El país va estar tot l’any pendent de les negociacions sobre el Brexit, que ha de tenir lloc, definitivament, el 29 de març de 2019. Finalment, en la cimera europea del 13 i 14 de novembre, es va signar l’acord definitiu.

El Govern de Theresa May va haver de fer front tant als sectors partidaris del Brexit, que van acusar sistemàticament la premier de ser massa tova, com als contraris de la sortida, que es van mobilitzar en manifestacions multitudinàries. Així, el Partit Unionista Democràtic nord-irlandès, el DUP, va deixar de donar-li suport parlamentari. Fins i tot, dins del grup parlamentari conservador, May va haver d’afrontar una moció de confiança, el 12 de desembre, que va acabar guanyant, amb el 63,1% dels vots a favor seu i el 36,9% en contra. La perspectiva de pèrdua d’agències europees i de seus socials d’empreses, que s’establiran al continent, va disparar les alarmes, i es va incrementar el nombre de britànics que van decidir demanar passaports d’estats com Irlanda (uns 200.000), Bèlgica, Holanda o Alemanya.

La negociació més dura del Brexit va tenir com a grans temes de batalla la immigració; els efectes econòmics a curt, mitjà i llarg termini; la recerca i l’ensenyament superior, i Escòcia i els transports (aeri, naval, terrestre, etc.). Particularment delicada va ser la negociació sobre la situació en què quedaran tant els ciutadans de la UE que viuen al Regne Unit com els ciutadans del Regne Unit que viuen als estats que romandran a la UE, i, especialment, la qüestió de la frontera amb Irlanda del Nord.

Un altre tema cabdal va ser el de la defensa i la lluita antiterrorista. El Regne Unit és una potència en ambdós àmbits i això pot repercutir clarament en la seguretat de la UE. Per això, en aquests temes les dues parts es van mantenir decidides a no permetre canvis.

A diferència d’anys anteriors, el Regne Unit no va patir atacs terroristes, tret d’un incident, el 14 d’agost, quan un cotxe va estavellar-se a Westminster, sense produir, però, cap mort. El conductor va ser detingut i serà jutjat per terrorisme.

En l’àmbit internacional, es va produir un conflicte diplomàtic amb Rússia, arran de l’enverinament d’un antic agent rus i la seva filla, i després d’un policia i d’una dona, que finalment va morir. Les acusacions llançades contra els serveis d’intel·ligència russos van desfermar una onada d’expulsions mútues de diplomàtics d’ambdós països, que també es van estendre a altres estats, que igualment van expulsar diplomàtics russos. El Regne Unit, en concret, va expulsar, el 17 de març, 23 diplomàtics russos i va tancar el consolat de Sant Petersburg.

També en l’àmbit internacional, i arran de l'euroordre de detenció espanyola que es va presentar contra l'exconsellera de la Generalitat Clara Ponsatí, instal·lada a Escòcia on és docent de la Universitat de Saint Andrews, l'advocat i actual rector de la Universitat de Glasgow Aamer Anwar va assumir la seva defensa i es va iniciar una campanya de solidaritat entre la societat escocesa, que li va fer guanyar moltes simpaties internacionals. Finalment, l'euroordre va ser retirada per la justícia espanyola, i posteriorment, Ponsatí va ser declarada Persona de l'Any pel diari escocès The National.

Irlanda del Nord

Al llarg de 2018 va continuar el bloqueig en la formació de l’executiu nord-irlandès subsegüent a les eleccions anticipades del març de l’any anterior, convocades pel secretari d’estat per a Irlanda del Nord després que el Sinn Féin va retirar el seu vici-primer ministre per un afer de corrupció del qual va ser acusada la fins el gener del 2017 primera ministra Arlene Foster, comicis en els quals el Sinn Féin va restar a un escó del DUP.

L’altra qüestió que va pesar més en la vida política nord-irlandesa va ser els termes dels acords fronterers per a Irlanda del Nord amb la República d’Irlanda. El DUP i part dels diputats conservadors van derrotar a la Cambra dels Comuns la proposta sorgida de les negociacions May-Comissió Europea, centrat en l’anomenat backstop, que de manera excepcional hauria de mantenir la lliure circulació de béns i persones a la frontera irlandesa d’acord amb les normes de la UE. Els unionistes nord-irlandesos (dels quals depenia l’executiu de May) i els diputats conservadors van justificar el rebuig amb l’argument que l’acord soscavava la sobirania de la Gran Bretanya. En resposta a aquesta posició, la Comissió Europea va anunciar que no estava disposada a renegociar l’acord.