OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Navegació pel sumari

Anuaris de l’Enciclopèdia

Política. Europa 2019

2019, any de transició

Manifestació dels Armilles Grogues a lEsplanade des Invalides de París, el 16 de febrer de 2019 / Crèdit: Thomon
 

A Europa, el 2019 va ser un any de transició. Els estats van aparcar qüestions urgents de l’agenda per a centrar-se en el principal repte polític de la Unió Europea, el Brexit, i les diferents cites electorals previstes.

Els dos tradicionals motors comunitaris, França i Alemanya, van ser el paradigma. Emmanuel Macron, president francès, va limitar la seva promesa de reformar Europa a la insistència frustrada d’una política de seguretat comuna. Un front que va haver d’ajornar per les protestes al seu país –el moviment dels Armilles Grogues i dels pensionistes–, que van precipitar una crisi a l’Elisi a l’equador del seu mandat.

A l’altra riba del Rin, la cancellera Angela Merkel va gestionar el tram final de la seva carrera, amb caducitat el 2021, procurant que la política alemanya no es desviï del camí que va encetar el 2005. Merkel va nomenar successora, Annegret Kramp-Karrenbauer, en constatar que als dubtes sobre el seu estat de salut s’hi sumava un resultat electoral que evidencia una major polarització al país. A la consolidació dels verds s’hi va afegir un fenomen que preocupa l’encara cancellera: l’auge de la ultradretana Alternativa per Alemanya. Aquest creixement de la ultradreta va reobrir el debat sobre la memòria històrica al país, acompanyat d’un gest històric: la visita de Merkel al camp d’extermini nazi d’Auschwitz i l’assumpció del dany causat per l’Estat alemany.

L’inestable camí del Brexit

Boris Johnson, successor de Theresa May va ser revalidat en el càrrec de primer ministre del Regne Unit en les eleccions generals del desembre del 2019 / Crèdit: Conservatives
 

El 2019 havia de ser l’any en què el Regne Unit, pilotat per Theresa May, fes l’històric pas d’abandonar la Unió Europea. Un pronòstic fet miques per la convulsió al país, que va acabar l’any sense May i amb el dubte de quin seria el seu destí. Les eleccions del 12 de desembre van confirmar en el càrrec el successor de la premier, Boris Johnson, i van semblar ratificar el seu pla d’establir l’acord definitiu de sortida en poques setmanes. El 2019, però, va demostrar que cap de les teories sobre la política britànica no es compleixen si es parla de Brexit.

Brussel·les havia retocat el text de l’acord i prorrogat la sortida fins a tres vegades per a permetre que May obtingués l’aval del Parlament. El fracàs reiterat de la primera ministra, qüestionada fins i tot dins del seu partit, van forçar-la a dimitir malgrat haver arrencat, en l’últim intent, un nou ajornament que va fixar la data de sortida per al 31 d’octubre.

El 24 de maig Theresa May va renunciar al càrrec per “no haver pogut executar el Brexit”, i va advertir: “El meu successor haurà de buscar el consens que jo no vaig saber trobar.” Un encàrrec que el 66% de la militància tory va confiar a l’aleshores ministre encarregat del Brexit i exalcalde de Londres, Boris Johnson.

Dos mesos després, amb la proclamació del nou premier, es va obrir una nova etapa entre Westminster i el Parlament Europeu: “El Regne Unit sortirà de la UE amb acord o sense, el 31 d’octubre”, va assegurar Johnson, amb un to clarament més dur que la seva predecessora. Les paraules del líder conservador van preocupar les files laboristes, que van insistir a pactar un nou ajornament amb Brussel·les si no hi havia pacte.

Amb la Cambra dels Comuns en contra i la població cansada de tres anys d’incertesa, Johnson, per sorpresa, va demanar (i obtenir) el permís d’Elisabet II per a suspendre l’activitat parlamentària entre el 10 i el 14 d’octubre amb l’objectiu de restar temps a l’oposició d’impedir un Brexit sense acord. Tanmateix, en una sentència històrica, el Tribunal Suprem va declarar il·legal l’estratègia de Johnson, fet que va suposar el primer revés contra el primer ministre. El segon va arribar després que la UE advertís que no acceptaria un divorci sense salvaguarda per a Irlanda, tal com havia insinuat el dirigent conservador. Davant d’aquest escenari, Londres i Brussel·les van accelerar les negociacions i el 17 d’octubre van pactar la sortida “ordenada” dels britànics. En paraules de l’aleshores president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, l’objectiu és que el Regne Unit continuï sent, des de fora, “un actor clau en la UE del futur”.

Reunit excepcionalment en dissabte, Westminster va frenar el text i va forçar Johnson a demanar l’enèsima pròrroga. Així, quan faltaven només tres dies perquè vencés el termini per al Brexit, el premier va enviar dues cartes a Brussel·les amb què simbolitzava la distància que el separava de la Cambra dels Comuns: la primera, una fotocòpia –sense signar– de l’acord parlamentari; l’altra, una missiva original –signada– en què al·legava que, personalment, veia “un error” ajornar el Brexit. Sigui com sigui, el Consell Europeu va acceptar per unanimitat l’extensió del Brexit fins el 31 de gener de 2020, amb la possibilitat que els britànics puguin sortir del bloc tan aviat com aprovin el document.

La pilota va quedar sobre la teulada dels electors quan, al quart intent, Johnson va obtenir el suport majoritari de la cambra per a anticipar les eleccions. El 12 de desembre, els ciutadans van atorgar la majoria absoluta al líder conservador i el “mandat per a tirar endavant el Brexit d’una vegada”, segons va expressar Johnson. “S’ha acabat amb les miserables amenaces d’un segon referèndum”, va considerar. No obstant això, si bé els laboristes es van ensorrar, els nacionalistes escocesos van créixer i van obtenir pràcticament la totalitat dels escons per Escòcia. Les urnes van avalar, també, la promesa de la líder de l’SNP, Nicola Sturgeon, de demanar oficialment un segon referèndum vinculant d’independència abans que acabi l’any. El Brexit, doncs, portarà cua.

Canvi de cadires

El 2019 va ser un any marcat pels canvis de cadires tant als executius estatals d’Europa com al seu cor polític de la Unió Europea. El 26 de maig els europeus van votar fent paleses dues tendències: la fi del bipartidisme i l’auge de la ultradreta. Per primer cop en quaranta anys la participació va créixer, però populars i socialistes no van aconseguir prou suports per a assolir la majoria a l’Eurocambra. Una estirada d’orelles als conservadors, que en els últims anys havien copat les institucions comunitàries –gestionant, a ulls dels electors, poc satisfactòriament entrebancs com la crisi econòmica– i als socialdemòcrates, que van cedir davant dels verds.

L’alta participació va evitar que el creixement de la ultradreta fos suficient per a bloquejar el Parlament Europeu. Tot i això, l’euroescepticisme va vèncer amb força en alguns països com França –on la formació de Marine Le Pen va superar notablement la de Macron– i Itàlia –on les sigles de Matteo Salvini van créixer fins a un 30%–, o va guanyar terreny electoral a Polònia, el Regne Unit, Bèlgica i Alemanya.

Els ciutadans van escollir l’hemicicle comunitari més fragmentat de la història: més actors van forçar les famílies polítiques europees a traçar nous equilibris. El canvi d’esquema va començar amb les negociacions per als nous càrrecs de la Unió. Malgrat la normativa, que estipula que han de ser els candidats designats abans de les eleccions (els spitzenkandidaten) els aspirants a dirigir les institucions, només el president de l’Eurocambra, David Sassoli, va complir-la. La resta de designacions es van tancar després de negociar per a mantenir els equilibris entre grups.

Aquest mètode no va evitar la polèmica amb el nomenament d’Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea, que va disgustar especialment els socialistes. Davant d’un clima hostil, l’europarlamentària alemanya va haver de fer concessions per a assegurar-se el suport de les famílies socialistes i liberal prometent, entre d’altres, la conformació d’un “govern europeu” paritari, tot i que per la mínima: 15 homes i 12 dones (44%). També es va gestar entre bambolines la presidència del Consell Europeu, per al liberal i ex-primer ministre belga Charles Michel.

La recent renovació de cares al cor polític d’Europa va suposar l’adeu de tres dels líders que han marcat el ritme de les institucions comunitàries en els últims cinc anys: l’expresident de l’Eurocambra, l’italià Antonio Tajani; l’expresident del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, i l’expresident de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker. També va dir adeu l’alta representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Federica Mogherini, substituïda per Josep Borrell, i el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, amb la directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, que va assumir el càrrec.

La ultradreta polaritza Europa

La ultradreta va continuar creixent a Europa, i, a més de la seva presència a l’Eurocambra, s’hi va sumar una sort desigual en la configuració aquest 2019 dels nous governs estatals. A principis de gener, un pacte dels socialdemòcrates amb els ecologistes va convertir Suècia en l’únic país escandinau que va aïllar l’extrema dreta i la va catapultar fins a la tercera posició als comicis. Encara que la ultradreta ocupava els executius de Finlàndia i Noruega, i donava suport parlamentari al Govern a Dinamarca, la situació es va revertir a mesura que va anar avançant l’any. Dues socialdemòcrates van assumir el càrrec de primera ministra a Finlàndia i a Dinamarca: Sanna Marin –la primera ministra més jove de la història, amb 34 anys– i Mette Frederiksen, respectivament. Oslo, en canvi, va mantenir el lideratge de la conservadora Erna Solberg amb el suport dels ultres, els liberals i els democristians.

La polarització del vot va ser una constant a Europa i, en conseqüència, els relleus polítics van anar en direccions oposades. Si bé a Polònia el partit d’extrema dreta Llei i Justícia va revalidar la seva majoria absoluta i pot governar en solitari, a Àustria, el popular Sebastian Kurz va haver de negociar el govern amb els verds després que un escàndol de corrupció dels seus antics socis, la ultradreta, fes caure l’executiu. No va ser l’única polèmica que va tombar un govern al continent: a Grècia, l’acord a què va arribar Alexis Tsipras amb la rebatejada com Macedònia del Nord per a posar fi a un litigi històric sobre el nom de l’exrepública iugoslava, va precipitar la sortida del Govern dels nacionalistes grecs. Les urnes van restar força a Syriza, deixant Portugal i Espanya com a referents de l’esquerra europea, i van desbancar els ultres d’Alba Daurada del Parlament. En el seu lloc va entrar en joc la xenòfoba Solució Grega, partidària de col·locar mines antipersones per a frenar l’arribada de refugiats.

La política migratòria va ser, precisament, un dels condicionants que van desfer l’acord de govern a Itàlia entre el Moviment 5 Estrelles i la Lliga Nord, al final de l’estiu. Després de reiterades desavinences amb el primer ministre, Giuseppe Conte, i múltiples controvèrsies sobre l’acollida de refugiats, el ministre de l’Interior i líder de la ultradreta, Matteo Salvini, va trencar l’aliança amb l’objectiu de forçar un avançament electoral. Però els daus han jugat a la contra a Salvini, que va veure com Conte va arribar a un nou pacte amb el centreesquerra italià que el va deixar fora del Govern. Els postulats del líder de la Lliga, propulsor de la recent llei italiana que multarà les ONG que salvin vides al mar, no van trigar a ser rebatuts al carrer.

La veu dels ciutadans

La successora de Salvini, Luciana Lamorgese, va fer virar 180 graus la política migratòria del país. La ministra de l’Interior va impulsar, juntament amb Malta, un acord amb França i Alemanya per tal de reubicar els migrants que arribin a les costes d’ambdós països i que ha de ser la base de la nova política migratòria de la UE. Tot i això, el canvi de cadires a Roma no va dissuadir els ciutadans de sortir al carrer a rebutjar la xenofòbia de Salvini. L’autoanomenat Moviment de les Sardines va plantar cara a l’extrema dreta amb multitudinàries manifestacions a totes aquelles ciutats on es va desplaçar el líder de la Lliga.

Aquest va ser l’últim fenomen d’un 2019 farcit de mobilitzacions arreu d’Europa. Una de les més destacades va ser la lluita contra el canvi climàtic de la mà de l’activista sueca Greta Thunberg, impulsora de les vagues estudiantils Fridays for Future, que van traspassar les fronteres del continent. D’acord amb les enquestes, de fet, la crisi climàtica és una de les prioritats dels europeus, i les autoritats hi van començar a respondre: el Parlament Europeu va declarar l’emergència climàtica i la Comissió va prometre destinar-hi 100.000 milions d’euros del seu pressupost.

El descontentament a Europa, doncs, va mirar en dues direccions: cap a la ultradreta, que continua creixent a les institucions, però també cap als moviments al carrer, que la rebutgen onejant les banderes lila i verda.

 

Autor: Ruth Pérez Castro

Espanya, un any d'eleccions

La inestabilitat del Govern del socialista Pedro Sánchez va portar a la celebració de dues eleccions legislatives al llarg del 2019 / Crèdit: Congrés dels Diputats
 

L’any polític 2019 a l’Estat espanyol va estar marcat per dos fets: la inestabilitat del Govern central, per les dificultats per a formar una majoria estable, i l’auge i la consolidació de l’extrema dreta en l’arc parlamentari, arran de la irrupció de Vox i la col·laboració d’aquest partit amb el Partit Popular i Ciutadans. Precisament, un acord entre aquestes forces va permetre que, al principi de gener, el popular Juan Manuel Moreno fos investit president de la Junta d’Andalusia, després de quaranta anys d’executius socialistes.

Mentrestant, el Govern de Pedro Sánchez va patir algunes derrotes parlamentàries, com ara el rebuig a un decret llei amb mesures sobre l’habitatge que Podem i Esquerra Republicana de Catalunya van considerar insuficients. Les negociacions amb la Generalitat de Catalunya, a més, no van avançar i un acord inicial per a crear la figura d’un relator en les reunions entre els dos executius va generar molta incomoditat en l’entorn polític i mediàtic de l’Estat. Els barons territorials del PSOE ho van rebutjar –l’Assemblea d’Extremadura, fins i tot, va demanar aplicar, de nou, l’article 155 a Catalunya, amb els vots a favor dels socialistes– i els tres partits de dretes van pressionar amb una concentració a la plaça de Colón de Madrid. Aquests fets van provocar que, al febrer, Sánchez trenqués les negociacions amb el Govern català i, en conseqüència, ERC i el PDeCAT van tombar els pressupostos de l’Estat, la qual cosa va forçar la convocatòria de noves eleccions per al 28 d’abril. L’avançament electoral també va posar fi a les converses en el pacte de Toledo per a equiparar els augments de les pensions a l’IPC, però el Govern espanyol en funcions va aprovar encara algunes mesures, com l’equiparació dels permisos de paternitat i de maternitat o l’obligatorietat per a les empreses de fitxar les jornades laborals per tal d’evitar abusos en les hores extres.

El PSOE va guanyar còmodament els comicis, amb 123 escons, molt lluny del Partit Popular (66), que va mantenir el segon lloc davant de Ciutadans (57), mentre que Podem es va quedar amb 42 escons i Vox va entrar al Congrés amb 24. Les negociacions per a la investidura, però, van haver d’esperar, ja que el 26 de maig estaven convocades diverses eleccions més, les europees, les municipals i, a dotze comunitats, les autonòmiques. La campanya electoral va estar marcada per la mort de l’exvicepresident espanyol i ex-primer secretari del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba, per la qual tots els partits excepte Vox van suspendre els actes temporalment, així com per la suspensió dels presos polítics d’ERC i JxCat com a diputats per part de les meses del Congrés i el Senat dos dies abans de la votació.

Aquestes eleccions del maig van certificar la victòria del PSOE en bona part de l’Estat, excepte a Madrid, on, com a novetat, s’hi va presentar Más Madrid, d’Íñigo Errejón, exnúmero dos de Pablo Iglesias i de l’alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena, partit que va obtenir molt millor resultat que Podem, però que no va evitar que PP, Cs i Vox sumessin majoria tant a l’Ajuntament de Madrid com al Parlament autonòmic. PP i Cs van tancar sengles acords d’investidura amb suport extern de l’extrema dreta, com també va ocórrer a la regió de Múrcia. Una de les primeres decisions del nou alcalde madrileny, José Luis Martínez-Almeida, va ser suspendre el projecte Madrid Central, un espai de prioritat residencial per a reduir-hi les emissions de diòxid de nitrogen, tot i que un jutge en va frenar la decisió. Just l’endemà dels comicis, el rei Joan Carles I, que havia abdicat el 2014, va anunciar que es retirava de la vida pública i que no assistiria a més actes oficials.

Sánchez va oferir a Iglesias pactar un “govern de cooperació” entre PSOE i Podem, el qual no s’havia de traduir en una coalició formal, sinó en la incorporació de determinats perfils que proposessin els segons en un executiu socialista. Iglesias, però, va exigir que el seu partit hi entrés formalment. El líder de Podem va acceptar un primer veto de Sánchez i va renunciar a formar part ell mateix del Govern, però les negociacions no van reeixir i, malgrat que finalment el líder del PSOE va acceptar la presència d’alguns ministres del seu soci, la primera ronda de votacions va acabar sense els suports necessaris per a la investidura i una primera votació fallida, al final de juliol. Des d’aquell moment, les converses ja no van prosperar, fins al punt que es van tornar a convocar eleccions de nou per al 10 de novembre.

Les setmanes prèvies a la nova cita amb les urnes van coincidir amb la sentència del procés independentista català, que el Tribunal Suprem va fer pública el 14 d’octubre, i amb les protestes posteriors a Catalunya, amb intervencions contundents dels cossos policials espanyols i un to dur de Sánchez contra l’independentisme, fins al punt de prometre retornar Carles Puigdemont de l’exili o crear una assignatura comuna a tot l’Estat sobre valors constitucionals. Davant aquestes protestes, el PP va apostar per retirar competències a la Generalitat, Cs va exigir aplicar de nou el 155 i Vox va pretendre anul·lar l’autogovern català i recentralitzar l’Estat. L’altre element que va marcar la campanya va ser l’exhumació del cadàver de Francisco Franco, un procés iniciat feia mesos pel govern de Sánchez, però que havia hagut de superar diversos contratemps judicials i xocs amb la família del dictador o amb l’Església catòlica. Finalment, però, el 24 d’octubre l’executiu central va traslladar les restes de Franco des del Valle de los Caídos fins al cementiri de Mingorrubio, al districte madrileny d’El Pardo. L’exhumació, però, va ser aprofitada per grups feixistes per fer exaltació del dictador, fet que va generar polèmica.

Després d’una campanya atípica, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions, però retrocedint tres escons, mentre que el PP va recuperar terreny fins a aconseguir-ne 88 i Vox va duplicar representants fins als 52, amb la qual cosa s’erigia com a tercera força per davant de Podem, amb 35. Malgrat la decepció de Más País, d’Íñigo Errejón, que va fer el salt a la política estatal aconseguint tan sols 3 diputats, la pitjor part se la va endur Cs, que es va enfonsar, caient de 57 escons a 10. Fruit del mal resultat, Albert Rivera va dimitir com a líder del partit i va cedir el testimoni a Inés Arrimadas, que a l’abril ja havia abandonat el Parlament de Catalunya per fer el salt al Congrés, a l’espera del futur congrés del 2020 per a redreçar el partit.

A diferència del que va ocórrer a l’abril, Sánchez i Iglesias es van afanyar a tancar un preacord de govern de coalició, en què el líder de Podem tindria una vicepresidència, i el van presentar tan sols dos dies després de les eleccions. Per a aconseguir la majoria necessària, però, la coalició necessitava el suport d’altres partits minoritaris i, en concret, de l’abstenció d’ERC. Tot i que els republicans ja s’havien abstingut en les votacions del juliol, la sentència contra el seu líder, Oriol Junqueras, va encarir les negociacions, que al final d’any encara no s’havien resolt. ERC reclamava una taula de negociació entre governs que, de nou, va generar recel entre certs barons territorials del PSOE, així com un gest amb relació als presos polítics després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminés que el Suprem no hauria hagut de condemnar Junqueras, atès que havia estat escollit eurodiputat a l’abril i, com a tal, tenia immunitat.

El procés català va impactar també al País Basc, tot i que les seves aspiracions nacionals es van començar a canalitzar a través de la redacció d’un nou Estatut que va dividir nacionalistes i abertzales. Malgrat que PNB i Bildu van impulsar conjuntament la redacció d’un nou text i que van aprovar una resolució a favor de l’exercici de l’autodeterminació, els primers van presentar al principi de desembre una proposta de redactat juntament amb el PSE i Podem que condicionava l’exercici del dret a decidir a un pacte amb l’Estat, mentre que els segons ho van considerar un pas imprescindible. Bildu també es va desmarcar del PNB en l’aprovació de la polèmica llei d’abusos policials, que els nacionalistes van aprovar junt amb el PSE. Pel que fa a la situació dels presos d’ETA, Bilbao va acollir una manifestació d’unes 70.000 persones pel seu acostament al País Basc, mentre que al maig l’exdirigent històric d’ETA Josu Urritokoetxea va ser detingut per la policia francesa.

En l’àmbit judicial, la principal sentència va ser la dels ERO andalusos, que es va fer pública el 19 de novembre, després d’anys de treballs, i que va donar per provat un frau per valor de 679,4 milions per part de la Junta d’Andalusia amb ajudes il·legals a empreses amb dificultats i a aturats, entre els anys 2000 i 2009. Deu persones van ser condemnades a penes de presó d’entre sis anys i set anys i onze mesos, entre les quals hi havia l’expresident autonòmic José Antonio Griñán –sis anys–, tot i que l’altre expresident processat, Manuel Chaves, només va ser condemnat a nou anys d’inhabilitació. Paral·lelament, van continuar les investigacions sobre l’excomissari de la Policia Nacional José Manuel Villarejo, implicat en l’anomenada policia patriòtica, un cos que feia vigilàncies il·legals per treure informació negativa de determinats dirigents incòmodes per al poder. En concret, durant el 2019, la Fiscalia Anticorrupció va investigar-lo a ell i a l’antic número dos de la Policia Nacional, Eugenio Pino, i l’antic xofer de l’extresorer del PP Luis Bárcenas per una suposada operació per a extreure informació d’aquest darrer. L’Audiència Nacional també va obrir una peça separada al cas Villarejo per a investigar la “guerra bruta” contra Pablo Iglesias per part d’aquesta presumpta unitat policial paral·lela. Aquest mateix tribunal, pel que fa als casos de corrupció a la Comunitat de Madrid, va processar l’expresident autonòmic Ignacio González pel “cas Lezo”, pel qual s’investiga un desviament de fins a 9,6 milions durant la construcció del canal d’Isabel II de Madrid. La seva successora en el càrrec, Cristina Cifuentes, també va ser imputada per desviament de diners públics i a l’octubre va declarar a l’Audiència Nacional, mentre, paral·lelament, la Fiscalia va demanar tres anys i tres mesos de presó per a ella per induir a la falsificació de l’acta que li va atorgar un màster que no hauria cursat.

També en l’àmbit judicial, el Suprem va corregir la sentència prèvia als cinc membres de “La Manada”, els quals havien gravat la violació d’una noia el 2016 durant les festes de Sant Fermí, i els va elevar la pena fins a quinze anys, en considerar que hi havia hagut agressió sexual i no tan sols abús sexual, pel qual se’ls havia condemnat anteriorment. Una altra sentència mediàtica va ser la del cas de Diana Quer, una noia de 18 anys que havia desaparegut el 2016 en una localitat de la Corunya i el cos de la qual va aparèixer més d’un any més tard. El principal sospitós va confessar els fets, va ser declarat culpable d’assassinat, però innocent per violació, i va ser condemnat a presó permanent revisable per un jurat popular.

En l’àmbit internacional, l’Estat espanyol sobretot es va implicar en la convulsa política de l’Amèrica Llatina. Sánchez va reconèixer Juan Guaidó, que s’havia autoproclamat president de Veneçuela, després que Nicolás Maduro no fes cas a l’ultimàtum del president espanyol perquè convoqués eleccions. El cop d’estat, però, no va reeixir i l’ambaixada espanyola a Caracas va haver de refugiar el també líder opositor Leopoldo López, a qui va exigir que limités la seva activitat política des d’aquell espai. Al seu torn, Felip VI i la reina Letícia al novembre van protagonitzar el primer viatge oficial d’uns monarques espanyols a Cuba, per bé que no van considerar la carta que al març els va enviar el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, que els reclamava que demanessin perdó pels greuges que van tenir lloc durant la conquesta del seu país contra els “pobles originaris”. La rèplica a les creixents crítiques al paper dels conqueridors espanyols del continent americà cinc segles abans va requerir un esforç diplomàtic rellevant per part del Govern espanyol.

L’Estat, però, també va haver de fer front a diverses protestes i problemàtiques socials, com ara una mobilització de taxistes durant setze dies entre gener i febrer a Madrid per a reclamar la limitació de les llicències VTC a la competència privada –una protesta que a Barcelona va durar cinc dies, ja que es va cedir en algunes de les demandes–. Al final de març, la capital espanyola també va viure una manifestació multitudinària en favor de l’“Espanya buidada”, amb milers de representants dels territoris menys densament poblats de l’Estat. La marxa de l’orgull LGTBI d’aquesta ciutat va ser especialment polèmica per al partit Ciutadans, els representants del qual van haver de marxar escortats per la policia davant dels xiulets i insults dels participants arran dels seus pactes amb l’extrema dreta, que pretén limitar els drets del col·lectiu. Durant l’agost, el Govern espanyol va haver de donar explicacions al Congrés per la gestió d’una crisi relacionada amb el vaixell de rescat d’immigrants Open Arms, a qui el Govern italià li va negar el desembarcament i del qual l’espanyol també se’n va desentendre inicialment. El mateix mes va esclatar una onada d’intoxicacions per listeriosi a causa del consum de carn entatxonada, amb focus a Andalusia, i que va provocar tres morts i nombrosos ingressos hospitalaris i avortaments. Finalment, al desembre es va celebrar a Madrid la COP25, la conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, després que unes protestes a Xile obliguessin a canviar-ne l’emplaçament. Amb l’objectiu de concretar la reducció de les emissions per a fer front a l’emergència climàtica, nombrosos experts, representants governamentals i ONG internacionals hi van assistir durant dues setmanes, incloent-hi la jove mediàtica Greta Thunberg, però els acords van ser limitats i lluny de les expectatives creades.

 

Autor: Roger Tugas

Llegir més...