Política. Oceania 2019

El contrast entre les dues grans economies de la regió, Austràlia i Nova Zelanda, es va aguditzar sensiblement el 2019, perquè els líders polítics d’aquests països són diametralment oposats en termes d’agenda, impacte i carisma, i perquè, com la majoria de democràcies liberals, es troben exposats a l’auge del populisme i l’extrema dreta nativista.

A Nova Zelanda, la primera ministra laborista, Jacinda Ardern, va marcar perfil propi en defensa dels drets de les dones i de la necessitat de cohesionar la societat davant de reptes com la radicalització i el terrorisme, que, al març, van sacsejar la societat amb l’atac perpetrat per un supremacista blanc contra dues mesquites de la ciutat de Christchurch, que va causar la mort de 51 persones. En aquest cas, els atacs van ser anticipats a Twitter i emesos en directe a Facebook, fet que va portar les companyies a revisar les seves polítiques de publicació. La reacció del Govern va ser donar visibilitat a les víctimes i minimitzar el perpetrador, buscant sufocar l’efecte mimetitzador. També es va promulgar una llei que prohibeix la possessió d’armes semiautomàtiques, amb una moratòria de sis mesos en la qual els neozelandesos van lliurar més de 50.000 armes a les autoritats a canvi del 95% del seu import original.

Per contra, el lideratge conservador de Scott Morrison a Austràlia va guanyar, de manera totalment inesperada, les eleccions legislatives del mes de maig, amb la seva coalició Liberal-Nacional, que havia estat per darrere en les enquestes durant cinquanta-dues setmanes. Novament, la metroscòpia va quedar desorientada per una estratègia electoral 3.0, agressiva a les xarxes, de missatges curts i afilats, similar a les emprades pels seus homòlegs britànics en el cas del Brexit, i centrada en els reptes de l’economia i la por del canvi. El líder laborista, Bill Shorten, va dimitir a conseqüència del resultat.

Malgrat tot, al desembre, el primer ministre es trobava ja contra les cordes, perquè va ser fotografiat de vacances familiars a Hawaii, mentre el sud del país patia una onada de calor extrema, amb temperatures rècord, sequera i greus incendis, que van causar una desena de víctimes mortals i van destruir centenars de llars. Arran d’aquests fets mediambientals, el canvi climàtic va escalar fins al primer lloc en les preocupacions dels australians, malgrat que la seva delegació va rebre crítiques durant la COP25 de Madrid, en què el país va ser acusat de minar els compromisos de retallada de les emissions.

A la resta d’estats insulars, un tret comú va ser la celebració d’eleccions que van renovar els lideratges de govern a Nauru i a Tuvalu, on un dels més prominents defensors de la lluita contra el canvi climàtic que amenaça els estats insulars de la regió, el primer ministre Enele Sopoaga, va perdre el seu escó i va quedar descartat per a una possible reelecció. Al desembre, el territori de Bougainville va celebrar un referèndum acordat, però no vinculant, d’independència, previst als acords del 2001, que va tenir com a resultat un inapel·lable suport a la independència (98,5%) i en contra de la possibilitat d’obtenir més autonomia dins de Papua Nova Guinea.

Autor: Oriol Farrés