República de Corea 2018

L’any 2018 va estar protagonitzat per un acostament sense precedents de Corea del Sud i Corea del Nord. A l’abril, el president sud-coreà, Moon Jae-in, i el seu homòleg nord-coreà, Kim Jong-un, es van trobar a la frontera i van signar un acord de col·laboració conjunta per a la resolució del conflicte entre les dues Corees. Després de la signatura de l’anomenada Declaració de Panmunjom, en què Corea del Nord es comprometia a iniciar el seu desarmament nuclear, l’executiu sud-coreà va iniciar incansables contactes diplomàtics per a acostar també les posicions enfrontades de Corea del Nord amb els Estats Units.

En aquest context, Seül va esdevenir una peça clau perquè el president nord-americà, Donald Trump, i Kim Jong-un finalment s’avinguessin a trobar-se, en una històrica cimera bilateral celebrada al juny, a Singapur. Després d’anunciar un compromís inconcret a favor d’una agenda de distensió, la segona meitat de l’any va estar marcada per diversos gestos conciliadors. Durant l’estiu, Corea del Sud i els Estats Units van aturar les seves tradicionals maniobres militars conjuntes, i al setembre, Moon Jae-in va ser rebut amb honors d’estat a Pyongyang, en el que era la primera visita oficial d’un president sud-coreà a Corea del Nord. Finalment, la tardor també va oferir mesures remarcables, com el desarmament fronterer i la retirada d’aparells de propaganda.

En aquest context, Moon Jae-in va obrir la porta a una gradual exempció de les sancions a Corea del Nord, en la línia del que demanaven Rússia i la Xina. No obstant això, la falta d’avenços efectius en el desarmament nord-coreà va fer molt difícil mantenir aquesta posició davant els Estats Units, que es van negar frontalment a cedir si el desarmament no s’accelerava. L’any va tancar amb una cerimònia de presentació del projecte d’unió de les dues Corees per carretera i ferrocarril, amb Moon Jae-in gaudint d’alts índexs de popularitat.

El clima d’optimisme davant la successió de gestos simbòlics, però, va anar acompanyat d’un escepticisme de l’opinió pública vers l’agenda econòmica del Govern. L’executiu va impulsar un augment del salari mínim, una reducció de la jornada laboral i un esforç per a crear llocs de treball. Però els resultats obtinguts van ser discrets i el país va tancar l’any amb un creixement econòmic raonable del 2,9%, però amb l’enorme repte de fer front a l’elevat atur juvenil i l’envelliment de la població.