Estats Units d’Amèrica 2018

El protagonisme mundial del seu president, Donald Trump, va continuar marcant la dinàmica política, mediàtica i social dels Estats Units i del món, i va crear una divisió clara entre partidaris i detractors. En el seu segon any de mandat, Trump va haver de fer front a un increment de les protestes internes i a un panorama internacional més complex i en el qual el paper de la Xina és cada cop més rellevant, com a alternativa a l’hegemonisme nord-americà des de la fi de la Guerra Freda. Econòmicament, però, el país va continuar creixent, si bé les desigualtats entre els rics i els pobres també van augmentar, de manera que hi ha una polarització creixent.

Aquest any va continuar, fins i tot amb més força, l’oposició del moviment feminista a la figura de Trump i el seu masclisme, amb múltiples manifestacions –algunes de multitudinàries–, marxes i concentracions arreu del país, sovint en resposta a campanyes virals com la del #MeToo, ja iniciada el 2017, que denuncia el masclisme en molts àmbits de la societat en general. El moviment feminista també es va mobilitzar de manera molt intensa en contra de la nominació del jutge Brett Kavanaugh com a nou membre del Tribunal Suprem, tal com va proposar Trump, el 9 de juliol. Acusat d’haver assaltat sexualment una dona l’any 1982, Kavanaugh es va haver de defensar d’una campanya mediàtica, digital i al carrer, molt intensa. La defensa aferrissada que en va fer Trump va exaltar encara més els seus opositors. Finalment, el Senat, per una majoria de 51-49, va confirmar-ne el nomenament, el 5 d’octubre.

També les massacres fetes per pistolers, com ara la de Parkland (Florida) amb 17 morts, Santa Fe (Texas) amb 10 víctimes, la de la sinagoga de Pittsburgh (Pennsilvània) amb 11 morts o la de Thousand Oaks (Califòrnia) amb 13 morts, entre dotzenes d’altres, van generar un moviment de joves en contra de la possessió d’armes, que va mobilitzar centenars de milers de persones a favor d’una legislació més restrictiva. Tanmateix, aquesta campanya va ser contestada pels partidaris de la tinença d’armes i, sobretot, pel seu lobby més poderós, l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que va pressionar molt els polítics i decisors amb la proximitat de les eleccions de mig mandat.

Durant aquest any, la polèmica de la violència policial sobre els afroamericans també va continuar ben viva, ja que un total de 367 persones van morir en mans de policies.

Un altre debat que va afectar la societat nord-americana va ser el referit al medi ambient i al fet de si es dediquen prou recursos a la protecció civil o si el model econòmic és sostenible o no, a causa dels efectes devastadors i les morts que incendis, inundacions, nevades, tempestes, huracans, etc., van provocar en diversos estats.

La immigració, sobretot la lluita contra la il·legal, i la determinació de Trump de construir un mur a la frontera mexicana, una de les seves principals promeses electorals, també va centrar gran part del debat polític al país. La separació de famílies d’immigrants i el desplegament de mitjans militars i policials sense precedents van polaritzar les opinions al respecte.

Tot plegat va fer que el nivell d’aprovació de Trump al final del seu segon any de mandat fos significativament baix –un 41% de suport i un 53% en contra–, sobretot si el comparem amb el d’Obama en el seu moment –un 48% de suport, un 44% en contra i un 8% d’indecisos.

Aquestes xifres també van ser una resposta a l’allau de dimissions o destitucions de col·laboradors més immediats del president: John Kelly (cap de gabinet), H.R. McMaster (assessor de seguretat nacional), James Mattis (secretari de Defensa), Jeff Sessions (fiscal general), Rex Tillerson (secretari d’estat) o l’ambaixadora davant de l’ONU, Nikki Haley.

El 6 de novembre es van celebrar les eleccions de mig mandat per a escollir 35 dels 100 escons del Senat, tots els escons de la Cambra de Representants (435) i 39 governadors dels 56; també es van celebrar eleccions legislatives estatals i a governs locals i referèndums estatals o locals. Les eleccions van registrar una participació del 49,3%, la més alta des del 1914 en unes eleccions de mig mandat.

Com acostuma a passar, tant Donald Trump com Nancy Pelosi, màxima figura del Partit Demòcrata, van declarar que el seu partit havia guanyat les eleccions. Els republicans van mantenir la majoria al Senat amb 53 senadors –2 més que anteriorment–, contra 45 demòcrates i 2 independents. Per contra, a la Cambra de Representants, els demòcrates van obtenir 235 escons (+40) contra 199 republicans.

Arran d’aquests resultats, durant els propers dos anys, els Estats Units tindran un Congrés dividit per un Senat republicà i una Cambra de Representants demòcrata, fet que dificultarà molt que el president Trump pugui portar a terme el seu programa electoral, si bé tindrà més fàcil ratificar els seus candidats en llocs claus de l’administració.

La nova majoria demòcrata va escollir com a presidenta de la Cambra Pelosi, que es va convertir així en la tercera autoritat del país, després del president i del vicepresident, que és també president del Senat.

Entre els nous congressistes cal destacar l’elevada presència de dones i de representants de minories i de la comunitat LGBT; així, es van escollir les primeres congressistes musulmana i ameríndia.

El primer xoc entre Trump i la nova Cambra de Representants va tenir lloc el 22 de desembre, quan es va declarar el tancament de l’administració federal a causa de la negativa dels demòcrates d’incloure una partida de prop de 6.000 milions de dòlars per a construir el mur a la frontera amb Mèxic que demanava el president. El tancament, pel qual uns 800.000 treballadors federals van ser enviats a casa sense sou, va continuar en arribar el Cap d’Any, i el mateix Trump va declarar que continuaria “durant mesos o anys” mentre no obtingués el que demanava.

En l’àmbit internacional, l’impacte del segon any de Trump com a president també va ser rellevant. La seva política proteccionista va suposar una retirada dels Estats Units de la política global, tant en termes comercials com estratègics i militars. Un fet que va aprofitar la Xina per augmentar el seu protagonisme arreu del món.

Precisament, les relacions amb la Xina van centrar gran part de la política exterior de Trump, atesa la guerra comercial que es va desfermar entre ambdues potències, amb l’establiment mutu d’aranzels duaners, si bé algunes de les mesures acordades van ser ajornades esperant noves negociadores.

D’altra banda, el 30 de novembre es va signar –encara que pendent de ratificació– l’acord entre el Canadà, els Estats Units i Mèxic (ACEUM/USMCA/TMEC, en les seves diverses denominacions) que substituirà l’actual Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord i que aprofundeix en l’intercanvi de béns entre els tres estats.

Quant a la presència militar americana arreu del món, Trump va donar llum verda a la retirada, més o menys immediata, de les seves forces a Síria, l’Iraq i l’Afganistan, fet que va generar preocupació entre els seus aliats a la zona (Aràbia Saudita, Israel, etc.). Tot i això, els Estats Units van bombardejar Síria, conjuntament amb la Gran Bretanya i França, arran del suposat ús d’armes químiques per part de les tropes del Govern sirià.

En les relacions amb Europa, un any més, Trump va continuar exigint una major despesa militar als seus aliats de l’OTAN. La relació amb Rússia es va mantenir irregular: es va celebrar una cimera a Hèlsinki, el 16 de juliol, per discutir la situació a Síria i Ucraïna, mentre que l’anunci de la retirada dels Estats Units del tractat sobre limitació d’armes nuclears d’abast mitjà (INF) va indignar Rússia i va suposar un revés en les relacions entre els dos països. Finalment, Trump es va posicionar al costat del Regne Unit i de la primera ministra Theresa May amb el Brexit, fet que la UE va considerar un gest poc amistós, en un intent d’afeblir-la com a bloc econòmic i comercial.

Durant el 2018, les relacions nord-americanes amb Corea del Nord i l’Iran van evolucionar de manera ben divergent. El 12 de juny, a Singapur, es va produir una cimera entre Kim Jong-un i Donald Trump. Les conseqüències van ser un procés de desnuclearització de Corea del Nord, per tal d’aconseguir l’eliminació de les sancions econòmiques que perjudiquen greument l’economia del país. També es va acordar el lliurament als Estats Units de les restes de soldats americans morts a la guerra de Corea i que van ser rebuts amb tots els honors militars.

Pel que fa a l’Iran, el 8 de maig, els Estats Units van anunciar la seva retirada de l’acord nuclear signat el 2015 amb aquest país. Aquesta decisió va indignar la Unió Europea i altres potències mundials (Xina, Rússia), mentre que va ser aplaudida per Israel, l’Aràbia Saudita, Egipte i d’altres. D’altra banda, els Estats Units va decidir imposar noves sancions a l’Iran, fet que va ser respost per aquest país amb l’anunci de la represa en la recerca nuclear.