La diagnosi de la diabetis mellitus és relativament simple quan a l’interrogatori es detecta l’existència de les manifestacions típiques de la malaltia i es practiquen les anàlisis de sang que posin de manifest la hiperglucèmia persistent, l’indicador principal de la malaltia. De fet, la diagnosi es realitza al cap de poc temps d’iniciada la malaltia gairebé en tots els casos de diabetis de tipus I, ja que l’evolució natural del trastorn comporta complicacions agudes que requereixen un tractament específic per a evitar la mort, però en molts casos de diabetis de tipus II no s’efectua fins a molts mesos o anys després d’iniciada la malaltia, o fins i tot el fet de patir de l’afecció pot passar inadvertit durant tota la vida. Al contrari, la malaltia sovint és descoberta en persones que no s’han adreçat a la consulta mèdica per la simptomatologia diabètica, sinó a partir dels resultats d’anàlisis de sang efectuades en revisions rutinàries o a causa d’altres malalties, en què es detecten alteracions en la glucèmia.