OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Navegació pel sumari

Anuaris de l’Enciclopèdia

Política. Amèrica 2019

Amèrica del Nord

Votació de l'impeachment contra Donald Trump a la Cambra de Representants dels Estats Units / Crèdit: US House of Representatives
 

Durant el 2019, els Estats Units van veure com, per tercera vegada en la seva història, es va aprovar, el 18 de desembre, un procés de destitució (impeachment) contra un president en actiu, Donald Trump. El procés, iniciat a la Cambra de Representants, amb majoria demòcrata, haurà de ser votat definitivament pel Senat, de majoria republicana, al llarg del 2020. Les acusacions contra Trump són d’abús de poder i d’obstrucció al Congrés, ja que s’al·lega que el president va cercar l’ajuda d’un país estranger, concretament, Ucraïna, per influir en les eleccions presidencials nord-americanes previstes per al 2020, i a les quals el mateix Trump es presenta a la reelecció. Més enllà de les probabilitats d’èxit que tingui l’impeachment, més aviat escasses, atès el suport republicà al president, és una mostra de l’enorme tensió política que provoca l’actual president, tant en l’àmbit domèstic com en l’internacional. En l’àmbit intern, la societat americana es va veure sacsejada per innombrables debats, en temes com l’avortament, la justícia criminal, l’educació, l’energia, el medi ambient, la tinença d’armes, la sanitat, la immigració, els drets del col·lectiu LGTBI, la qüestió racial, etc. També va destacar la relació complexa, si no polèmica, de Trump amb els mitjans de comunicació i, particularment, l’ús compulsiu que fa de les xarxes socials, principalment Twitter, fet que va ser interpretat com una manera de saltar-los, i afavorir una relació directa entre el president i els ciutadans, sense intermediaris. Un dels indicadors més dramàtics d’aquest malestar social, el dels morts en massacres múltiples, va deixar ben clar que la situació va empitjorar al llarg d’aquest any. Així, si el 2018 es van produir 323 incidents d’aquest tipus, que van provocar 387 morts, el 2019 la xifra va augmentar, respectivament, a 435 i 517.

També va ser complicada la política internacional nord-americana al llarg de l’any. L’estratègia no-intervencionista i nacionalista de Trump va comportar una retirada de tropes americanes de diversos escenaris internacionals, així com un progressiu allunyament respecte dels compromisos amb l’OTAN. Tanmateix, es va incrementar la despesa militar i, fins i tot, es van desplegar tropes en escenaris d’interès estratègic americà, com el golf Pèrsic. També va provocar força rebombori el suport de Trump a líders internacionals molt criticats per les seves polítiques autoritàries, alhora que va blasmar altres líders de règims més democràtics. D’entre els primers van destacar els suports a Xi Jinping (Xina), Rodrigo Duterte (Filipines), Abd al-Fatà al-Sissí (Egipte), Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), el rei Salman (Aràbia Saudita), Jair Bolsonaro (Brasil) o Viktor Orbán (Hongria).

Una de les decisions més polèmiques va ser la retirada de tropes americanes desplegades a Síria i el consegüent abandonament dels seus aliats kurds, fet que va afavorir la intervenció turca a la frontera compartida. D’altra banda, Trump també va destacar pel seu suport al Govern israelià de Benjamin Netanyahu, fins al punt que durant aquest any va reconèixer l’annexió israeliana dels alts del Golan.

Però, probablement, el país amb el qual es va mostrar més agressiva l’administració Trump va ser l’Iran, a qui va responsabilitzar d’estar darrere de diversos atacs contra camps de petroli a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units i de posar en perill els interessos estratègics nord-americans. Trump hi va desplegar noves tropes, per protegir els estats del golf, i, fins i tot, va protagonitzar atacs amb drons que van tensar molt les relacions amb Teheran.

En altres escenaris, com per exemple Àsia, les relacions amb la Xina, en plena guerra comercial, no van passar pel seu millor moment. I pel que fa a Corea del Nord, tampoc van progressar, tot i que Trump va protagonitzar un moment de gran transcendència mediàtica quan el 30 de juny va travessar la zona desmilitaritzada i, en companyia del líder Kim Jong-un, va trepitjar, breument, el territori nord-coreà.

Finalment, pel que fa a Rússia, les relacions també van ser complicades, per les acusacions fetes des de l’oposició demòcrata dels presumptes lligams de Trump amb Vladímir Putin durant les eleccions del 2016. Tot i això, Putin no va deixar perdre cap oportunitat d’elogiar la figura i la contundència del líder nord-americà.

Pel que fa a Mèxic, l’arribada a la presidència, el desembre del 2018, de l’esquerrà Andrés Manuel López Obrador, conegut com AMLO, va suposar un canvi prou important. En l’àmbit intern, per exemple, al llarg del 2019 es van dur a terme fins a vuit reformes de la Constitució i dotzenes de noves lleis. Les reformes constitucionals van afectar àmbits com l’assumpció de recursos confiscats a la delinqüència organitzada, la presó preventiva, la creació de la Guàrdia Nacional, la nova reforma educativa, la igualtat de gènere en els càrrecs públics, la limitació del fur del president de la República, el reconeixement constitucional dels pobles afromexicans i l’establiment del caràcter vinculant de la consulta popular i la revocació del mandat. També es van produir moltes reformes socials i econòmiques. Segons el mateix president, en un discurs de finals d’any, la seva administració va complir el 89% dels seus compromisos fixats a l’inici del seu mandat.

Joaquín el Chapo Guzmán custodiat per la policia dels Estats Units (foto del 2017, quan el van extradir)
 

Malgrat això, el país va continuar patint l’estigma de la guerra de la droga i del narcoterrorisme, com en les darreres dècades. Segons algunes fonts, més de 36.000 persones van ser assassinades al llarg del 2019. En aquest context, el 12 de febrer, un tribunal de Brooklyn, als Estats Units, va condemnar a cadena perpètua el cap del càrtel de Sinaloa, l’abans totpoderós Joaquín el Chapo Guzmán, extradit de Mèxic el 2017. En aquest judici, Mèxic va defensar que totes les multes i confiscacions al Chapo siguin cobrades per les autoritats mexicanes. D’altra banda, d’entre els centenars de matances que es van produir al país, va destacar, pel seu impacte internacional, la del 4 de novembre, quan diversos membres d’una família mormona amb doble nacionalitat, nord-americana i mexicana, van ser assassinats, menors inclosos. Això va fer que el mateix president dels Estats Units, Donald Trump, oferís ajuda militar a Mèxic per a la captura dels responsables, oferiment que AMLO va rebutjar.

Precisament, en l’àmbit internacional, les relacions bilaterals amb els Estats Units van ser les més destacades, sobretot amb relació a la construcció del mur a la frontera i a la gestió de les caravanes d’immigrants centreamericans. Pel que fa al mur, Trump no va deixar de defensar la seva construcció i, fins i tot, va fer ús dels militars per implementar-la. No obstant això, manquen centenars de quilòmetres per construir, fet que va fer que el nombre d’entrades d’immigrants clandestins sigui encara molt alt i la tensió augmenti en moments puntuals.

Pel que fa a les onades de milers de centreamericans que en els anys anteriors havien travessat Mèxic per arribar als Estats Units, aquí sí que la nova administració mexicana, d’acord sovint amb la dels Estats Units, va portar a terme un seguit de polítiques socials, econòmiques i de seguretat per evitar la seva proliferació i evitar que siguin víctimes dels càrtels i les màfies. Fins i tot, AMLO va ordenar el desplegament de l’exèrcit mexicà a la frontera amb Guatemala per a fer-ne un control més exhaustiu des del principi.

L’11 de novembre, el fins aleshores president de Bolívia, Evo Morales, va arribar a Mèxic i va demanar asil polític, que li va ser concedit. D’aquesta manera va començar un episodi de crisi diplomàtica entre els dos estats, que es va accentuar arran d’un incident succeït a l’ambaixada mexicana a Bolívia i on es van veure implicats personal diplomàtic i de seguretat espanyols.

El 26 de març, en un discurs, AMLO va exigir al rei espanyol Felip VI que demanés disculpes per la colonització espanyola de Mèxic. El fet va causar una crisi diplomàtica. El 4 d’abril, el Govern de Catalunya es va posicionar a favor del mexicà, i el 19 de juny, el mateix Govern català, davant el silenci de l’espanyol, va demanar disculpes pel paper dels catalans en la conquesta de Mèxic.

El 21 d’octubre es va celebrar la 43a elecció federal al Canadà. El guanyador va ser el Partit Liberal, amb el primer ministre Justin Trudeau al capdavant, que va obtenir 155 escons dels 338 en joc, 20 menys que els assolits en els anteriors comicis. Això no obstant, va poder formar un govern minoritari. La segona força política va ser el Partit Conservador, amb 121 escons, seguit del Bloc Quebequès, amb 32, el Nou Partit Demòcratic, amb 24 i el Partit Verd del Canadà, amb 3. Malgrat que es va parlar d’una possible coalició, finalment es va optar per un govern minoritari, fet que fa preveure una legislatura no gaire extensa i que en els anys propers se celebraran unes noves eleccions.

Amèrica Central i el Carib

L’Amèrica Central i el Carib es van veure colpejats per diversos huracans i grans tempestes, entre els mesos de maig i novembre del 2019. Alguns d’aquests huracans, fins i tot, van afectar zones dels Estats Units, el Canadà, Grenlàndia i Islàndia. En total van perdre la vida, aproximadament, 111 persones i les pèrdues materials van ser d’uns 8.380 milions de dòlars. D’entre tots, cal destacar-ne l’huracà Dorian, que entre el 24 d’agost i el 10 de setembre es va estendre per les Petites Antilles, Puerto Rico, les Bahames, l’est dels Estats Units i del Canadà, Grenlàndia i Islàndia. Amb vents de 295 km/h, va provocar 73 morts directes i 7 d’indirectes. També de categoria 5, va ser l’huracà Lorenzo, que del 23 de setembre al 4 d’octubre va escombrar l’Atlàntic des de l’Àfrica occidental, Cap Verd, les Petites Antilles, l’est dels Estats Units, les illes Açores, les illes Britàniques i França. En aquest cas, els morts van pujar a 19. També a l’oceà Pacífic es van desfermar huracans i tempestes, que van provocar un total d’11 morts.

A Cuba, el 24 de febrer es va celebrar el referèndum constitucional, que va aprovar la nova Constitució que substituïa la del 1976. Amb una participació del 84,41%, el “sí” es va imposar pel 90,61% dels vots, mentre que el “no”, va assolir només el 9,39%. D’entre les principals novetats, cal destacar el reconeixement de la propietat privada, la restauració del càrrec de primer ministre, la limitació del mandat presidencial a dos períodes de cinc anys, la prohibició de discriminació per motius de gènere, ètnia o discapacitat i la creació de la presumpció d’innocència en el sistema de justícia. La seva entrada en vigor es va produir el 10 d’abril. El 10 d’octubre, el fins llavors president del Consell d’Estat, Miguel Díaz-Canel, va passar a assumir la presidència de la República, mentre que Manuel Marrero, el 21 de desembre, va ser nomenat primer ministre.

Al marge d’aquests canvis interns, la situació socioeconòmica del país es va veure molt afectada per la pressió de l’administració Trump, que va intentar ofegar-lo, agreujant el bloqueig i impedint que arribi a l’illa el petroli veneçolà.

El 3 de febrer es van celebrar eleccions presidencials al Salvador. El guanyador va ser el jove Nayib Bukele, de la conservadora Gran Alianza por la Unidad Nacional (GANA), que va obtenir més del 50% dels vots en la primera volta, per la qual cosa no en va caldre una segona.

El 5 de maig va ser el torn de Panamà, on es van fer eleccions presidencials, legislatives i municipals. En les presidencials, va guanyar Laurentino Cortizo Cohen, de la formació de centreesquerra Partido Democrático Revolucionario. En les eleccions a l’Assemblea Nacional es va imposar el mateix partit, però de manera molt ajustada, (35 escons dels 71 en joc).

El 16 de juny es va celebrar la primera volta i l’11 d’agost la segona volta de les eleccions presidencials a Guatemala. El guanyador va ser, en segona volta i amb el 57,95% dels vots, Alejandro Giammattei, que assumirà el càrrec el 14 de gener de 2020. Giammattei pertany al partit Vamos (Vamos por una Guatemala Diferente), de centredreta. També es van fer eleccions legislatives i municipals.

Amèrica del Sud

Al llarg de l’any, l’Amèrica del Sud es va veure sacsejada per crisis polítiques, socials i populars en diferents estats, que van provocar canvis importants i, fins i tot, van ser focus d’interès mundial.

Manifestació a Porto Alegre contra la política mediambiental del president del Brasil Jair Bolsonaro
 

Així, per exemple, el seu estat més poderós, el Brasil, es va convertir en un objecte d’atenció global, en gran mesura pel protagonisme del seu president, l’ultraconservador Jair Bolsonaro. Cap de l’estat des de l’1 de gener, aviat es va veure implicat en diversos escàndols i polèmiques tant en l’àmbit nacional com internacional. El medi ambient i, sobretot, la seva gestió de l’Amazònia, van concentrar gran part de les crítiques que ha rebut. Els incendis i la cessió d’enormes superfícies boscoses a les grans empreses de la fusta i als terratinents, en detriment dels pobles autòctons, i el negacionisme respecte el canvi climàtic, van originar una indignació en l’àmbit mundial. També els seus plantejaments, ja coneguts amb anterioritat, respecte la religió, les dones, els homosexuals, la violència o la tinença d’armes, van multiplicar les veus en contra seva, però també li van comportar suports nacionals i internacionals.

També la política exterior de Bolsonaro va ser polèmica. El mateix president Trump no es va estar d’elogiar-lo, sobretot quan va decidir seguir el seu exemple i esdevenir un ferm aliat d’Israel. Durant aquest primer any, també va desenvolupar sòlides relacions amb la Xina, l’Índia i Rússia, i d’aquesta manera va situar el Brasil entre les primeres potències mundials. Per contra, les seves relacions amb Europa, i més concretament amb Alemanya, França i Itàlia, van ser més complicades. Respecte els seus veïns sud-americans, Bolsonaro va adoptar una actitud clarament conflictiva amb Veneçuela, la qual, fins i tot, va amenaçar amb una intervenció armada, i va mobilitzar l’exèrcit a la frontera comuna. També es va mostrar com un decidit partidari del president argentí Mauricio Macri i un crític aferrissat del peronisme i del kirchnerisme.

Juan Guaidó amb els seus partidaris en un acte de protesta contra Nicolás Maduro
 

A banda del Brasil, en diversos altres estats sud-americans es van viure moments crítics. Així, a Veneçuela, el 10 de gener, el chavista Nicolás Maduro va iniciar el seu segon mandat presidencial, però l’oposició no el va reconèixer i, el 23 de gener, un jove polític antichavista, Juan Guaidó es va autoproclamar president encarregat de la República. Durant les setmanes següents, Guaidó va obtenir el reconeixement internacional de diversos països, entre d’altres els Estats Units, el Canadà, el Brasil i Colòmbia, però va ser incapaç de reemplaçar el seu adversari, malgrat les diverses mobilitzacions dels seus partidaris i els enfrontaments amb les forces de l’ordre i el chavisme, que van provocar 51 morts i 850 detencions.

Altres estats que van passar per moments delicats el 2019 van ser l’Equador, Colòmbia, Bolívia i Xile. A l’Equador, el mes d’octubre, hi va haver manifestacions i enfrontaments de protesta per les mesures econòmiques del Govern, que van deixar un saldo d’11 morts (segons algunes fonts), 1.507 ferits i 1.330 detinguts, a més de 133 policies també ferits.

A Bolívia, el 20 d’octubre es van celebrar eleccions presidencials que, de nou, van donar la victòria al president Evo Morales, amb el 47,08% dels vots. Això no obstant, a partir de l’endemà es va iniciar una protesta popular en forma d’aturada cívica popular que va durar vint-i-un dies i que va culminar el 10 de novembre, amb la renúncia al càrrec presidencial de Morales i la seva marxa, primer a Mèxic, on va demanar asil i, després, a l’Argentina, el 12 de desembre. El 12 de novembre va jurar com a presidenta interina de Bolívia la liberal conservadora, Jeanine Áñez, que de manera immediata va aplicar una repressió als partidaris de Morales, durant els dies posteriors. En total, els morts en les protestes anti-Morales i anti-Áñez, van ser de 23, a més de 715 ferits i 57 detinguts.

Manifestació a Santiago de Xile contra el deteriorament de les condicions de vida
 

El 6 d’octubre, es van iniciar a Xile un seguit de protestes per l’alça del preu del transport i l’electricitat, que van ser durament reprimides pel Govern. Això va provocar una escalada de protestes durant les setmanes següents, amb manifestacions monstre i una repressió que va provocar 27 morts, 3.400 ferits i més de 8.800 detinguts, i que va abocar el país a una crisi general, fins que el Govern del conservador Sebastián Piñera va fer marxa enrere i va acceptar algunes exigències populars, com ara la redacció d’una nova Constitució i la renúncia presidencial al llarg del 2020.

El 27 d’octubre es van celebrar eleccions presidencials a l’Argentina i a l’Uruguai. A l’Argentina, el guanyador va ser el candidat del Partit Justicialista, Alberto Fernández, com a president, acompanyat per l’expresidenta Cristina Fernández de Kirchner com a vicepresidenta, que van obtenir el 47,79% dels vots, i van derrotar el conservador Mauricio Macri, amb el 31,80%, que havia ocupat la presidència del país des del 2015. Les reaccions internacionals, sobretot econòmiques, van ser immediates i en gran part negatives, cosa que va fer que la situació socioeconòmica del país es degradés molt. Fernández va ocupar la presidència a partir del 10 de desembre.

Pel que fa a l’Uruguai, el 27 d’octubre es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials, però va ser necessari fer-ne una segona, el 24 de novembre, d’on va sortir guanyador el conservador Luis Alberto Lacalle Pou, per un marge de vots molt estret. Està previst que assumeixi la presidència del país l’1 de març de 2020. La victòria de Lacalle Pou va estar molt influïda per la de Bolsonaro al veí Brasil.

A Colòmbia, entre el novembre i el desembre, milers de persones van sortir al carrer contra la reforma laboral del Govern i en els incidents hi va haver 3 morts, 250 ferits i 100 detencions.

 

Autor: Josep Sort

Llegir més...