Música 2019

Música clàssica

El director rus Kirill Petrenko va convertir el seu concert inaugural com a nou director titular i artístic de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, el 23 d’agost, en un extraordinari esdeveniment amb una poderosa versió de la Novena simfonia de Ludwig van Beethoven a la Philharmonie berlinesa. Desbordat davant les ovacions del públic, l’hereu de Wilhelm Furtwängler, Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Simon Rattle en el tron de la més perfecta i influent orquestra del món, va viure amb emoció i humilitat un èxit personal que simbolitza un canvi històric en la vida de l’orquestra. Petrenko, que va estar al capdavant de l’Òpera de Baviera abans d’arribar al podi berlinès, transmet una energia irresistible en els seus concerts, però no concedeix entrevistes ni participa en campanyes mediàtiques. L’endemà, a la Porta de Brandenburg, va dirigir de nou la Novena en un concert gratuït que va ser transmès en directe per la plataforma Digital Concert Hall.

L’ascens de la directora lituana Mirga Gražinytė-Tyla, titular de la City of Birmingham Symphony Orchestra i primera dona directora d’orquestra amb contracte en exclusivitat en la centenària i històrica discogràfica Deutsche Grammophon, va liderar una potent generació de dones al capdavant de grans orquestres, en què també figuren la nord-americana Marin Alsop i l’australiana Simone Young.

Al costat de Petrenko, que va dirigir al Festival de Munic una impressionant Salomé, de Richard Strauss, també van triomfar el director rus d’origen grec Teodor Currentzis, el qual va enlluernar al Festival de Salzburg amb un Idomeneo, de Wolfgang Amadeus Mozart, signat escènicament per Peter Sellars, i l’alemany Christian Thielemann, amb una versió fascinant de Tannhäuser en el Festival de Bayreuth. En la inauguració de la temporada del Teatro alla Scala de Milà, el 7 de desembre, va regnar la soprano russa Anna Netrebko en una nova producció de Tosca, de Giacomo Puccini, dirigida per Riccardo Chailly i transmesa en directe a sales del cinema de tot el planeta. En l’escena lírica contemporània va destacar l’estrena mundial al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el 9 de febrer, de la primera òpera del compositor català Benet Casablancas, L’enigma di Lea, amb llibret de Rafael Argullol, en un muntatge dirigit musicalment per Josep Pons i escènicament per Paco Azorín.

La commemoració dels cent cinquanta anys de la mort d’Héctor Berlioz no va estar a l’altura del visionari i genial compositor francès, fundador de l’orquestra moderna i gran renovador de l’escena operística i simfònica, amb obres mestres com la Simfonia fantàstica, Roméo et Juliette i les òperes Les Troyens, Benvenuto Cellini i La damnation de Faust, incompreses pel públic del seu temps. Els cicles de Simon Rattle i l’Orquestra Simfònica de Londres al Barbican, i la Filharmònica de Ràdio France i l’Orquestra de París a la Philharmonie de la capital francesa van figurar entre els més significatius homenatges.

Un protagonisme més discret van tenir les celebracions del bicentenari del naixement del rei de l’opereta francesa, l’alemany Jacques Offenbach. Entre les noves produccions de la seva obra mestra, Les contes d’Hoffmann, va destacar la dirigida a París per Marc Minkowski. Un altre bicentenari, el de Clara Wieck Schumann, va permetre conèixer millor l’extraordinària personalitat de la pianista i compositora alemanya, una de les figures del virtuosisme pianístic romàntic i autora d’una obra molt notable en el terreny del lied i la música de cambra amb piano que va romandre a l’ombra del seu marit, Robert Schumann.

La gira de comiat de la Filharmònica d’Israel de l’octogenari director indi Zubin Mehta, després de cinquanta anys de relació artística, va culminar amb memorables interpretacions de la Tercera simfonia de Gustav Mahler en diversos escenaris europeus, entre els quals cal esmentar l’Auditori de Barcelona. La retirada del nonagenari director holandès Bernard Haitink va ser el moment més emocionant del Festival de Lucerna amb una gran Setena simfonia d’Anton Bruckner com a colofó a una carrera professional de seixanta-cinc anys, en la qual destaca la seva estreta relació amb la Royal Concertgebouw d’Amsterdan i les Filharmòniques de Berlín i Viena. En el món barroc, el director nord-americà William Christie va celebrar amb una gira internacional els quaranta anys de Les Arts Florissants.

Hi va haver uns fets negatius que van marcar l’actualitat en el món de la música clàssica i de l’òpera. El contratenor nord-americà David Daniels va ser acusat d’agressió sexual i la Royal Opera House va acomiadar el tenor italià Vittorio Grigolo per un incident sexual en ple escenari. Però, sens dubte, el cas més sonat va ser el de les acusacions per assetjament sexual i abús de poder de nou dones contra el famós tenor i ara baríton espanyol Plácido Domingo, a les quals es van sumar al setembre unes altres onze dones. El septuagenari cantant va veure com si li tancaven les portes de la Metropolitan Opera House, de l’Òpera de Los Angeles i d’altres teatres i orquestres dels Estats Units; en canvi, va obtenir rotunds èxits i mostres de suport al Japó i a Europa, especialment a Salzburg, Milà, Moscou, València, Viena i Zuric.

La mort, als 89 anys, del famós compositor, director i pianista nord-americà d’origen alemany André Previn, el 28 de febrer, va obrir la crònica més trista de l’any. Previn, guanyador de quatre premis Oscar i deu Grammy, va triomfar com a autor de les òperes A Streetcar Named Desire i Brief Encounter, i té una amplíssima discografia, amb més de 500 àlbums, que reflecteix la seva trajectòria artística, amb una especial afinitat amb l’obra de George Gershwin, Serguei Rakhmàninov i Richard Strauss.

Una altra de les grans batutes, el letó Mariss Jansons, va morir el 30 de novembre als 76 anys a causa d’una insuficiència cardíaca. Jansons va ser un gran mestre; per a molts, el més gran de la seva generació, amb una carrera admirable com a titular de la Filharmònica d’Oslo, la Simfònica de Pittsburgh, la Concertgebouw d’Amsterdam o la Simfònica de la Radiodifusió bavaresa. En la seva discografia destaquen les simfonies de Dmitri Xostakóvitx, Rakhmàninov, Piotr Ilitx Txaikovski i Gustav Mahler, els grans ballets d’Igor Stravinsky i els poemes simfònics de Richard Strauss.

El món de la lírica va perdre una de les seves dives més carismàtiques, la soprano nord-americana Jessye Norman, que va morir als 74 anys el 30 de setembre. Norman, que va lluitar tota la seva vida contra el racisme i la pobresa, va ser reconeguda com una de les grans dives de la lírica mundial i una veu de referència en el més intimista món del lied. Amb una presència física majestuosa, el seu somriure i el seu carisma van brillar especialment a les òperes de Richard Wagner i Richard Strauss, el lied romàntic i la mélodie francesa.

Amb la mort del baríton italià Rolando Panerai, el 22 d’octubre, va desaparèixer una llegenda del cant italià; una veu generosa, extensa i un carisma teatral que li va permetre destacar en grans papers de Gaetano Donizetti, Giuseppe Verdi i Giacomo Puccini. També l’edat d’or en la interpretació de gran repertori alemany va perdre dues màximes figures: el baix baríton Theo Adam, el 10 de gener, i el tenor i director d’orquestra Peter Schreier, el 25 de desembre, molt apreciat per la seva dedicació a l’obra de Johann Sebastian Bach.

El món operístic també va lamentar la desaparició del director d’escena i cinema italià Franco Zeffirelli, el 15 de juny, conegut per la seva relació artística amb Maria Callas; el seu llegat inclou luxoses produccions de títols com La Traviata, Aïda i Otello, de Verdi, i La bohème, Tosca i Turandot, de Puccini.

Amb la mort del compositor, director d’orquestra i pianista català Joan Guinjoan, l’1 de gener, la música espanyola i catalana va perdre un dels seus grans referents. Va ser director del conjunt Diabolus in Musica, divulgador i crític musical, i, per sobre de tot, compositor amb un llenguatge propi, fruit del domini de les més diverses tècniques i estètiques. En el seu catàleg figuren obres com Música per a violoncel i orquestra, Homenatge a Carmen Amaya, Passim-Trio, l’òpera Gaudí, el Concert per a clarinet, la Simfonia núm. 2, Ciutat de Tarragona, la Simfonia num. 3 Sincrotró-Alba, i l’exuberant Fiat Lux, inspirada en poemes d’Antoni Clapés que glossen les llums i els colors del paisatge del seu Riudoms natal.

Música popular

El 2019 la producció musical va caminar cap a la construcció d’un nou star system global en què les fronteres estilístiques es dilueixen, així com la diferenciació entre el mainstream (el corrent comercial central) i el món alternatiu. L’èxit de la jove cantant i compositora nord-americana Billie Eilish, de 17 anys, amb l’àlbum When We All Fall Asleep, Where Do We Go?, n’és un indicador: una obra de textura obscura, amb traces pop d’avantguarda, que va arribar al gran públic i es va presentar dos cops a Barcelona, el mes de març al Sant Jordi Club i al setembre al Palau Sant Jordi.

Al llarg de l’any es van reafirmar propostes que traspassen les categories tradicionals, moltes per part d’artistes femenines, com ara Lana del Rey (amb l’àlbum Norman Fucking Rockwell), Ariana Grande (Thank U, Next) i Taylor Swift (Lover), així com l’estrella neosoul Solange (When I Get Home), germana petita de Beyoncé, ara ja amb entitat pròpia. La música negra, el soul, el modern rhythm-and-blues i el hip-hop es van guanyar el protagonisme, bo i confluint amb el cànon pop, ja fos a través de cantautors com Michael Kiwanuka (Kiwanuka) o la cantant i rapera Lizzo (Cuz I Love You). En un altre flanc, el reggaeton i el trap del porto-riqueny Bad Bunny (X 100pre) i del colombià Maluma (11:11) van recordar que la incorporació de la llatinitat és un altre signe dels temps. Va reforçar aquesta impressió la col·laboració de Maluma en dues cançons del nou disc de Madonna, Madame X.

En el rock i el pop més clàssics, Bruce Springsteen va reaparèixer amb el melancòlic Western Stars, el seu primer disc amb cançons inèdites en cinc anys, i van donar senyals de vida veterans com ara The Who (Who), Neil Young (Colorado, enregistrat amb la seva històrica banda Crazy Horse) i la nova versió de l’Electric Light Orchestra, encapçalada per Jeff Lynne (From Out of Nowhere). Va veure la llum un disc de Leonard Cohen, Thanks for the Dance, que recull les seves últimes cançons; obra coordinada pel seu fill Adam Cohen amb la implicació de la cantant catalana Sílvia Pérez Cruz i del multiinstrumentista aragonès Javier Mas. En el camp del rock dur i el metal, dos retorns molt esperats: el del grup alemany Rammstein amb un àlbum homònim, deu anys després del seu llançament anterior, i el dels californians Tool amb Fear Inoculum, tancant una espera de tretze anys. A més, van sortir nous discos dels veterans Whitesnake (Flesh & Blood) i Dream Theater (Distance over Time).

Un dels àlbums més ovacionats per la crítica va ser el de Nick Cave and the Bad Seeds, Ghosteen, un treball de contorns místics, inspirat per la tràgica mort del seu fill Arthur. Un bona rebuda van obtenir igualment Coldplay (Everyday Life), Wilco (Ode to Joy), Morrissey (California Son), The Divine Comedy (Office Politics) i Bon Iver (I, I). En l’esfera del pop i el rock independent o alternatiu, van destacar treballs com el de les cantants i compositores Angel Olsen (All Mirrors), Weyes Blood (Titanic Rising), FKA Twigs (Magdalene) i Sharon Van Etten (Remind Me Tomorrow), així com el grup Vampire Weekend (Father of the Bride). En l’escena espanyola, va ser molt ovacionat retorn de Kiko Veneno amb la fusió de flamenc-rock i electrònica de Sombrero roto, i els treballs de figures com Lidia Damunt (Nacer en Marte), Hidrogenesse (Joterías bobas), Lorena Álvarez (Colección de canciones sencillas), La Casa Azul (La gran esfera), Carolina Durante (homònim) i Novedades Carminha (Ultraligero). Un dels treballs més sorprenents va ser Colombiana, del Niño de Elche, trobada del flamenc amb l’electrònica i els ritmes afrocaribenys.

En català, sorpresa i debat al voltant del nou gir electrotropical de Manel amb el disc Per la bona gent, la cançó central del qual està construïda a partir d’un sample del clàssic Alenar (1977), de Maria del Mar Bonet. La collita de música en aquesta llengua va ser frondosa i diversa, i va incloure les apostes pop de Ferran Palau (Kevin), El Petit de Cal Eril (Energia fosca) i Tardor (El mal pas), el rock amb actitud punk de Mazoni (Desig imbècil), les composicions al piano de Clara Peya, creadora guardonada amb el Premi Nacional de Cultura (A A. Analogia de l’A-mort), la cançó d’autor de Feliu Ventura (Convocatòria) i de Borja Penalba i Mireia Vives (Cançons de fer camí), la nova música urbana de Lildami (Flors mentre visqui), l’experimentació de Miquel Serra (L’elegància dorm) i el mestissatge de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic (Nocturns de vetlla i revetlla) i d’Oques Grasses (Fans del sol). La cantant i compositora Judit Neddermann va enregistrar amb Alejandro Sanz la peça bilingüe Este segundo i va publicar un àlbum, Present, amb la seva germana Meritxell. En castellà, van deixar empremta els discos d’Enric Montefusco (Diagonal), Miqui Puig (15 Canciones de amor, barro y motocicletas), Cala Vento (Balanceo) i Brighton 64 (Como debe ser), així com la trobada de Mariola Membrives amb el guitarrista nord-americà Marc Ribot a Lorca. Spanish Songs.

Pel que fa a la música en directe, el 2019 va acollir un nou front de concerts de gran format. Al barceloní Estadi Olímpic, van reafirmar el seu poder el grup heavy Metallica i el cantautor folk-pop Ed Sheeran, tant l’un com l’altre després d’haver visitat el Palau Sant Jordi l’any anterior. Dos macroconcerts van ocupar l’RCDE Stadium, de Cornellà, el grup alemany Rammstein i Alejandro Sanz en la gira de l’àlbum titulat ElDisco. Pel Sant Jordi hi va passar per primer cop el grup folk-rock Mumford and Sons, així com Mark Knopfler (que hi va anunciar la retirada de les gires), Eros Ramazzotti, Shawn Mendes, Eddie Vedder (Pearl Jam), Florence + The Machine, Michael Bublé, Bryan Adams, i artistes espanyols com ara Raphael, Pablo Alborán, Manuel Carrasco i Vanesa Martín. Doblant l’aposta, tres artistes van omplir el local dues nits: la reconstruïda formació basca La Polla Records, Estopa (gira Fuego i vintè aniversari) i Rosalía, que va posar en escena l’espectacle del disc El mal querer (2018).

L’altre gran focus d’atenció van ser els festivals. D’una banda, els titànics Primavera Sound (amb un cartell ampli que va anar de la neopsicodèlia de Tame Impala fins al reggaeton del colombià J Balvin), Sónar (amb molta música urbana, com la de Bad Bunny i Stormzy), Cruïlla BCN (Kylie Minogue, Black Eyed Peas, Garbage) i el heavy Rock Fest Barcelona (Def Leppard, ZZ Top). Entre les cites d’estiu de més petit format cal esmentar el Festival Jardins de Pedralbes, que va dur Mariah Carey per primer cop a Barcelona, a més de figures com Gilberto Gil o Kraftwerk. Al circuit empordanès, nou ball d’estrelles a Cap Roig (Maluma, Sting, Ben Harper), Peralada (Paul Anka, Pink Martini, Charlotte Gainsbourg) i Porta Ferrada, que, a més d’artistes com Patti Smith o New Order, va acollir Joan Baez en la seva gira de comiat, amb escala també al festival Jardins de Terramar, de Sitges. El Calella Rock Fest va portar per primer cop a l’Estat una figura del rock de New Jersey, Southside Johnny & The Asbury Jukes. Per les sales i teatres van desfilar noms significatius del pop i el rock com ara Echo & The Bunnymen, Massive Attack, Deacon Blue, Rufus Wainwright, Dead Can Dance, King Crimson, Pixies, Slash, Greta Van Fleet, Joe Jackson, Toquinho (concerts amb Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina) i The Waterboys, així com el grup xilè Quilapayún, la cantant anglofrancesa Jane Birkin i el brasiler Djavan. El 2019 va tornar als escenaris el grup madrileny Ketama, i el barceloní Manolo García va oferir una sèrie de recitals al Palau, el Liceu i el Tívoli. Moltes d’aquestes actuacions van ser programades per cicles i mostres com ara el Guitar BCN, el Festival Mil·lenni, el Suite Festival o el Temporada Alta, de Girona.

Hi va haver concerts d’aniversari al voltant de diversos artistes catalans, com ara Pau Riba, que va festejar els cinquanta anys del doble àlbum Dioptria (1969-70), amb un espectacle que es va estrenar al festival de cantautors Barnasants. Mishima va commemorar el seu vintè aniversari amb concerts com el del Liceu, i Pep Sala va rescatar el repertori de Sau, en el trentè aniversari de la mort del cantant Carles Sabater, amb Sau30, una formació plena d’antics integrants del grup. Les propostes de l’escena catalana, ja siguin de pop, rock, folk, cançó d’autor, electrònica, mestissatge o músiques urbanes, van disposar de diversos aparadors importants centrats en els artistes autòctons, entre els quals cal destacar el Mercat de Música Viva de Vic, l’Strenes (Girona), l’Acústica (Figueres), la Fira Mediterrània, el Canet Rock i (a)phònica (Banyoles).

El 2019 ens van deixar nombroses figures significatives, com ara el músic brasiler João Gilberto (6 de juliol, 88 anys), pioner de la bossa nova. El cantant i guitarrista de Juazeiro (estat de Bahia) va enregistrar la peça baptismal d’aquest gènere, Chega de saudade (1959), d’Antônio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes. Van desaparèixer dos músics associats al món del cinema, el francès Michel Legrand (26 de gener, 86 anys) i l’alemany-nord-americà André Previn (28 de febrer, 89 anys). Legrand, pianista i compositor iniciat en el jazz, va signar la banda sonora de pel·lícules com ara Les parapluies de Cherbourg (1963), Les demoiselles de Rochefort (1965) i Summer of ’42 (1971). Pel que fa a Previn, són recordades les seves composicions per a films com Gigi (1958), Irma la Douce (1963) i My Fair Lady (1964).

El món del pop va perdre Scott Walker (25 de març, 76 anys), cantant i compositor britànic que va triomfar els anys seixanta al capdavant de The Walker Brothers i que va emprendre tot seguit una carrera de signe avantguardista. Va morir un dels músics més representatius de la tradició sonora de Nova Orleans, Malcolm John Rebennack Jr., més conegut com Dr. John (6 de juny, 77 anys), amb àlbums com Babylon (1969) o Dr. John’s Gumbo (1972), i col·laboracions amb Sonny & Cher, Frank Zappa i els Rolling Stones. Una altra pèrdua destacada va ser la de Ginger Baker (6 d’octubre, 80 anys), bateria que va tocar amb Eric Clapton als supergrups Cream i Blind Faith, a finals dels seixanta, i que va treballar amb Fela Kuti, el pare de l’afrobeat. I va sacsejar el món del pop la mort de Marie Fredriksson (9 de desembre, 61 anys), cantant del duet suec Roxette, conegut arran d’èxits com The Look (1989) i It Must Have Been Love (1990, de la banda sonora de la pel·lícula Pretty Woman).

En l’esfera espanyola, cal esmentar les desaparicions de tres populars intèrprets i compositors de la cançó melòdica i d’autor: Alberto Cortez (4 d’abril, 79 anys), argentí establert a Madrid, autor de peces com Las palmeras i En un rincón del alma; Camilo Sesto (8 de setembre, 72 anys), el Jesuschrist Superstar de la versió espanyola, autor d’Algo de mí i Vivir así es morir de amor, i Patxi Andión (18 de desembre, 72 anys), recordat per peces costumistes com Una, dos y tres. En la música catalana, ens va deixar Laura Almerich (14 de juny, 78 anys), còmplice de Lluís Llach des del 1969 fins al seu retir el 2007, a càrrec de la guitarra i d’instruments com l’acordió, la marimba, la melòdica i la viola de roda. Integrant, els anys seixanta, d’Ars Musicae i el Quartet Tarragó, Almerich va col·laborar amb Maria del Mar Bonet en el seu primer disc, l’elapé Cançons de Menorca (1967). Llach li va dedicar dues cançons, Laura i Roses blanques.

El 2019 també ens va deixar la cantautora Pegi Young (1 de gener, 66 anys); el cantant de soul r’n’b James Ingram (19 de gener, 66 anys); Peter Tork, baixista i cantant de The Monkees (21 de febrer, 77 anys); Mark Hollis, membre de Talk Talk (25 de febrer, 64 anys); Keith Flint, de The Prodigy (4 de març, 49 anys); el guitarrista de surf rock Dick Dale (16 de març, 81 anys); el pioner del rhythm-and-blues i el rap Andre Williams (17 de març, 82 anys); el guitarrista de rock Bernie Tormé (17 de març, 66 anys); Andy González, guitarrista de Los Salvajes (27 de març, 72 anys); José Antonio Manzano, cantant dels grups heavy Banzai, Zero i Manzano (31 de març, 60 anys); el raper Nipsey Hussle (31 de març, 33 anys); Shawn Smith, membre de bandes de rock alternatiu com Pigeonhed y The Twilight Singers (5 d’abril, 53 anys); Paul Raymond, membre del grup de rock dur UFO (13 d’abril, 73 anys); Rocky Erikson, líder dels 13th Floor Elevators (31 de maig, 71 anys); Philippe Zdar, meitat del duet electrònic Cassius (19 de juny, 52 anys); el trompetista i compositor Dave Bartholomew (23 de juny, 100 anys); el cantant sud-africà Johnny Clegg (16 de juliol, 66 anys); Art Neville, del grup de funk The Neville Brothers (22 de juliol, 81 anys); el músic experimental Antón Ignorant (6 d’agost, 60 anys); David Berman, cantant de Silver Jews i Purple Mountains (7 d’agost, 52 anys); el baixista Larry Taylor (19 d’agost, 77 anys); el músic mexicà Celso Piña (21 d’agost, 66 anys); Neal Casal, membre de The Cardinals i de Chris Robinson Brotherhood (26 d’agost, 50 anys); el músic basc Iñigo Muguruza, component de Kortatu, Negu Gorriak i Joxe Ripiau (5 de setembre, 54 anys); el cantautor alternatiu Daniel Johnston (11 de setembre, 58 anys); el cantant de rock Eddie Money (13 de setembre, 70 anys); Ric Ocasek, líder de The Cars (15 de setembre, 75 anys); Barrie Masters, cantant del grup de pub-rock Eddie and the Hot Rods (2 d’octubre, 63 anys); la cantant i actriu francesa Marie Laforêt (2 de novembre, 80 anys); Roy Loney, cantant de Flamin’ Groovies (13 desembre, 73 anys), i el cantant de rock-and-roll Sleepy LaBeef (26 de desembre, 84 anys).

Autor: Javier Pérez Senz / Jordi Bianciotto