Política. Països Catalans 2019

Catalunya

L’impacte, fortíssim, del judici del Tribunal Suprem contra els dotze dirigents independentistes va condicionar completament la política catalana durant l’any 2019, amb constants mobilitzacions socials a Catalunya i un notable ressò internacional. Les sessions de la vista oral van començar el 12 de febrer i, al banc dels acusats, s’hi van asseure nou exconsellers del Govern de la Generalitat, l’expresidenta del Parlament de Catalunya i els màxims dirigents de l’ANC i Òmnium Cultural durant els fets de la tardor del 2017. Els acusats s’enfrontaven a càrrecs per rebel·lió, malversació i desobediència formulats, en diversos graus, per la Fiscalia General de l’Estat, l’Advocacia de l’Estat i el partit ultradretà Vox, acceptat com a acusació popular. La major part dels processats acumulaven llargues presons provisionals que, en alguns casos, van arribar als dos anys al llarg del procediment judicial.

La Sala Segona del Tribunal Suprem, presidida pel magistrat Manuel Marchena, va ocupar els següents vuit mesos en un judici oral que va ser televisat, amb algunes restriccions, i que va iniciar-se impedint als acusats expressar-se en català. Entre els testimonis es van aplegar tant els alts càrrecs de l’Estat que van participar en la repressió de la consulta de l’1 d’octubre com la direcció política del Govern espanyol d’aquell moment, incloent-hi el president del Govern, Mariano Rajoy, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a més de diversos responsables del seu gabinet. També es van admetre els testimonis de personalitats polítiques que van estar implicades en els contactes creuats durant aquelles dates, com el lehendakari Iñigo Urkullu, així com agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra ‒incloent-hi el major Josep Lluís Trapero, també processat a partir d’una instrucció paral·lela‒, tota mena d’especialistes reclamats per les defenses o les acusacions i, fins i tot, testimonis a peu de carrer amb testimoniatge directe dels fets.

Tots els acusats van autoqualificar-se com a presos polítics, tot i que, en general, van considerar que la declaració d’independència votada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017 era un text “polític”, sense eficàcia real en les institucions. Les defenses van considerar, en nombroses ocasions, que no es respectaven els drets dels seus clients. En especial, van remarcar com a causa d’indefensió el fet que no se’ls permetés simultaniejar els testimonis dels agents i comandaments de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil amb el visionat dels vídeos que reflectien l’acció efectiva de les forces de seguretat de l’Estat sobre el terreny. També va ser molt criticada per les defenses el que van considerar una versió preacordada i coincident dels testimonis uniformats, que descrivien, en un llenguatge molt similar, un estat de molta agressivitat ambiental per part dels ciutadans que feien cua davant de les urnes o es manifestaven contra alguna intervenció judicial.

El judici del Tribunal Suprem va culminar en una sentència que va condemnar per sedició i malversació a tretze anys de presó l’exvicepresident Oriol Junqueras i a entre deu anys i mig i dotze la resta de membres del Govern. Tant Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com Jordi Sànchez, màxim dirigent de l’ANC, van ser condemnats a nou anys per sedició, tot i no tenir cap càrrec institucional en el moment dels fets. Els també exconsellers Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs van ser condemnats a multes i penes menors. Al llarg del judici i amb posterioritat a la sentència diverses organitzacions internacionals importants, com Amnistia Internacional, el PEN Club Internacional o el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides van criticar les mesures judicials que els tribunals espanyols havien pres contra els acusats. En tots els casos, les reclamacions van ser desateses per les institucions espanyoles. Tot i sumar al voltant d’un segle de presó en conjunt, en general les penes van ser considerades insuficients per part de la dreta política espanyola i el seu entorn intel·lectual i mediàtic, que va reclamar les franges més dures previstes per als delictes de rebel·lió. També va ser molt criticat el fet que la sentència es filtrés abans en alguns mitjans de comunicació que no pas als propis condemnats.

Dos mesos després de la condemna, el 19 de desembre, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, va respondre una qüestió prejudicial del Tribunal Suprem espanyol en el sentit que Oriol Junqueras ‒escollit eurodiputat per una coalició sobiranista en les eleccions europees del 26 de maig‒ havia de ser considerat electe des del moment de la seva elecció popular, sense necessitat de prometre formalment la Constitució espanyola. Una sentència que, conseqüentment, va implicar el reconeixement de Carles Puigdemont i Antoni Comín ‒també elegits eurodiputats en les llistes de JxCat i no jutjats‒, que van rebre l’acreditació com a europarlamentaris el 20 de desembre. Junqueras, en canvi, va quedar a l’expectativa de quina era la interpretació de la sentència del Tribunal de Luxemburg per part de les institucions judicials espanyoles. El mateix dia es va conèixer que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) inhabilitava el president Quim Torra per una pancarta en favor de la llibertat d’expressió col·locada al balcó del Palau de la Generalitat, una decisió fortament contestada per la majoria dels partits catalans que va afegir incertesa al futur immediat de les institucions catalanes.

Paral·lelament a la seqüència judicial, l’any va començar amb un intent de via negociada entre els governs català i espanyol, que van arribar a acordar un document d’intencions, conegut com la Declaració de Pedralbes, en què es reconeixia el caràcter polític del conflicte i s’obria la possibilitat d’un “diàleg efectiu” que fes possible una solució. L’acord va ser molt criticat per la dreta espanyola, en especial perquè implicava la figura d’un relator independent. En qualsevol cas, en aquell moment la via de la negociació va naufragar i no es va reprendre fins al final de desembre, quan la victòria insuficient del PSOE en les segones eleccions generals va forçar un acord d’investidura que incloïa l’abstenció dels diputats d’ERC, partit que havia guanyat les dues eleccions generals consecutives a Catalunya. El 31 de desembre es va conèixer que el nou acord ja no preveia la intervenció d’un relator independent, però sí que feia referència a una consulta, de caràcter indeterminat, que referendés qualsevol pacte final entre governs.

Durant tot l’any van continuar tant les mobilitzacions populars com les accions policials i judicials contra l’independentisme, com la detenció de set persones vinculades als CDR que van ser acusades de terrorisme i tinença d’explosius i empresonades preventivament. La Diada va aplegar unes 600.000 persones en una manifestació que va ser considerada la més fluixa des de l’inici del procés independentista l’any 2012. Però la sentència va inflamar els carrers, sobretot a Barcelona, amb una setmana de protestes que van generar aldarulls molt importants i xocs directes entre els manifestants i els cossos policials, tant de l’Estat com Mossos d’Esquadra. El moment culminant va ser la nit del 18 d’octubre amb l’anomenada “batalla d’Urquinaona”, amb nombrosos ferits a banda i banda. El balanç final dels enfrontaments va ser de 600 ferits i 200 detinguts. Entre els manifestants es van produir nombroses denúncies d’agressions policials, en alguns casos fins i tot contra periodistes acreditats que cobrien els esdeveniments.

També va fer aparició una organització clandestina, Tsunami Democràtic, responsable de bloquejar infraestructures bàsiques com l’aeroport del Prat, l’espai fronterer de la Jonquera i l’estació de Sants. Tsunami Democràtic, considerada una organització “terrorista” per les autoritats de Madrid, va popularitzar el lema “Spain, sit and talk”, també exhibit amb motiu del partit que va enfrontar el FC Barcelona i el Real Madrid al Camp Nou, ajornat fins al desembre a causa dels aldarulls. També hi va haver diverses manifestacions pacífiques, una de les quals de caire unionista, en suport a la sentència del Tribunal Suprem el 27 d’octubre al passeig de Gràcia de Barcelona.

Al llarg del 2019, en totes les convocatòries electorals es van imposar les candidatures del bloc independentista, tot i que els pactes municipals van certificar l’esquerda creixent entre ERC i JxCat. Mostra d’això van ser el pacte entre JxCat i PSC per a governar la Diputació de Barcelona i l’acord per a desplaçar JxCat a Sant Cugat del Vallès, a mans d’ERC, PSC i la CUP. Cas a banda va ser la reelecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona a partir del suport del PSC i el petit grup unionista de Manuel Valls, una acció molt criticada pel fet de deixar sense efecte la victòria en vots d’Ernest Maragall, el candidat d’ERC a l’alcaldia.

País Valencià

L’any 2019 va ser el de la consolidació del PSPV com a gran dominador de la política valenciana, amb victòries tant a les eleccions municipals del 26 de març, com a les de les Corts Valencianes del 28 d’abril. Igualment, en les convocatòries generals de l’abril (coincidint, per primera vegada, amb les autonòmiques) i del 10 de novembre van ser els socialistes valencians els qui van encapçalar els resultats, en una sèrie de victòries que va contrastar fortament amb la llarga hegemonia del PP en el cicle anterior. La suma de les diverses esquerres va permetre renovar tant el mandat de Ximo Puig en la presidència de la Generalitat com l’alcaldia de Joan Ribó (gràcies a la victòria de Compromís a la capital, per només cinc mil vots), en ambdós casos amb el suport d’una àmplia coalició valencianista i d’esquerres. Tot i així, al final d’any, la dreta valenciana va donar senyals de recomposició, en la mateixa línia que a la resta de l’Estat, amb un reforçament del PP i de Vox a costa de les llistes de Ciutadans, que, en només mig any, van passar de 6 a 2 escons al Congrés dels Diputats. Aquest repunt dretà va fer que Vox s’enfilés fins a esdevenir la tercera força valenciana, amb 7 diputats i un percentatge superior al 18%. A l’altre extrem ideològic, malgrat alguns intents de negociació impulsats per la vicepresidenta Mònica Oltra, al final Compromís i Podem es van presentar per separat en ambdues convocatòries estatals, un fet que va comportar una significativa davallada a Podem, que va perdre un diputat en la segona convocatòria. Compromís, tot i un lleuger increment de vots, va limitar-se a mantenir l’escó de Joan Baldoví a Madrid.

Aquesta recomposició del mapa polític valencià va generar nombroses tensions a l’interior de la coalició de govern ‒coneguda com Botànic 2‒, amb dissonàncies públiques entre el president de la Generalitat, Ximo Puig, i la vicepresidenta Mònica Oltra, aguditzades a l’hora de repartir les partides del pressupost entre els diversos departaments. Per contra, el Govern valencià va fer una denúncia compacta del tractament financer que rep el País Valencià per part de l’Estat. En aquest sentit, el 28 de novembre es va produir una reunió sense precedents al recinte firal d’Elx, en la qual 1.500 empresaris van reclamar la finalització del Corredor Mediterrani i la redistribució de la inversió estatal en infraestructures, exigint la superació del criteri radial amb nucli a Madrid.

La crònica judicial de la corrupció va continuar al llarg de tot l’any. El cas més destacat va afectar José Luis Olivas, expresident de la Generalitat (2002-03), que va ser processat a l’Audiència Nacional de Madrid per possible falsedat comptable en la seva gestió al capdavant del Banc de València, una decisió que s’afegeix a una condemna anterior (2017) d’un any i mig de presó a causa d’haver emès una factura falsa de mig milió d’euros per un assessorament fictici a Bancaixa. Però les males pràctiques amb els diners públics també van esquitxar l’esquerra. L’estafa d’uns suposats delinqüents comuns va afectar l’Entitat Metropolitana de Transports, que va perdre 4 milions d’euros, i va generar dures acusacions de manca de control per part de l’oposició de la dreta. També denúncies del PP van acabar amb l’obertura d’un expedient sancionador contra una empresa propietat de Francesc Puig, germà del president, que podria haver-se beneficiat d’un tracte de favor en diverses contractacions públiques.

En l’àmbit politicocultural, alguns esdeveniments van incrementar la tensió. El 3 d’octubre, un grup ultra va boicotejar l’exhibició de la pel·lícula Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar, amb crits d’exaltació franquista. Un incident a l’entorn de la Guerra Civil que va causar perplexitat en l’àmbit acadèmic va ser la demanda del fill d’Antonio Luis Baena Tocón, militar i secretari del consell de guerra que va condemnar a mort el poeta Miguel Hernández. Baena va exigir, i obtenir, que la Universitat d’Alacant eliminés el nom del seu pare de les seves recerques històriques. Un fet que va generar una gran polèmica en l’àmbit acadèmic.

Una gota freda el mes de setembre, que va afectar greument el sud del País Valencià, Múrcia i part d’Andalusia, amb dos morts al Baix Segura, va negar part de la ciutat d’Oriola i va causar unes pèrdues de 3.000 milions d’euros, segons les xifres oficials de la Cambra de Comerç d’Oriola.

Illes Balears

L’any 2019 va començar amb símptomes de descomposició política de la dreta balear. El mes de gener, Josep Ramon Bauzà, president del Govern balear durant la legislatura 2011-15, va anunciar públicament que abandonava el PP després de dues dècades de militància, una decisió que incloïa l’abandonament de l’escó de senador en la legislatura que s’estava exhaurint. Pocs mesos més tard, Bauzà va ocupar el quart lloc a les llistes de Ciutadans en les eleccions europees, però la seva incorporació va contribuir al malestar dins de l’organització balear d’Albert Rivera, que també va patir la dimissió de Xavier Pericay, un dels fundadors històrics del partit. A l’altra banda de l’espectre polític, per contra, es va consolidar l’hegemonia de l’esquerra, que va reeditar la victòria electoral de l’executiu liderat per Francina Armengol en les eleccions autonòmiques del mes de maig. El PSIB, a més, va convertir-se per primera vegada en la primera força de les Illes, en detriment del PP.

Aquesta onada favorable a l’esquerra balear també va veure’s reflectida a l’Ajuntament de Palma i al Consell Insular de Mallorca, que van passar a mans dels candidats socialistes en coalició amb les diverses forces d’esquerra, igual que el Consell Insular de Menorca. Gent per Formentera, en coalició amb els socialistes locals, va retenir el Consell Insular de Formentera. D’aquesta manera, la dreta balear només va poder imposar-se al Consell Insular d’Eivissa gràcies a un acord entre el PP i Ciutadans, tot i que un pacte d’esquerres va aconseguir mantenir el govern municipal de la capital de l’illa pitiüsa.

La regressió electoral de la dreta balear es va confirmar en els comicis generals del novembre, quan el PSIB va situar-se en primer lloc, reeditant la victòria sobre el PP del mes d’abril.

Una derrota vistosa de la majoria parlamentària d’esquerres es va concretar el mes d’agost, amb la represa de les curses de braus a la plaça de Palma. Una sentència del Tribunal Constitucional de desembre del 2018 va deixar sense efecte els articles nuclears de la Llei de protecció dels animals que havia aprovat el Parlament balear l’any anterior. Així, tot i les protestes de sectors animalistes i progressistes, l’abolició de la mort dels braus va quedar sense efecte amb un parèntesi de només un any.

Andorra

L’any 2019 va servir per a contrastar la posició predominant del centredreta dins del sistema polític i institucional del Principat. El 7 d’abril, Demòcrates per Andorra va tornar a guanyar les eleccions generals i, tot i haver perdut la majoria absoluta, va conformar un pacte de govern amb els liberals andorrans i una llista local de la Massana que va proporcionar una còmoda governabilitat a la presidència de Xavier Espot. La controvèrsia electoral va pivotar, bàsicament, en dos eixos. D’una banda, els serveis socials i l’escalada dels preus de l’habitatge, que impacten molt directament en el nivell de vida de les classes mitjanes del país. I, de l’altra, el grau de vinculació d’Andorra a la Unió Europea, que arrossega una llarga negociació institucional. A més, la controvèrsia sobre la despenalització del dret a l’avortament va planar amb especial intensitat sobre la política andorrana ‒amb les implicacions directes que això podria suposar per al copríncep eclesiàstic, el bisbe de la Seu d’Urgell‒, fins al punt que Xavier Espot va acusar l’esquerra andorrana d’utilitzar la demanda de drets com l’avortament o el matrimoni homosexual al servei d’una estratègia republicana soterrada.

En l’àmbit institucional, Andorra va tenir com a èxits internacionals acollir les reunions ministerials de la XXVII Cimera Iberoamericana de Caps d’Estat i de Govern, prevista per al mes de novembre del 2020 i, sobretot, la visita oficial del copríncep i president de la República Francesa, Emmanuel Macron, que va desplaçar-se a tots i cadascun dels set comuns (municipis) d’Andorra, un fet que va obtenir una notable repercussió social i mediàtica. Macron va refermar el seu compromís de donar suport a la part andorrana en les negociacions entre el Principat i la Unió Europea.

Les eleccions comunals del mes de desembre van confirmar l’hegemonia de Demòcrates per Andorra, amb victòries a quatre de les set parròquies andorranes. D’aquesta manera, Xavier Esport i la seva coalició de centredreta amb els liberals va rebre un impuls considerable, tot refermant el lideratge del nou cap de govern. Tot i així, el Partit Socialdemòcrata va apuntar-se una victòria important a Escaldes-Engordany, el segon municipi més poblat, on la candidata Rosa Gili va batre la llista governamental. A Andorra la Vella, en canvi, la coalició entre Demòcrates per Andorra i Liberals d’Andorra va renovar el mandat tot ampliant notablement el suport popular respecte a la convocatòria del 2015.

Catalunya del Nord

La societat nord-catalana va travessar el calendari de l’any 2019 sota un impacte polític dual, influït tant per les lluites socials del conjunt de l’Estat francès com pels efectes polítics del conflicte entre la Catalunya del sud i Madrid. En aquest sentit, la Catalunya del Nord es va veure immersa en les fortes convulsions polítiques que van saccejar la societat francesa, sobretot al final de l’any. El 5 de desembre es va produir una manifestació històrica a Perpinyà, amb una participació al voltant de les 10.000 persones i una vaga general que va aturar l’activitat, fins al punt que van quedar tallades les connexions ferroviàries amb el Principat. Les mobilitzacions, que van tenir el suport del moviment dels Armilles Grogues, van fer notar el rebuig dels sindicats i de tota l’esquerra francesa a la reforma del sistema de pensions que va proposar Emmanuel Macron.

Aquest rebuig a les polítiques del Govern de París també van manifestar-se en el resultat mediocre de la llista patrocinada pel president de la República en les eleccions europees del mes de maig. A la Catalunya del Nord es va imposar el Rassemblement National, hereu de l’antic Front Nacional, que va arribar al 33,12%, tot i baixar dos punts respecte a les anteriors europees. La République en Marche et MoDem, del president Macron, va quedar en segon lloc amb un modest 16,88%. Molt a prop es va situar Europe Écologie Les Verts, que per primera vegada va depassar el deu per cent (10,73%, exactament) i es va situar, sorprenentment, com a primera força de l’esquerra.

Però a la Catalunya del Nord també es va mantenir un notable sentiment de solidaritat en favor dels represaliats del sud. L’acció de Tsunami Democràtic, el mes de novembre, tallant la frontera hispanofrancesa, va tenir el suport de nombrosos militants nord-catalans i d’alguns representants municipals com Claude Ferrer, alcalde de Prats de Molló, que va actuar de mitjancer entre els manifestants i la Gendarmeria francesa. La primera quinzena de novembre també es van organitzar diverses commemoracions en record del 360è aniversari de la signatura del tractat dels Pirineus, que dibuixava una frontera fins aleshores inexistent entre els regnes de França i Espanya. A la manifestació del 9 de novembre, vinculada a aquesta efemèride, hi van assistir més de 3.000 persones

Franja de Ponent

L’any 2019 va començar amb una manifestació històrica a Andorra (Terol), municipi castellanoparlant del partit judicial d’Alcanyís, que va aplegar 6.000 persones contra el tancament de la central tèrmica d’Endesa, previst per al febrer del 2020. Diversos plans de reocupació van ser al centre del debat polític i social, entre els quals cal esmentar un compromís d’inversió a la zona per part de l’empresa elèctrica per a construir una gran central fotovoltaica i eòlica, amb una inversió de prop de 1.500 milions d’euros i una injecció econòmica important per als municipis de la zona, inclòs el d’Alcanyís. Tot i aquestes mesures pal·liatives, la decisió del tancament va projectar encara més la qüestió política del despoblament en un territori allunyat dels grans eixos de comunicació, amb poca inversió de l’Estat i amb escasses alternatives de creació de riquesa. Un element de debat fonamental que, en les eleccions del 10 de novembre, va impulsar les candidatures de Teruel Existe, que va depassar l’11% a la comarca del Matarranya, amb alguns municipis per sobre del 20% com Ràfels (27%), la Codonyera (23%), la Canyada de Beric (21%) o Aiguaviva (20%). En conjunt, la Franja de Ponent va votar les llistes del PSOE, amb un 31%, seguit del PP (27%) i amb Vox (15%) i Podem (12%) com a tercera i quarta forces.

En l’àmbit local, les eleccions municipals del mes de maig van implicar un canvi polític destacat a Fraga, la ciutat més poblada de la Franja de Ponent. Carmen Costa, la candidata del PP, va guanyar les eleccions en detriment del PSOE, que va perdre tres regidors i va passar a ser la segona força del municipi. Costa va tancar un acord amb l’únic regidor del PAR que li va proporcionar la majoria absoluta, deixant Compromís per Fraga, Podem i els mateixos socialistes fragatins a l’oposició.

Al final d’any, el dia 11 de desembre, un jutjat de Barbastre va sentenciar la devolució dels 111 béns en litigi del patrimoni històric de les parròquies aragoneses, que actualment es troben en dipòsit al Museu de Lleida. La decisió judicial es va afegir a la que, just dos anys abans, va significar el trasllat a l’Aragó de les obres del monestir de Sixena. Una coincidència que el president d’Aragó, Javier Lambán, considerat un dels barons socialistes més combatius contra el catalanisme, va qualificar de “justícia poètica”.

Autor: Salvador Cot