Energia 2019

Combustibles fòssils

Els conflictes regionals relacionats amb els combustibles fòssils no van minvar al llarg del 2019, especialment en estats de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. El factor comú d’aquests països (l’Aràbia Saudita, el Iemen, Síria, l’Iran, Algèria i Líbia) és que tots són o han estat productors i exportadors d’hidrocarburs, i que tots, a excepció possiblement de l’Aràbia Saudita, ja han sobrepassat el seu propi pic petrolier (peak oil, en anglès), cosa que significa una reducció de les exportacions, que, sumada a un període llarg de preus baixos del petroli, ha portat a aquests estats a una crisi econòmica. Aquesta crisi ha comportat una manca de recursos per a les iniciatives socials i la desaparició dels beneficis –subsidis als consums interns tant de combustibles com de molts productes o serveis de primera necessitat–, fets que en molts casos han estat l’espurna de diversos aldarulls populars.

En el cas de l’Aràbia Saudita, durant el 2019 el Govern va mantenir una guerra destructiva amb el Iemen, i també amb l’Iran, que en el marc de la rivalitat religiosa i entre potències regionals va produir enfrontaments que van desencadenar diversos incidents amb petroliers a la mar Roja i atacs (suposadament amb drons) a una gran refineria i altres instal·lacions de Saudi Aramco, l’empresa estatal del petroli saudita. Aquests fets van comportar que es reduïssin les exportacions de subproductes petroliers en un 50% i que s’apugés el preu del barril. Al cap d’un mes es va restablir el subministrament de 5,7 milions de barrils al dia i els preus anteriors a l’atac a la refineria. Aquesta ràpida recuperació, tanmateix, podria ser fictícia, perquè Saudi Aramco podria estar mobilitzant les seves reserves, mentre potser té emmagatzemat el cru que no pot tractar fins que posi en funcionament les infraestructures destruïdes.

Per la seva banda, Líbia va continuar patint la seva guerra civil, en la qual les infraestructures petrolieres són ostatges de les dues fraccions en lluita, una amenaça que sembla destinada a pressionar i involucrar els països europeus més dependents del proveïment de petroli libi, com Itàlia o França.

Finalment, Algèria va patir un aixecament popular que va provocar la renúncia del president Bouteflika, després de vint anys al càrrec, la intervenció de l’exèrcit i la convocatòria de noves eleccions presidencials. Aquest país nord-africà ja va passar el seu pic petrolier el 2008 i segurament també el seu pic del gas, perquè la seva producció fa molts anys que està estancada. Les conseqüències econòmiques de la reducció d’ingressos de les exportacions de combustibles fòssils i unes elits governamentals sense iniciativa i propenses a la corrupció, juntament amb una població molt jove que no veu expectatives de progrés i que ha demostrat que pot mobilitzar-se i aconseguir enderrocar el president de la república, fa preveure que es poden declarar nous conflictes d’envergadura. Malauradament, aquesta situació té certs paral·lelismes amb Síria, un país àrab que va ser productor de petroli però amb escasses reserves, cosa que va fer que assolís el seu pic petrolier molt aviat, el 1996. Això, juntament amb el fet que té una població jove considerable i una activitat agrícola limitada per la manca d’aigua i la pèrdua de fertilitat dels sòls, van ser alguns dels problemes que van provocar la guerra civil siriana. La direcció que prengui la situació política algeriana ens afectarà directament, perquè Algèria és el principal subministrador de gas natural de Catalunya i Espanya, amb el 48% del total.

En aquest context, Repsol va anunciar que farà una provisió comptable de 5.000 milions d’euros per tal de cobrir la devaluació dels seus actius, la qual cosa significa que els seus camps petrolífers –que consten com a reserves disponibles per a l’empresa–, ja no seran explotats en el futur, no tant perquè l’empresa tendeixi cap a la neutralitat del carboni, sinó perquè no serà rendible explotar-los.

Als països consumidors també hi va haver protestes i conflictes arran de les pujades dels preus dels combustibles, com va ser la revolta dels Armilles Grogues a França, iniciada al final del 2018 i que va perdurar durant tot el 2019. Un dels motius que va justificar l’inici de la revolta va ser la imposició de la taxa del carboni sobre tots els combustibles fòssils, però amb exempcions al transport aeri i a les embarcacions marítimes, fet que encara va revoltar més les classes mitjanes i baixes que viuen als extraradis de les grans ciutats, altament dependents del transport privat perquè tenen deficients alternatives de transport públic.

A l’Amèrica Llatina, els conflictes es van estendre saltant d’un país a un altre durant tot l’any. L’origen dels conflictes es troba, sovint, en l’eliminació dels subsidis als combustibles, tant els carburants com el gas o l’electricitat (Veneçuela, Equador, Mèxic o Haití), però també en l’increment notable dels preus del transport públic (Xile), perquè els governs han patit un retrocés dels ingressos per les exportacions dels seus recursos naturals, siguin energètics o primeres matèries, o per la baixada dels seus preus. Es pot dir que el substrat que alimenta molts d’aquests conflictes regionals és que l’Amèrica Llatina, en la seva globalitat, va assolir el seu pic petrolier no tan sols de petroli sinó també del conjunt de combustibles fòssils, inclòs el carbó i el gas natural, el 2015, amb 980 MTEP. D’ençà del 2015, la producció ha anat baixant mentre que el consum ha crescut, fins a assolir el 2019 una xifra similar a la de la producció. L’impacte del pic petrolier sobre les economies llatinoamericanes es va manifestar amb tot un cúmul de desordres públics que van culminar en el cop d’estat a Bolívia i la fugida del seu president, Evo Morales, a Mèxic. Tot i que Bolívia també és un productor i exportador de combustibles fòssils, l’origen del conflicte no va ser únicament el descens de la seva producció, sinó la gestió d’un recurs mineral com el liti, del qual l’estat bolivià té les reserves més importants del món. En aquest sentit, el Govern de Trump, que considera el liti com a mineral d’interès estratègic per als Estats Units, es va posicionar contrari als acords del Govern d’Evo Morales amb empreses europees i xineses en el seu pla d’explotació de la gran reserva de liti descoberta a la regió de Potosí (salar de Uyuni). Si en el cas bolivià el conflicte va estar només vinculat a recursos naturals no energètics essencials per a l’expansió de moltes tecnologies, noves o convencionals, en el cas de Xile la disponibilitat minvant del coure es va afegir a la pujada del preu del transport.

Segons un estudi del Fons Monetari Internacional (FMI), que es va publicar el maig del 2019, els subsidis mundials a les energies fòssils continuen creixent i han arribat a xifres exorbitants. Així, per a l’any 2015 els subsidis van assolir la xifra de 4,3 bilions de dòlars, que representaria el 6,3% del producte mundial brut. Els països més subvencionadors són la Xina (1,4 bilions de dòlars), els Estats Units (amb 649 miliards de dòlars), Rússia (551 miliards), la Unió Europea (289 miliards) i l’Índia (209 miliards), i els productes més subvencionats són el petroli i el carbó, que absorbeixen el 85% dels subsidis globals. L’informe de l’FMI també va concloure que, si els estats optessin per mantenir els preus dels combustibles fòssils a un nivell corresponent al seu cost real, les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’haurien reduït a un 28%, el nombre de morts conseqüència de la contaminació de l’aire seria un 46% inferior i l’increment dels ingressos fiscals als estats haurien suposat l’equivalent al 3,8% del PIB mundial.

Energia nuclear

Les empreses que exploten les tres centrals nuclears en actiu a Catalunya van tramitar aquest 2019 la pròrroga del permís d’explotació per a vint anys més, sense que s’hagi resolt el problema de l’emmagatzematge dels residus nuclears a les mateixes centrals o en algun altre indret, perquè, d’una banda, la capacitat de les piscines on es refrigeren els residus radioactius estan al límit de la seva capacitat –a Ascó I i II se saturaria el 2024 i a Vandellòs, el 2022–, i, de l’altra, el magatzem central temporal designat per l’anterior govern del PP a Villar de Cañas (Castella-la Manxa) continua bloquejat. Aquesta pròrroga situaria les centrals nuclears a Catalunya als quaranta anys de vida.

Al llarg del 2019 també es van celebrar negociacions entre el Ministeri per a la Transició Ecològica i els propietaris de les centrals nuclears (Endesa, Iberdrola i Naturgy) per a iniciar el procés de tancament de les centrals nuclears el 2025 i finalitzar-lo el 2035 o el 2036. L’acord implica que totes les centrals nuclears espanyoles es tancaran passats els quaranta anys de funcionament, superant, per tant, la vida per a la qual havien estat dissenyades. Des d’un punt de vista econòmic, el cost que s’estima per a gestionar el desmantellament de les centrals i tractar els residus radioactius suposa un total de 20.200 milions d’euros.

Energies renovables

L’única actuació legislativa del 2019 de la Generalitat de Catalunya a favor de la implantació de les energies renovables va ser la derogació, al novembre, d’un decret que durant deu anys ha estat un fre o un impediment a la implementació de nous projectes, tant de parcs eòlics com de plantes fotovoltaiques. Aquest decret impedia que a Catalunya es fes cap inversió significativa en nova capacitat de generació elèctrica a partir de fonts d’energies renovables. Aquesta derogació va anar acompanyada de l’eliminació de la necessitat de llicència d’obra per a instal·lacions d’autoconsum en edificis i espais públics, a través d’una modificació de la llei d’urbanisme.

Pel que fa a l’autoconsum d’energia renovable autoproduïda, el 5 d’abril es va aprovar el Reial Decret 244/2019, que recull aspectes relacionats amb l’autoproducció, en regula les condicions administratives, tècniques i econòmiques, assenyala la manera com es compensarà l’energia que s’aboqui a la xarxa i recull aspectes com la possibilitat de tenir instal·lacions compartides (en blocs de pisos, per exemple). Tanmateix, perquè es puguin aplicar aquests canvis, caldrà esperar que els organismes competents els reglamentin. Un dels punts més destacats del Reial Decret, que simplifica procediments tècnics i administratius i fa l’autoproducció més senzilla i econòmica, és el que fa referència a la compensació que es rep per l’energia que s’aboca a la xarxa (energia excedentària que es produeix quan no es fa ús de l’energia en el moment en què la planta la genera) des de les instal·lacions d’autoproducció. La nova normativa estableix dues modalitats d’autoproducció: una és sense excedents, més simple de tramitar, però més desfavorable per a l’autoproductor, perquè ha de tenir la instal·lació aturada bona part del dia si no té consums propis continus ni bateries; l’altra és injectar els excedents a la xarxa pública de distribució, de manera que tot el potencial de la planta de generació té utilitat i es consumeix íntegrament. En aquest cas, la remuneració per a aquesta electricitat injectada l’abonarà l’empresa distribuïdora en forma de descompte sobre la factura energètica del productor, amb algunes limitacions que afavoreixen el lobby elèctric. En cap cas, en la factura, no hi podrà haver un saldo positiu que impliqui que la distribuïdora hagi de pagar al productor. A més, el balanç de consum i venda serà mensual i no serà acumulable, i el descompte únicament s’aplicarà al concepte d’energia i no al de potència ni als peatges ni als impostos. Per últim, el preu abonat per cada kWh injectat a la xarxa i descomptat a la factura el determinarà el pool elèctric, que, de moment, l’ha xifrat en 0,05 €.

Les noves empreses comercialitzadores elèctriques

En els darrers anys les empreses comercialitzadores elèctriques de referència, lligades a les grans distribuïdores i generadores d’electricitat (Endesa, Iberdrola i Naturgy) s’han vist afectades per la competència d’un gran nombre de comercialitzadores lliures, algunes amb una petita xarxa elèctrica pròpia de distribució i altres sense xarxa pròpia, però, en alguns casos, amb generació pròpia. En tancar el primer trimestre del 2019, a l’Estat espanyol (la Comissió Nacional del Mercat i la Competència no dona dades per comunitats autònomes) hi havia 29,4 milions de punts de subministrament, dels quals 11,2 milions eren coberts per empreses comercialitzadores de referència, mentre que la resta, 18,2 milions, eren gestionats per empreses del mercat lliure. Les dades indiquen que, en els darrers tres anys, el nombre de punts de subministrament coberts per empreses comercialitzadores del mercat lliure ha crescut progressivament en 2 milions de subministraments.

Entre aquestes empreses destaca, a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, la cooperativa de consumidors Som Energia. Creada el 2010, aquest 2019 va aconseguir 107.745 contractes de subministrament (abonats) i 63.029 socis. L’excepcionalitat d’aquest projecte, nascut entorn de la Universitat de Girona i que ha estès el seu àmbit d’actuació a la majoria de comunitats autònomes, respecte a les altres noves empreses comercialitzadores, és que és una cooperativa. Així, els nous abonats, que han de fer una aportació inicial, reemborsable i subjecta a rebre interessos, es converteixen en socis amb dret de fixar per assemblea el preu per a tot l’any de l’energia que consumiran. Els socis també poden invertir en els projectes de noves plantes de generació elèctrica, sempre a partir d’energies renovables, que els donarà el dret de consumir a una tarifa especial la part proporcional de l’energia elèctrica que la seva inversió ha permès generar. Un altre fet distintiu respecte de les altres comercialitzadores és que, per acord de l’assemblea, la cooperativa no pot fer publicitat. Com moltes altres empreses comercialitzadores lliures, Som Energia garanteix que tota l’energia elèctrica que serveix és d’origen renovable, la qual cosa vol dir que la cooperativa compra l’equivalent de l’energia que ven a productors que poden oferir el certificat d’electricitat renovable.

En qualsevol cas, tot i el creixement del desplaçament d’abonats de les empreses comercialitzadores tradicionals cap a les lliures, aquestes només suposen el 7,4% del total estatal. Entre les de referència, la més gran és el grup Endesa, amb 10,4 milions de punts que representa el 35,4% del mercat, seguida pel grup Iberdrola, amb 10,1 milions (34,4), i el grup Naturgy, amb 4,4 milions (15,1%).

Gas natural

Com en els darrers anys, el projecte Castor d’emmagatzematge de gas natural en una antiga bossa petrolífera explotada situada sota el mar, davant de la desembocadura del riu de la Sénia, va tornar a ser notícia. En aquest cas per la ratificació per part del Govern espanyol del tancament definitiu de la instal·lació. En aquesta resolució, s’hi fa un reconeixement explícit que tot el que es va fer era innecessari i erroni. L’estudi que validava l’interès de la seva construcció formava part d’un programa de planificació de les infraestructures de gas natural a tot l’estat amb la qualificació com a mesura urgent, davant d’una demanda projectada en 650 TWh per al 2016, una demanda que amb prou feines va assolir els 322 TWh aquell any i que encara és l’actual. Aquestes infraestructures planificades, totalment o parcialment executades (com el Midcat), han estat generant costos sobre el sistema gasístic i, per descomptat, sobre el preu final del gas per al consumidor, fins al punt que s’ha parlat del dèficit de tarifa del gas.

En el cas del dipòsit Castor la indemnització al constructor (Escal-UGS, filial d’ACS) de 1.350 milions d’euros s’ha de sumar al cost de manteniment de la infraestructura aturada des del 2014, que és d’uns 8-9 milions anuals, tot i que ara es procedirà al segellat definitiu dels pous. Aquestes actuacions i el desmantellament de la part marina i terrestre del projecte costaran uns 260 milions d’euros i 5 anys d’obres.

Autor: Jaume Serrasolses