Geologia 2019
Gran Adria, el continent sota Europa
Investigadors del Departament de Tectònica global i Paleogeografia de la Universitat d’Utrecht van publicar un estudi a la revista Gondwana Research que explica la descoberta d’un continent, anomenat Gran Adria, que s’amaga sota Europa. Per a contextualitzar aquesta recerca, cal saber que fa centenars de milers d’any tota la terra emergida estava unida en un supercontinent, la Pangea, que es va anar fragmentant fins a la configuració actual dels continents. Un estudi recent demostra que, en aquest procés, un vuitè continent va lliscar per sota del que avui és el sud d’Europa fa uns 120 milions d’anys. Les úniques restes visibles d’aquest continent perdut són les roques calcàries que es poden trobar a les cadenes muntanyoses del sud d’Europa, disperses al llarg de més de 30 països, que s’estenen des de la península Ibèrica fins a l’Iran.
Els investigadors creuen que fa uns 140 milions d’anys Gran Adria era una massa de terra de la mida de Groenlàndia, coberta en gran part per un lleuger mar tropical, on els sediments s’acumulaven lentament fins a esdevenir roques. Més tard, fa entre 100 i 120 milions d’anys, durant el Mesozoic, va topar amb el que avui és Europa, es va fer miques i va ser empès cap a sota del nostre continent. Només una petita part de les roques de Gran Adria, arrencades de l’escorça terrestre durant la col·lisió, van aconseguir romandre en la superfície de la Terra, cosa que els investigadors han tingut l’oportunitat de descobrir.
Efectes de l’erupció de la caldera de l’Ilopango al segle VI dC
Caldera de l’Ilopango / Crèdit: Ministerio de Medio Ambiente y Recursos Naturales del Salvador
Una investigació liderada per la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM), en col·laboració amb el CSIC i altres centres d’investigació, va dur a terme una reconstrucció i modelització de l’explosió de la caldera de l’Ilopango, situada al centre d’El Salvador.
Segons aquest estudi, l’erupció d’aquest volcà fa uns 1.500 anys, una de les més importants de l'Amèrica Central en els darrers 10.000 anys, va arrabassar i cobrir tot el que es va trobar al seu pas en un radi de 50 km i va ser la responsable de la migració dels maies des de l'Amèrica Central fins a la península del Yucatan (Mèxic).
A partir de la interpretació i estudi dels dipòsits de cendra volcànica, localitzats a més de 100 km del volcà, en països com Guatemala, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i l’oceà Pacífic, s’estima que l’erupció va poder assolir una magnitud de 6,8 (en una escala de 8). Segons es va publicar en aquest estudi, és probable que en aquell moment es produís un descens de la temperatura de dos a tres graus. Investigacions paral·leles van concloure que l’erupció va provocar el refredament més gran de l’hemisferi nord de mitjan segle VI dC, entre els anys 536 i 550.
Els terratrèmols continuen sacsejant la Terra
Entre els esdeveniments sísmics més destacats de l’any 2019, a Europa cal citar l’ocorregut el mes de novembre a les localitats albaneses de Durrës i Thumane, escenaris d’un terratrèmol de magnitud 6,4, que va causar la mort de 39 persones i nombroses pèrdues econòmiques. El seu epicentre va estar situat a 10 km de profunditat al mar Adriàtic, a 34 km al nord-oest de Tirana. Albània es localitza geològicament en el límit convergent entre la placa euroasiàtica i la placa adriàtica, que forma part de la complexa zona de col·lisió amb la placa africana, en un context tectònicament actiu.
També cal destacar el sisme de 5,8 graus de magnitud, al Caixmir, territori controlat pel Pakistan, que va provocar diversos morts i desperfectes. El sud d’Àsia té un alt nivell de sismicitat per la seva proximitat a l’Himàlaia, on col·lideixen les plaques tectòniques índica i euroasiàtica.
Al continent americà, un any més, Xile va continuar essent un dels territoris més actius del planeta, i un sisme de magnitud 6,1 va sacsejar el nord del país, fet que també va afectar Bolívia i el Perú el mes de desembre. A Mèxic, a l’agost, un terratrèmol de 5,2 graus es va notar a l’estat de Veracruz i, al juliol, a El Salvador es va produir un sisme de magnitud 6 amb epicentre al Pacífic.
Un terratrèmol submarí va sacsejar les illes indonèsies de Sumatra i Java i va obligar més de 1.000 persones a abandonar les seves llars. El tsunami es va produir a conseqüència d’un terratrèmol de 6,8 graus de magnitud. El Servei Geològic dels Estats Units va situar l’epicentre a l’Oceà Índic, a uns 227 km de la ciutat de Teluk Betung, a Sumatra. Indonèsia es troba en el denominat Cinturó o Anell de Foc del Pacífic, situat sobre diverses plaques tectòniques que estan en permanent fricció, fet que provoca que aquesta zona sigui un dels llocs amb més intensitat sísmica del planeta.
Les erupcions volcàniques mostren que la Terra és viva
Entre els punts volcànics més actius del planeta, van prendre protagonisme alguns volcans com el mexicà Popocatépetl i el Whakaari, situat a White Island, a Nova Zelanda, que va causar almenys 8 morts. El vulcanisme de Sicília es va reactivar amb les erupcions de l’Stromboli, que, durant el mes d’agost, van originar l’expulsió de roques i cendres i van provocar diversos incendis als vessants del volcà; i, també, al juny, el volcà Etna va tornar a entrar en erupció, amb l’emissió de lava fosa i cendres. A Indonèsia, el volcà Sinabung, situat al nord de l’illa de Sumatra, va entrar en erupció al juny, emetent una columna de cendra i fum de 7.000 m d’altitud.
Erupció del volcà Etna (Sicília) el 19 de febrer de 2019 / Crèdit: Istituto Nazionale di Geofisica e Vulcanologia - OE - Boris Behncke
Les forces que es donen a l’escorça terrestre a mesura que el planeta gira poden desencadenar terratrèmols i erupcions en els volcans. Així es va demostrar en un estudi publicat a la revista Geophysical Research Letters per investigadors geofísics de l’Observatori de París. L’activitat sísmica i les explosions de magma a prop del volcà Etna (Sicília) van augmentar quan l’eix de rotació de la Terra estava més allunyat del seu eix geogràfic, d’acord amb el citat estudi, que va comparar els canvis en la rotació de la Terra amb l’activitat del volcà italià.
El gir de la Terra no sempre s’alinea perfectament amb els seus pols nord i sud. En canvi, els pols geogràfics sovint giren al voltant de l’eix de rotació de la Terra quan es veuen des de l’espai. Cada 6,4 anys, els eixos s’alineen i l’oscil·lació s’esvaeix per un curt temps, fins que els pols geogràfics s’allunyen de l’eix de gir i comencen a girar en espiral un cop més. Aquest fenomen, anomenat moviment polar, és impulsat per canvis en el clima (com el canvi d’estacions o la fosa de les capes de gel) o el moviment de les plaques tectòniques. A mesura que el moviment polar fluctua, les forces que allunyen el planeta del Sol tiren de l’escorça terrestre, com si fossin marees terrestres, a causa de l’atracció gravitacional del Sol i la Lluna. Aquest fet fa que l’escorça es deformi en el transcurs de les estacions o dels anys. Aquesta distorsió és més forta a 45 graus de latitud, on l’escorça es mou aproximadament un centímetre per any. L’estudi suggereix que els terratrèmols podrien ser més comuns o les erupcions volcàniques més intenses quan la distància entre els eixos geogràfics i de rotació de la Terra es troben en el seu punt màxim. L’estudi també permet, per primera vegada, trobar una relació directa de la rotació de la Terra amb l’activitat volcànica.
Descoberta de nous minerals
Científics de l’Institut Tecnològic de Califòrnia van descobrir un nou mineral, carbur de ferro de fórmula Fe5C2, que van anomenar edscottita. El mineral, de color roig i negre, va ser trobat a l’interior d’un meteorit que es va trobar als afores de Wedderburn (Austràlia) el 1951, i va cristal·litzar probablement en el nucli fos d’un antic planeta destruït fa ja molt de temps.
La Universitat d’Alberta (Canadà) va descobrir dins d’un diamant un nou mineral que va ser anomenat goldschmidtita, en honor a Victor Moritz Goldschmidt, el fundador de la geoquímica moderna. Té una fórmula química inusual per a un mineral del mantell de la Terra, NbO3 o (K,REE,Sr)(Nb,Cr)O3 que cristal·litza en el sistema cúbic.
El tràgic episodi d’avinguda fluvial del riu Francolí i l’ordenació territorial
A Tarragona, el mes d’octubre de l’any 2019 serà recordat pels episodis de pluja torrencials que va provocar l’avinguda del riu Francolí, amb conseqüències catastròfiques a la zona, que van deixar al seu pas un rastre d’arbres, roques, runa i la destrucció a Montblanc i l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) d’alguns edificis i la pèrdua de 4 vides humanes. Fets com aquests posen de manifest, una vegada més, la necessitat de garantir que els ajuntaments disposin d’un pla de defensa de les zones inundables consolidades, en què s’indiquin les mesures que cal adoptar per a preservar la seguretat de les persones, fet que porta a revisar la ubicació dels habitatges i les edificacions en zones inundables i a una necessària ordenació territorial. Davant de la situació d’emergència climàtica, les polítiques territorials i de prevenció són més necessàries que mai, tenint en compte que el 15% de les zones urbanitzades de Catalunya són inundables.
Autors: Roger Mata Lleonart i Marta Puiguriguer Ferrando
