Literatura 2019

Literatura catalana

La celebració important del 2019 va ser l’Any Brossa. Les lletres no només viuen dins dels llibres i l’ull que sap mirar pot trobar poesia en qualsevol lloc, fins i tot caminant pel carrer. Joan Brossa ho sabia i, per això, més que un poeta, va ser un artista amb tota la magnitud de la paraula, perquè aquest creador avantguardista nascut a Barcelona va portar la poesia a formats que fins aleshores no es feien servir per a albergar contingut poètic. És el cas de l’anomenada poesia visual ‒de la qual va dir: “La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació”‒ o de la poesia escènica. També trobem en la seva obra poemes objecte i poemes urbans. Dèiem que la poesia es troba fins i tot als carrers, doncs la de Brossa, sobretot, es troba als de Barcelona: Barcino, a la plaça Nova; A-Z amb figures antropomòrfiques, als jardins que porten el seu nom del parc de Montjuïc, o L’antifaç, a la Rambla, que va rebre el premi del Foment de les Arts Decoratives (FAD).

En el seu vessant més literari, trobem que la publicació de Poesia rasa al començament de la dècada de 1970 el va convertir en una de les figures més destacades de la literatura catalana contemporània, encara que els reconeixements no serien immediats: Lletra d’Or el 1981, premi Ciutat de Barcelona el 1987, Medalla Picasso de la UNESCO el 1988, així com Premi Nacional d’arts plàstiques i de teatre de la Generalitat el 1992 i el 1998. El 2019, per donar a conèixer l’obra del poeta i entendre la seva ressonància en tots els camps creatius en els quals incidí ‒la poesia, el teatre, la música, la dansa, el circ, l’art, l’arquitectura, el cinema o la màgia‒, es va commemorar el centenari del naixement de Brossa amb una sèrie d’actes i activitats comissariades per Manuel Guerrero Brullet. Un apropament a la població del poeta que ens va ensenyar que es poden contar històries de moltes maneres, i que la literatura existeix també fora dels llibres.

El 2019, a més, les veus femenines van tenir especial rellevància, ja que es van rememorar dues escriptores coincidint amb les seves efemèrides: 100 anys del naixement de Teresa Pàmies ‒amb Montse Barderi com a comissària‒ i el centenari de la mort de Dolors Monserdà, dues veus que van destacar, entre altres assoliments, per la seva lluita pels drets de les dones. Teresa Pàmies, activista política, fou dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i va participar en la creació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove els anys trenta. I Dolors Monserdà va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals en l’edició del 1909 i és considerada una de les primeres feministes catalanes.

Com a autores, Pàmies va rebre al llarg de la seva carrera diversos reconeixements: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona o el Premi d’Honor de les Lletres Catalans. Entre les obres destacades d’aquesta lleidatana destaquen Gent del meu exili, Testament a Praga o Jardí enfonsat. Sobre Monserdà, a part que va cultivar gairebé tots els gèneres ‒va ser escriptora, poeta, narradora, dramaturga, assagista i articulista‒ i, del fet que va ser la primera dona que va publicar una novel·la en català ‒Teresa o un jorn de prova (1876)‒, cal destacar que la seva obra va estar molt vinculada a la defensa de les dones i de la gent amb pocs recursos econòmics. Tant és així que l’Any Dolors Monserdà va girar entorn de tres eixos: la literatura, el feminisme i l’acció social.

Amb Joan Safont com a comissari, l’any 2019 es va recordar que es complien cent anys de la fundació de la Colla de Sabadell, nom amb el qual es va anomenar el grup d’intel·lectuals liderat per Joan Oliver i Sallarès, Francesc Trabal i Armand Obiols. També es va recordar que fa mig segle que existeix la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a la localitat de Prada de Conflent, un centre de trobada per a persones dels set territoris que formen els Països Catalans: l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià. En aquest últim territori, la Generalitat Valenciana hi va impulsar l’Any Sant Vicent Ferrer, en commemoració al clergue nascut el 1350, per la seva defensa de la llengua valenciana.

El març va ser el mes dels nous nomenaments: el dia 15, Margarida Aritzeta va ocupar el càrrec de nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) en substitució d’Isabel-Clara Simó. Tres dies més tard, Oriol Magrinyà es va posar al capdavant de l’Editorial Barcino i, durant els dies consecutius, Oriol Ponsatí-Murlà es va convertir en el nou director de la ILC en substitució de Joan-Elies Adell, i Mariàngela Vilallonga, en la nova consellera de Cultura en substitució de Laura Borràs.

Amb la intenció d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, Edicions Proa va anunciar el 4 d’abril la creació d’un premi de novel·la en llengua catalana dotat amb 40.000 euros. L’endemà va tenir lloc una altra presentació: el cinquè volum, dedicat al vuit-cents ‒amb la Renaixença com a gran moviment literari i cultural de l’època‒, de la Història de la literatura catalana. Aquesta obra enciclopèdica de vuit volums va des dels orígens al segle XIV fins a la postmodernitat (de propera aparició). És un projecte cultural i literari impulsat conjuntament pel Grup Enciclopèdia, l’Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona i té com a objectiu ser una obra representativa del coneixement acadèmic actual de la matèria.

Sant Jordi va clausurar la jornada amb una facturació de 22,16 milions d’euros, fet que suposa un lleuger increment (0,6%) respecte de l’any anterior. El fill de l’italià, de Rafael Nadal; Digues un desig, de Jordi Cabré, i El fibló, de Sílvia Soler, van ser els tres títols de ficció en llengua catalana més venuts, entre els quals també hi ha altres autors com Marta Orriols i Albert Espinosa. En la categoria de no-ficció van triomfar els llibres dels nostres presos: Oriol Junqueras i Neus Bramona ‒Contes des de la presó‒, Jordi Cuixart i Gemma Nierga ‒Tres dies a la presó‒, i Raül Romeva‒Esperança i llibertat‒, així com el cuiner Joan Roca amb Cuina mare. Des del 25 d’abril fins al 13 de maig, Barcelona va ser la ciutat convidada a la 45a Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va anunciar el 6 de maig que ha arribat als 1.500 socis. Els que van tenir més complicacions van ser els del PEN Club Català, ja que la seva presidenta anterior, Carme Arenas, va ser acusada d’irregularitats econòmiques. L’11 de juny, la poeta i gestora cultural Àngels Gregori va ser elegida pels socis com a nova presidenta.

Al juny, es van produir alguns moviments en el sector editorial: el dia 3 es va presentar Univers, el nou segell del Grup Enciclopèdia, dirigit per l’editora Ester Pujol. També es va anunciar que es mantenia el segell Rata i que Catedral es dedicaria a la publicació en llengua castellana. I el dia 20 es va fer públic que l’editor barceloní Daniel Fernández, de l’editorial Edhasa, seria la persona encarregada de substituir Carme Riera a la presidència de CEDRO.

El primer dia de juliol es va obrir l’Any Dolors Monserdà, amb Marta Pessarrodona com a comissària, i l’endemà la consellera de Cultura va anunciar al Parlament que finalment es renovarien completament els membres del CoNCA. Dues setmanes després va comunicar els noms dels set nous membres del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, i que la seva directora seria des d’aleshores Vinyet Panyella. Un altre anunci per part del Govern es va produir a mitjan mes: l’aprovació d’una modificació en l’estructura organitzativa del Departament de Cultura. El mes va acabar amb la notícia de l’adquisició de la històrica editorial La Campana, fundada el 1985, pel grup Penguin Random House.

El 15 de setembre, coincidint amb la cloenda de la Setmana del Llibre en Català ‒una edició que va concloure amb el 8,47% més de vendes respecte de l’any anterior malgrat els dos dies de forta pluja‒, es va informar del canvi en la seva presidència: Joan Carles Girbés va passar a ocupar el càrrec de Joan Sala. Un dia abans Josep Pedrals va ser nomenat codirector, juntament amb Mireia Calafell, del festival Barcelona Poesia, en substitució d’Àngels Gregori. El 19 es va anunciar que el Pla Nacional de Lectura es coordinarà a partir d’aquell moment des de la ILC. El mateix mes, la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va rendir homenatge a l’escriptora Care Santos, i es van nomenar dos nous càrrecs: David Jou va prendre el relleu de Josep M. Carbonell com a nou president de la Fundació Joan Maragall i el poeta Àlex Susanna es va convertir en el director d’art de la Fundació Vila Casas.

Al novembre, cinc anys després d’haver adquirit el Cercle de Lectors, el Grup Planeta va anunciar que cessava l’activitat comercial d’aquest club de lectura fundat el 1962, i van atribuir aquesta decisió al canvi d’hàbits dels consumidors. A mitjan mes es va saber que Un cel de plom, la novel·la de Carme Martí sobre la vida de Neus Català, serà adaptada al cinema. El dia 18, Ara Llibres va fer públic el fitxatge de la periodista Laura Rosel com a nova directora editorial. Rosel, doncs, se suma així a un equip format per Joan Carles Girbés, que continua al capdavant de la direcció editorial dels segells editorials de Som ‒que inclouen Amsterdam en ficció i Ara Llibres en no-ficció‒ i la Bernat Metge en l’àmbit dels clàssics.

Premis i ajuts a obra inèdita

L’any va començar amb un regal de Reis per a Marc Artigau en rebre el premi Josep Pla per l’obra La vigília. Els premis Ciutat de Palma, per la seva banda, van tenir com a triomfadors Rosa Maria Calafat, que va ser guardonada per l’obra I la mort tindrà el seu domini amb el Llorenç Villalonga de narrativa, i Joan Manuel Pérez Pinya, que va rebre el Joan Alcover de poesia per Ut pictura poesis (títol provisional). L’endemà, 21 de gener, el premi Anagrama de novel·la va honorar Irene Solà per l’obra Canto jo i la muntanya balla. Els Edebé de literatura infantil i juvenil van ser per a Maite Carranza i el seu Safari, en la categoria infantil, i per a Èlia Barceló i el seu L’efecte Frankenstein, en la juvenil. El 24 i 25 de gener respectivament, a Francesc Puigpelat la seva obra La nedadora li va valer el premi Carlemany al foment de la lectura i Rafel Nadal es va endur el guardó Ramon Llull gràcies a El fill de l’italià.

L’1 de març, el Maria-Mercè Marçal de poesia va ser entregat a Consol Martínez per Ingravideses. Els premis Recull de Blanes es van atorgar deu dies després a diferents autors segons la seva categoria: Joan Carles González en poesia per Poemes Hitites; Jan Vilanova en teatre per Somriu; Miquel Martí i Serra en retrat literari per Joan Vinyoli, el gall salvatge; Carlus i Víctor Gay en periodisme per Blanes. Una memòria històrica sobre la Guerra Civil, i Teresa Barba en conte infantil per La capsa de la Berta, i per primera vegada en la seva història no es va atorgar cap premi en la categoria de narració. El guardó de poesia Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi va guardonar l’obra Escorcoll, de Marta Pérez Sierra. I el 21 del mateix mes va ser el torn del premi Roc Boronat, que va ser per a Els bons dies, de Rafael Vallbona. El premi Enric Valor de novel·la en valencià va anar a parar a El mas de les ànimes, escrita per Vicent Josep Escartí.

El guardó de poesia Martí Dot va trobar en Carla Fajardo i la seva obra Limítrofes el seu millor exponent. El 2 d’abril, el premi Crims de Tinta, una convocatòria promoguda per RBA, va caure en mans de David Marín pel títol Purgatori. Els Jocs Florals de Barcelona van condecorar David Caño per l’obra Un cos preciós per destruir. Anna Gual es va emportar el premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni. Francesc J. Gómez va ser distingit amb el guardó de poesia de Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater gràcies a Pengeu-ne cada nit als enforcats. I el guardó de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, va ser per a Celobert, de Rosa Font.

El 26 d’abril va ser un dia destacat per a la literatura catalana: Ignacia Nacenta va guanyar el premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa per Nines russes; els Vila de Santanyí van recaure en Damià Rotger per Arèola, en la categoria de poesia Bernat Vidal i Tomàs, i en Miquel Segura per Les restes del naufragi, en la categoria de narrativa Antoni Vidal Ferrando; finalment, el Joan Profitós d’assaig pedagògic va guardonar l’obra Canviar el consum per canviar la vida. Una proposta educativa i de conversió ecològica, de Carles Armengol. Núria Busquet va ser la guanyadora del premi Jordi Domènech de poesia per la traducció d’El colós, de Sylvia Plath, el penúltim dia del mes. 

En el marc dels premis literaris Vila de Vallirana, el guardó de poesia catalana Josep M. López Picó va anar a parar a Vessar el càntir, obra escrita per Raquel Casas Agustí. En els guardons Ciutat de Tarragona van sortir premiats altres exponents de la literatura catalana actual: el Pin i Soler de narrativa va ser per a Ciutat de mal, de Jaume C. Pons Alorda; el Tinet de narrativa curta per a Geografies de l’absència, de Xavier Mas Craviotto, i el Vidal Alcover de traducció al projecte d’Eloi Creus per les Comèdies alades: Els núvols, La pau i Els ocells, d’Aristòfanes. Per la seva banda, a mitjan maig es van lliurar els premis Vila d’Ascó: Cuba, de Guillem Rosselló, va ser la millor narrativa del 2019, i El darrer protocol, de Josep Fàbrega, la millor obra de poesia. Aquest 2019 el premi BBVA Sant Joan no va condecorar cap autor o autora. A títol pòstum, el Ferran Soldevila de biografies, memòries i estudis històrics va recaure en Eva Serra per La formació de la Catalunya moderna (1640-1714).

Al final de juny, la novel·la històrica El cònsol de Barcelona, d’Andreu Claret, va ser guardonada amb el Nèstor Luján. En un altre àmbit, el premi d’assaig Josep Irla va ser declarat desert en aquesta edició. Els guardons literaris Ciutat de Badalona van reconèixer les següents obres: en narrativa, Lluís Gea va recollir el premi Països Catalans Solstici d’Estiu per Zootrop; en poesia, van recompensar Jesús Girón per El bosc de bambú; en narrativa juvenil, Anna Vilar per Tot plegat semblava una broma, i en teatre breu, Àngels Aymar per Aquestes meves veus. El premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida es va dirigir a Josep Penadés per L’olor del pensament. El guardó de novel·la Ferran Canyameres va recaure en La soledat del llebrer, de Manel Aljama, i l’Amadeu Oller de poesia en Els poemes de Leandre Caufield, de Pere de Palol. Per la seva part, Joan Esculies va rebre el Gaziel de biografies i memòries gràcies a Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador.

Els últims reconeixements de l’estiu va caure a les mans de Jovi Seser, que es va endur el guardó de narrativa per Pedres que han de ser remogudes, i Ramon Guillem, el de poesia per Fugaç; tots dos en el marc dels premis Alfons el Magnànim de València. El 7lletres va condecorar Com ho sabeu vosaltres, que sou vius?, obra de Susanna Batalla. Pel que fa als Premis Literaris de Girona, atorgats el 17 de setembre, el Prudenci Bertrana de novel·la va fer guanyadora Montse Barderi per La memòria de l’aigua; el Miquel de Palol de poesia, Ramon Cardona Collell per Tocat i enfonsat; el Carles Rahola d’assaig, Ferran Sáez Mateu per La vida aèria, i el Ramon Muntaner de literatura juvenil, Lluís Prats per Kambirí di Lampedusa. A més, en el mateix certamen, el Cerverí a la millor lletra de cançó va recompensar Lildami pel tema Sempre és estiu i el premi Lletra per a projectes editorials a Deep Blue Rhapsody. El Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró de narrativa de ciència-ficció és biennal, la vigent guanyadora és Maria Hernández Casasús, per Òxid sense òxids, condecorada en l’edició del 2018.

Els premis Cruïlla de narrativa infantil i juvenil es van lliurar el 3 d’octubre: el guardó El Vaixell de Vapor de narrativa infantil va ser per a L’extraordinari cas dels objectes apareguts, de Teresa Guiluz, i el Gran Angular de narrativa juvenil, per a Prop de les bombes, d’Emili Bayo. Una altra convocatòria biennal és la del premi Joan Maragall d’assaig sobre cristianisme i cultura, que manté en La condició de l’home corrent: sobre l’humanisme de George Orwell, d’Oriol Quintana, la seva vigent obra guardonada. El Frederic Roda de teatre va trobar el seu exponent en Marta Buchaca amb motiu de la seva Rita, de la mateixa manera que el premi de novel·la curta Just M. Casero ho va fer en Carles Torres per Els cossos elèctrics.

En els premis literaris Ciutat de Sagunt, el de poesia Jaume Bru i Vidal va ser per a La pedra del temps, d’Isaïes Minetto, i el de teatre Pepe Alba per a Retòrica de la incertesa, de Roger Pou; es va quedar desert el de narrativa Ciutat de Sagunt. La Ciutat de Xàtiva, que el 2020 no atorgarà cap guardó perquè ho fa biennalment, va premiar el 2019 Miquel Àngel Vidal, autor d’El mètode de composició, amb el premi Blai Bellver de narrativa; Imma López, autora de Veus, amb el premi Ibn Hazm de poesia, i Vicent Gabriel Pascual, autor d’El convent de Sant Francesc de Xàtiva. Arquitectura, patrimoni i societat, amb el Carlos Sarthou d’assaig i investigació. Els premis Octubre van atorgar el reconeixement del 2019 a Les espines del peix, de Josep Colomer ‒l’Andròmina de narrativa‒; a L’eternitat enamorada, de Josep Igual ‒el Joan Fuster d’assaig‒; a Nua cendra, de Joan Duran ‒el Vicent Andrés Estellés de poesia‒, i a Nòmades, de Carles Batlle ‒el Pere Capellà de teatre.

Altres autors reconeguts, amb motiu dels premis literaris Ciutat de València, van ser Ivan Carbonell, per La cançó del mag Merlí, en la categoria de narrativa; Francesc Mompó per l’obra poètica Versos oceànics; l’assaig d’Antoni Martí Monterde L’home impacient (Diaris 1996-1998), i Queralt Riera pel text teatral De dol. El premis ciutat d’Alzira van atorgar el premi de novel·la Ciutat d’Alzira a No sabràs el teu nom, de Vicent Usó; el Bancaixa de narrativa juvenil a Coppelius, de Rosa Maria Colom; el Vicent Silvestre de narrativa infantil a 5 x 5, de Francesc Gisbert; l’Ibn Jafadja de poesia a Camelot o la poesia social, de Joan Deusa; el d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta a Ars Libri, de Juli Capilla; el de teatre Palanca i Roca a Perquè t’estime, que si no..., de Carles Alberola, i, finalment, l’europeu de divulgació científica Estudi General va ser per a Exploracions pel planeta del menjar, de Pere Puigdomènech.

Jordi Nopca va guanyar el premi Proa de novel·la gràcies a La teva ombra, el 12 de novembre. Poc després, a Lleida es va condecorar Jordi Romeu amb el Josep Vallverdú d’assaig per Les arnes de Bendicó i Anna Garcia amb el Màrius Torres de poesia per Dietari del buit. Joaquim Brustenga, en recompensa per L’ombra del capità, va rebre el guardó de novel·la Fiter i Rossell.

Dins dels premis Arts i Lletres de Premià de Dalt, Jordi Llavina va ser guardonat amb el Marià Manent de poesia per l’obra El magraner i Octavi Franch amb el Valerià Pujol de narrativa per La signatura del demiürg. El Cavall Fort d’articles infantils es va entregar a Oriol Canosa. El Teresa Cunillé d’estudis sobre el teatre català, que s’entrega cada dos anys, va ser per a Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, d’Eduard Molner. El premi Documenta va ser declarat desert. A Gandia, David Castillo hi va obtenir el reconeixement a la millor narrativa ‒premi Joanot Martorell‒ per El tango de Dien Bien Phu, i Ramon Boixeda a la millor poesia ‒premi Ausiàs March‒ per Les beceroles. Quant als premis de la Nit de Santa Llúcia, entregats el 14 de desembre: el Sant Jordi de novel·la va anar a parar a Les amistats traïdes, de David Nel·lo; el Carles Riba de poesia a L’espai profund, de Lluís Calvo; el Mercè Rodoreda de contes a Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt; el Josep M. Folch i Torras de novel·les per a nois i noies a Estimat monstre, de Lluís Prats; el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil a Nascuts per ser breus, de Toni Mata; el Muriel Casals de comunicació als serveis informatius de Betevé i l’Internacional Joan Baptista Cendrós a Paul B. Preciado.

Premis de la crítica, honors i guardons

Marta Orriols, amb Aprendre a parlar amb les plantes, es va convertir en la primera autora reconeguda per la crítica en rebre, al final de gener, el premi Òmnium a la millor novel·la catalana de l’any 2018. L’endemà, els premis Ciutat de Barcelona van condecorar en la categoria de literatura catalana Josep Pedrals per Els límits del Quim Porta i Anna Soler Horta per la seva versió d’Austerlitz, de W.G. Sebald, en la categoria de traducció en llengua catalana. El Joaquim Amat-Piniella el va aconseguir, el 19 de febrer, Joan-Lluís Lluís gràcies a Jo soc aquell que va matar Franco. Pel que fa al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va ser atorgat a Marta Pessarrodona. Al cap de quinze dies, els Premis Nacionals de Cultura van ser per a Jaume Cabré, Maria Bohigas i la Fira Litterarum de Móra d’Ebre.

Els prolífics premis Crítica Serra d’Or van distingir diferents obres segons la seva categoria: en novel·la, a Sobre la terra impura, de Melcior Comes; en poesia, a La netedat, de Sebastià Alzamora; en narrativa, a L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; en assaig, a L’ull i la navalla, d’Ingrid Guardiola; en traducció, a Esther Tallada per Llum d’agost, de William Faulkner; en biografia, a Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona, d’Agustí Pons; en literatura infantil, a Un pèl a la sopa, d’Àlex Nogués; en literatura juvenil, a La maleta, de Núria Parera; en literatura juvenil ‒subcategoria de coneixements‒, a Naixements bestials, d’Aina Bestard; en text teatral, a Herència abandonada, de Lara Díez Quintanilla; en espectacle teatral, a Siempre a la verita tuya, de Manuel Veiga; en aportació més interessant, al centre de creació cultural Nau Ivanow, amb motiu dels seus vint anys; en recerca ‒subcategoria humanitats‒ a L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a Catalunya del seu temps, de Xevi Camprubí; a recerca ‒subcategoria altres ciències‒, a Atles dels núvols de l’Observatori Fabra, de Javier Martín-Vide i Alfons Puertas, i, finalment, en la categoria de catalanística a Katalanische und okzitanische Renaissance. Ein Vergleich von 1800 bis heute, de Georg Kremnitz.

A l’abril, Jaume Coll Mariné va guanyar el Josep Maria Llompart de poesia per Un arbre molt alt i Ainara Munt Ojanguren, el Rafael Jaume de traducció poètica per la traducció de l’original basc de Joseba Sarrionandia És morta la poesia?, tots dos emmarcats dins dels premis Cavall Verd. El premi Cadaqués a Quima Jaume va ser entregat a Josep Maria Sala-Valldaura per la seva trajectòria. L’endemà, Sergi Pàmies va ser reconegut com el millor escriptor de narrativa i Enric Casasses de poesia, gràcies a les obres L’art de portar gavardina i El nus la flor, respectivament, als premis de la Crítica Catalana. Les Creus de Sant Jordi del 2019 van reconèixer els següents creadors: el traductor romanès Virgil Anil; els lingüistes Carme Junyent, Joaquim Rafel i Gemma Rigau; l’il·lustrador Lluís Juste de Nin; el cantautor i filòleg Biel Majoral; la llibretera Montserrat Úbeda; així com l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir i els components del grup musical La Trinca.

Al maig, el premi Reina Sofía de poesia iberoamericana va ser per a Joan Margarit, mentre que Antònia Vicens va rebre el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el de narrativa Maria Àngels Anglada va recaure en Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís. L’últim dia del mes, en el marc dels premis Samaruc de literatura infantil i juvenil, Teresa Broseta va ser guardonada per Superheroïna a l’atac, en la categoria infantil, i Enric Senabre, per L’infinit a les teues mans, en la de juvenil.

Durant els mesos d’estiu es va lliurar a Melcior Comes el premi Joan Crexells per Sota la terra impura. A més, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians van ser en narrativa per a El paradís a les fosques, de Vicent Usó; en poesia per a Quan els grans arbres cauen, d’Àngels Gregori; en assaig per a Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon; en teatre per a L’orquestra del silenci, de Maribel Bayona; en infantil per a Un mocador de pirata, de Ximo Cerdà; en juvenil per a Res a amagar, d’Anna Boluda, i en difusió de la literatura catalana per a Miquel Gil.

Els premis Llibreter van guardonar Novel·la, de Pol Beckmann, en narrativa d’adults; Camins d’aigua, de Raimon Portell, en infantil i juvenil; i també es va reconèixer la feina en l’àmbit de la divulgació cultural de Màrius Serra i la de Sergio Bassa, al capdavant de la llibreria Bassa, a Móra d’Ebre. Dins del marc de la Setmana del Llibre en Català, es va lliurar el premi Trajectòria, que va condecorar els fundadors, fa més de cinquanta anys, de la distribuïdora Les Punxes, Margrit Lömker i Oriol Serrano. També es va concedir un Premi Especial La Setmana a la revista Cavall Fort. En un altre àmbit, Pere Cumellas va ser guardonat amb el premi Pen Català de traducció per Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa. El premi Lletra d’Or se’l va emportar Jordi Llavina per l’obra Ermita. El Premio Nacional de literatura infantil i juvenil, lliurat pel Ministeri de Cultura espanyol, va ser atorgat a Raimon Portell per l’obra premiada Camins d’aigua. Al cap de deu dies, el Premio Nacional de traducció, proporcionat pel mateix organisme, va anar a parar a les mans de Dolors Udina. El premi Cervantes, també concedit pel Ministeri de Cultura, va trobar en Joan Margarit el seu màxim exponent el dia 14 de novembre.

El mateix mes, Llucia Ramis va ser premiada amb El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada el 2018 per Les possessions. El premi Llibreries Valencianes va ser per a l’obra de narrativa d’adults L’esperit del temps, de Martí Domínguez, i per a l’obra de narrativa infantil i juvenil Ramir el boxejador, de Lirios Jordà Bou. També es va entregar el premi Atlàntida de la Nit de l’Edició al foment de la lectura i defensa de la cultura a Carme Riera. Els premis internacionals Ramon Llull van ser per a Annie Bats (traducció literària), Ko Tazawa (catalanística i diversitat lingüística) i Michael Mason (promoció internacional de la cultura catalana). Josep Vallverdú es va endur la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. I, del lliurament dels Ictineu de ciència-ficció / fantàstica, en van sortir guanyadors Joan-Lluís Lluís, reconeixent-se així Jo soc aquell que va matar Franco com la millor novel·la, i Salvador Macip, reconeixent-se per la seva part a Plàstic com el millor conte, ambdues publicades el 2018.

Defuncions

Dos dies després de donar la benvinguda a l’any nou, l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa va morir, als 92 anys. A mitjan mes, va ser el torn de Frank Keerl Pla, nebot i hereu del periodista i escriptor Josep Pla, als 85 anys. Aina Moll, filòloga i primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya va traspassar el 10 de febrer quan tan sols li faltaven dos anys per arribar als 90 anys. Ens va deixar també el 22 de març, amb 95 anys, el filòleg Giuseppe Tavani, que va ser el primer catedràtic de catalanística a Itàlia. Una altra defunció va ser la de Vicenç Pascual, mort als 71 anys el 30 d’abril. Al maig va ser l’hora de la periodista Montserrat Minobis, de 76 anys, i, dos dies després, el 13, va morir Joan Prats Sobrepere, llicenciat en filosofia i assagista, als 79 anys.

Un dels comiats més sonats de l’any va ser el de l’advocat, economista i divulgador científic Eduard Punset, que va traspassar el 22 de maig amb 82 anys. El 18 de juny se’n van anar dues personalitats de la literatura catalana: Carme Miquel, activista de la llengua i dels moviments de renovació pedagògica al País Valencià, als 74 anys, i Maria Josep Ragué Arias, economista, periodista, estudiosa del món del teatre i pionera dels moviments feministes a Catalunya, als 78 anys. El 26 de juliol va traspassar Joan Francesc March, eclesiàstic mallorquí de 92 anys, després de tota una vida com a bibliotecari i estudiós de l’obra de Ramon Llull i de Joan Mascaró. Els dies 19 i 25 d’octubre van morir el sociòleg Salvador Giner, que va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans entre el 2005 i el 2013, i el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles, amb 85 i 76 anys, respectivament. Amb el record de les seves obres de literatura infantil i juvenil ens va deixar Pere Morey el 5 de novembre a l’edat de 77 anys. I el dia 14 del mateix mes, amb tan sols 64 anys, va ser el novel·lista Miquel Creus.

Literatura castellana

Dins de la producció en literatura castellana de l’any 2019, cal destacar la quantitat d’obres escrites per dones en diferents gèneres, com la novel·la, l’assaig o la poesia. També en la no-ficció, que és, sens dubte, el gènere de moda. Hi ha un llibre que resumeix tota aquesta producció i que sobresurt de la resta: El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo, d’Irene Vallejo, un assaig enlluernador sobre un dels artefactes més perfectes que ha estat capaç de crear l’ésser humà: el llibre. Aquest assaig també és un llibre de viatges que va des de la biblioteca d’Alexandria fins a les guerres dels Balcans, un homenatge a totes les persones que al llarg dels temps han fet possible el miracle del llibre i la seva supervivència (narradors orals, monges, esclaus, savis, mestres, traductors, etc.), en un moment en què els índexs de lectura i de vendes trontollen com mai, no està de més tenir a l’abast aquest recordatori de la importància que han tingut els llibres com a protecció del coneixement.

L’any va començar amb el premi Biblioteca Breve per a la poeta Elvira Sastre per la novel·la Días sin ti i el premi Alfaguara per a Patricio Pron amb una atrevida dissecció de la contemporaneïtat i l’amor titulada Mañana tendremos otros nombres.

Pel que fa als llibres de contes, van cridar l’atenció de la crítica: La isla de los conejos, d’Elvira Navarro; Flores fuera de estación, de Margarita Leoz; Un corazón demasiado grande, d’Eider Rodríguez; Hace tiempo que vengo al taller y no sé a lo que vengo, de Jorge de Cascante, o Breves amores eternos, de Pedro Mairal. Parlant d’aquest gènere, cal mencionar Ya no recuerdo qué quería ser de mayor, un recull de nou contes de nou autors molt joves i prometedors com Munir Hachemi, Luna Miguel, Antonio J. Rodríguez o María Bastarós.

Dins del camp de la no-ficció, un plat fort va ser Tierra de mujeres, una mirada íntima i familiar al món rural de María Sánchez, filla i neta de veterinaris. El seu dia a dia com a veterinària al camp va ser molt ben rebut pel públic i per la crítica. Anna Maria Iglesia, amb l’assaig La revolución de las flâneuses, va reivindicar les dones que també van caminar i es van fer presents a l’espai urbà contribuint al fet que el terme flâneur/flâneuse esdevingués la icona que és avui.

La mejor madre del mundo, de Nuria Labari, va arribar per a sacsejar els fantasmes sobre la maternitat, un llibre que es debat entre la narrativitat i la biografia per tractar un tema universal.

Aixa de la Cruz, amb Cambiar de idea, també va apostar per l’assaig autobiogràfic per a escriure les originals memòries d’una jove de menys de 30 anys.

Altres novetats que barregen gèneres entre les memòries i l’assaig autobiogràfic van ser el llibre d’Álex Chico Los cuerpos partidos, una novel·la sobre els moviments migratoris i la xenofòbia, el desarrelament i la noció de frontera; Europa automatiek, de Cristian Crusat, una subtil manera d’anomenar les tensions de la vida social a Espanya i a Europa en una anàlisi del sentit de la intimitat en els nostres dies; La hija de la española, de Karina Sainz Borgo, una novel·la autobiogràfica sobre l’exili veneçolà i un fenomen literari sense precedents; Lejos de Kakania, un tractat sobre les turbulències de l’amistat de la mà de Carlos Pardo, i, per descomptat Las madres no, de Katixa Agirre.

María Gainza va guanyar el premi Sor Inés de la Cruz amb La luz negra, mentre que Antonio Soler, el gran escriptor de Màlaga, va obtenir el Premio de la Critica per la novel·la Sur. El Premio Nacional de narrativa va ser per a Cristina Morales amb Lectura fácil.

També va ser l’any de novel·les d’autors que, des de fa uns quants anys, s’han consolidat gràcies a la seva perseverança: Marina Perezagua amb Seis formas de morir en Texas; Marian Izaguirre amb Después de muchos inviernos, i, evidentment, Edurne Portela amb Formas de estar lejos, la precisa i brutal història d’una parella.

Entre les veus més clàssiques, Juan José Millás es va atrevir amb la publicació dels seus diaris sota el títol La vida a ratos. Antonio Muñoz Molina va tornar a la ficció amb Tus pasos en la escalera, com també ho van fer Mario Vargas Llosa amb Tiempos recios, Arturo Pérez-Reverte amb Sidi, Eduardo Mendoza amb El negociado del yin y el yang, Enrique Vila-Matas amb Esta bruma insensata, Soledad Puértolas amb Música de ópera, Isabel Allende amb Largo pétalo de mar i Luis Landero amb Lluvia fina, per descomptat una de les novel·les de l’any.

Propostes molt honestes de noves veus van ser les de Florencia del Campo amb La versión extranjera, Lucía Baskaran amb Cuerpos malditos, Elisa Levi amb Por qué lloran las ciudades, Alba Carballal amb Tres maneras de inducir un coma, Elisa Victoria amb Vozdevieja, Óscar Montoya amb De otro lugar, l’evocadora i lírica Malaherba del periodista d’El País Manuel Jabois i, evidentment, Santiago Lorenzo amb Los asquerosos, una de les sorpreses i dels èxits de l’any, la història de Manuel, un jove que, fugint de la justícia, decideix amagar-se en un petit poble abandonat, on sobreviu amb lectures antigues i verdures de l’hort. Com menys té, menys necessita, i l’austeritat finalment serà una bona companyia.

Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez, va guanyar el premi Herralde amb una novel·la de 600 pàgines que manté la mateixa intensitat dels contes que fins ara havia publicat l’escriptora argentina.

Pel que fa a la novel·la negra cal destacar La Red Púrpura, de Carmen Mola, segona part de la novel·la d’èxit La novia gitana, i No hay luz bajo la nieve, de Jordi Llobregat, com també el retorn al gènere del colombià Santiago Gamboa, que, vint anys després de l’èxit de Perder es cuestión de método, torna amb Será larga la noche.

Harkaitz Cano va recrear la vida del cantant Imanol a La voz del Faquir i David Trueba va tornar a captivar amb un crossover titulat El río baja sucio, amb el qual va conquerir lectors més joves. José Ovejero, a Insurrección, va donar veu a una jove adolescent en conflicte permanent amb la societat.

Però en qualsevol cas, una de les sorpreses literàries de l’any va ser, sense cap mena de dubte, el gir dels premis Planeta, que aquest any van recaure en dos autors consagrats com Javier Cercas, guanyador, i Manuel Vilas,finalista, el primer per un thriller titulat Terra Alta, amb reminiscències d’Els miserables, de Victor Hugo, i el segon amb Alegría, una continuació de la seva anterior novel·la de gran èxit Ordesa, l’emocionant viatge al passat per a poder comprendre el present i la inoblidable carta d’amor a uns pares desapareguts.

No podem oblidar la reedició commemorativa per part de Seix Barral de tres títols fonamentals del peruà Julio Ramón Ribeyro com són La tentación del fracaso, un dels llibres de diaris més lúcids que s’hagin escrit mai, La palabra del mundo, imprescindible recull de contes, i Prosas apátridas, que, no és agosarat afegir, constitueixen tres clàssics contemporanis.

Pel que fa als llibres de memòries, cal destacar les de Luis Mateo Díez, Juventud de cristal, i les d’un altre clàssic, el colombià Fernando Vallejo, Memorias de un hijueputa, i la reedició de Los recuerdos del porvenir, d’Elena Garro, tot un clàssic mexicà d’una autora que mereixia aquesta recuperació després d’haver estat durant anys a l’ombra del seu primer marit, Octavio Paz.

Una de les semblances més determinants dels darrers anys, sens dubte, és la que va publicar Jordi Gracia, Javier Pradera o el poder de la izquierda, la sòlida recomposició de la vida i obra d’una de les veus i de les ments més importants i lúcides de la Transició. Entre els llibres híbrids cal destacar Rialto, 11, de Belén Rubiano, un emotiu homenatge a les llibreries, i Tema libre, d’Alejandro Zambra.

I, en un any marcat claríssimament per l’emergència climàtica, l’assaig de Lucas Barrero El mundo que nos dejáis (publicat en la nova col·lecció dedicada al pensament de Destino) no va passar desapercebut.

Literatura anglosaxona

La incomunicació en el món actual, la soledat, la violència, el present polític, algunes distopies, l’emigració, la identitat, els problemes de l’adolescència, els psicodrames, l’historicisme, etc., van ser alguns dels temes que van marcar la ficció i la no-ficció estrangera el 2019.

Més agosarat que habitualment quant a temàtica va ser Ian McEwan, que el 2019 va publicar dues novel·les. The Cockroach és una sàtira de l’Anglaterra del Brexit i l’Europa dels populismes, amb un començament absolutament kafkià en el qual una panerola, quan es lleva, descobreix que s’ha convertit en un ésser humà, concretament en el primer ministre del Regne Unit. Uns quants mesos abans va aparèixer Machines Like Me, obra amb la qual es va atrevir amb la ciència-ficció. Pot una màquina arribar a entendre i jutjar la complexitat moral de les decisions d’un ésser humà? Aquesta és la pregunta que es fa el protagonista d’una novel·la distòpica i diferent en la trajectòria d’un dels autors més decisius de l’actualitat.

El premi Booker, sense cap mena de dubte el més important i gairebé sempre un impecable termòmetre literari, va recaure en Girl, Women, Other, de Bernardine Evaristo (una de les novel·les de l’any), i en The Testaments, de Margaret Atwood, que també va obtenir el Goodreads Choice Award en la categoria de millor ficció.

Deborah Levy va publicar The Man Who Saw Everything, Sandra Newman va despertar l’atenció amb The Heavens, i el prolífic Mark Haddon va tornar a la primera línia amb The Porpoise. El vell conegut James Meek va decidir dur a terme tota una immersió en l’època medieval anglesa amb To Calais, in Ordinary Time, mentre que Robert Harris va publicar The Second Sleep, també ambientada a l’edat mitjana.

Smith va publicar Spring i Sadie Jones un potent psicodrama titulat The Snakes. Una de les novetats més excepcionals va ser An American Marriage, de Tayai Jones, que va conquerir el Women’s Prize als Estats Units. Precisament als Estats Units, Lucy Ellmann va publicar Ducks, Newburyport, una denúncia de la política de Donald Trump de 1.000 pàgines.

Ben Lerner va deixar de ser una promesa amb la seva tercera novel·la: The Topeka School, emmarcada els anys noranta en un ambient universitari. Téa Obrecht va complir amb les expectatives que havia generat la seva primera obra amb una potent segona novel·la: Inland. Un cas similar va ser el de Colson Whitehead, que va continuar amb la seva línia realista i brutal amb The Nickel Boys.

Cal destacar, també, la saga familiar The Dutch House, d’Ann Patchett, així com Olive, Again, de la gran narradora Elizabeth Strout, una altra demostració de bona literatura “com la vida mateixa”.

El poeta Ocean Vuong va debutar en novel·la amb On Earth We’re Briefly Gorgeous. Valeria Luiselli, autora mexicana, va publicar la seva primera novel·la en anglès: Lost Children Archive. Tres debuts ressenyables també van ser el de Candice Carty-Williams, amb Queenie, Sara Collins (premi Costa Book a la primera novel·la) amb The confessions of Frannie Langton, i Taffy Brodesser-Akner, amb Fleishman Is in Trouble.

El premi Costa Book va ser per a Jonathan Coe per la novel·la Middle England, mentre que el Somerset Maugham va ser per Raymond Antrobus per la novel·la The Perseverance. La novel·la publicada el 2018 Normal People, de Sally Rooney, es va endur el premi British Book 2019, i el Wellcome Book va ser per a Will Eaves per la novel·la Murmur.

Respecte dels contes, cal no oblidar Sweet Home, de Wendy Erskine, Salt Slow, de Julia Armfield i, per descomptat, el primer llibre de relats de la gran Zadie Smith, Grand Union. En aquest mateix gènere cal esmentar Deborah Eisenberg, que va provocar la crítica i els lectors amb un recull titulat Your Duck Is My Duck.

Cal esmentar, també, dos esdeveniments literaris: d’una banda, la publicació de la nova novel·la de Bret Easton Ellis, White, i, de l’altra, la novel·la finalista del premi Booker 10 Minutes 38 Seconds in This Strange World, d’Elif Shafak, que va captivar més de 300.000 lectors i va ser traduïda a 50 llengües.

I, per a acabar, en un any marcat pel nature writing, la lluita contra el canvi climàtic i el despertar de la consciència ecològica, convé tenir present un dels llibres més venuts i influents: No One Is Too Small to Make a Difference, el manifest de l’activista Greta Thunberg.

Literatura francesa

El premi Goncourt francès del 2019 va ser per a Jean-Paul Dubois, amb Tous les hommes n’habitent pas le monde de la même façon, que, d’alguna manera, ret homenatge a tota la trajectòria d’un dels autors més prolífics de l’escena francesa.

Continuant amb grans obres del país veí, no podem passar per alt novel·les impactants com la de Delphine de Vigan (ja tot un clàssic contemporani), imparable de nou amb Les gratitudes, la colpidora història d’un logopeda.

L’habitual i consolidat Laurent Gaudé va publicar al maig una epopeia social, Nous, l’Europe (banquet des peuples), en què ens convida a una nova visió d’una Europa solidària, pocs mesos després que hagués publicat ja un llibre que tractava sobre les migracions, Salina, les trois exils (octubre del 2018), la gesta enlluernadora i salvatge d’una heroïna que acumula tres exilis. Yasmine Chami va publicar Médée Chérie; Corinne Royer, Ce qui nous revient; Caroline Lunoir, Première dame, i Hélène Frappat, Le dernier fleuve.

El premi Femina d’assaig va ser per a Emmanuelle Lambert, pel seu llibre Giono, furioso. El Femina literari va ser per a Sylvain Prudhomme per l’obra Par les routes, i el premi Giono 2019, per a Jean-Luc Coatalem per La part du fils.

Luc Lang va publicar La tentation, amb el qual va rebre el premi Médicis. I Sylvain Tesson va guanyar el premi Renaudot amb La panthère des neiges.

Un dels llibres il·lustrats més extraordinaris de l’any 2019 va ser el que va publicar Pierre Le-Tan, amb pròleg de Patrick Modiano, titulat Paris de ma jeunesse. I el mateix Patrick Modiano, premi Nobel de literatura 2014, va reaparèixer amb Encre sympathique. Philippe de La Genardière va tornar a la primera línia amb Mare Nostrum i Denis Lachaud amb Les Métèques. Samuel Blumenfeld es va atrevir a jugar amb la ficció i la no-ficció amb la novel·la Les derniers jours de Marlon Brando. Michel Tremblay va publicar Vingt-trois secrets bien gardés. L’autora Valentine Goby va tornar amb Murène; Hélène Gaudy, amb Un monde sans rivage, i Jeanne Benameur, amb Ceux qui partent.

Un dels plats forts de la no-ficció va ser Correspondance (1919-1938), la correspondència entre els poetes francesos André Breton i Paul Éluard, i dins del mateix gènere van veure la llum les cartes que van intercanviar l’escriptor francès Philippe Sollers i el novel·lista belga Dominique Rolin a Lettres à Dominique Rolin.

Parlant de cartes, cal tenir present Florence Herrlemann, que va signar una de les novel·les de l’any: L’appartement du dessous, l’extraordinària història entre dues veïnes que es comuniquen a través de cartes sense arribar a trobar-se en cap moment.

El controvertit pensador Alain Finkielkraut va publicar À la première personne; Constance Rivière, Une fille sans histoire; François Armanet, Les minets; Élie Robert-Nicoud, Irremplaçables; Linda Lê, Je ne répondrai plus jaimais de rien, i Blandine de Caunes, La mère morte.

Amélie Nothomb va complir amb la seva cita anual amb Soif. Victoria Mas va guanyar el premi Renaudot des lycéens amb Le bal des folles. També va aparèixer la polèmica L’Amante de l’Arsenal. Journal 2016-2018, obra que recull els diaris de Gabriel Matzneff. I el prolífic escriptor i periodista Jérôme Garcin va publicar la novel·la de caràcter històric Le dernier hiver du Cid. En aquest sentit, no es pot oblidar l’obra d’Éric Faye anomenada La télégraphiste de Chopin.

Cal tenir en compte, tanmateix, a Lilia Hassaine, que va publicar L’œil du paon, i també Pierre, de Christina Bobin, Les jours viennent et passent, d’Hemley Boum, i Le mangeur de livres, d’Stéphane Malandrin.

El premi de la Closerie des Lilas va ser a per Sarah Chiche, per la novel·la Les enténébrés, Jean-François Haas va tornar amb Tu écriras mon nom sur les eaux, mentre que Abdellah Taïa va publicar La vie lente i Bernard Chambaz, Un autre Eden.

Patrick Deville va continuar amb Amazonia, la seva sèrie de novel·les que barregen magistralment la història del segle XX a Amèrica, l’aventura, les arts i els viatges.

Alexis Potschke va escriure a Rappeler les enfants, un homenatge a la satisfacció d’ensenyar, i el professor Philippe Delerm es va atrevir amb L’extase du selfie.

El premi Médicis d’assaig va ser per Bulle Ogier, que va publicar J’ai oublié. Édouard Louis i Thomas Ostermeier van signar Au coeur de la violence, un llibre proper a l’assaig.

Finalment, també cal destacar quatre novel·les: A happy woman, de Fanny Chiarello; L’Amèrique derrière moi, d’Erwan Desplanques; la potent Chimère, d’Emmanuelle Pireyre, i, evidentment, Dans le faisceau des vivants, de Valérie Zenatti.

Literatura italiana

Pel que fa a la literatura publicada a Itàlia cal destacar, sobretot, la tornada d’Elena Ferrante amb La vita bugiarda degli adulti, un fenomen literari sense precedents que va continuar alimentant la llegenda d’una autora anònima.

Donato Carrisi va tornar amb La casa delle voci i el best-seller literari Sandro Veronesi, un dels millors escriptors de la seva generació (1959), va signar una nova ficció captivadora: Il colibrì. Gianrico Carofiglio va reaparèixer amb La misura del tempo, Fabio Volo amb Una gran voglia di vivere, i Viola Ardone amb Il treno dei bambini.

Pel que fa a la novel·la històrica, la més destacada va ser Il gioco di Santa Oca, de Laura Pariani.

En no-ficció, cal esmentar el testimoni de Nadia Toffa a Non fate i bravi. La testimonianza che ci ha lasciato. Andrea Vitali va publicar Certe fortune i Documenti, prego, i Michela Murgia Noi siamo tempesta (amb la qual va assolir una menció especial del jurat del premi Andersen). Le amiche che vorresti e dove trovarle va ser una de les obres il·lustrades més venudes, que van signar Beatrice Masini i Fabian Negrin.

Maria Francesca Venturo va publicar Sperando che il mondo mi chiami; Marco Bonini, Se ami qualcuno dillo, Alberto Schiavone, Dolcissima abitudine, i Claudia Durastanti, La straniera, una novel·la de formació.

El premi Viareggio, un dels més importants d’Itàlia, va ser per a Emanuele Trevi, amb la novel·la Sogni e favole, i el premi Bancarella va ser per a Il ladro gentiluomo, d’Alessia Gazzola. Francesco Pecoraro va publicar Lo stradone, obra amb la qual va conquerir el premi Campiello.

I el premi Strega, el més determinant de les lletres italianes, va ser per la colossal novel·la M. Il figlio del secolo, d’Antonio Scurati, una biografia en forma de novel·la sobre l’arribada al poder de Mussolini que està cridada a perdurar en el temps.

Literatura alemanya i d’altres

Pel que fa a la literatura alemanya, cal destacar novel·les com Das Leben spielt hier (‘La vida es juga aquí’), de Sandra Hoffmann, Die Nachkommende (‘La descendent’), d’Ivna Žic, Martha und Arthur (‘Martha i Arthur’), de Katja Schönherr i Drang nach Osten (‘Conquesta de l’est’), d’Artur Becker.

Bernhard Aichner va continuar amb la seva particular col·lecció de thrillers amb Der Fund (‘La troballa’). Inspirada per l’obra del nord-americà Scott Fitzgerald, Ursula Baumhauer va publicar In bester Gesellschaft. Geschichten über den Rausch (‘En millor companyia. Històries sobre la intoxicació’).

Peter Stamm, uns dels grans escriptors alemanys del moment i que cada vegada és més conegut al nostre país, va publicar Marcia aus Vermont. Eine Weihnachtsgeschichte (‘Marcia de Vermont. Una història de Nadal’). La berlinesa Bastienne Voss va tornar amb la novel·la Grünauge sieht dich (‘L’ull verd et veu’), i Peter Keglevic va ambientar a les muntanyes la seva “novel·la rural” Wolfsegg.

També Enno Stahl va publicar una novel·la, en aquest cas ambientada a Berlín i amb un rerefons de conflictes arquitectònics, amb el títol Sanierungsgebiete (‘Àrees de reurbanització’), i Peter Schneider la novel·la històrica i musical Vivaldi und seine Töchter (‘Vivaldi i les seves filles’).

Saskia Luka, jove escriptora de Colònia, va debutar amb Tag für Tag (‘Dia rere dia’). L’austríaca Gabriele Weingartner va tornar a la ficció amb Leon Saint Clairs zeitlose Unruhe (‘La inquietud intemporal de Leon Saint Clair’), i també d’Àustria van arribar Enteignung (‘Expropiació’), de Reinhard Kaiser-Mühlecker, Abenteuerliche Reise durch mein Zimmer (‘Viatge d’aventures per la meva habitació’), de Karl-Markus Gauss, i Hufeland, Ecke Bötzow (‘Hufeland, cantonada de Bötzow’), de Lea Streisand.

Botho Strauss va publicar la novel·la breu Saul i una altra de més extensa, Zu oft umsonst gelächelt (‘Va somriure massa sovint perquè sí’). També cal destacar Los Alamos ist winzig (‘Los Alamos és minúscul’), de Dieter Zwicky, Der unsichtbare Roman (‘La novel·la invisible’), de Christoph Poschenrieder, i la contundent Der von den Löwen träumte (‘El que somiava amb lleons’), de Hans-Josef Ortheil.

Més històrica i torrencial va ser Die unerlässliche Bedingung des Glucks (‘La condició indispensable de la felicitat’), de Renate Feyl. També històrica i amb reflexions sobre la fi de la Primera Guerra Mundial va ser Der Eine Sohn (‘El fill únic’), una altra novel·la de G. H. H. Martin Walser va publicar una novel·la amb aires de llegenda clàssica: Mädchenleben. Oder die Heiligsprechung (‘Vida de donzelles. O la canonització’). També van veure la llum, les novel·les Liebestölpel (‘Misèries de l’amor’), de Peter Wawerzinek, i Die bessere Geschichte (‘La història millor’), d’Anselm Neft.

El potent Franz Dobler va tornar amb una altra novel·la negra amb Ein Schuss ins Blaue (‘Un tret al cel’). El consagrat i traduït Martin Suter va publicar Allmen und der Koi (‘Allmen i el koi’), on conviuen reminiscències i mons tan llunyans com l’illa d’Eivissa i el Japó. Thomas Meyer va publicar un retrat de la seva família, una obra de no-ficció disfressada de novel·la: Wolkenbruchs waghalsiges Stelldichein mit der Spionin (‘La valerosa cita de Wolkenbruchs amb la dona espia’). Simone Buchholz va tornar a la novel·la criminal amb Hotel Cartagena.

També cal destacar les novel·les d’Anne Richer Unvollkommenheit (‘Imperfecció’), de Gregor Sander Alles richtig gemacht (‘Tot fet correctament’), de Tom Müller Die jüngsten Tage (‘Els darrers dies’), d’Ulrike Draesner Kanalschwimmer (‘Nedador del canal’) i de Lukas Hartmann Der Sänger (‘El cantant’).

Martina Bergmann va cridar l’atenció de molts lectors amb Mein Leben mit Martha (‘La meva vida amb la Marta’), com també ho va fer Sarah Kuttner amb Kurt.

La poeta Monika Rinck es va atrevir amb la novel·la Champagner für die Pferde. Ein Lesebuch (‘Xampany per als cavalls. Un llibre de lectura’). Daniela Krien va publicar Die Liebe im Ernstfall (‘L’amor en cas d’emergència’), Isabelle Lehn, Frühlingserwachen (‘Despertar de la primavera’), Tabea Hertzog, Wenn man den Himmel umdreht, ist er ein Meer (‘Si gireu el cel, és un mar’), i la suïssa Ruth Schweikert, Tage wie Hunde (‘Dies de gos’). Andreas Maier va donar molt a parlar amb Die Familie (‘La família’).

Danilo Scholz va guanyar el premi Heinrich Mann i el premi Georg Büchner, el més important de les lletres alemanyes, va ser per a Lukas Bärfuss per la seva trajectòria, un autor que el 2019 va publicar el seu darrer llibre, Malinois.

El 2018, un escàndol va afectar una membre del jurat del premi Nobel de literatura, i en conseqüència es va desconvocar aquest guardó i va passar a l’any següent. Per això, aquest 2019 el premi Nobel de literatura va recaure en dos autors: el corresponent al del 2018 va ser per a la polonesa Olga Tokarczuk, de la qual al seu país es van reeditar tots els seus libres, i el del 2019 va guardonar l’austríac Peter Handke. El reconeixement a aquest darrer no va estar exempt de polèmica per la defensa d’aquest autor del nacionalisme serbi en les guerres dels Balcans (1992-99).

A Polònia també va veure la llum Tak wygląda prawdziwa poetka, podciągnij się! (‘Això és el que sembla un autèntic poeta, tira’t cap amunt!’), un llibre fonamental que reuneix la correspondència entre les poetes poloneses Wisława Szimborska i Joanna Kulmowa.

L’escriptora tàtara en llengua russa Guzel Iàkhina, autora de Zuleikhà otkrivàiet glazà (‘La Zuleikhà obre els ulls’), va publicar a Rússia Deti moí (‘Fills meus’).

Al Brasil, es va publicar un assaig esclaridor i lúcid sobre la situació que travessa el país, O Brasil e seu duplo, de Luiz Eduardo Soares, a més de Bula para uma vida inadequada, un magnífic recull de cròniques de Yuri Al’Hanati. Pel que fa a la ficció, un dels llibres de l’any va ser el signat a quatre mans per Mia Couto i José Eduardo Agualusa O terrorista elegante e outras histórias.

Autors: Toni Vall / Use Lahoz