Cinema 2019

La revolució de Netflix

La implantació en els darrers anys de Netflix, una plataforma de continguts audiovisuals sota demanda –i també productora–, ha suposat una veritable revolució de dimensions encara inabastables en la manera de consumir cinema. Una transformació no mancada de polèmica; hi ha festivals, com el de Canes, que es resisteixen a incloure en la seva secció oficial pel·lícules pensades per a estrenar-se directament en línia, mentre que, a casa nostra, el de Sitges va inaugurar la seva darrera edició amb In the Tall Grass, de Vincenzo Natali, adaptació dʼuna novel·la de Stephen King que lʼendemà ja estava disponible a la plataforma.

Si el 2018 Netflix va finançar i estrenar un dels fenòmens de la temporada, Roma, dʼAlfonso Cuarón, el 2019 va fer el mateix amb The Irishman, en què Martin Scorsese revisa el seu cinema de mafiosos amb actors com Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci i Harvey Keitel. Per tal de poder optar a premis com els Oscar, Netflix va estrenar la pel·lícula als cinemes per un temps limitat, però molts exhibidors es van negar a projectar-la en les seves sales, ja que no estaven dʼacord amb el fet que al cap de molt poc estigués disponible a internet.

Altres directors com Steven Soderbergh (amb The Laundromat, sobre els Papers de Panamà), Noah Baumbach (que dissecciona un divorci a Marriage Story), Isabel Coixet (amb Elisa y Marcela, la història de les primeres dones que es van casar a Espanya) i Daniel Sánchez Arévalo (amb la tragicomèdia adolescent Diecisiete) van treballar directament per a Netflix. En tot cas, altres plataformes (Amazon Prime, HBO, Disney + i Apple) es van anar afegint a la seva ona expansiva i han generat interrogants sobre si hi haurà espai per a totes.

Lʼauge dels superherois

Lʼauge que en els darrers anys ha conegut el cinema basat en els còmics de superherois va cristal·litzar en un fet insòlit fins al moment: Joker, la pel·lícula de Todd Phillips sobre el cèlebre malvat de les historietes de Batman, protagonitzada per un unànimement lloat Joaquin Phoenix i que va guanyar el Lleó dʼOr a la Mostra de Venècia. El film proposa una visió fosca i violenta dʼun gènere que ha guanyat adeptes gràcies a les produccions de Marvel, que aquest any va aportar al seu univers els títols Captain Marvel, dʼAnna Boden i Ryan Fleck; Spider-Man: Far from Home, de Jon Watts, i The Avengers: Endgame, dʼAnthony i Joe Russo, que va superar Avatar de James Cameron com a pel·lícula més taquillera de la història.

També es van estrenar altres adaptacions de còmics, com Dark Phoenix, una nova entrega de lʼunivers de X-Men dirigida per Simon Kinberg; Shazam, de David F. Sandberg, i el rellançament de Hellboy, de Neil Marshall. Per la seva banda, M. Night Shyamalan va tancar una trilogia inspirada en la mitologia dels superherois amb Glass.

Repetició de fórmules

Marvel forma part de lʼimperi de The Walt Disney Company, un gegant que aquest any, amb la compra de 20th Century Fox i la posada en marxa de la seva plataforma de streaming Disney +, va donar noves passes en la seva posició de privilegi en la indústria de lʼentreteniment. Disney és un paradigma de la tendència de Hollywood a esprémer els seus èxits; aquesta temporada va estrenar noves versions amb actors de carn i ossos o amb imatges generades per ordinador dels seus clàssics animats (Dumbo, de Tim Burton; Aladdin, de Guy Ritchie; The Lion King, de Jon Favreau, i Maleficent: Mistress of Evil, de Joachim Rønning), seqüeles dʼèxits seus i de la seva filial Pixar dʼanimació digital (Toy Story 4, Frozen 2) i una última entrega de la saga galàctica creada per George Lucas (Star Wars: The Rise of Skywalker, de J.J. Abrams).

També es van estrenar moltes altres pel·lícules que parteixen de títols previs, en forma de seqüela, preqüela, remake o reboot; per exemple, Godzilla: King of the Monsters, de Michael Dougherty; Men in Black: International, de J. Gary Gray; Fast & Furious: Hobbs & Shaw, de David Leitch; Terminator: Dark Fate, de Tim Miller; Doctor Sleep, de Mike Flanagan (continuació de The Shining, de Stanley Kubrick); Jumanji: The Next Level, de Jake Kasdan, o It: Chapter Two, dʼAndy Muschietti. El veterà Sylvester Stallone va protagonitzar dues entregues crepusculars de les seves sagues més cèlebres: Creed II, de Steven Caple Jr. (en què recupera el personatge de Rocky Balboa), i Rambo: Last Blood, dʼAdrian Grunberg.

Clàssics del pop en pantalla gran

Si un dels fenòmens de taquilla de la temporada anterior va ser Bohemian Rapsody, la biografia del cantant de Queen, Freddie Mercury, aquest any van sovintejar les pel·lícules que tenen com a leitmotiv la vida o les cançons de grans estrelles del pop i del rock. En la línia dʼaquella pel·lícula, però amb millor acollida de la crítica, es va estrenar Rocketman, de Dexter Fletcher, que recrea la història dʼElton John. A Yesterday, Danny Boyle parteix de la música de The Beatles per a una comèdia romàntica i fantàstica escrita per Richard Curtis, el guionista de Four Weddings and a Funeral, Notting Hill i Love Actually. Per la seva banda, Gurinder Chadha signa Blinded by the Light, en la qual un adolescent dʼorigen pakistanès troba la seva inspiració en la música de Bruce Springsteen.

Reivindicació racial i de gènere

Dues de les reivindicacions que han guanyat força en els darrers temps entre els professionals de Hollywood tenen a veure amb el major pes de les comunitats racials i amb un tractament més just de les dones, tant pel que fa a la importància dels personatges femenins com a les oportunitats de les professionals que formen part de la indústria.

La cerimònia dels Oscar dʼaquest any va ser una mostra de visibilitat dels cineastes afroamericans i de les pel·lícules que denuncien el racisme. La principal guanyadora de la nit va ser la pel·lícula de Peter Farrelly, Green Book, que recorda un cas real de discriminació racial, i algunes pel·lícules nominades en diverses categories van ser Black Panther, de Ryan Coogler; BlacKkKlansman, de Spike Lee, i If Beale Street Could Talk, de Barry Jenkins. Amb Us, el director de Get Out, Jordan Peele, ha prosseguit la seva línia de cinema de terror amb format de paràbola social.

Dʼaltra banda, aquest any es van estrenar també diverses històries dʼempoderament femení inscrites dins gèneres molt diferents: per exemple, On the Basis of Sex, de Mimi Leder; Hustlers, de Lorene Scafaria; Charlieʼs Angels, dʼElizabeth Banks, i Little Women, de Greta Gerwig.

Grans autors del cinema de Hollywood

Alguns dels realitzadors nord-americans amb més personalitat van estrenar noves pel·lícules plenament coherents amb el seus interessos. A més de lʼesmentat Scorsese, va ser el cas de Quentin Tarantino, que a Once Upon a Time in… Hollywood, parcialment inspirada en lʼassassinat de Sharon Tate a mans de la família Manson, ha signat un cant dʼamor al cinema. A The Mule, Clint Eastwood, amb prop de 90 anys, es va tornar a posar davant la càmera per a revisar el seu estereotip cinematogràfic des dʼuna mirada crepuscular i desencisada. I després dʼHereditary, Ari Aster va dirigir a Midsommar una altra aportació al gènere terrorífic dʼarrels cinèfiles.

James Gray va donar un vernís intimista i existencial a la ciència-ficció dʼAd Astra, mentre que Woody Allen va tornar a retratar la seva ciutat a la comèdia romàntica A Rainy Day in New York. I si a The Big Short, Adam McKay havia traçat un retrat sarcàstic de la crisi financera del 2007, a Vice posa en la diana la política nord-americana a partir de la controvertida personalitat de lʼexvicepresident Dick Cheney.

Dins un àmbit més proper al cinema independent, el veterà Jim Jarmusch va alleugerir el seu estil amb la comèdia de zombis The Dead Donʼt Die, i a The Old Man & the Gun, David Lowery va homenatjar lʼicònic Robert Redford, que va anunciar la seva retirada del cinema.

Alarma en el cinema català

Des de lʼAcadèmia del Cinema Català es va llançar el crit dʼalerta per la situació de crisi que està travessant el sector, que es materialitza en fets com la disminució en la quantitat de pel·lícules rodades en català i la precarietat dels pressupostos que sʼinverteixen en les produccions. El menor suport en la indústria audiovisual per part de TV3 –a qui el Ministeri dʼHisenda espanyol reclama el que considera un deute pel pagament de lʼIVA dels darrers anys– i el fet que el Tribunal Constitucional suprimís la taxa audiovisual als operadors dʼinternet són dues de les raons dʼaquesta situació, que impulsa molts professionals del sector a anar a treballar a Madrid.

En tot cas, és freqüent que el cinema català més destacat es basi en produccions econòmicament modestes amb temàtiques intimistes. Així van ser els nous treballs de directors joves molt guardonats amb les seves anteriors pel·lícules, i experts a diluir les fronteres entre ficció i realitat: Els dies que vindran, de Carlos Marqués-Marcet, que segueix un embaràs real amb la complicitat del seu actor fetitxe, David Verdaguer, i El viatge de la Marta (Staff Only), de Neus Ballús, que després de La plaga introdueix per primer cop actors professionals –com Sergi López– en el seu cinema. També tenen aquesta perspectiva íntima els llargmetratges de joves cineastes debutants, com Belén Funes (autora de La hija de un ladrón, per la qual Greta Fernández va ser considerada millor actriu al Festival de Sant Sebastià), Laura Jou (coach dʼintèrprets infantils que va estrenar La vida sense la Sara Amat), Raimon Fransoy i Xavier Puig (que a Ardara reflexionen sobre la mateixa naturalesa de la imatge) i el tàndem format per Alberto Dexeus i Ànnia Gabarró (autors de Les Perseides, un film sobre la memòria històrica i els fantasmes familiars).

El director català més polèmic, provocador i reconegut en festivals internacionals, Albert Serra, va rodar en francès la coproducció Liberté, una pel·lícula sobre el llibertinatge i la sexualitat. I un altre veterà del cinema dʼautor, Lluís Miñarro, va fer la seva particular visió del mite de Salomé, a Love Me Not. Un públic diferent van buscar les tragicomèdies 7 razones para huir, dʼEsteve Soler, Gerard Quinto i David Torras, i Litus, de Dani de la Orden, que han jugat la basa de repartiments amb actors coneguts de tot Espanya.

El cinema espanyol

El director espanyol més conegut internacionalment, Pedro Almodóvar, va fer amb Dolor y gloria la seva obra més personal i autobiogràfica amb un dels seus actors fetitxe, Antonio Banderas –guardonat al Festival de Canes–, interpretant el seu alter ego. També José Luis Garci va estrenar un film autoreferencial amb El crack cero, un thriller nostàlgic en blanc i negre amb el qual fa la preqüela del díptic que va protagonitzar Alfredo Landa.

En un any políticament convuls, en el qual es va parlar molt de la memòria històrica i va créixer lʼextrema dreta, es van estrenar dues produccions ambicioses que aborden la Guerra Civil i el franquisme. Alejandro Amenábar va aixecar polèmica –i també va obtenir uns bons resultats en taquilla– amb Mientras dure la guerra, en què sʼaproxima a la personalitat de lʼescriptor Miguel de Unamuno en el moment dʼesclatar el conflicte. Per la seva banda, els bascos Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga, responsables prèviament dels films rodats en eusquera, Loreak i Handia, van estrenar la claustrofòbica La trinchera infinita, en la qual recorden les persones que un cop acabada la guerra van passar anys tancades a casa seva per temor a les represàlies.

A Madre, Rodrigo Sorogoyen parteix del seu propi curtmetratge homònim, guanyador de diversos premis i nominat a lʼOscar, per fer un inquietant drama familiar, i Benito Zambrano va adaptar la novel·la de Jesús Carrasco, Intemperie, protagonitzada pel prolífic Luis Tosar. Amb un esperit més proper a la independència, Jonás Trueba va estrenar La virgen de agosto i Oliver Laxe, O que arde, guanyadora del Premi del Jurat a la secció Un certain regard de Canes. Dues primeres obres arriscades i interessants van ser El hoyo, de Galder Gaztelu-Urrutia, una distopia sobre la lluita de classes guanyadora del premi a la millor pel·lícula al Festival de Sitges, i Ventajas de viajar en tren, dʼAritz Moreno, una comèdia negra en episodis vista al mateix certamen.

La dependència econòmica de les televisions i la recerca de lʼèxit de taquilla va motivar lʼabundància de pel·lícules codificades dins els patrons de gèneres amb molta tirada popular. Es van estrenar moltes comèdies, com Gente que viene y bah, de Patricia Font; Bajo el mismo techo, de Juana Macías; Perdiendo el este, de Paco Caballero; Taxi a Gibraltar, dʼAlejo Flah; ¿Qué te juegas?, dʼInés de León; Lo dejo cuando quiera, de Carlos Therón; Antes de la quema, de Fernando Colomo; Los Japón, dʼÁlvaro Díaz Lorenzo; Padre no hay más que uno, de Santiago Segura; Vivir dos veces, de Maria Ripoll; Abuelos, de Santiago Requejo; Si yo fuera rico, dʼÁlvaro Fernández Armero, i Salir del ropero, dʼÁngeles Reiné. També va abundar el thriller, representat per títols com 70 Binladens, de Koldo Serra; Quien a hierro mata, de Paco Plaza; El asesino de los caprichos, de Gerardo Herrero; El silencio de la ciudad blanca, de Daniel Calparsoro; Adiós, de Paco Cabezas, i Legado en los huesos, de Fernando González Molina.

El cas francès

Dins Europa, el cas francès és un cas a part gràcies a la gran protecció de lʼEstat a la indústria cinematogràfica, que es tradueix en una notable quantitat dʼestrenes a lʼany i també en una generosa quota dʼespectadors del propi país. Aquest any, alguns directors van rodar en anglès la seva personal visió dʼalguns gèneres, com el de la ciència-ficció (Claire Denis, a High Life) o el western (Jacques Audiard, a The Sisters Brothers). També es van poder veure les noves pel·lícules de realitzadors de prestigi com Olivier Assayas (Doubles vies), François Ozon (Grâce à Dieu), Christophe Honoré (Plaire, aimer et courir vite), Céline Sciamma (Portrait de la jeune fille en feu), Cédric Klapisch (Deux moi) i Robert Guédiguian (Gloria Mundi), als quals es poden afegir els belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne amb Le jeune Ahmed. També va tenir lloc el brillant debut de Ladj Ly amb la combinació de thriller i cinema social a Les misérables.

Lʼoctogenari Claude Lelouch va reprendre a Les plus belles années dʼune vie els personatges de la seva clàssica Un homme et une femme, mentre que una de les grans cineastes de la Nouvelle Vague, Agnès Varda –morta aquest any amb 90 anys–, va oferir un emocionant testament en el qual repassa la seva obra, Varda by Agnès.

Dʼaltra banda, es van estrenar una enorme quantitat de produccions de gènere adscrites generalment a lʼàmbit de la comèdia, amb vocació fonamentalment comercial i pensades per a un públic ampli; en són alguns exemples Le grand bain, de Gilles Lellouche; Un homme pressé, dʼHervé Mimran; Première année, de Thomas Lilti; La dernière folie de Claire Darling, de Julie Bertuccelli; Le Mystère Henri Pick, de Rémi Bezançon; Qui mʼaime me suive!, de José Alcalá; Premières vacances, de Patrick Cassir; Ibiza, dʼArnaud Lemort; Lola et ses frères, de Jean-Paul Rouve; Jusquʼici tout va bien, de Mohamed Hamidi; Fourmi, de Julien Rappeneau; Chamboultout, dʼÉric Lavaine; Nous finirons ensemble, de Guillaume Canet; Mon chien stupide, dʼYvan Attal; Just a gigolo, dʼOlivier Baroux, i Les bonnes intentions, de Gilles Legrand.

Grans noms del cinema europeu

Alguns dels realitzadors europeus de trajectòria més prestigiosa i consolidada sʼhan mantingut fidels als seus universos creatius. El britànic Ken Loach va fer, amb Sorry We Missed You, una altra de les seves denúncies del capitalisme en clau de drama social, mentre que el grec Iorgos Lànthimos es va dirigir a un públic més ampli del que li era habitual amb la sàtira dʼèpoca The Favourite, sense renunciar al seu esperit corrosiu. Sempre amant de la provocació, el danès Lars Von Trier va combinar el psychothriller i lʼhumor negríssim a la violenta The House That Jack Built, en què reflexiona sobre la seva obra.

Després de Saul fia (‘El fill de Saulʼ), lʼhongarès László Nemes va oferir una altra claustrofòbica mirada a la història dʼEuropa amb Sunset, i un dels noms emblemàtics del cinema polític, Costa-Gavras, va tornar a la seva Grècia natal per retratar el controvertit exministre dʼEconomia, Iannis Varufakis, a Adults in the Room. I mentre que lʼitalià Marco Bellocchio va parlar de la màfia a Il traditore, el turc Nuri Bilge Ceylan es va acostar a les relacions familiars amb la intimista Ahlat ağaci (‘La perera salvatgeʼ).

Amb la seva Palma dʼOr al Festival de Canes, la combinació de comèdia negra, sàtira social i thriller, Gisaengchung (‘Paràsit’), va esdevenir una de les pel·lícules més originals i impactants de lʼany i va consolidar el coreà Bong Joon-ho com un dels grans noms del cinema mundial. Un estil més reposat i contemplatiu té un altre prestigiós realitzador de Corea del Sud, Hong Sang-soo, que va estrenar Gangbyeon Hotel (‘Lʼhotel a la vora del riu’).

El cinema xinès es va revelar en una veritable edat daurada i va proporcionar un grapat de pel·lícules guardonades en festivals i aclamades per la crítica. Un cas molt especial va ser el de la llarga i trista, Da xiang xi di er zuo (‘Un elefant assegut encara’), lʼúnica pel·lícula del jove Hu Bo –apadrinat per lʼhongarès Béla Tarr–, que es va suïcidar un cop finalitzat el muntatge. El també jove Bi Gan va enlluernar amb la hipnòtica Di qiu zui hou de ye wan (‘Llarg viatge fins a la nit’), una obra dʼun gran virtuosisme tècnic. Més veterans són Jia Zhang-Ke i Wang Xiaoshuai, que van estrenar Jiang hu er nü (‘La cendra és el blanc més pur’) i Di jiu tian chang (‘Fins sempre, fill meu’), respectivament.

Llatinoamèrica: memòria històrica i costumisme

Els fantasmes del totalitarisme no deixen dʼestar presents en el cinema llatinoamericà, i aquest any van ser invocats en pel·lícules com la xilena Araña, dʼAndrés Wood, i lʼargentina Rojo, de Benjamín Naishtat. Un registre més pròxim a la comèdia negra és el que ha utilitzat lʼargentí Juan José Campanella en la seva darrera pel·lícula, El cuento de las comadrejas; en aquesta ocasió, Campanella no ha tingut el seu actor fetitxe, Ricardo Darín, que, en canvi, va protagonitzar la faula costumista i social, La odisea de los giles, de Sebastián Borensztein, que va inaugurar el Festival de Sant Sebastià. Sembre contra corrent, el molt personal director mexicà Carlos Reygadas va estrenar Nuestro tiempo, una pel·lícula sobre la passió amorosa i sexual.

Autor: Xavier Roca