França 2018

El país va viure un any ple d’incidents i tensions que van marcar molt negativament la presidència d’Emmanuel Macron, que va veure com la seva popularitat queia de forma dramàtica fins a situar-se en un 23% el mes de desembre –una xifra inferior a les de Sarkozy (36%) i Hollande (26%) en el mateix punt del mandat.

En aquesta caiguda hi va tenir molt a veure la crisi, a partir del 17 de novembre, dels armilles grogues, que van protagonitzar moviments de protesta en contra de l’alça dels preus i les taxes de carburants i enfrontaments amb la policia de gran violència que van provocar, directament o indirectament, 10 morts, milers de ferits i milers de detinguts. Per apaivagar les protestes, Macron va anunciar un augment del salari mínim i la congelació d’algunes de les mesures proposades.

La dimissió d’alguns dels ministres més populars també va repercutir en la imatge de Macron. Entre d’altres, Nicolas Hulot, ministre per a la Transició Ecològica i Solidària, va dimitir el 4 de setembre, i Gérard Collomb, ministre de l’Interior, el 3 d’octubre, mentre que el 16 d’octubre el primer ministre, Édouard Phillippe, va forçar una crisi de govern que va implicar diversos canvis ministerials.

La immigració i el terrorisme també van fer augmentar el malestar al país. L’1 de febrer, a Calais, es van produir enfrontaments entre immigrants eritreus i afgans, amb armes de foc i ganivets, que van provocar cinc ferits de consideració i uns quants més de caràcter lleu.

Pel que fa als episodis terroristes, el país es veure sacsejat per diversos atacs, malgrat trobar-se en una situació d’alerta màxima, amb l’exèrcit patrullant pels carrers: a Carcassona i Trebes, el 23 de març (5 morts); a París, el 12 de maig (1 mort), i a Estrasburg, l’11 de desembre (5 morts). Paral·lelament, també es van incrementar les manifestacions antiislamistes i antisemites, algunes de les quals es van concretar en atacs a cementiris.

Dos episodis més van colpejar la societat francesa. Entre el 10 i el 15 d’octubre, unes inundacions es van emportar la vida de fins a 16 persones al departament de l’Aude, mentre que pocs dies després 8 persones més van morir per l’enfonsament de dos blocs de pisos a la ciutat de Marsella.

En l’àmbit internacional, Macron va estrènyer relacions amb l’alemanya Merkel, i va tenir una relació ambivalent amb el president dels Estats Units, Donald Trump. A principis de gener, el president francès va realitzar un viatge a la Xina, en un intent de reforçar els lligams bilaterals no només en l’àmbit nacional, sinó també de la Unió Europea.

Particularment activa va estar França en l’escenari sirià i també africà. Així, va participar, el 13 d’abril, en el bombardeig aeri contra instal·lacions d’armes químiques del Govern sirià, conjuntament amb forces americanes i britàniques, i va defensar els kurds sirians, fet que va enutjar el Govern turc. A l’Àfrica, va continuar la seva acció militar i política contra l’expansió del terrorisme gihadista.

Pel que fa als territoris d’ultramar, el 22 abril i el 6 de maig es van celebrar les dues voltes a les eleccions territorials de la Polinèsia francesa, que van donar la victòria al ja president Édouard Fritch, mentre que el 4 de novembre es va celebrar un referèndum per la independència de Nova Caledònia, en què es van imposar els contraris per un 56,67% sobre els partidaris, amb un 43,33%.