Mèxic 2018

El país va viure un canvi considerat històric. L’1 de juliol, el veterà Andrés Manuel López Obrador, AMLO, al capdavant de la coalició de caràcter esquerrà i progressista Juntos Haremos Historia, va guanyar les eleccions presidencials. Va jurar el càrrec l’1 de desembre, fet que marcà l’inici d’una nova era política al país. És el primer president que no pertany ni al Partido Revolucionario Institucional (PRI) ni al Partido de Acción Nacional (PAN). D’aquesta manera, López Obrador culmina una carrera política extensa que va començar al PRI (1970-89), i que va continuar al Partido de la Revolución Democràtica (PRD), entre el 1989 i el 2014, i en el Movimiento Regeneración Nacional (MORENA), principal partit de la coalició vencedora del 2018. A més, va ser cap de govern de Mèxic DF (2000-05) i candidat presidencial en les eleccions del 2006 i el 2012. En les primeres es va considerar guanyador enfront el candidat del PAN i va mobilitzar els seus partidaris per crear un “govern paral·lel”, però finalment no se’n va sortir i va perdre molt de suport.

La victòria de López Obrador va ser força contundent, amb un 53,19% del suport popular, molt per davant de la resta de candidats: Ricardo Anaya Cortés (coalició Por México al Frente), amb un 22,28%, José Antonio Meade (coalició Todos Por México), amb un 16,41%, i de l’independent Jaime Rodríguez Calderón, amb un 5,23%. D’altra banda, la coalició MORENA va obtenir 55 dels 128 escons en el Senat i 191 dels 500 escons en el Cambra de Diputats, fet que no li va donar la majoria en cap de les institucions i que obligarà el Govern a fer pactes amb altres partits. Com un senyal d’aperturisme polític, López Obrador es va comprometre a sotmetre la seva acció presidencial a referèndum a mig mandat (3 anys) i a dimitir si era derrotat.

Tot el procés electoral es va veure esquitxat permanentment per episodis de violència; entre el setembre del 2107 i el juny del 2018 hi va haver 133 assassinats de candidats federals, estatals i locals, pertanyents a tots els partits, i de familiars, com també agressions diverses.

En el seu discurs de presa de possessió, López Obrador va assenyalar les seves prioritats polítiques: la lluita contra la pobresa i la desigualtat per afeblir la violència narco; l’impuls de les infraestructures; l’arribada d’internet a totes les comunitats; la lluita contra la corrupció; potenciar l’educació pública; aturar la privatització de l’aigua; acabar amb el fur dels funcionaris, i reformar articles de la Constitució, entre d’altres.

Les eleccions van posar fi a la presidència d’Enrique Peña Nieto, del PRI, escollit el 2012, un dels presidents amb menys suport al final del seu mandat. Peña Nieto, en el seu discurs de comiat, va destacar, entre les fites assolides pel seu Govern, la signatura del nou acord de lliure comerç amb els Estats Units, el Canadà i Mèxic, conegut com TMEC/ACEUM/USMCA, que va ser impulsat sobretot per ell i Trump, i al qual es va afegir després, i de manera poc convençuda, el primer ministre canadenc Trudeau.

Aquest fet no amaga, però, que les relacions amb el president Trump no han estat fàcils els dos darrers anys, sobretot per la política contra la immigració il·legal d’aquest últim, que inclou l’expulsió de milers de mexicans residents des de fa anys als Estats Units i, naturalment, la seva promesa electoral estrella, la construcció del mur a la frontera entre els dos països. En aquest context, a l’octubre, milers de ciutadans centreamericans van travessar Mèxic amb la intenció d’entrar als Estats Units. Aquest fet va provocar, d’una banda, incidents al territori mexicà, amb accions xenòfobes per part de mexicans contra els centreamericans (homicidis, violacions, etc.) i, de l’altra, la militarització del nord de la frontera per part del Estats Units. De fet, al final d’any, a la zona de Tijuana es van produir els primers atacs de les forces nord-americanes desplegades contra immigrants que intentaven travessar la frontera.

Pel que fa a la guerra contra el narcotràfic i els càrtels, Peña Nieto va presumir de la caiguda, durant el seu mandat, d’alguns dels capos més importants, i particularment del més buscat, Joaquín el Chapo Guzmán, del càrtel de Sinaloa, que va ser extradit als Estats Units. Això no obstant, la violència no va remetre, perquè si bé alguns càrtels han quedat desarticulats o afeblits, n’han aparegut d’altres molt violents com ara els viagras, els h3 o el càrtel Jalisco Nueva Generación, encapçalat per el Mencho.

El país va patir, durant l’any, diverses catàstrofes naturals, com el terratrèmol a Oaxaca del 16 de febrer, que va provocar 14 morts, o l’huracà Willa de l’octubre.

A més, dos accidents d’helicòpters van commocionar el país. El mes de febrer, a l’estat d’Oaxaca, hi van morir 13 persones, entre elles el governador Alejandro Murat. El 24 de desembre, a l’estat de Puebla, hi van morir la governadora (que havia assumit el càrrec només feia deu dies), el seu marit (senador) i tres persones més.