OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Navegació pel sumari

Anuaris de l’Enciclopèdia

Política. Àsia 2019

Àsia Oriental

Manifestacions a Hong Kong / Crèdit: Amnistia Internacional

Les autoritats xineses tenien previst celebrar amb una gran magnificència el 70è aniversari del naixement de la República Popular de la Xina, proclamada per Mao el primer d’octubre de 1949, però les tenses relacions amb els Estats Units, derivades de la guerra comercial que mantenen des del 2018, i les protestes violentes de Hong Kong els van aigualir els actes commemoratius.

El primer d’octubre de 2019, el president xinès, Xi Jinping, va presidir la desfilada militar més gran que s’ha fet a l’Àsia. L’objectiu era presentar una nació desenvolupada, innovadora i poderosa sota el lideratge del Partit Comunista, i incloïa la presentació d’armament d’última tecnologia, com ara el míssil intercontinental DF-41, capaç d’assolir en 30 minuts qualsevol objectiu situat als Estats Units, i drons aeris i submarins.

La desfilada militar per l’avinguda Chang’An no va amagar, però, la preocupació dels dirigents xinesos per la desacceleració de l’economia del seu país, que creix al ritme més lent des del 1992. Aquesta situació, en part, està influïda pel Govern, que vol que el consum i les noves tecnologies es converteixin en els nous motors econòmics en lloc de les exportacions i la inversió pública, però també és deguda als efectes de la guerra comercial amb els Estats Units, disputa que va començar Washington en culpabilitzar Pequín del dèficit comercial nord-americà i de robar tecnologia i secrets comercials a les seves empreses per a esdevenir la primera potència tecnològica mundial. Les amenaces van provocar una escalada d’aranzels entre les dues potències per valor de centenars de milers de dòlars, que van afeblir el creixement de l’economia mundial. Aquesta tensió es va veure agreujada els darrers mesos de l’any per culpa de les mesures legislatives impulsades pel Congrés dels Estats Units per a donar suport als hongkonguesos i per a castigar la repressió xinesa a la minoria uigur internada en camps de reeducació a la província de Xinjiang.

A la segona part del 2019, les protestes antixineses de Hong Kong, que van començar al juny, es van convertir en un malson per als dirigents xinesos. Les manifestacions pacífiques contra un projecte de llei d’extradició de delinqüents acusats de crims considerats greus es van convertir en autèntiques batalles campals entre la policia i els joves manifestants en els darrers mesos de l’any, una violència que fins al final d’any va deixar un balanç de més de 2.000 persones detingudes, centenars de ferides i almenys dues de mortes, a més de provocar que l’economia de Hong Kong entrés en recessió.

El líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, va contribuir al fracàs de la segona cimera entre el seu país i els Estats Units, que es va celebrar a Hanoi els dies 27 i 28 de febrer. La reunió va acabar abans d’hora, sense cap acord ni cap declaració conjunta. L’exigència de Kim Jong-un de desmuntar el complex nuclear de Yongbyon a canvi de l’aixecament de totes les sancions a Corea del Nord no va convèncer Donald Trump, que va reclamar el desmantellament de totes les instal·lacions nuclears nord-coreanes.

El Japó va celebrar l’any 2019 el canvi d’era imperial. Una renovació provocada per l’abdicació de l’emperador Akihito, a causa de la seva avançada edat de 85 anys i al delicat estat de salut, i que es va escenificar en una cerimònia que va tenir lloc el 30 d’abril. El seu pas enrere, el primer d’un emperador japonès en els darrers 200 anys, va permetre que l’endemà, l’1 de maig, accedís al tron del Crisantem el príncep hereu Naruhito, de 59 anys, canvi que va inaugurar una nova era al país, l’era Reiwa (‘de la bella harmonia’), i que tanca les tres dècades en què va regnar l’Akihito, l’era Heisei (‘pau arreu’). Tres mesos abans d’aquesta coronació, l'1 de febrer, va entrar en vigor l’acord de lliure canvi entre el Japó i la Unió Europea. Es tracta de l’àrea de lliure comerç més gran del món, ja que suposa el 40% dels intercanvis globals i abasta un terç de la riquesa mundial. Per la seva banda, el Partit Liberal Democràtic del primer ministre Shinzo Abe va guanyar les eleccions per a renovar la meitat del Senat, que es van celebrar el 21 de juliol, i junt amb els seus aliats governamentals del partit Komeito van aconseguir 71 escons dels 124 que s’hi escollien.

A Tailàndia, el 20 de novembre el Tribunal Suprem va confirmar la condemna a mort del català Artur Sagarra per l’assassinat del consultor David Bernat el 2016. També hi va haver coronació real: el 4 de maig, Maha Vajiralongkorn va ser entronitzat rei de Tailàndia amb el nom de Rama X. El monarca, de 66 anys, va anunciar per sorpresa tres dies abans de la cerimònia que s’havia casat, en quartes núpcies, amb Suthida Tidjai, exhostessa de Thai Airways i cap adjunta del seu cos de guardaespatlles. El nou rei va tornar a sorprendre el país el 28 de juliol, en nomenar l’exinfermera i general del seu cos de seguretat Sineenat Wongvajirapakdi consort reial, un títol que no s’havia atorgat des de feia gairebé cent anys. El 21 d’octubre, però, li va retirar tots els títols i càrrecs oficials per deslleial i ambiciosa. Uns quants mesos abans, el 24 de març, els tailandesos van anar a votar per primer cop en vuit anys i després de cinc d’estar governats per una junta militar. Les eleccions les va guanyar el partit Palang Pracharat, de l’exgeneral Prayut Chan-o-cha, que va penjar l’uniforme per convertir-se en primer ministre.

Malàisia va ser un dels altres països asiàtics que va canviar de monarca. Els nou membres del Consell de Governants van escollir el soldà Abdal·là de Pahang com a nou cap d’estat per als pròxims cinc anys. Substitueix en el tron Muhàmmad V de Kelantan, que hi va renunciar sobtadament el 6 de gener, en una decisió sense precedents, dos mesos després d’haver-se casat amb Oksana Voievódina, miss Moscou el 2015, de la qual es va divorciar al juliol de manera unilateral, segons permet la llei malàisia.

A Indonèsia, el país musulmà més gran del món, amb 260 milions d’habitants, hi va haver eleccions presidencials el 17 d’abril i les va tornar a guanyar el president Joko Widodo, conegut també com Jokowi, un polític moderat que es presentava a la reelecció, amb el 55,5% dels vots.

Pel que fa a Cambodja, l’ideòleg i antic número dos del règim dels khmers rojos, Nuon Chea, de 93 anys, va morir el 4 d’agost a l’hospital de l’Amistat Khmer-Soviètica de Phnom Penh. Nuon Chea havia estat condemnat a cadena perpètua per crims contra lesa humanitat el 2014 i per genocidi contra els vietnamites i la comunitat musulmana txam el 2018.

Autor: Isidre Ambrós

Subcontinent indi

Narendra Modi va guanyar de nou les eleccions a l'Índia, malgrat la seva deriva cap a posicions més extremes

Els esdeveniments del 2019 van aprofundir la divisió entre estats de l’Àsia meridional, un concepte que perd cada cop més sentit com a entitat regional davant de nous encaixos emergents, com el de l’Indo-Pacífic, que promouen Nova Delhi i Tòquio, amb vista a contenir les aspiracions xineses a l’Índic en el decurs del seu macroprojecte, “Un cinturó, una ruta”, que busca connectar les regions interiors xineses amb els mercats europeus, i que té en el Pakistan, Sri Lanka i Bangladesh, nous socis essencials. Paral·lelament, l’enemistat entre l’Índia i el Pakistan (el principal obstacle a la construcció regional) es va elevar a cotes inèdites des de feia dècades al febrer, quan, com a represàlia a un atemptat terrorista contra un comboi militar indi (que va causar 40 morts), l’Índia va bombardejar objectius en territori pakistanès, i, després de diversos enfrontaments aeris, un pilot indi va ser abatut i capturat. Com sempre que els dos països –potències nuclears– entren en col·lisió, la regió disputada del Caixmir va veure repuntar la violència. El Govern indi va multiplicar les tropes presents a la zona, i, de manera sorprenent, a l’agost, i per via d’un decret presidencial, va revocar l’estatus especial –de moderada autonomia legislativa– del qual gaudia el Caixmir i que està previst en la Constitució índia. La mesura, la més radical des de la independència, va anar acompanyada del bloqueig físic del territori, incloent-hi un tall de comunicacions i la detenció de cinc mil líders polítics locals. El decret va comportar la partició del Caixmir en dos estats sota administració federal (Jammu i Caixmir), i un enduriment de les condicions de vida dels ciutadans, que sovint es troben atrapats entre dos focs.

Malgrat la deriva cap a posicions extremes que ha emprès l’Índia sota el lideratge de Narendra Modi, del partit nacionalista hindú BJP, el mes de maig, el popular primer ministre va guanyar àmpliament les eleccions per a encarar un segon mandat de cinc anys. La votació va liquidar el seu principal rival, Rahul Gandhi, president del Partit del Congrés que va perdre el seu escó i es va veure forçat a dimitir.

Una de les claus de l’èxit del discurs populista de Modi és el desengany amb els reformistes i el fracàs dels governs precedents per a estendre el benestar a la majoria dels ciutadans i fer que la justícia sigui autònoma i eficient. Però, un cop validat de nou a les urnes, preocupa la deriva de Modi vers una democràcia ètnica autoritària, empesa pels postulats de l’extrema dreta hinduista (de l’RSS i del moviment més ampli, de la hindutva), i com això tensarà fins al límit de la seva resistència la Constitució, les institucions democràtiques i la funció fiscalitzadora dels mitjans. I, en un nou exemple d’aquesta tendència, al desembre es va promulgar una esmena a la Llei de la ciutadania, en virtut de la qual s’atorgaven privilegis en la concessió segons la religió del sol·licitant, discriminant de facto la comunitat musulmana. Aquest fet va provocar que centenars de milers de persones es manifestessin a les grans ciutats i a les universitats índies, i que en els enfrontaments amb la policia es registressin 25 morts i centenars de detinguts.

Tampoc Sri Lanka no va ser una excepció. L’elecció al novembre de Gotabaya Rajapaksa com a nou president del país va ser l’exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica polaritzadora de la regió, en aquest cas, entre singalesos i tàmils, majoritàriament budistes i hindús. Rajapaksa va ser qui va dirigir l’ofensiva militar massiva que va posar fi a la insurgència tàmil el 2009, raó per la qual se l’acusa de crims de guerra. Una de les seves primeres decisions al capdavant de la presidència va ser nomenar primer ministre el seu germà Mahinda (dos cops president). La seva aposta va ser prioritzar la seguretat, un missatge poderós després que, per Pasqua, un atemptat atribuït a l’Estat Islàmic va causar 260 víctimes mortals a la capital.

Paral·lelament, alguns col·lectius es van organitzar per plantar cara a la violència i la injustícia, i van convocar grans manifestacions feministes al Pakistan, a Bangladesh i a l’Índia, que, emmarcades en la crida global del moviment #MeToo, van engegar processos d’empoderament de les dones, tot donant-los suport legal i informació per a denunciar els abusos.

Autor: Oriol Farrés

El Pròxim Orient i l'Orient Mitjà

Els països del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà van estar influïts per tres dinàmiques que afecten la regió. D’una banda, la guerra del Iemen i la rivalitat entre l’Aràbia Saudita i l’Iran van tensar la regió i van polaritzar els països propers al golf Pèrsic. La política saudita va estar en mans del príncep hereu i home fort del país, Muhàmmad bin Salman, el qual va continuar amb el seu projecte d’obrir l’economia a la inversió estrangera, encara que reprimint els drets polítics. A l’exterior, l’Aràbia Saudita va prosseguir amb la intervenció al Iemen, iniciada el 2015, que va amenaçar de convertir-se en un conflicte de proporcions majors, especialment quan, al setembre, atacs aeris, l’autoria dels quals va ser reclamada pel moviment rebel iemenita dels houthis, van ocasionar danys en dues refineries de petroli saudites. El Govern saudita va responsabilitzar dels atacs l’Iran, un país que dona suport als houthis.

Malgrat la gran atenció internacional i les crides per a posar fi al conflicte, les perspectives de pau no van prosperar, ja que els houthis no van tenir incentius per a negociar i l’Aràbia Saudita va mantenir una postura de no acceptar cap paper per als houthis. El conflicte es va anar complicant per una creixent presència d’Al-Qaida i per les tensions a l’estret d’Ormuz, enmig d’un augment de la presència militar dels Estats Units i una escalada verbal contra l’Iran, amb el risc d’una confrontació militar. La reimposició de sancions dels Estats Units contra l’Iran el 2018 va significar l’increment de les dificultats econòmiques del règim iranià i una política més rígida per part del Govern, la qual cosa afavorí l’ascens dels partidaris de la línia dura de cara a les eleccions presidencials del 2021.

D’altra banda, la política saudita de pressió i boicot a Qatar, amb el suport d’Egipte, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, va continuar, tot i que no va aconseguir modificar la política exterior d’aquest petit país, centrada en el suport als partits islamistes moderats i una relació positiva amb l’Iran.

A Bahrain, l’escena política va continuar inestable a causa de les protestes de la minoria xiïta contra el govern de la família reial Al-Khalifa, que va mantenir la política de repressió de les manifestacions en un intent d’eliminar l’oposició política. Als altres països petits del golf Pèrsic, l’escenari va venir marcat per les tensions entorn de la successió dels actuals dirigents. A Kuwait, al voltant del relleu de l’emir actual, Sabah al-Àhmad al-Sabah. Als Emirats Àrabs Units, pel tema de la successió a Abu Dhabi i d’un possible traspàs de poder del governant actual, l’emir Khalifa bin Zàyid Al Nahyan, que es troba en situació delicada de salut, al príncep hereu i germà de l’emir, Muhàmmad bin Zàyid Al Nahyan, gran promotor i avalador del príncep hereu saudita Muhàmmad bin Salman. I a Oman van continuar les especulacions al voltant de la salut del sultà Qabus i com es procedirà a la seva successió.

El líder de l’Estat Islàmic, Abú Bakr al-Baghdadí, va ser mort en una operació militar al nord-est de Síria

La segona dinàmica va ser la guerra de Síria, les seves derivacions i els seus efectes a la regió. A Síria, el president Baixar al-Assad va aconseguir afermar la seva posició política i militar, en part a causa del suport de Rússia i de l’Iran. Encara que hi va haver enfrontaments intermitents amb diferents grups armats al nord, a les àrees controlades pel Govern va començar la reconstrucció. Al final d’octubre, els Estats Units van anunciar la mort d’Abú Bakr al-Baghdadí, líder de l’Estat Islàmic, en una operació militar al nord-est del país. Al-Baghdadí, un dels terroristes més buscats del món, va proclamar el 2014 el seu califat, que en els següents tres anys es va estendre per l’Iraq i per Síria, sembrant el terror als territoris que controlava, amb execucions massives, destrucció de béns culturals i imposant la seva versió radical de l’Islam.

A Turquia, un altre país implicat en la guerra de Síria, el president Recep Tayyip Erdoğan, després de la seva reelecció per a un segon mandat el 2018, va continuar amb la política de contenció de l’oposició i la dissensió política, mentre afirmava el seu paper en el conflicte de Síria. Així, a la tardor, va iniciar l’operació militar “Primavera de Pau” contra les milícies de les Forces Democràtiques Síries, que agrupen principalment forces kurdes i a les quals Turquia va considerar un grup terrorista. Prèviament a l’ofensiva iniciada a l’octubre, els Estats Units van retirar les tropes que mantenien a la zona en suport a aquestes forces kurdes, que van ser els seus aliats en la guerra contra l’Estat Islàmic. Aquesta operació turca va coincidir amb el retorn del règim sirià al nord-est del país i amb l’acceptació russa de la proposta turca de crear una zona segura a la frontera entre Síria i Turquia.

Als països veïns, el Líban va continuar sotmès a les repercussions econòmiques, sectàries i de seguretat de la guerra civil de Síria i a la tensió regional entre l’Aràbia Saudita i l’Iran. El descontentament de la població respecte d’un sistema polític ineficient es va canalitzar en protestes que es van organitzar per tot el país i van provocar la dimissió del primer ministre, Saad al-Harirí, a l’octubre. A Jordània, també amb una presència important de refugiats sirians i amb una economia dependent de l’ajuda estrangera, el rei Abdal·là va mantenir la contenció de la dissensió política, amb el suport de l’exèrcit. A l’Iraq, país influït per la guerra civil de Síria i per les tensions entre l’Iran i els Estats Units, la derrota de l’Estat Islàmic no va portar la tranquil·litat. A partir de setembre, van tenir lloc una onada de protestes a les principals ciutats contra la corrupció i l’atur, en les quals van morir més de cent persones. Finalment, a l’Afganistan, país que va exportar una visió radical de l’Islam que va colpejar l’Orient Mitjà, en les eleccions presidencials, celebrades el mes de setembre, cap dels dos candidats no va obtenir una victòria clara i tant Aixraf Gani com Abdul·là Abdul·là es van proclamar guanyadors. Aquestes eleccions van ser les quartes des de la invasió dels Estats Units i altres països i l’enderrocament del règim dels talibans el 2001. Mentre la comissió electoral va posposar la decisió sobre el guanyador, i enmig d’una greu situació d’inseguretat i de corrupció, les negociacions entre els talibans i els Estats Units no van fructificar en cap acord.

Finalment, la tercera dinàmica va implicar Israel i Palestina, els dos actors principals del conflicte palestinoisraelià. A Israel, al setembre, en les segones eleccions legislatives celebrades el mateix any, ni Benny Gantz (de la coalició Kahol Lavan) ni Benjamin Netanyahu (del partit Likud) van obtenir una clara victòria que els permetés formar una majoria de govern. Aquesta situació va abocar el país a unes terceres eleccions el març del 2020. D’altra banda, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbàs, va prometre la convocatòria d’eleccions parlamentàries, sense fixar una data, eleccions que no s’han fet des del 2006. La represa del procés de pau entre les dues parts sembla improbable, atesa la inestable situació política a Israel i el canvi en l’actitud dels Estats Units, que, a l’obertura d’ambaixada a Jerusalem, va afegir la decisió de no considerar il·legals els assentaments israelians a Cisjordània, bo i trencant amb una política de dècades.

Autora: Elvira Sánchez Mateos

Llegir més...