Arquitectura 2019

Àsia

Al nou barri de New Bund, de Pudong, al sud de Xangai, l’estudi madrileny Ábalos-Sentkiewicz va inaugurar un temple catòlic. L’edifici, distingit amb el premi FAD internacional del 2019, que es troba en un solar difícil sobre les infraestructures del metro, estén el seu cos longitudinal com a porta d’entrada al parc lineal del riu Huangpu i crea un espai de confluència urbana i un mirador vers l’entorn. A Pequín es van acabar dues obres de la desapareguda arquitecta Zaha Hadid: l’aeroport internacional de Daxing i el gratacel Leeza Soho, situat al districte financer de Fengtai. Ambdues construccions baten rècords mundials: l’una, com la terminal més gran del món en un únic edifici de 700.000 m², i, l’altra, per posseir l’atri més alt (194,15 m). La terminal, preparada per a rebre 100 milions de passatgers anuals, va ser dissenyada en forma d’estrella de mar per garantir els desplaçaments més eficients; a més, inclou sistemes d’energia fotovoltaica, de recuperació de la calor residual de la calefacció i de recol·lecció d’aigües pluvials. Per la seva banda, l’emplaçament del gratacel sobre el túnel del metro condiciona la fragmentació de l’edifici en dues meitats connectades per passeres elevades a quatre nivells diferents. És aquesta disposició la que crea un gran atri central que gira a mesura que l’edifici guanya alçària, banya l’interior amb la llum natural i genera una plaça pública a la part inferior. Un altre atri va esdevenir el signe d’identitat de Kowloon West, la nova estació ferroviària de Hong Kong que ha projectat l’equip AEDAS. Novament, som davant d’una infraestructura de grans dimensions: és l’estació més gran del món, amb 400.000 m². I no és casual l’elecció de l’atri, que esdevé espai públic amb llum natural a l’interior. En contrast, un volum baix, de formigó, acer i vidre, es desplega en forma de petxina com a metàfora del dinamisme de l’activitat interior. L’estació no vol ser tan sols una infraestructura de transport, ja que els viatgers i els ciutadans poden passejar per la seva coberta, transformada en talaia vers el cim de Victoria Peak. A la mateixa ciutat, els suïssos Herzog & de Meuron van presentar el nou centre d’art i patrimoni Tai Kwun. El punt de partida ha estat la reforma de dos edificis en desús, la comissaria i la presó colonial, als quals s’han afegit dos nous volums que volen sobre el mur perimetral d’aquestes construccions. Sota els nous cossos, revestits amb una pell d’alumini perforat en diferents densitats, es desenvolupen les circulacions, els espais públics i les activitats culturals.

A Corea del Nord, Kim Jong-un va inaugurar Samjiyon, la ciutat construïda del no-res a la falda de la muntanya sagrada de Paekdu. Encaixada entre sis avingudes en forma de quadrícula, aquesta ciutat està formada per un conjunt exterior de cases baixes amb teulades de colors, blocs d’apartaments i un centre caòtic sense cap mena d’aspiració social. Samjiyon és el reflex d’una arquitectura de pastitx, el resultat d’una planificació urbanística caduca i impositiva que patiran les 4.000 famílies que, en principi, es traslladaran a viure-hi. Les coses són molt diferents a Corea del Sud. Allà es va inaugurar el pavelló d’art, la capella i l’observatori del parc de Saya, una obra d’Álvaro Siza i Carlos Castanheira. Situat al cor dels boscos de la província de Gyeongsang, al sud-est del país, aquest conjunt d’edificis escultòrics s’integra amb delicadesa en el paisatge de l’entorn. El pavelló, construït sobre un turó des del qual es contempla el bosc, està dividit en dos cossos en forma de forquilla, units a través d’un túnel que es bifurca per a crear-hi un pati. La llum penetra a l’interior a través de les obertures de la façana de formigó i banya uns espais caracteritzats per la rugositat de les marques de l’encofrat encanyat. La capella, encaixada en un vessant del turó, és un espai de recolliment en el qual destaca la petita lluerna a través de la qual llisca la llum natural.

Orient Mitjà

A Doha va obrir les portes el nou Museu Nacional de Qatar (NMoQ), un edifici amb més de 8.000 m² d’espais expositius que presenta les credencials de ser el més gran del món dedicat a la història local. Jean Nouvel va triar una imatge arquetípica del lloc per a la definició del projecte i, així, el museu és una gran rosa del desert, l’evocació de la cultura originària del país i de la fusió simbòlica del mar i la terra. Sostinguda sobre una complexa estructura d’acer, l’espectacular construcció genera una seqüència de 539 discos corbs de formigó reforçat amb fibra de vidre que se superposen entre si creant grans voladissos a l’exterior i suggeridores geometries espacials a l’interior. Molt a prop de Doha, a la ciutat costanera d’al-Wakra, es va acabar un dels estadis que acolliran la Copa del Món de futbol del 2022. Dissenyat des de l’estudi de Zaha Hadid, l’estadi també s’inspira en un element de la cultura local, el dhow, una embarcació de vela tradicional de la regió. La seva singularitat recau en la futura readaptació: mentre se celebri la competició, l’estadi podrà acollir uns 40.000 espectadors, una xifra que es reduirà a la meitat quan passi a ser la seu de l’equip de futbol local. Les grades modulars seran desmuntades i traslladades a algun país que necessiti equipaments esportius.

Amèrica

A Teotitlán del Valle, un poble de l’estat d’Oaxaca (Mèxic), es va presentar el Centro Cultural Comunitarios, dedicat a l’arqueologia i al llegat tèxtil local. Projectat per l’estudi Productora, el centre neix amb una clara vocació cívica: crea una plaça al seu voltant, afavoreix nous recorreguts per als vianants i adapta els volums del museu i la biblioteca a les preexistències cromàtiques i materials del lloc. Tot conflueix en una arquitectura perfectament integrada a la imatge del poble, amb el seu formigó pigmentat, la fusta, les rajoles de fang i el maó, les cobertes inclinades, el gruix de les façanes i les obertures que responen a les condicions climàtiques de l’entorn per a regular l’ambient interior sense necessitat de controls mecànics.

A Nova York va obrir les portes un MoMA renovat. El projecte, de Diller-Scofidio+Renfro, reforça la relació entre la institució i la ciutat, i planteja un edifici més obert i transparent, desenvolupa una petita plaça com a punt de repòs urbà enmig dels gratacels de Manhattan i construeix a l’interior una magnífica escala que travessa els diferents nivells sense tocar els murs. A l’extrem occidental de l’illa, al West Side de Midtown, el mateix equip va aixecar la torre d’oficines 15 Hudson Yards, una més de les espectaculars edificacions que creixen al nou barri. On el High Line conflueix amb Hudson Yards, aquests arquitectes van acabar The Shed, el nou centre de creació artística que s’inspira en el mític Fun Palace (1961), de Cedric Price. The Shed és una mena de laboratori que respon a les exigències de la creativitat contemporània, amb 18.500 m² de galeries, un teatre i diversos espais per a assaigs i funcions diverses. El repte s’ha resolt amb sis nivells sota una gran coberta mòbil i reticular d’acer i enormes coixins d’ETFE de 70 m de llarg, que es desplaça per a cobrir la gran plaça del voltant quan es planteja la necessitat de celebrar grans esdeveniments. A la mateixa zona, es va inaugurar The Vessel, una monumental escultura d’acer i coure de Thomas Heatherwick des de la qual s’obtenen vistes inèdites de Nova York mentre s’admira l’agosarada configuració d’aquesta estructura formada per 154 nivells d’escales entrellaçades en 80 plataformes. A Chicago l’equip que reformarà i ampliarà l’Art Institute es va donar a conèixer. Al llarg de deu anys, els barcelonins Barozzi-Veiga hi desenvoluparan una proposta que té com a eixos principals el replantejament funcional de la superilla del campus, la demolició d’edificis i la construcció de nous, la reprogramació del museu, la renovació de les col·leccions i la redefinició urbana del conjunt, reforçant la relació amb els equipaments ferroviaris, els parcs de l’entorn i el llac Michigan.

Europa

L’estudi Barozzi-Veiga, precisament, va presentar dues obres a Suïssa: el Museu Cantonal de Belles Arts de Lausana i una escola de dansa a Zuric. Situat en una plaça d’una antiga zona ferroviària, el museu forma part d’un pla de reordenació dels tres principals museus de la ciutat, juntament amb el Museu de Disseny Contemporani i d’Arts Aplicades (MUDAC) i el de Fotografia (Musée de l’Elysée). El nou edifici es col·loca a l’extrem sud de la plaça amb un volum monolític longitudinal, paral·lel als raïls, i expressa la memòria industrial del lloc, amb la seva geometria rigorosa i les façanes de maons grisos ‒opaca, la que mira al sud, i porosa, la del nord‒ que evoquen el passat del barri. El ritme de les persianes verticals trenca la massa del monòlit i en revela les obertures; a la nit, la façana es transforma en un llenç que difon la llum de l’interior. Per la seva banda, l’escola de Zuric estableix una nova relació amb el riu Limmat, que reactiva el passeig fluvial. En aquest cas, el volum compacte s’organitza en dos nivells esgraonats sota una coberta que acull una plaça i resol les diferències de cota; del conjunt, en destaca la façana, formada per la repetició d’una obertura triangular que ritma la superfície i regula l’entrada de la llum natural. Els suïssos Herzog & de Meuron van acabar la torre Meret Oppenheim al districte de Gundeldingen de Basilea. La torre és part del projecte Südpark, promogut per la companyia nacional de ferrocarrils (SBB) amb la voluntat de renovar aquest sector de la ciutat. La forma de la torre és el resultat d’un exercici topogràfic en el qual les proporcions de cada volum, buit, terrassa o plataforma s’adapten a les condicions del programa. Els espais exteriors estan definits a partir d’un hàbil joc entre voladissos i elements reculants per a crear terrasses als habitatges i indrets comuns a les oficines. La pell de l’edifici, un dels signes identificadors de les obres d’aquests arquitectes, canvia segons l’hora del dia, els efectes de la llum i el vent; aquest cop ho aconsegueixen amb uns porticons plegables i lliscants, fets amb xapes d’alumini doblegat i perforat, que s’estenen a través d’una gran malla tridimensional per a permetre la visió horitzontal i bloquejar la radiació solar a voluntat.

Amb la James Simon Gallerie, dissenyada per David Chipperfield, Berlín va afegir la darrera icona de l’illa dels museus. L’edifici és de formigó i vidre amb la intenció d’accentuar el contrast amb els cinc museus de la zona i, alhora, reunir-los al seu voltant. A la galeria, destaca l’escala monumental d’accés des de la qual s’accedeix a l’auditori, a un cafè amb vistes al riu, a les sales d’exposicions temporals i al multitudinari Museu de Pèrgam. En un nivell soterrat, l’arquitecte ha obert un passadís arqueològic que connectarà amb el Neues Museum, el Bode Museum i l’Altes Museum i que es preveu inaugurar el 2030. Alemanya recordarà el 2019 com l’any del centenari del Bauhaus, l’escola d’arquitectura i disseny que va renovar els llenguatges plàstics i els espais i els objectes de la vida quotidiana del segle XX. La commemoració va servir per a reconèixer el paper de les dones del Bauhaus ‒Marianne Brandt, Lucia Moholy-Nagy, Gertrud Arndt, Anni Albers o Alma Buscher, entre moltes altres‒ oblidades fins gairebé els nostres dies, en benefici dels artífexs masculins de l’escola. El centenari també va impulsar la inauguració de dos nous museus a les dues ciutats que van ser seu del Bauhaus: el nou Bauhaus Museum de Weimar, un cub de formigó de 5 nivells, amb 2.000 m² de galeries en les quals s’exhibeix la història de l’escola i que va ser dissenyat per l’arquitecta alemanya Heike Hanada, i el Bauhaus Museum de Dessau, de l’estudi barceloní Addenda. L’estructura d’aquest edifici, situat al nucli històric de la ciutat, davant un parc, és una biga de 90 m de llargària sustentada per dos nuclis de formigó amb voladissos de 15 m a cada extrem. Embolcallat per una façana de vidre de 14 m d’alçària, aquest pont se suspèn sobre l’espai destinat a exposicions temporals. En contrast, la col·lecció permanent s’allotja en un volum hermètic i diàfan, situat a la primera planta.

A Londres, l’alcalde Sadiq Khan va prohibir la construcció del gran gratacel de 300 m en forma de tulipa de Norman Foster. D’altra banda, es va inaugurar la primera fase de The Tide, el primer parc cultural lineal al llarg del Tàmesi. Creat per Diller-Scofidio+Renfro i Neiheiser Argyros, el parc ofereix 5 km d’espais públics dedicats a la creació artística i a l’esbarjo ciutadà a la península de Greenwich. La intervenció es basa en una sèrie de passeres elevades de 9 m d’alçària que travessen els arbres i les grans escultures de Damien Hirst i Allen Jones, entre d’altres; un conjunt de jardins enfonsats amb una gran taula de pícnic de 27 m i una seqüència d’espais coberts amb voltes i pavellons de cafès. A la ciutat, la proposta del japonès Junya Ishigami per a la Serpentine Gallery va provocar un cert desconcert: una gran coberta feta amb fragments trencats de pissarra, un pavelló sense façana i un interior sense cap més atribut que el de la seva fragilitat.

L’estudi danès BIG (Bjarke Ingels Group) protagonitza una bona part de la transformació urbana de Copenhaguen. El 2019 va presentar la innovadora planta de tractament de residus Amager/Copenhill, una combinació d’infraestructura industrial i espais d’esbarjo ciutadà que substitueix l’antiga incineradora amb la voluntat d’aconseguir el 2025 una metròpolis de zero emissions. En aquesta instal·lació, destaca el gran embolcall inclinat, revestit amb jardineres d’alumini apilades segons un patró que permet l’accés de la llum natural. El resultat final és un gran parc, una muntanya artificial en el cim de la qual els ciutadans podran practicar el senderisme i l’esquí durant tot l’any. BIG també va acabar el pavelló Panda House del zoològic de la ciutat. En aquest cas, va crear un element circular que resol els recorreguts i les connexions amb altres zones i delimita, alhora, el sector dels mascles i les femelles que viuen separats gran part de l’any. El mateix equip és l’autor de The Twist, un edifici, escultura i pont per al museu Kistefos de Jevnaker, una localitat situada a 75 km d’Oslo. En aquesta ocasió, l’element generador és un camí i tres paisatges superposats: el natural, amb rius, cascades, congostos i boscos; l’industrial, amb molins, fàbriques, magatzems, centrals elèctriques, preses i ponts, i l’escultòric, amb obres d’art d’Olafur Eliasson i Anish Kapoor, entre d’altres, integrades entre les roques, l’aigua i el verd. Un altre camí és el punt de partida que enllaça les tres institucions culturals de Bordeus que l’estudi BIG va reagrupar en un únic espai públic. La fusió ha donat com a resultat la Maison de l’Économie Créative et de la Culture en Nouvelle-Aquitaine (MÉCA), un equipament que concentra el Fonds Régional d’Art Contemporain (FRAC), l’Agence Livre, Cinéma et Audiovisuel en Nouvelle-Aquitaine (ALCA) i l’Office Artistique de la Région Nouvelle-Aquitaine (OARA) i que, a la riba de la Garona, revitalitza una antiga zona industrial de la ciutat.

Quan el proppassat 15 d’abril el món va contemplar, atònit, l’incendi de la catedral de Notre-Dame de París, ningú podia esperar que, molt aviat, comencessin a arribar les propostes per a la seva reconstrucció. La reacció era el fruit del trauma global davant la pèrdua d’un patrimoni que no és tan sols dels francesos sinó de tothom. Finalment, cap de les propostes va arribar a bon port, i caldrà esperar i confiar que el resultat arribi de la reflexió sobre com hem de tractar els vestigis del passat i no de la pressa o la precipitació.

Països Catalans

La Fundació Germina, que acull infants i joves en risc d’exclusió social, va obrir seu a Badalona. La intervenció de l’estudi b720 es basa en dos locals preexistents i un nou edifici que els connecta i s’adapta a les necessitats del programa a partir de tres grans caixes apilades de dos nivells que combinen espais públics i privats. Les caixes estan perforades amb la intenció de crear una successió de “paisatges interiors” que enriqueixen els espais comuns i obren la mirada vers l’exterior. Dins el recinte de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, també es va inaugurar el primer centre de la Fundació Kalida a Catalunya, una institució internacional dedicada a l’acompanyament dels malalts de càncer i els seus familiars. Dissenyat per Miralles Tagliabue EMBT, aquest petit edifici, de planta hexagonal, desplega en dos nivells una rica seqüència d’espais càlids i lluminosos que afavoreixen el confort, la intimitat i el recolliment dels pacients. El pavelló, en diàleg constant amb l’arquitectura de Domènech i Montaner, reforça el contacte amb el jardí exterior a través de patis i pèrgoles, dels grans finestrals protegits amb persianes de fusta i dels plecs d’una façana gelosia de maons ceràmics de color, textura i composició variada en combinació amb peces ceràmiques de colors i geometries diferents. A l’extrem nord-est del mateix recinte hospitalari, l’estudi Pich-Aguilera & 2BMFG va acabar l’Institut de Recerca de Sant Pau, edifici projectat amb criteris bioclimàtics: els materials han estat triats segons el baix impacte ambiental; a la coberta enjardinada s’ha instal·lat un dipòsit d’aigües pluvials, el sòcol exterior té un acabat fotocatalític que descompon les partícules contaminants del trànsit rodat i la façana gelosia d’elements ceràmics regula la radiació solar i, alhora, s’integra entorn dels pavellons històrics del conjunt. En acabar l’any, l’Ajuntament de Barcelona va presentar dotze allotjaments de proximitat provisionals al Barri Gòtic. Són els primers d’una sèrie d’habitatges que es construiran en diferents contenidors de vaixell de 30 i 60 m² per donar resposta digna a situacions temporals d’emergència social.

Premis i esdeveniments culturals

El japonès Arata Isozaki (Oita, 1931) va rebre el premi Pritzker gràcies a una trajectòria tan dilatada com indiscutible. Partint d’una hàbil combinació de metabolisme i brutalisme, la seva obra s’ha bifurcat al llarg dels anys en diversos camins que porten a projectes com la biblioteca Kitakyushu de Fukuoka (1974), el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles (MOCA) o el Palau Sant Jordi de Barcelona (1992), entre d’altres. El jurat va destacar “la recerca d’una arquitectura significativa, el rebuig a qualsevol categorització i l’evolució constant d’una producció que sempre aspira a ser contemporània”. L’Estat espanyol va atorgar el Premio Nacional d’arquitectura al portuguès Álvaro Siza, mentre que el Premio de Arquitectura Española del Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes va reconèixer, ex aequo, els habitatges Life Reusing Posidonia (Sant Ferran, Formentera) i el Museu del Clima de Lleida, de Toni Gironès. Aquest edifici també va rebre un dels premis especials de la IX Biennal Iberoamericana d’Arquitectura i Urbanisme celebrada a Asunción (Paraguai), paral·lelament al que va rebre SESC 24 de Maio, el centre cultural que va dissenyar Paulo Mendes da Rocha a São Paulo. El premi europeu Mies van der Rohe va recaure en l’exemplar transformació del conjunt de 530 habitatges dels anys seixanta del Grand Parc Bordeaux, una obra de Lacaton & Vassal, realitzada conjuntament amb F. Druot i Ch. Hutin. El premi Arquitectura Emergent es va atorgar a BAST, l’estudi tolosà que va projectar el menjador escolar de Montbrun-Bocage (Alta Garona) com a extensió d’una petita escola en la qual el nou equipament tanca el pati físicament i no visualment. El FAD d’arquitectura va reconèixer igualment un equipament educatiu: l’IES Playa Flamenca d’Oriola, de l’estudi Noname 29 d’Alfredo Payà. El jurat va destacar l’enginy del projecte per a respondre al programa, ja que genera un paisatge intern singular que permet aïllar les activitats d’un entorn molt poc afavorit. El FAD d’interiorisme va recaure en la sala de lectura del Banc d’Espanya, de Matilde Peralta del Amo; el de ciutat i paisatge va reconèixer la delicada intervenció al passeig marítim del Prat de Llobregat de l’equip Jansana, de la Villa, de Paauw, un projecte que conjuga la voluntat de preservar i millorar els fràgils espais naturals amb l’apropiació per part de la ciutadania; finalment, el FAD d’intervencions efímeres va recaure en Missing materiality, la instal·lació d’Anna i Eugeni Bach al pavelló Mies van der Rohe.

Obituari

Al gener va morir, als 101 anys, l’arquitecta nord-americana Florence Knoll, una de les figures més influents del disseny del segle XX. Formada amb Mies van der Rohe a l’Institut de Tecnologia d’Illinois, a Chicago, es va casar amb l’alemany Hans Knoll, amb qui fundà Knoll Associates, una de les empreses més prestigioses del mobiliari i el disseny de la postguerra, en la qual col·laboraren artistes i arquitectes com Harry Bertoia, Isamu Noguchi, Eero Saarinen, Marcel Breuer i el mateix Mies. Aquest arquitecte també fou mestre de l’irlandès Kevin Roche, desaparegut al març, a l’edat de 96 anys. Roche va desenvolupar la seva carrera als Estats Units, on col·laborà amb Charles i Ray Eames i amb Eero Saarinen, de qui va heretar algunes obres després de la seva prematura mort el 1961. Associat amb John Dinkeloo, Roche va acabar el Gateway Arch, la seu de la CBS i la terminal de la TWA de l’aeroport John F. Kennedy de Nova York, a més de ser el responsable de l’ampliació del Metropolitan Museum of Art de Nova York. També va rebre el premi Pritzker el 1982, només un any abans que li fou atorgat a Ieoh Ming Pei, l’arquitecte nord-americà d’origen xinès que va desaparèixer el mes de maig, als 102 anys. Pei fou l’autor de la John Hancock Tower de Boston (1976), de l’ala est de la National Gallery de Washington (1978) i de la polèmica i icònica piràmide del Museu del Louvre de París (1989). Al juliol va morir, als 92 anys, l’argentí César Pelli, arquitecte de les Torres Petronas de Kuala Lumpur, del World Financial Center de Nova York i, a l’Estat espanyol, de la torre Iberdrola de Bilbao i la torre Pelli de Sevilla. A l’octubre, moria, als 80 anys, el teòric, historiador i crític nord-americà Charles Jencks. Conegut per la difusió de les controvertides teories de la postmodernitat arquitectònica, Jencks també fou promotor, juntament amb la seva esposa Maggie, d’una xarxa de centres d’acollida per als pacients de càncer, que acaba d’obrir la primera seu a Barcelona amb el nom de Fundació Kalida. I al desembre, va morir, als 92 anys, Franz Schulze, l’educador i crític de Chicago que va escriure, entre altres obres, les biografies essencials de dos personatges cabdals de l’arquitectura del segle XX: Ludwig Mies van der Rohe i Philip Johnson.

Autor: Carmen Rodríguez Pedret