Rússia 2018

El 18 de març, no per casualitat en el quart aniversari de l’annexió de Crimea, Rússia va celebrar eleccions presidencials. Malgrat que les condicions per a presentar-s’hi es van suavitzar relativament (per exemple, els independents no han de recollir un milió de firmes per a avalar les seves candidatures, sinó 315.000), al final únicament hi va haver vuit candidats. Això es deu, en part, al fet que la majoria de partits del Parlament rus no van presentar candidat propi, sinó que van avalar el candidat oficial, Vladímir Putin. L’únic independent que va anunciar la seva candidatura, l’empresari i activista Aleksei Navalni, va veure les seves possibilitats negades per la Comissió Electoral Central a causa d’una condemna per corrupció que havia estat prèviament denunciada pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

Amb una participació del 67,5%, Putin va obtenir un 76,7% dels vots, mentre que el candidat comunista, Pàvel Grudinin, en va obtenir l’11,8%, i l’incombustible candidat ultradretà, Vladímir Jirinovski, el 5,7%. Cap dels altres cinc candidats no van arribar al 2% dels sufragis. Tant des de l’oposició russa com des d’organitzacions internacionals com ara l’OSCE es van denunciar pressions polítiques i fraus puntuals, però, en general, el resultat, que reflecteix la gran popularitat de Putin, no va ser qüestionat.

Al setembre es van produir diverses eleccions. El dia 6, es van substituir 7 diputats –6 del partit presidencial Rússia Unida i 1 del Partit Liberal Democràtic (PLD)– del Parlament que havien abandonat el càrrec per diverses causes. L’única sorpresa va ser l’elecció d’una diputada comunista per un escó, a Saràtov, que havia pertangut a Rússia Unida. També es van elegir 26 governadors, tots homes, 21 d’ells de Rússia Unida, 2 de comunistes, 2 del PLD i un de Rússia Justa, i es van celebrar eleccions als parlaments de dinou regions, que, en general, van mantenir el poder local en mans dels grans partits, particularment de Rússia Unida.

Malgrat l’estabilitat política al voltant del lideratge de Putin que reflecteixen tots aquests comicis, al país es va començar a parlar obertament de l’escenari que es pot produir en el que se suposa que és l’últim mandat de Putin i com es preveu la seva successió a partir del 2024.

En les relacions exteriors, Rússia va intentar un tímid apropament a posicions conciliadores en els dos grans conflictes bèl·lics en què s’enfronta a grans crítiques des d’Occident. D’una banda, al Donbass, els altos el foc entre tropes ucraïneses i russes van ser més respectats que abans, després de quatre anys de combats. De l’altra, la participació directa russa a Síria va ser molt limitada, i es va potenciar una tasca diplomàtica i negociadora partint de les premisses coincidents amb Occident, com ara l’eliminació de l’Estat Islàmic o el manteniment del règim de Baixar al-Assad. Aquesta posició mesurada va proporcionar a Rússia un cert reconeixement com a mediador des del món àrab, l’Iran o, fins i tot, Turquia, malgrat les moltes contradiccions i dificultats que arrossega el procés.

Es podria dir que el Kremlin va aparcar el seu llenguatge més agressiu, sense abandonar les posicions nacionalistes i, fins i tot, victimistes que li garanteixen un fort suport interior. Malgrat això, al desembre, la Unió Europea va prorrogar per sis mesos més les sancions existents sobre el país arran de l’annexió de Crimea, i, per la seva banda, Rússia va ampliar les seves pròpies sancions sobre importacions i negocis ucraïnesos.

La situació dels drets humans a Rússia va continuar sent considerada per les organitzacions internacionals com a poc satisfactòria, malgrat alguns senyals de millora com ara l’aprovació de mesures més flexibles per a la llibertat d’expressió, especialment a les xarxes socials. Un cas especialment tèrbol del 2018 van ser les nombroses denúncies de l’establiment de camps de concentració per a gais a Txetxènia, on sembla que es produeixen detencions arbitràries, tortures i, fins i tot, assassinats amb la connivència de Moscou.