va continuar la cursa vers l’autocràcia a través d’un control ferri de l’aparell de l’estat, i en el qual l’oposició va ser objecte d’una vigilància cada cop més estreta, exemplificada, entre d’altres, amb l’entrada en vigor d’una nova llei sobre internet. En aquest aspecte, Rússia va convergir cada vegada més amb la Xina, país amb el qual, malgrat les rivalitats seculars, va forjar un vincle econòmic d’importants repercussions amb la inauguració d’un gran gasoducte. A la Xina, sota el lideratge del tampoc qüestionat Xi Jinping, el control estatal sobre la població i la dissidència (per exemple, el dut a terme en els camps de reeducació forçosa destinats als uigurs o la introducció de tecnologies d’identificació i seguiment dels ciutadans) va trobar una resistència difícil de vèncer al territori de Hong Kong, que es va expressar el 2019 en les protestes contra el projecte de llei d’extradició.  

L’Orient Mitjà va continuar essent el principal focus d’inestabilitat mundial. Després de la caiguda del darrer bastió de l’Estat Islàmic (el líder del qual va ser confirmat mort per la mateixa organització en l’atac d’un comando nord-americà), l’ofensiva de grans proporcions de Turquia contra la milícia kurda (que havia estat un element clau en la derrota de l’organització terrorista), propiciada per la retirada dels Estats Units, va materialitzar la primacia de Baixar al-Assad en el conflicte sirià sota la tutela de Turquia i Rússia. L’ofensiva militar de Turquia contra els kurds va tenir lloc de manera paral·lela al reforçament del caràcter personalista del règim presidit per Erdoğan, que va accentuar el control i la persecució de la dissidència. A l’Iraq i al Líban, sumits en un bloqueig institucional crònic, l’estabilitat es va degradar encara més per les protestes violentes contra la corrupció i la paràlisi dels serveis públics, que, en tots dos casos, van portar a la dimissió dels caps de govern. L’escalada de la tensió entre els Estats Units i l’Iran va pujar un graó quan els Estats Units van afegir, a la retirada del tractat nuclear del 2015 i a les sancions econòmiques, la qualificació d’organització terrorista a la Guàrdia Revolucionària, el cos d’elit de l’exèrcit iranià. Israel, que es va beneficiar del suport incondicional del president dels Estats Units (els quals van rebutjar per primera vegada des de l’inici del conflicte la il·legalitat declarada per l’ONU dels assentaments a Cisjordània) en contra de l’Iran, va viure un bloqueig institucional per les imputacions judicials al primer ministre i els resultats electorals no concloents van portar a tres eleccions consecutives en onze mesos. Al Iemen, escenari on es va dirimir l’hegemonia de sunnites i xiïtes liderats, respectivament, per l’Aràbia Saudita i l’Iran, les crides de l’ONU per posar fi a una de les guerres més cruents del segle XXI van ser en va. També es va enquistar la guerra civil a Líbia quan la milícia rebel va constituir un contrapoder al Govern d’Acord Nacional avalat per l’ONU. A l’Afganistan, les negociacions iniciades el 2018 entre talibans, els Estats Units i el Govern per a posar fi a gairebé dues dècades de guerra intermitent van continuar sense cap resultat aparent. Al nord d’Àfrica el règim militar d’Egipte va perseguir amb mà de ferro tant els Germans Musulmans com l’oposició laica i a Algèria les manifestacions van obligar al president Abdelaziz Bouteflika (al poder des de feia vint anys i greument malalt des d’en feia sis) a renunciar a la reelecció; tanmateix, el seu substitut, elegit amb una abstenció del 60%, va ser considerat un representant del règim. La fràgil democràcia tunisiana, finalment, va sobreviure un any més amb l’elecció d’un nou president i el setè primer ministre en cinc anys i escaig.

Europa es va debatre en les controvèrsies del Brexit, que a la Gran Bretanya va provocar un tortuós procés finalment resolt amb la caiguda de la primera ministra Theresa May, la designació d’un nou primer ministre, Boris Johnson, i noves eleccions que van retornar la majoria absoluta als conservadors, escenari que hauria d’aclarir, finalment, la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Els resultats a Escòcia, de signe oposat als de la Gran Bretanya, van ser adduïts pel Partit Nacional Escocès per a la celebració d’un segon referèndum d’independència.

Tot i que, efectivament, es va produir el temut ascens de la ultradreta i dels euroescèptics en les eleccions al Parlament Europeu, els tres grans grups (liberals, socialistes i conservadors) van mantenir-hi la majoria. La Unió Europea va continuar les denúncies i els processos sancionadors iniciats el 2018 contra Polònia i Hongria per vulneració de drets humans i llibertats fonamentals i interferències polítiques en el poder judicial, crítiques que no va aplicar a l’Estat espanyol malgrat la publicació d’informes desfavorables en aquest darrer aspecte. En el nou curs polític de la Comissió i del Parlament europeus iniciat al final d’any, el contenciós català amb l’Estat espanyol va guanyar presència (malgrat la insistència a qualificar-lo d’afer intern) després de l’elecció de tres eurodiputats independentistes catalans, dos dels quals exiliats, i el tercer condemnat pel Tribunal Suprem.

Als estats europeus, el 2019 hi van destacar, a més dels fets esmentats, les protestes i les vagues massives a França protagonitzades pels anomenats Armilles Grogues contra les reformes laborals i de les pensions; el canvi de govern a Itàlia, en què el Partit Democràtic va substituir la Lliga Nord com a soci del Moviment 5 Estrelles a l’executiu; l’acord per a denominar oficialment Macedònia del Nord a l’antiga República Iugoslava de Macedònia, que va despertar un ampli moviment de rebuig a Grècia, on va retornar al Govern després de cinc anys un dels partits considerats responsables de la crisi, i les protestes contra la mala gestió, la corrupció o les temptatives de control del poder judicial a Romania, Sèrbia i la República Txeca, entre d’altres.

Al continent asiàtic, cal remarcar, a l’Índia, el segon mandat del nacionalista Bharatiya Janata, amb una majoria absoluta ampliada. La clara aposta del seu líder Narendra Modi per un nacionalisme de la majoria hinduista va tenir la seva màxima expressió al Caixmir, on va derogar l’estatut especial que des de l’inici de la Unió regia en aquest estat per tal de preservar una difícil convivència entre musulmans i hindús. Controlades pel règim militar, Tailàndia va celebrar les primeres eleccions després del cop d’estat del 2011. Per la seva banda, al Japó el príncep hereu Naruhito va succeir l’emperador Akihito, el primer a abdicar en més de dos segles. Austràlia va patir al final d’any una onada d’incendis devastadors que van posar en dubte el Govern i van intensificar el debat sobre la incidència del canvi climàtic en aquesta mena de fenòmens.

L’Àfrica subsahariana va tenir com a fet més destacat de l’any el cop d’estat militar al Sudan, que va culminar uns quants mesos de revoltes contra el règim del dictador Umar al-Baixir, en el poder des de feia trenta anys. A la República Democràtica del Congo, encara sota les seqüeles d’una de les guerres civils més cruentes del segle, la proclamació de l’opositor Félix Tshisekedi com a vencedor de les eleccions presidencials va posar fi a una dècada dominada pel controvertit Joseph Kabila. A Nigèria, Muhammadu Buhari va tornar a guanyar les eleccions presidencials i va prosseguir la lluita contra el terrorisme de Boko Haram, amb resultats desiguals. L’altra organització terrorista islamista d’àmbit africà, Al-Xabab, va continuar hostilitzant el Govern de Somàlia, un estat que depèn totalment del suport internacional, i altres estats de la regió, com Kenya. Al maig va entrar en vigor un tractat de lliure comerç panafricà.

Llatinoamèrica va tenir com a protagonista principal Veneçuela, on el polític opositor Juan Guaidó va intentar consolidar en confrontació irresolta un govern paral·lel al del règim chavista de Nicolás Maduro. L’Argentina va retornar al peronisme després que les eleccions presidencials van posar fi a cinc anys de govern liberal incapaç de revertir l’empobriment del país des de feia dècades. Bolívia va veure l’expulsió del poder (amb intervenció militar) d’Evo Morales, president des del 2005, després d’unes controvertides eleccions, i a Xile es van produir les protestes massives que van desencadenar l’encariment dels serveis públics i que van donar pas a una convenció entre Govern i agents socials per a la reforma constitucional. Quant al Brasil, la desregulació del president Jair Bolsonaro en la colonització de l’Amazones va donar lloc a controvèrsies internacionals tant per la persecució i expulsió de la població indígena com per motius mediambientals i la suposada incidència en el canvi climàtic.

Política espanyola

Després de dues eleccions generals que van acabar en un Congrés dels Diputats fragmentat de manera similar, l’any va acabar sense nou govern, però el gener del 2020 Pedro Sánchez va poder ser investit president del primer govern de coalició de la monarquia parlamentària des de la fi del franquisme (1978). Per obtenir aquest resultat, des de les primeres eleccions (abril), Sánchez va modificar el discurs bel·ligerant contra l’independentisme, que va canviar per un compromís vague de diàleg.

Tant en les eleccions generals com en les autonòmiques, municipals i europees, el comú denominador va ser l’ensorrament de Ciutadans i l’ascens de l’extrema dreta representada per Vox, partit amb el qual el Partit Popular, el partit de la dreta espanyola tradicional, va formalitzar pactes de govern.

A banda del vessant estrictament polític, el 2019 la independència de la cúpula judicial espanyola també va ser qüestionada pel seu protagonisme en la repressió de l’independentisme català i l’anomenat “cas dels joves d’Altsasu”, per informes internacionals, així com per sentències en altres àmbits, com ara la de l’anomenada “La Manada”, un cas de violació múltiple que va donar encara més visibilitat a la gravetat de la violència masclista. El 2019 va tenir un fort ressò mediàtic el trasllat de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos i la sentència que van emetre els tribunals sobre el cas de corrupció dels ERO d’Andalusia.

Política dels Països Catalans

Columna de Vic, una de les cinc columnes que van formar les Marxes per la Llibertat (16-18 d’octubre de 2019), per a reclamar la llibertat dels presos polítics arran de la sentència de l’1-0 / Crèdit: assemblea.cat

El debat i l’activitat polítics a Catalunya van girar al voltant del judici dels líders independentistes al Tribunal Suprem per la manifestació del 20 de setembre i el Referèndum de l’1 d’octubre, tots dos ocorreguts el 2017. La sentència de la causa especial 20907/2017 va ser feta pública el 14 d’octubre i, tot i que se’n va retirar el delicte de rebel·lió, les penes per sedició, malversació i desobediència van sumar (a més de multes i inhabilitacions) un total de noranta-nou anys de presó per a nou dels condemnats, amb penes d’entre tretze i nou anys. L’anunci va provocar una onada de mobilitzacions al llarg de les setmanes següents i la consegüent repressió policial, i la sentència va condicionar també el curs polític català i espanyol. Al final d’any, el pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea favorable a reconèixer la immunitat i la condició d’eurodiputats (denegada pel Tribunal Suprem espanyol) als líders independentistes exiliats Carles Puigdemont i Toni Comín i a Oriol Junqueras (en presó provisional quan va ser elegit i condemnat en ferm a l’octubre) va traslladar definitivament el conflicte a les institucions europees, amb recursos pendents interposats per Espanya i les defenses dels tres polítics. Al País Valencià, després que el Senat espanyol i les Corts aprovessin la reforma de l’Estatut d’Autonomia, el socialista Ximo Puig va ser reelegit en les eleccions a la Generalitat Valenciana al capdavant de la coalició d’esquerres, en una reedició de l’anomenat Pacte del Botànic. Poques setmanes més tard, Francina Armengol també va ser reelegida al capdavant del Govern balear de coalició PSIB-Podem-MÉS. A Andorra també es van celebrar eleccions al Consell General, que va guanyar Demòcrates per Andorra, amb Xavier Espot com a nou cap de govern, que el mes de setembre va rebre el president francès Emmanuel Macron com a nou copríncep.

Economia

El 2019 va estar protagonitzat pels advertiments d’experts i institucions sobre la imminència o l’entrada en una nova recessió. A més, al final d’any una treva va frenar l’escalada de la guerra comercial dels Estats Units i la Xina (que va afectar, de retruc, la Unió Europea). Dels fets econòmics més rellevants a escala global, cal esmentar la substitució de Mario Draghi per Christine Lagarde al capdavant del Banc Central Europeu; la sortida a borsa de la petroliera estatal saudita Aramco, amb la capitalització més alta de la història; la retirada del president fundador de la multinacional xinesa de comerç electrònic Jack Ma; la fallida de l’agència de viatges Thomas Cook; l’aturada de la producció del Max 737 de l’aeronàutica Boeing; la desautorització de la Comissió Europea de la fusió entre Siemens i Alstom, i l’acord de fusió FIAT-PSA-Chrysler.

L’economia espanyola va acusar el bloqueig del curs polític. El Govern espanyol va prorrogar els pressupostos de l’any anterior i va rebre l’advertiment de la Comissió Europea per l’incompliment del dèficit i la despesa. Fets rellevants de l’economia espanyola van ser la compra d’Air Europa per Iberia, la fusió de la divisió de viatges Globalia amb Barceló per crear un gran grup del sector, la nova presidència d’El Corte Inglés sorgida de la pugna familiar i l’ascens de l’energètica Holaluz i de la plataforma de lliuraments a domicili Glovo, que acumulava litigis laborals originats pels desacords sobre la naturalesa de l’empresa.

El Govern català, sotmès a una forta pressió política, va prorrogar per segon any consecutiu els pressupostos, i al final d’any un pacte d’ERC amb Podem va acordar un discutit augment de l’IRPF a les rendes altes i de l’impost de successions. Als canvis en la presidència del Cercle d’Economia i de Foment, s’hi va afegir el de la Cambra de Comerç de Barcelona, on la victòria de la candidatura independentista va provocar una certa commoció al món polític i econòmic. La presidència renovada de Foment va comportar el retorn de la CECOT, i amb PIMEC Foment va acordar una representació més equilibrada a l’administració. A Catalunya també van ser notícia el concurs de creditors de l’empresa de menjars preparats Nostrum (posteriorment adquirida), les operacions internacionals dels laboratoris Esteve i de Casa Tarradellas, i l’aval del Tribunal Suprem a la societat mixta d’Aigües de Barcelona.

Cultura i comunicació

Per la seva importància simbòlica i històrica, el 2019 va tenir un gran ressò l’incendi parcial de la catedral de Notre-Dame de París. En literatura internacional, el premi Nobel del 2019 va ser atípic per dos motius: el primer, perquè es va atorgar per primera vegada a dos autors, un dels quals, la polonesa Olga Tokarczuk, va rebre el corresponent a l’any 2018, posposat a causa d’un escàndol que va afectar el jurat; el segon, pels pronunciaments polèmics de l’altre guanyador, l’austríac Peter Handke, favorables a Slobodan Milošević, jutjat per genocidi en les guerres dels Balcans.

Del panorama literari en llengua catalana, cal destacar la inauguració de l’Any Brossa; la primera edició del premi Proa de novel·la, impulsat per Edicions 62; el rellançament de la col·lecció Bernat Metge en el nou projecte de la Casa dels Clàssics, inaugurada amb una nova traducció de la Ilíada; l’adquisició de l’editorial La Campana per part de l’editorial Penguin Random House, i la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Marta Pessarrodona. En el camp de la lingüística, Pompeu Fabra va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona a títol pòstum i l’Institut d’Estudis Catalans va presentar una nova gramàtica. Quant a altres àmbits de la cultura, van tenir rellevància l’acord de mecenatge de la Fundació Vila Casas a la Fundació Miró, la concessió del Guardó Pau Casals a l’artista plàstic Jaume Plensa, el centenari del Bauhaus, durant el qual es va inaugurar un nou museu dedicat a aquesta escola renovadora, obra d’un despatx d’arquitectes barceloní, i la continuació de la projecció internacional de la cantant Rosalía.

En l’apartat dels mitjans de comunicació, l’any 2019 va ser especialment intens el debat sobre les notícies falses i les amenaces a la llibertat d’expressió tant per la interferència o les limitacions dels estats, el control sobre els professionals de la informació i també el monopoli de continguts exercit per les grans plataformes digitals. Als Països Catalans, el contenciós de l’independentisme amb l’Estat espanyol va tenir repercussió als mitjans públics catalans, especialment en els períodes electorals. En l’àmbit empresarial, cal esmentar la compra del grup Zeta pel grup Prensa Ibérica, el canvi de propietari d’El Punt Avui i el tancament d’El Punt Avui TV.

Religió

Les notícies relatives a l’Església catòlica van estar dominades, un any més, per les revelacions o denúncies dels nombrosos casos d’abusos a menors perpetrats pels seus sacerdots, alguns dels quals pertanyents a les altes jerarquies. En aquest sentit, van ser importants les iniciatives del papa Francesc amb la finalitat d’aconseguir una major transparència en aquests casos, que van culminar en la derogació del secret pontifici, a l’empara del qual s’havien encobert un gran nombre d’abusos. A Catalunya, aquesta tendència es va manifestar amb les demandes públiques de perdó de l’abat de Montserrat i dels bisbes catalans. D’entre els nomenaments, va sobresortir el de Joan Planellas com a arquebisbe de Tarragona.

Catàstrofes

Entre les catàstrofes que van tenir lloc al llarg de l’any, cal esmentar els prop de 60 morts i 300 desapareguts que hi va haver en trencar-se una presa al Brasil, i l’accident d’un avió a Etiòpia, amb 157 morts. Pel que fa als desastres naturals, el terratrèmol registrat a Albània va ser, per les 57 víctimes mortals (no pas per la intensitat) el més greu de l’any. Les catàstrofes, conseqüència de les condicions meteorològiques o associades a aquestes (com ara les onades de calor a l’Índia i el Japó, els grans incendis d’Austràlia, l’Àfrica occidental i l’Amazones, o els ciclons, tifons i huracans com el Dorian, que va devastar les Bahames, el Lorenzo, a l’Atlàntic, l’Idai, al sud-oest de l’Àfrica o el Hagibis i el Lekima, a l’Àsia oriental), van donar lloc a controvèrsies sobre la possible incidència del canvi climàtic en la intensitat i freqüència d’aquests fenòmens. Sobre aquesta qüestió, la COP25, la cimera sobre el canvi climàtic celebrada a Madrid, va acabar amb la mateixa tònica de bloqueig i meres declaracions d’intencions d’altres cimeres, a desgrat de la intensa projecció mediàtica d’alguns participants. Al País Valencià, les pluges torrencials del setembre van provocar 6 morts i nombroses pèrdues.

Esports

Als Països Catalans, hi van destacar l’ascens del RCD Mallorca a la primera divisió espanyola de futbol, el descens del Girona FC a la segona divisió, els canvis d’entrenador d’aquest equip i també del RCD Espanyol i l’obtenció del Campionat de Lliga del FC Barcelona. En el capítol de les victòries d’esportistes dels Països Catalans, es poden esmentar el novè trofeu Masters Series i la cinquena Copa Davis de Rafael Nadal, en la primera edició del nou format del torneig impulsat pel jugador del FC Barcelona Gerard Piqué, el vuitè títol mundial en MotoGP de Marc Márquez, i el tretzè de Toni Bou en trial. L’any 2019 també va ser el de la retirada del motociclista Jorge Lorenzo.

En l’àmbit internacional, la nord-americana Simone Biles es va convertir en la gimnasta (en categoria tant femenina com masculina) amb més medalles de la història, trencant el rècord del bielorús Vital Xtxerba que mantenia des del 1992. En un àmbit no estrictament competitiu, el 2019 l’Agència Mundial Antidopatge va sancionar Rússia per segona vegada. També va tenir lloc la primera vaga dels equips de futbol femení de la Lliga espanyola i, en l’àmbit català, la compra del CF Reus Deportiu per part d’un fons d’inversió nord-americà, l’absolució de l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell després de dos anys de presó preventiva i la retirada de les medalles al dictador Francisco Franco per part del FC Barcelona.

Ciència

En la frontera de la física, la química i l’astronomia, cal destacar l’obtenció de la primera fotografia d’un forat negre (en realitat, la imatge del contorn), resultat d’un gran treball de reconstrucció d’imatges, i la identificació de la molècula d’hidrur d’heli, la molècula més antiga de l’Univers. L’any 2019 també va ser el del final, després de quinze anys, del vehicle explorador de la NASA a Mart Opportunity, del descobriment del primer cometa interestel·lar, de l’augment exponencial en el descobriment d’exoplanetes, de la primera imatge de l’objecte més distant conegut del sistema solar i, en exploració espacial, del protagonisme de la Xina amb el llançament de la sonda Chang’e 4 a la cara oculta de la Lluna i de diversos satèl·lits.

Pel que fa a la biologia i la medicina, van destacar els avenços en el tractament de la sida i de la malaltia de l’Ebola. Per a aquesta infecció es va anunciar el 2019 el llançament d’una vacuna d’una elevada efectivitat. Al final d’any, la condemna a la Xina d’un científic per modificar nadons genèticament va reactivar el debat sobre l’enginyeria genètica aplicada als humans. En el camp de l’arqueologia, l’antropologia i la prehistòria, van sobresortir els descobriments del conjunt urbà més gran conegut de l’edat del bronze a Israel, d’una trentena de sarcòfags de l’època faraònica i de la representació figurativa més antiga del món a Indonèsia, on també (independentment) es van identificar les restes fòssils més antigues dels homínids moderns. Pel que fa als Països Catalans, a Margalef (Priorat) es va identificar un dels pocs gravats a Europa del Paleolític inferior, que documenta els inicis de l’art narratiu. Cal destacar, finalment, la concessió del premi Abel de matemàtiques per primer cop a una dona, Karen Uhlenbech.

Òbits del 2019

Entre les defuncions més rellevants del 2019 en l’àmbit internacional, van sobresortir les següents: en l’àmbit de la política, les del polític basc Xabier Arzalluz Antia, els expresidents peruà Alan García Pérez, francès Jacques Chirac, tunisià Zine el Abidine ben Ali, egipci Muhàmmad Mursí i zimbabuès Robert Mugabe i l’exministre espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba; en l’àmbit de l’economia, la de l’expresident de la Reserva Federal Paul Volcker; en el de la cinematografia, les de la directora francesa Agnès Varda, el director italià Franco Zeffirelli, l’actriu nord-americana Doris Day i l’actor suís Bruno Ganz; en el literari, les de l’escriptora portuguesa Agustina Bessa-Luís, l’escriptor italià Andrea Camilleri, l’escriptor castellà Rafael Sánchez Ferlosio i el crític literari nord-americà Harold Bloom; en el de la historiografia, la del nord-americà Gabriel Jackson; en el de l’arquitectura, la de l’arquitecte sinoamericà Ieoh Ming Pei; en el de la música, les del cantant brasiler João Gilberto, el director d’orquestra letó Mariss Jansons, la soprano nord-americana Jessye Norman, la ballarina i coreògrafa cubana Alicia Alonso, la cantant sueca Marie Fredriksson i el pianista i compositor nord-americà d’origen alemany André Previn; en el de la física i la química, la dels premis Nobel nord-americà Murray Gell-Mann i alemany Manfred Eigen, i en el de l’esport, les del pilot de fórmula 1 austríac Niki Lauda i el ciclista francès Raymond Poulidor.                        

Als Països Catalans, en l’àmbit de la política, cal destacar la mort de l’activista Neus Català; en el de la música, la dels compositors Joan Guinjoan i Carles Guinovart, la guitarrista Laura Almerich i el cantant Camilo Sesto; en el de la lingüística i la cultura, la de la filòloga Aina Moll, el catalanòfil italià Giuseppe Tavani, l’escriptor Ramon Folch i Camarasa, el pedagog i historiador Jordi Galí, l’expresident de l’IEC Salvador Giner, el fotògraf Leopold Pomés, el divulgador Eduard Punset, l’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans i l’actriu Maria Assumpció Balaguer, i en el de l’esport, la del tennista Andreu Gimeno.

Autor: Guillem Verger